L'octubre de 1956, el Ministeri d'Abastiment britànic va encarregar a l'enginyer aeronàutic gal·lés Morien Morgan que formara un grup d'estudi sobre el transport supersònic. D'aquell comité en va eixir un projecte amb nom propi: Concorde, un avió de passatgers capaç de creuar l'Atlàntic en menys de quatre hores.
Com que el Regne Unit sol no podia pagar-ho, el 1962 va firmar un tractat amb França per a repartir-se els costos de disseny, desenvolupament i producció. El càlcul inicial era d'uns 150-170 milions de lliures. El 1973 el desenvolupament ja en portava gastats 1.065 milions: prop de set vegades més del que s'havia previst.
Quan el 21 de gener de 1976 va fer el primer vol comercial, els dos governs ja sabien una cosa: el projecte no seria mai rendible. Ni venent bitllets caríssims es recuperaria el que s'havia gastat. Tot i això, van continuar posant-hi diners any rere any. Es va parlar molt de prestigi, d'orgull nacional i de «no quedar malament» després d'haver invertit tant. L'avió no es va retirar fins al 10 d'abril de 2003, quan Air France i British Airways van anunciar que deixaven de volar-hi.
El cas és tan conegut que els economistes del comportament li han posat el seu nom: la fal·làcia del Concorde, una altra manera d'anomenar el biaix del cost enfonsat (o cost irrecuperable). Un cost enfonsat és un pagament o un esforç que ja no es pot recuperar de cap manera: la investigació, la publicitat o el lloguer d'un local en són exemples. I no sempre són diners: també pot ser temps, il·lusió o esforç.
Adaptat a partir de dades del projecte Concorde (1956-2003).