L'economia i el problema de l'escassetat
1.000 milions a l'any i 800.000 habitants a atendre
L'Ajuntament de València gestiona un pressupost pròxim als mil milions d'euros anuals. Cada euro que va a les Falles és un euro que no va a transport públic; cada euro a transport és un que no va a sanitat o a servicis socials. Les partides competixen dins d'un pressupost tancat i algú ha d'ordenar les prioritats cada any.
Com es decidix què va primer quan finançar una cosa significa, inevitablement, no finançar-ne una altra?
L'escassetat
Un problema estructural, no una qüestió de pobresa
L'escassetat és el desajust permanent entre uns recursos limitats i uns desitjos que en conjunt no tenen fi. Afecta també qui té molt: una persona milionària continua tenint vint-i-quatre hores al dia. No es resol tenint més, perquè en tindre més apareixen desitjos nous. Coberta la menjada volem varietat; coberta l'habitatge, la volem millor.
Sense escassetat no hi hauria economia. Si tot fora il·limitat, no caldria decidir res, i triar és l'acte econòmic fonamental.
Amb recursos limitats, produir més d'un bé obliga a renunciar a un altre. Un punt interior és ineficiència, no escassetat.
Les tres preguntes que imposa l'escassetat
- Què produir? Amb recursos limitats no hi cap tot: més aliments o més cotxes, més habitatge o més oci.
- Com produir? Amb quines tècniques, amb més màquines o més persones, contaminant més o menys.
- Per a qui produir? Com es repartix entre els membres de la societat el que s'ha produït.
- No les inventa l'economista, les imposa l'escassetat. Si els recursos foren infinits no hi hauria res a decidir.
Com repartix Espanya la seua ocupació entre els tres sectors: una resposta molt concreta a la pregunta de què produir.
Bé lliure i bé econòmic
El cost d'oportunitat
La idea més útil de tota la matèria
El cost d'oportunitat d'una decisió és el valor de la millor alternativa a què es renuncia en prendre-la. Suma el que pagues i el que deixes de guanyar o de gaudir, que no ix en cap factura però és igual de real. Ensenya a pensar en el que no es veu, que és precisament el que quasi ningú mira en decidir.
La decisió intel·ligent no és la que no té cost —eixa no existix—, sinó la que val més del que costa deixar passar.
Existix sempre, encara que no hi haja factura
El cost d'oportunitat de passar el dissabte amb videojocs és el que hauries pogut fer amb eixe mateix temps. El d'estudiar una carrera no és només la matrícula: és també el sou que deixes de guanyar durant eixos anys. Cada hora de mòbil té el seu, i no perquè fer servir el mòbil estiga malament, sinó perquè eixe temps no està disponible per a una altra cosa.
Pensar en cost d'oportunitat no significa renunciar a l'oci. Significa saber què estàs deixant fora quan tries.
Decidixes estudiar un grau universitari de quatre anys. Quin és el seu cost d'oportunitat?
- ANomés el preu de la matrícula i els materials
- BLa matrícula més el sou que deixes de guanyar durant eixos quatre anys
- CRes, perquè estudiar és una inversió i no una despesa
- DEl sou que guanyaràs després menys el que t'ha costat
Solució: B. El cost d'oportunitat suma el que pagues i el que deixes de rebre. La matrícula ix a la factura; els quatre anys de salari no ixen en cap, i solen ser la part més gran del cost.
Escassetat i eficiència
La ineficiència és escassetat autoinfligida
Una assignació és eficient quan aprofita al màxim el disponible: no deixa talent parat, ni màquines sense usar, ni matèries primeres podrint-se. Una economia amb atur elevat té persones disposades a treballar que no produïxen res. Una ciutat amb edificis públics buits mentre falta espai està malgastant un recurs.
L'escassetat és inevitable; la ineficiència, no. En estos casos no falta el recurs: falta usar-lo bé.
Escassetat autoinfligida, en xifres
Dada del Ministeri d'Agricultura: un mínim històric i tot i així uns 24 quilos per persona a l'any. A escala mundial la FAO estima que es perd o es malgasta prop d'un terç de tot el produït per a consum humà.
La paradoxa del valor
Valor d'ús i valor de canvi
El que decidix el preu és l'última unitat
No és la utilitat total d'un bé el que fixa el seu preu, sinó la utilitat de l'última unitat disponible, i eixa depén de la seua escassetat. L'aigua és tan abundant que un litre més a penes afig res al que ja tenim. Els diamants són tan escassos que cada unitat disponible es valora moltíssim.
La paradoxa desapareix així que s'unixen utilitat i escassetat. El preu no mesura quant importa un bé, sinó quant importa tindre'n un més.
L'aigua que sí que costa una fortuna
En situacions d'escassetat extrema l'aigua deixa de ser barata de colp. Ciutat del Cap va estar a punt de quedar-se sense aigua corrent en l'anomenat Dia Zero: el seu preu i la seua valoració es van disparar de la nit al matí, mentre ningú pagava més per diamants. L'experiment mental de Smith es va complir al peu de la lletra.
El valor no està en l'objecte. Està en la relació entre la seua utilitat i la seua disponibilitat, i eixa relació pot canviar en setmanes.
Com decidix una societat
Tres formes d'assignar recursos escassos
- Tradició: les coses es fan com sempre. L'ofici s'hereta, el costum repartix. Dona estabilitat i s'adapta malament.
- Autoritat: una instància central decidix què es produïx i com es repartix. Orienta grans objectius, però exigix molta informació.
- Mercat: milions de persones compren i venen lliurement, i els preus coordinen sense que ningú done l'ordre.
- La pregunta mai és mercat o Estat en abstracte, sinó què s'assigna millor per cada via.
Ningú ha d'anunciar que falten tomaques
Quan un producte escasseja i molta gent el vol, el seu preu puja; eixe preu alt desanima part dels compradors i anima més venedors a produir-lo, fins que el desajust es corregix. Quan una cosa sobra, passa el contrari. El preu transmet informació sobre l'escassetat relativa de cada cosa sense que ningú la comunique.
El 2022 l'energia es va disparar i tots van reduir consum sense que ningú ho ordenara. El mercat coordina sense manar, i colpeja qui menys pot pagar.
L'economia com a ciència social
Tres dificultats pròpies de l'anàlisi econòmica
- La realitat és complexíssima: en qualsevol fenomen intervenen milers de factors i mai es pot mantindre tota la resta constant.
- Quasi no es pot experimentar: no cap recrear l'economia d'un país per a provar què passaria amb una altra política.
- L'objecte d'estudi reacciona: si s'anuncia que una cosa pujarà, la gent la compra abans i això ja altera el resultat.
- Les pedres no fan això; les persones sí. Per això hi ha desacords legítims on la física tindria consens.
Un model és un mapa, no una foto
Un model econòmic és una representació simplificada que selecciona el rellevant i deixa fora la resta. Un mapa no reproduïx cada arbre ni cada clot: si ho fera seria tan gran i inútil com el territori. No es jutja per realista, sinó per útil. La matemàtica és ací una ferramenta per a raonar amb ordre, no una garantia de veritat.
Un bon economista no és el que més complica, sinó el que millor tria què simplificar. I no funciona aïllada: necessita psicologia, sociologia, filosofia i ecologia.
Cada pressupost és un retrat de valors
El cost d'oportunitat de cada partida és tot allò que es renuncia a finançar amb eixos mateixos diners. Més Falles significa menys sanitat; més sanitat, menys transport. Per això les decisions sobre què finança el que és públic són, en última instància, decisions sobre què valorem més com a societat.
No hi ha una resposta tècnica correcta. Hi ha una elecció política sobre quines prioritats compartix una ciutat, i l'escassetat la torna inevitable.
Fins ací la teoria
Continua al llibre de la unitat.