L'economia i el problema de l'escassetat

Temps estimat de lectura: ~25 min · Sabers LOMLOE: A.1.1, A.1.2, A.2.1 · Prerequisits: cap (primera unitat de la matèria).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar què és l’escassetat i per què és el punt de partida de tota l’economia.
• Reconéixer el cost d’oportunitat darrere de qualsevol decisió, també les que no impliquen diners.
• Distingir escassetat d’ineficiència i entendre per què malbaratar recursos és un problema econòmic.
• Resoldre la paradoxa del valor separant el valor d’ús del valor de canvi.
• Identificar els tres grans mecanismes amb què les societats assignen recursos i descriure com funciona un mercat.
• Entendre l’economia com a ciència social, amb les seues dificultats pròpies i amb la modelització com a eina de treball.

Esta matèria es diu Economia, Emprenedoria i Activitat Empresarial, i al llarg del curs parlarem de persones que munten projectes, d’empreses que canvien de model de negoci, de la revolució digital i dels reptes del planeta. Però tot això descansa sobre una idea que cal fixar abans que cap altra. No és una idea tècnica ni difícil: és, en realitat, l’experiència més quotidiana que existix. Voler més del que es pot tindre.

Pensa en un matí qualsevol. Tens quaranta minuts abans d’eixir de casa i podries repassar per a un examen, esmorzar amb calma o dormir una mica més. No pots fer les tres coses: el temps no dona. Tens vint euros i davant una samarreta, dues entrades de cine i un carregador nou; tries, i en triar renuncies. Això que pareix trivial és exactament el problema que estudia l’economia, només que ampliat a milions de persones, empreses i països que prenen decisions alhora. L’economia no naix dels bancs ni de la borsa: naix que els recursos són limitats i els desitjos no ho són.

Esta primera unitat posa els fonaments. No dibuixarem gràfics ni farem càlculs complicats —això pertany a altres matèries i a altres cursos—. Entendrem, amb casos reals i amb sentit comú, per què existix l’economia com a forma de pensar, quines preguntes intenta respondre i quina classe de ciència és. Si això queda clar, la resta del curs —l’emprenedoria, les empreses, la innovació— s’entén molt millor, perquè tot són respostes distintes al mateix problema de fons.

L’escassetat: el problema que ho explica quasi tot

L’escassetat és el desajust permanent entre uns recursos limitats i unes necessitats i desitjos que, en conjunt, no tenen fi. No és el mateix que la pobresa ni que la falta puntual d’alguna cosa. L’escassetat afecta tothom, també qui té molt: una persona milionària continua tenint només vint-i-quatre hores al dia i continua havent de triar en què gasta el seu temps i la seua atenció. Per això diem que l’escassetat és un problema estructural: no es resol tenint més, perquè en tindre més també apareixen nous desitjos.

Recursos finits, desitjos oberts

Els recursos amb què comptem són finits: el temps, els diners, les matèries primeres, l’energia, el talent, el sòl disponible. Les necessitats i desitjos, en canvi, tendixen a expandir-se. Quan es cobrix una, solen aparéixer altres: coberta la menjada, volem varietat; coberta la vivenda, la volem millor; resolt el bàsic, apareixen l’oci, el reconeixement, els projectes personals. Eixa expansió contínua és el que manté viu el problema econòmic generació rere generació, fins i tot en les societats més riques de la història.

Les tres preguntes que l’escassetat planteja

Perquè hi ha escassetat, qualsevol societat —i també qualsevol persona— s’enfronta una vegada i una altra a tres preguntes bàsiques que cal tindre al cap des del principi del curs. Què produir?: amb recursos limitats no es pot produir tot, cal decidir si més aliments o més cotxes, més vivenda o més oci. Com produir?: amb quines tècniques, amb més màquines o més persones, contaminant més o menys. Per a qui produir?: com es repartix el que s’ha produït entre els membres de la societat. Estes tres preguntes, formulades amb claredat per l’economista Paul Samuelson, no les inventa l’economista: les imposa l’escassetat. Si els recursos foren infinits, no hi hauria res a decidir. Tota la matèria, en el fons, gira al voltant de les distintes formes de respondre-les.

La resposta a «què produir?» no és abstracta: es veu en com una societat repartix el seu esforç entre els grans sectors d’activitat. A l’Espanya actual, eixe repartiment està molt escorat cap als serveis.

Béns lliures i béns econòmics

No tot és escàs. Un bé lliure és aquell del qual hi ha més que suficient per a tothom, no té preu i ningú l’ha de repartir: l’aire que respires al camp és l’exemple clàssic. Un bé econòmic, en canvi, és escàs, cal produir-lo o repartir-lo, i per això sol tindre un preu. La frontera entre tots dos no és fixa. Molts béns que durant segles van ser lliures s’han tornat escassos: l’aigua neta, l’aire pur en una ciutat contaminada, el silenci, fins i tot l’espai en una platja a l’agost. Quan un bé lliure es torna escàs, entra de ple en el terreny de l’economia, i això explica per què cada vegada s’«economitzen» coses que abans donàvem per gratuïtes.

El cost d’oportunitat: la cara oculta de cada decisió

Si l’escassetat ens obliga a triar, tota elecció té un preu que quasi mai apareix en cap rebut. Quan dediques un recurs a una cosa, deixes de dedicar-lo a una altra. Això al que renuncies és el cost d’oportunitat de la teua decisió. És, probablement, la idea més útil de tota la matèria, perquè ensenya a pensar en el que no es veu.

El que importa és que el cost d’oportunitat existix sempre, també quan no hi ha diners pel mig. El cost d’oportunitat de passar la vesprada del dissabte jugant a videojocs és el que podries haver fet amb eixe mateix temps: estudiar, quedar amb algú, descansar de veritat. El cost d’oportunitat d’estudiar una carrera no és només el que costa la matrícula, sinó també el sou que deixes de guanyar durant eixos anys. Per això els economistes hi insistixen tant: la decisió intel·ligent no és la que no té cost —no existix—, sinó la que val més del que costa deixar passar.

Escassetat i eficiència: no malbaratar el que tenim

Una societat pot tindre un problema d’escassetat —sempre el té— i, a més, agreujar-lo malbaratant els recursos que sí que posseïx. Ací entra la noció d’eficiència. Diem que una assignació de recursos és eficient quan aprofita al màxim el disponible: no deixa talent aturat, ni màquines sense usar, ni matèries primeres podrint-se. La ineficiència, en canvi, és escassetat autoinfligida: tindre recursos i no usar-los bé.

Esta distinció és clau per no confondre dos problemes distints. L’escassetat és inevitable; la ineficiència, no. Una economia amb atur elevat té persones disposades a treballar que no produïxen res: és un recurs —el treball— infrautilitzat. Una empresa que tira la meitat de la seua producció per mala planificació està sent ineficient. Una ciutat que deixa edificis públics buits mentre hi ha qui necessita espais està malbaratant un recurs. En tots estos casos no falta el recurs: falta usar-lo bé.

La paradoxa del valor: per què l’aigua és barata i els diamants cars

Hi ha una pregunta clàssica que durant segles va desconcertar els economistes i que continua sent una de les portes d’entrada més elegants a esta matèria. L’aigua és imprescindible per a viure: sense ella morim en pocs dies. Un diamant no servix, en rigor, per a res essencial. I no obstant això el diamant costa una fortuna i l’aigua, quasi res. Com pot una cosa tan útil valdre tan poc i una cosa tan inútil valdre tant? És la paradoxa del valor, ja plantejada per Adam Smith en 1776.

Valor d’ús i valor de canvi

La clau està a distingir dos sentits de la paraula «valor». El valor d’ús és la utilitat que un bé aporta, el que ens permet fer o satisfer. El valor de canvi és el que eixe bé permet obtindre a canvi en un intercanvi, és a dir, el seu preu. L’aigua té un valor d’ús altíssim i un valor de canvi baix; el diamant, al revés.

La solució: utilitat de l’última unitat

L’economia va resoldre la paradoxa a la fi del segle XIX amb una idea senzilla: el que determina el preu no és la utilitat total d’un bé, sinó la utilitat de l’última unitat disponible, i eixa depén de la seua escassetat. L’aigua és tan abundant (en bona part del món) que disposar d’un litre més amb prou faenes afig res al que ja tenim: la seua utilitat addicional és baixa, i per això el seu preu ho és. Els diamants són tan escassos que cada unitat disponible és molt valorada, i per això el seu preu és alt. La paradoxa desapareix tan prompte com s’unix utilitat i escassetat: el valor de canvi no mesura quant importa un bé en abstracte, sinó quant importa tindre una unitat més d’ell donada la seua disponibilitat. Tornem, una vegada més, a l’escassetat com a fil conductor.

Com decidix una societat? Els mecanismes d’assignació

Fins ací hem vist que l’escassetat obliga a triar. Però qui tria, i com? Una societat sencera ha de decidir contínuament què es produïx, com i per a qui arriba cada cosa. Al llarg de la història, els grups humans han usat bàsicament tres grans mecanismes per resoldre-ho, i totes les economies reals combinen els tres en distinta proporció.

Cap societat usa un sol mecanisme. A Espanya compres el pa al mercat, però la sanitat o l’educació obligatòria s’assignen per decisió pública (autoritat), i molts costums familiars i de consum continuen pesant per tradició. La pregunta interessant mai és «mercat o Estat?» en abstracte, sinó què s’assigna millor per cada via, i això ho anirem veient al llarg del curs.

Una primera mirada al mercat

Dels tres mecanismes, el mercat mereix una primera explicació, perquè és el més present en la nostra vida diària i el que més usarem en la resta de la matèria. Un mercat no és necessàriament un lloc físic: és qualsevol mecanisme que posa en contacte qui vol comprar alguna cosa (la demanda) amb qui vol vendre-la (l’oferta). Una fruiteria, una web de segona mà, la borsa o una app de transport són tots mercats.

El que és notable del mercat és que coordina milions de persones que no es coneixen ni es posen d’acord, i ho fa a través dels preus. Quan un producte escasseja i molta gent el vol, el seu preu tendix a pujar; eixe preu alt desanima part dels compradors i anima més venedors a produir-lo, fins que el desajust es corregix. Quan alguna cosa sobra, el preu baixa i passa el contrari. El preu funciona, així, com un missatge que transmet informació sobre l’escassetat relativa de cada cosa: ningú ha d’anunciar que falten tomaques, el seu preu ho diu per si sol. Esta és només una primera idea panoràmica; el funcionament detallat del mercat, amb la seua anàlisi fina d’oferta i demanda, pertany a altres matèries del batxillerat.

L’economia com a ciència social

Arribats ací cal preguntar-se quin tipus de coneixement és l’economia. La resposta és que és una ciència social. Les dues paraules importen. Ciència, perquè no es conforma a opinar: formula explicacions, les contrasta amb dades i les corregix quan fallen. Social, perquè el seu objecte d’estudi no són pedres ni planetes, sinó el comportament de persones, que decidixen, canvien d’idea i reaccionen al que es diu d’elles. Eixa naturalesa social li dona una potència enorme i, alhora, unes dificultats pròpies que la diferencien de la física o la química.

Les dificultats de l’anàlisi econòmica

Estudiar el comportament humà en societat és endimoniadament complicat, i cal reconéixer-ho amb honestedat en lloc de fingir una precisió que no existix.

Estes dificultats no convertixen l’economia en mera opinió, però sí que expliquen per què entre economistes seriosos hi ha desacords legítims sobre qüestions on la física tindria consens total. Reconéixer els límits del propi coneixement és, paradoxalment, una de les marques de serietat de qualsevol ciència.

La modelització: simplificar per entendre

Com se les apanya llavors l’economia per dir alguna cosa útil sobre una realitat tan complicada? La seua eina principal és la modelització: construir representacions simplificades de la realitat que deixen fora l’accessori per il·luminar l’essencial. Un model econòmic és com un mapa. Un mapa no reproduïx cada arbre ni cada sot —si ho fera, seria tan gran i inútil com el mateix territori—; selecciona el que importa per orientar-se. Igual fa un model: simplifica deliberadament perquè s’entenga un mecanisme.

Quan més endavant en altres matèries veges corbes, equacions o gràfics econòmics, recorda això: són models, mapes mentals que sacrifiquen detall a canvi de claredat. La matemàtica és, en economia, una eina per raonar amb ordre, no un fi en si mateixa ni una garantia de veritat. L’economia moderna usa cada vegada més dades i mètodes quantitatius, però la pregunta que perseguix continua sent la mateixa que obri esta unitat: com decidim, individual i col·lectivament, davant de l’escassetat.

Una ciència connectada amb les altres

Finalment, l’economia no funciona aïllada. Per entendre per què la gent decidix com decidix necessita la psicologia; per entendre com influïxen els grups i els costums, la sociologia; per discutir quin repartiment és just, la filosofia i l’ètica; per mesurar els límits del planeta, l’ecologia. Esta matèria adopta deliberadament eixa mirada àmplia: al llarg del curs veurem l’economia dialogant amb altres disciplines, perquè les decisions humanes reals mai són només econòmiques. Reduir les persones a calculadores de beneficis seria un mal model, justament un d’eixos mapes que deixen fora el que és important.

Glossari

• Escassetat: desajust estructural entre uns recursos limitats i unes necessitats i desitjos pràcticament il·limitats. És la raó de ser de l’economia.
• Les tres preguntes bàsiques: què produir, com produir i per a qui produir; les tres deriven directament de l’escassetat i tota societat les ha de respondre (formulació de Samuelson).
• Bé lliure: bé tan abundant que no és escàs, no té preu i no requerix repartiment (per exemple, l’aire net en zones no contaminades).
• Bé econòmic: bé escàs que cal produir o repartir i que, per això, sol tindre un preu en algun mercat.
• Cost d’oportunitat: valor de la millor alternativa a la qual es renuncia en prendre una decisió. És un cost real, no comptable, i existix fins i tot sense diners pel mig.
• Eficiència: aprofitament ple dels recursos disponibles. La ineficiència és no usar bé el que es té: una forma d’escassetat autoinfligida.
• Paradoxa del valor: contrast entre l’enorme utilitat i el baix preu d’alguns béns (l’aigua) enfront de l’escassa utilitat i l’alt preu d’altres (els diamants).
• Valor d’ús: utilitat que un bé proporciona a qui el posseïx.
• Valor de canvi: quantitat d’altres béns o de diners que es pot obtindre a canvi d’un bé; en la pràctica, el seu preu.
• Mecanismes d’assignació: les tres grans formes en què una societat repartix recursos escassos: tradició, autoritat i mercat.
• Mercat: qualsevol mecanisme que posa en contacte compradors (demanda) i venedors (oferta) i que coordina les seues decisions a través dels preus.
• Preu: quantitat de diners per la qual s’intercanvia un bé; en un mercat actua com a senyal que transmet informació sobre l’escassetat relativa de cada cosa.
• Model econòmic: representació simplificada de la realitat que selecciona l’essencial; es jutja per la seua utilitat, no pel seu realisme.
• Ciència social: disciplina que estudia el comportament humà en societat amb mètode científic, assumint que el seu objecte d’estudi decidix i reacciona.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van alguns recursos per anar més enllà. No cal dominar-los per seguir el curs, però amplien la mirada:

• Com pensen els economistes (capítol introductori de qualsevol edició de Principis d’economia, de N. Gregory Mankiw). Per què encaixa: els seus «principis» obrin amb l’escassetat, el cost d’oportunitat i el pensament en el marge, exactament el nucli d’esta unitat, en llenguatge accessible.
• La paradoxa del valor a La riquesa de les nacions (Adam Smith, 1776, llibre I, capítol IV). Per què encaixa: llegir el plantejament original de la paradoxa aigua-diamants —amb prou faenes un parell de pàgines— connecta el problema amb el seu origen històric i amb el naixement de l’economia moderna.
• Freakonomics, de Steven Levitt i Stephen Dubner (2005), o el seu podcast homònim. Per què encaixa: mostra el mètode econòmic —pensar en incentius, costos d’oportunitat i dades— aplicat a preguntes quotidianes i inesperades, ideal per veure l’economia com a forma de mirar el món.
• El documental L’any de la sequera o reportatges sobre el «Dia Zero» de Ciutat del Cap (2018). Per què encaixa: il·lustra de forma molt visual com un bé que donem per gratuït es convertix en escàs i com canvien el seu valor i la seua gestió, connectant amb la paradoxa del valor.
• Informe de la FAO sobre pèrdues i malbaratament d’aliments (resum executiu, en espanyol al lloc de la FAO). Per què encaixa: aporta dades reals per discutir a classe la diferència entre escassetat i eficiència i la seua dimensió ètica i ambiental.

Preguntes per reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per discutir a classe o per pensar en tancar la unitat:

1. Es diu que l’escassetat afecta també les persones molt riques. En quin sentit? Quin recurs escàs compartixen exactament tots els éssers humans, guanye el que guanye cadascú?
2. Pensa en una decisió important que hages pres este últim any (estudiar alguna cosa, deixar una activitat, comprar alguna cosa cara). Quin va ser el seu cost d’oportunitat? El vas tindre en compte en decidir?
3. La paradoxa del valor mostra que preu i utilitat no sempre coincidixen. Se t’ocorren productes hui molt cars i poc útils, o molt útils i quasi gratis? Què tenen a veure l’escassetat i la moda amb això?
4. Quines coses creus que s’assignen millor per mercat i quines per decisió pública (autoritat)? Posaries la sanitat, l’educació o l’aigua en el mateix grup que la roba o els videojocs? Per què?