Decisions econòmiques: racionalitat i comportament
Una opció que ningú volia va canviar el que triaven els altres
Dan Ariely va agafar un anunci real de The Economist: digital a 59 $, paper a 125 $ i paper més digital també a 125 $. Amb les tres opcions, 84 de cada 100 estudiants del MIT triaven la combinada. En llevar l'opció roïna —paper a soles, que ningú escollia—, la combinada baixava a 32 i guanyava la digital barata.
Cap preu havia canviat. El que canviava era el context on es comparaven. Per què una opció roïna altera el que triem entre les bones?
Individu o grup
Individualisme metodològic i perspectiva sociològica
Emprendre no és una decisió només personal
Els informes del Global Entrepreneurship Monitor mostren que conéixer personalment algú que ha emprés eleva molt la probabilitat d'intentar-ho, i que la por al fracàs varia més entre països i cultures que entre individus aïllats. L'economia clàssica, centrada en l'individu, no capta bé eixe efecte. La sociologia, sí.
Qui decidix emprendre està alhora calculant costos i responent a un entorn que fa l'emprenedoria més o menys pensable.
La racionalitat i les seues fallades
Tres exigències fortes sobre qui decidix
- Informació suficient: coneix les alternatives disponibles i les seues conseqüències.
- Capacitat de càlcul: compara les opcions i ordena les seues preferències de forma coherent.
- Coherència: les seues preferències són estables. Si prefereix A a B i B a C, preferirà A a C.
- És una ficció útil que permet modelitzar i predir. Però simplifica, i les persones reals no encaixen al motle.
No maximitzem, satisfem
Simon va anomenar racionalitat acotada la idea que buscar informació i calcular té un cost. En lloc d'explorar totes les alternatives per a trobar l'òptima, explorem fins a donar amb una prou bona i ens aturem. La nostra racionalitat està acotada pel temps, la informació i la capacitat mental disponibles.
Ho va anomenar satisficing. No és peresa: és l'única estratègia possible quan pensar costa i el món no espera.
Quan la drecera mental falla
- Excés de confiança: quasi tothom qui llança un negoci creu estar en la minoria que sobreviurà.
- Aversió a la pèrdua: perdre fa mal el doble del que agrada guanyar el mateix. Per això costa abandonar el que no funciona.
- Biaix de confirmació: busquem el que confirma el que ja creiem, just quan més falta fa escoltar la crítica.
- Ancoratge: la primera xifra damunt la taula condiciona tota la negociació posterior, encara que siga arbitrària.
- Disponibilitat: jutgem la probabilitat pel fàcil que és recordar un exemple, i decidim per l'anècdota.
La corba de valor de Kahneman i Tversky. Tot es valora respecte a un punt de referència, no en termes absoluts.
Quatre biaixos ordenats per on actuen, sobre les dades o sobre la valoració, amb un antídot pràctic a cada casella.
Els biaixos no són només defectes
Les heurístiques són dreceres que l'evolució ha afinat perquè la majoria de vegades funcionen bé i ràpid. Decidir amb informació perfecta seria paralitzant: ningú creuaria un carrer si haguera de computar totes les trajectòries possibles. La rapidesa del Sistema 1 és un avantatge, no només una font de fallades.
El problema és aplicar la drecera on no toca. La maduresa no és eliminar els biaixos, sinó saber quan desconfiar de la intuïció i activar el pensament lent.
Porteu dos anys amb un projecte que no arranca. Les dades diuen que convé tancar-lo, però l'equip insistix a aguantar «després de tot el que hi hem invertit». Quin biaix hi actua?
- AAncoratge, perquè la primera xifra va condicionar les expectatives
- BCost enfonsat, perquè tancar obliga a donar per perdut el que s'hi ha invertit
- CHeurística de disponibilitat, perquè recordeu casos d'èxit pareguts
- DCap, perquè perseverar és una virtut emprenedora
Solució: B. És la fal·làcia del cost enfonsat, alimentada per l'aversió a la pèrdua: el que s'hi ha invertit no torna, tant si es continua com si no. La perseverança és una virtut quan les dades l'avalen; ací diuen el contrari.
Utilitat, utilitarisme i felicitat
Què es maximitza quan es maximitza utilitat
La utilitat és una mesura del benestar o la satisfacció que algú obté de les seues eleccions. No significa només profit material: per a una empresa sol traduir-se en benefici, però per a una persona pot incloure el temps lliure, les relacions, el sentit o el reconeixement. Qualsevol fi que es valore hi cap.
El model estàndard diu que l'agent racional tria, donat el que té, allò que li reporta la major satisfacció possible.
La major felicitat per al major nombre
La idea de maximitzar la utilitat no va nàixer a l'economia, sinó a la filosofia moral. L'utilitarisme proposa un criteri per a separar les bones decisions de les roïnes: és bona l'acció que produïx més felicitat per a més gent. Bentham parlava literalment d'un càlcul de plaers i dolors.
Quan un govern fa una anàlisi cost-benefici d'un projecte està pensant com un utilitarista: genera més benestar del que costa?
Els problemes de sumar-ho tot
- El repartiment: maximitzar la felicitat total podria justificar que una minoria patisca molt si això eleva la suma.
- La mesura: de veritat la felicitat d'unes persones i altres es pot sumar com si foren euros?
- Els drets: si només compten les conseqüències agregades, podrien sacrificar-se drets individuals.
- Amartya Sen va proposar mirar les capacitats reals de les persones per a portar la vida que tenen raons per a valorar.
Més renda no garantix més felicitat
Segons Easterlin, a partir de cert nivell de renda, que un país siga més ric no garantix que la seua població es declare més feliç. És una tesi discutida: amb dades de més països, la satisfacció amb la vida continua pujant amb la renda, encara que cada euro hi afig menys. En el World Happiness Report pesen la renda, el suport social, la salut, la llibertat i la baixa corrupció.
Els diners importen per a la felicitat, sobretot quan falta el bàsic. Però no són l'única cosa que compta.
Eficiència, equitat i benestar
Eficiència i equitat
Una assignació pot ser eficient i alhora injusta
Si una persona ho tinguera tot i la resta res, eixa situació seria eficient en sentit de Pareto —no es pot millorar ningú sense empitjorar-la a ella— i tot i així intolerable. L'eficiència és un criteri necessari, però no suficient per a jutjar una societat.
Per això l'anàlisi econòmica no pot ser del tot neutral: triar quanta equitat se sacrifica per eficiència és una decisió normativa, carregada de valors.
El que redistribuïx el sector públic
Dada d'Eurostat per al 2024, sobre la mitjana de la UE (29,6) però molt per davall del que hi hauria sense intervenció pública. Abans d'impostos i prestacions la renda de mercat és molt més desigual.
A vegades equitat i eficiència van juntes
Sol plantejar-se com una disjuntiva: redistribuir per a guanyar equitat podria reduir incentius i eficiència. Però el conflicte no sempre existix. Invertir en l'educació o la salut de qui menys té pot augmentar alhora l'equitat i l'eficiència futura de tota l'economia.
El debat no es resol amb una fórmula. S'argumenta amb dades i amb valors, i per això és un debat polític i no només tècnic.
El preu no decidix a soles, el context decidix amb ell
En afegir l'opció de paper a 125 $, que ningú anava a comprar, la combinada semblava una ganga per comparació: mateix preu amb el digital de regal. Es diu efecte esquer, i consistix que una alternativa pitjor canvia les proporcions d'elecció entre les altres dos.
Les empreses dissenyen ofertes per a explotar exactament estos biaixos. Conéixer-los és la primera defensa, i quan emprengueu haureu de decidir si els useu.
Fins ací la teoria
Continua al llibre de la unitat.