Decisions econòmiques: racionalitat i comportament

Temps estimat de lectura: ~25 min · Sabers LOMLOE: A.2.2, A.2.3, A.2.4 · Prerequisits: Unitat 1 (l’economia i el problema de l’escassetat).

En acabar esta unitat sabràs:

• Diferenciar l’individualisme metodològic de la mirada sociològica i entendre per què l’economia necessita totes dues.
• Explicar què suposa el model del comportament racional i per què la realitat el contradiu sistemàticament.
• Reconéixer els principals biaixos i heurístiques i aplicar-los a les teues pròpies decisions i a les de qui emprén.
• Entendre la utilitat i la seua maximització, la seua arrel filosòfica utilitarista i la seua relació amb la felicitat.
• Discutir, amb arguments ètics, el dilema entre eficiència i equitat i separar benestar econòmic de qualitat de vida.

A la Unitat 1 vam veure que l’economia naix de l’escassetat i que tota economia ha de decidir què produir, com i per a qui. Darrere de cadascuna d’eixes grans preguntes hi ha, en realitat, milions de decisions humanes: què estudiar, què comprar, en què treballar, si muntar un negoci o acceptar una faena, com repartir un pressupost públic. Esta unitat no pregunta què es decidix, sinó una cosa més profunda: com decidixen les persones i des de quins supòsits l’economia explica eixes decisions.

La resposta no és única, i ahí està el que és interessant d’esta matèria. L’economia té una forma pròpia de mirar la conducta —part de l’individu que calcula— però no és l’única ciència social que estudia les decisions. La sociologia parteix del grup; la psicologia, de com funciona realment la ment; la filosofia, de què entenem per una bona decisió. Com vam veure a la Unitat 1, l’economia és una ciència social connectada amb altres disciplines, i en cap tema eixa connexió és tan fèrtil com en el de la decisió.

Recorrerem quatre mirades que es complementen. Primer, les dues grans formes d’explicar la conducta social: l’individualisme metodològic (l’economia) enfront de la perspectiva sociològica (el grup com a unitat d’anàlisi). Després, el model del comportament racional i els seus errors, amb les aportacions de l’economia del comportament. A continuació, què significa maximitzar la utilitat i d’on ve eixa idea: l’utilitarisme i la seua promesa de felicitat. I, per últim, el debat ètic de fons: eficiència enfront d’equitat, benestar i qualitat de vida. És una unitat frontissa: connecta l’economia amb tota la resta.

Dues formes d’explicar la conducta: individu o grup

Quan volem entendre per què la gent fa el que fa en el terreny econòmic, podem començar per dos punts de partida molt distints. Un mira l’individu; l’altre, el grup. Cap és fals; cadascun il·lumina coses que l’altre deixa en ombra.

L’individualisme metodològic

L’economia estàndard adopta el que s’anomena individualisme metodològic: la idea que els fenòmens socials i econòmics s’han d’explicar a partir de les decisions dels individus que els componen. Una crisi, una pujada de preus, l’èxit d’una empresa o el fracàs d’un projecte són, en última instància, el resultat agregat de moltes decisions personals. Per explicar el tot, partim de les parts.

No és una afirmació sobre egoisme —no diu que les persones siguen egoistes—, sinó una regla de mètode: comencem analitzant l’agent que decidix, amb els seus fins, els seus recursos i les seues restriccions, i des d’ahí reconstruïm el col·lectiu. Esta és la lent que compartixen la majoria dels models econòmics que veuràs al llarg del curs.

L’avantatge de l’individualisme metodològic és la seua potència: permet construir models clars i fer prediccions. El seu límit és evident tan prompte com mirem al nostre voltant: no decidim en el buit. Les nostres preferències, les nostres aspiracions i fins i tot el que considerem «racional» estan modelats per la família, la classe social, la cultura i el moment històric en què vivim.

La perspectiva sociològica: el grup com a unitat d’anàlisi

Enfront de l’individu aïllat, la sociologia proposa prendre com a unitat d’anàlisi el grup social. Des d’esta mirada, les decisions individuals no s’expliquen només per càlculs personals, sinó per l’estructura social en la qual s’inserixen: normes, rols, expectatives, identitat de grup, pressió dels iguals.

Un sociòleg no preguntaria únicament «què li convé a esta persona?», sinó «a quin grup pertany?, què s’espera d’algú com ella?, què fan els que l’envolten?». Per explicar per què un jove decidix estudiar una carrera, comprar una marca concreta o emprendre un negoci, la perspectiva sociològica mira la família, l’entorn, el nivell educatiu dels pares, la xarxa de contactes i els models d’èxit visibles en la seua comunitat.

Dues lents que es completen

Les dues mirades no competixen: es completen. L’individualisme metodològic explica bé com tria una persona donats els seus fins; la sociologia explica d’on ixen eixos fins i per què grups sencers prenen decisions semblants. Una persona que decidix emprendre està, alhora, calculant costos i beneficis (mirada econòmica) i responent a un entorn que fa l’emprenedoria més o menys pensable (mirada sociològica). Qui vulga entendre de veritat la decisió econòmica necessita les dues lents.

Esta complementarietat és, a més, una de les senyes d’identitat d’esta matèria. L’economia no és una illa: dialoga amb la sociologia, la psicologia, la filosofia i l’ecologia. Reduir totes les decisions a un càlcul individual deixa fora el pes del grup; reduir-ho tot a l’estructura social deixa fora la responsabilitat i la iniciativa de cada persona. La bona ciència social combina totes dues. Ho veurem de seguida: quan estudiem per què fallem en decidir, necessitarem alhora l’economia (què hauríem de fer) i la psicologia (què fem en realitat).

El comportament racional i els seus errors

Una vegada acceptat que partim de l’individu que decidix, la pregunta següent és: com decidix eixe individu? Durant molt de temps, l’economia va respondre amb un model elegant i exigent: el de l’agent perfectament racional.

El model de l’agent racional (homo economicus)

El comportament racional que suposa l’economia clàssica descansa en tres exigències fortes sobre qui decidix:

• Informació suficient. L’agent coneix les alternatives disponibles i les seues conseqüències.
• Capacitat de càlcul. És capaç de comparar les opcions i d’ordenar les seues preferències de forma coherent.
• Coherència. Les seues preferències són estables: si preferix A a B i B a C, preferirà A a C.

A eixe personatge teòric se l’anomena homo economicus. És una ficció útil: gràcies a ella l’economia pot modelitzar el comportament i fer prediccions. Però, com tota ficció, simplifica. El mateix currículum d’esta matèria subratlla que el repte de l’anàlisi econòmica és justament la complexitat de la realitat i la dificultat d’establir lleis generals sobre el comportament humà (saber A.2.1, Unitat 1).

Els errors de la racionalitat

El problema és que les persones reals no encaixen en el motle. No tenim informació completa, no calculem sense esforç i les nostres preferències canvien segons el context, l’estat d’ànim o la forma en què ens presenten les opcions. A estes desviacions sistemàtiques respecte del model ideal les anomenem errors de la racionalitat.

El primer gran gir el va donar l’economista i psicòleg Herbert Simon als anys cinquanta amb la idea de racionalitat acotada (bounded rationality). La seua tesi és que les persones no maximitzen: satisfan. No exploren totes les alternatives per trobar l’òptima, perquè buscar costa temps i esforç i la nostra capacitat de processar informació és limitada. En lloc d’això, explorem fins a donar amb una opció prou bona i ens detenim. Simon va anomenar satisficing este comportament i va rebre el Premi Nobel d’Economia en 1978.

Economia del comportament, psicologia econòmica i teoria de la decisió

El que Simon va obrir ho van desenvolupar, ja als anys setanta, els psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky, fundadors del que hui anomenem economia del comportament (behavioural economics). Van demostrar experimentalment que no fallem a l’atzar: cometem errors sistemàtics i predictibles en decidir sota incertesa. Kahneman va rebre el Premi Nobel d’Economia en 2002, sent psicòleg de formació —un senyal de fins a quin punt l’economia s’ha obert a altres disciplines, justament l’esperit d’esta matèria—.

Cal distingir tres etiquetes que a vegades es confonen:

• La teoria de la decisió estudia, de forma general, com es trien opcions quan els resultats són incerts. És el marc més ampli.
• La psicologia econòmica investiga com els processos mentals (percepció, emoció, memòria) influïxen en les decisions econòmiques reals.
• L’economia del comportament integra eixos descobriments psicològics dins de l’economia per millorar els seus models i prediccions.

No les tractarem com a teoria del consumidor —això pertany a una altra matèria—, sinó com a eines per entendre com decidix qualsevol persona: tu en triar estudis, una emprenedora en llançar un producte, un responsable públic en dissenyar una política. El tractament formal de l’economia del comportament com a diferenciador de la microeconomia —incloent la teoria del consumidor, les corbes d’indiferència i les implicacions de política econòmica— és propi d’Economia 1r Bach (Unitat 2).

Heurístiques i biaixos en la persona que decidix

El Sistema 1 de la nostra ment —ràpid, automàtic, intuïtiu, segons la coneguda distinció de Kahneman enfront del Sistema 2, lent i deliberat— usa dreceres mentals anomenades heurístiques. Solen funcionar; quan fallen, fallen de forma sistemàtica, i llavors parlem de biaixos cognitius. Estos són cinc dels més rellevants per a qui pren decisions personals o emprenedores.

Reconéixer estos biaixos no ens fa immunes a ells —el Sistema 1 actua abans que el Sistema 2 el detecte—, però sí que permet dissenyar bones pràctiques: demanar opinions externes, escriure les decisions abans de prendre-les, fixar criteris per endavant. És la diferència entre decidir a cegues i decidir amb consciència dels propis límits.

El més estudiat d’estos biaixos, l’aversió a la pèrdua, el van capturar Kahneman i Tversky en la seua teoria prospectiva mitjançant una corba de valor: còncava en les guanys i, sobretot, més pronunciada en les pèrdues. Tot es valora respecte a un punt de referència (el que ja tenim), no en termes absoluts.

Una forma útil d’ordenar els biaixos és classificar-los segons en quina part de la decisió actuen: uns distorsionen les dades que arrepleguem (confirmació, ancoratge) i altres distorsionen la valoració que en fem. El mapa següent situa quatre biaixos freqüents —alguns ja vistos— en eixos eixos, amb un antídot pràctic per a cadascun.

Són els biaixos un defecte o una eina?

Cal tancar este apartat amb un matís important per al perfil de qui decidix. Les heurístiques no són simplement «errors»: són dreceres que l’evolució ha afinat perquè, la majoria de les vegades, funcionen bé i ràpid. Decidir amb informació perfecta i càlcul complet seria paralitzant; ningú creuaria un carrer si haguera de computar totes les trajectòries possibles dels cotxes. La rapidesa del Sistema 1 és un avantatge, no només una font d’errors.

El problema apareix quan apliquem una drecera en un context que no li correspon —quan confiem en la intuïció en una decisió complexa, nova o d’alt risc, justament on el Sistema 1 falla—. Per això qui emprén o lidera no necessita «eliminar» els seus biaixos (és impossible), sinó saber quan desconfiar de la intuïció i activar el pensament lent: davant de decisions importants, irreversibles o emocionalment carregades. La maduresa en la presa de decisions no consistix a ser una màquina racional, sinó a conéixer els propis límits i dissenyar l’entorn per compensar-los.

La utilitat, la maximització i la felicitat

Arribem a la pregunta que connecta l’economia amb la filosofia: quan un agent econòmic decidix, què intenta aconseguir exactament? La resposta clàssica té un nom i una llarga història.

Els agents i la maximització de la utilitat

L’economia suposa que els agents —famílies, empreses, sector públic— actuen buscant un objectiu. En el cas de les persones, eixe objectiu s’anomena utilitat: una mesura del benestar o la satisfacció que obtenen de les seues eleccions. El model estàndard afirma que l’agent racional maximitza la seua utilitat: donat el que té, escull allò que li reporta la major satisfacció possible.

«Utilitat» no significa només profit material. Per a un consumidor, és la satisfacció d’un bé o servei; per a una empresa, sol traduir-se en benefici; per a una persona, pot incloure el temps lliure, les relacions, el sentit o el reconeixement. La força del concepte està en la seua generalitat: qualsevol fi que la persona valore pot entrar en la seua «funció d’utilitat».

Filosofia i economia: l’utilitarisme

La idea de maximitzar la utilitat no va nàixer en l’economia, sinó en la filosofia moral. L’utilitarisme, formulat per Jeremy Bentham a la fi del segle XVIII i desenvolupat per John Stuart Mill al XIX, proposa un criteri per distingir les bones decisions de les dolentes: és bona l’acció que produïx la major felicitat per al major nombre de persones. Bentham parlava literalment d’un «càlcul» de plaers i dolors; el bé i el mal es mesurarien per la utilitat —entesa com a felicitat— que generen.

Esta filosofia va deixar una empremta enorme en l’economia. La idea que les decisions s’avaluen per les seues conseqüències sobre el benestar, i que el benestar es pot en certa manera sumar i comparar, està en la base de bona part de l’anàlisi econòmica. Quan un govern fa una anàlisi cost-benefici d’un projecte, està pensant com un utilitarista: genera més benestar del que costa?

El mateix Mill va matisar Bentham en un punt important: no tots els plaers valen el mateix. Enfront de la idea que només compta la quantitat de plaer, Mill va defendre que hi ha plaers superiors (intel·lectuals, morals, estètics) que valen més que els merament sensorials. La seua cèlebre frase resumix la idea: «és millor ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet». Esta distinció anticipa un problema que l’economia continua tenint: mesurar el benestar no és només comptar quant es consumix, sinó preguntar-se quin tipus de vida fa florir les persones.

Les crítiques a l’utilitarisme

Convertir el benestar en una magnitud que se suma i es maximitza té una potència enorme, però també tres problemes que l’ètica econòmica contemporània ha subratllat:

• El problema del repartiment. Maximitzar la felicitat total podria justificar que una minoria patisca molt si això eleva la suma del conjunt. L’utilitarisme, per si sol, és cec a com es distribuïx el benestar.
• El problema de la mesura. De veritat la felicitat d’unes persones i altres es pot sumar com si foren euros? És una de les objeccions tècniques més antigues.
• El problema dels drets. Si només compten les conseqüències agregades, podrien sacrificar-se drets individuals en nom del benestar col·lectiu, cosa que la majoria rebutja moralment.

L’economista i filòsof Amartya Sen, Premi Nobel d’Economia en 1998, va proposar una alternativa influent: en lloc de mesurar la utilitat o la renda, hauríem de mirar les capacitats reals de les persones per portar la vida que tenen raons per valorar (estar sanes, formar-se, participar). Esta idea, coneguda com a enfocament de les capacitats, està darrere d’indicadors com l’Índex de Desenvolupament Humà i connecta directament amb l’última part de la unitat.

Felicitat: es pot mesurar el que busquem?

L’utilitarisme pressuposa que la felicitat es pot comparar i, en alguna mesura, mesurar. És així? L’economia contemporània s’ha pres seriosament la pregunta i ha desenvolupat l’economia de la felicitat, que estudia el benestar subjectiu mitjançant enquestes a gran escala. Un dels seus descobriments més cèlebres és l’anomenada paradoxa d’Easterlin (1974): a partir de cert nivell de renda, que un país siga més ric no garantix que la seua població es declare més feliç. Els diners importen per a la felicitat —sobretot quan falta el bàsic—, però no de forma il·limitada ni mecànica.

Això matisa la idea ingènua que «més utilitat material = més felicitat». Maximitzar el consum no és el mateix que maximitzar el benestar, i molt menys la felicitat. La distinció serà clau en l’últim apartat.

Benestar social, eficiència i equitat: la mirada ètica

Fins ací hem parlat de la decisió individual. Però les decisions econòmiques també són col·lectives: una societat decidix com organitzar la producció i, sobretot, com repartir el que s’ha produït. Ací l’economia es troba de ple amb l’ètica.

Del benestar individual al benestar social

Si cada persona busca la seua utilitat, què busca una societat? L’economia parla de benestar social com una idea —discutida i difícil de mesurar— del benestar agregat de tots els seus membres. El problema, ja intuït per l’utilitarisme, és que no basta amb sumar: importa també com es distribuïx eixe benestar. Una societat molt rica de mitjana pot ser profundament desigual, i la majoria de la gent no acceptaria que això és, sense més, una societat d’alt benestar.

Eficiència enfront d’equitat

Ací apareix un dels grans dilemes de tota l’economia, el debat entre eficiència i equitat.

• L’eficiència mesura si els recursos s’aprofiten bé. La definició més usada, deguda a Vilfredo Pareto, diu que una situació és eficient quan no es pot millorar ningú sense empitjorar un altre. L’eficiència s’ocupa de la grandària del pastís: que no es malbarate res.
• L’equitat s’ocupa de com es repartix el pastís: si la distribució és justa. No és un criteri tècnic, sinó de justícia, i per això entra de ple en el terreny ètic i polític.

La clau que cal gravar és esta: una assignació pot ser perfectament eficient i, alhora, profundament injusta. Si una persona ho tinguera tot i la resta res, eixa situació podria ser «eficient en sentit de Pareto» —no es pot millorar ningú sense empitjorar eixa persona— i no obstant això intolerable. L’eficiència és un criteri necessari, però no és suficient per jutjar una societat. Per això l’anàlisi econòmica no pot ser neutral del tot: triar quanta equitat sacrificar per eficiència (o al revés) és una decisió normativa, carregada de valors.

Sovint es planteja com un conflicte (trade-off): redistribuir per guanyar equitat —per exemple, mitjançant impostos— podria reduir incentius i eficiència. Però el conflicte no sempre existix: invertir en l’educació o la salut de qui menys té pot augmentar alhora l’equitat i l’eficiència futura. El debat no es resol amb una fórmula; s’argumenta amb dades i amb valors.

Benestar econòmic i qualitat de vida

L’últim matís tanca el cercle obert amb la felicitat. El benestar econòmic —mesurat per la renda, el consum o el PIB— no és el mateix que la qualitat de vida. Viure bé depén també de la salut, l’educació, el medi ambient, el temps lliure, la seguretat i les relacions socials, coses que els diners només capten en part.

Per això, junt amb els indicadors monetaris, s’han desenvolupat mesures més àmplies. L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament combina renda, esperança de vida i educació. Altres índexs incorporen la sostenibilitat ambiental o la desigualtat. La lliçó, coherent amb la paradoxa d’Easterlin, és que maximitzar la producció no equival a maximitzar el benestar, i que mesurar el progrés d’una societat només pel seu PIB deixa fora bona part del que de veritat importa. Esta idea enllaça directament amb la Unitat 3, dedicada a l’economia connectada amb la sostenibilitat i els ODS.

Connexió amb les unitats següents

El que s’ha aprés ací vertebra la resta del bloc i de la matèria. La distinció entre eficiència i equitat i la idea de benestar reapareixen a la Unitat 3, on l’economia es connecta amb la sostenibilitat, l’ètica i els ODS. Els biaixos i el perfil de qui decidix són l’avantsala directa del Bloc B sobre la persona emprenedora (Unitats 5 i 6): l’excés de confiança, l’aversió a la pèrdua i la gestió de l’error són temes centrals de l’emprenedoria. I la perspectiva sociològica —el pes de l’entorn en les decisions— tornarà en analitzar per què unes societats emprenen més que altres i com la cultura empresarial modela el comportament (Bloc C). Cal tornar a esta unitat cada vegada que aparega la pregunta «per què decidix així la gent?».

Glossari

• Individualisme metodològic: estratègia d’anàlisi que explica els fets econòmics i socials a partir de les decisions dels individus. No és una tesi sobre l’egoisme, sinó sobre el mètode.
• Perspectiva sociològica: enfocament que pren el grup social com a unitat d’anàlisi i explica la conducta per l’estructura social (normes, rols, entorn).
• Homo economicus: model de l’agent perfectament racional que disposa d’informació, calcula i manté preferències coherents. És una ficció útil, no una descripció real.
• Errors de la racionalitat: desviacions sistemàtiques de la conducta real respecte del model de l’agent racional.
• Racionalitat acotada (Simon): les persones no maximitzen, satisfan; busquen una opció prou bona perquè informar-se i calcular té cost.
• Economia del comportament: branca que integra descobriments de la psicologia en l’economia per explicar com decidim realment (Kahneman, Tversky).
• Heurística / biaix cognitiu: drecera mental que sol funcionar (heurística) però falla de forma sistemàtica (biaix): ancoratge, disponibilitat, confirmació, excés de confiança, aversió a la pèrdua.
• Utilitat: mesura del benestar o la satisfacció que una persona obté de les seues eleccions. L’agent racional intenta maximitzar-la.
• Utilitarisme: filosofia moral (Bentham, Mill) segons la qual la millor acció és la que produïx la major felicitat per al major nombre.
• Benestar social: idea del benestar agregat d’una societat; depén del total i de la seua distribució.
• Eficiència (Pareto): situació en la qual no es pot millorar ningú sense empitjorar un altre. Mira l’aprofitament dels recursos.
• Equitat: criteri de justícia sobre com es repartixen els recursos i la renda. És un judici de valor, no tècnic.
• Qualitat de vida: benestar entés de forma àmplia (salut, educació, medi ambient, temps, relacions), més enllà del benestar econòmic mesurat per la renda o el PIB.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van algunes lectures i recursos per anar més enllà:

• Pensar ràpid, pensar a poc a poc — Daniel Kahneman (2011). Per què encaixa: l’obra de referència sobre Sistema 1 i Sistema 2, heurístiques i biaixos; els capítols sobre excés de confiança són perfectes per al perfil emprenedor.
• L’utilitarisme — John Stuart Mill (1863). Per què encaixa: el text clàssic, breu i llegible, on es defén «la major felicitat per al major nombre»; ideal per discutir a classe la base ètica de la maximització de la utilitat.
• La idea de justícia — Amartya Sen (2009). Per què encaixa: el Nobel d’Economia de 1998 critica que es reduïsca el benestar a la utilitat o a la renda i proposa mirar les «capacitats» de les persones; connecta amb l’equitat i la qualitat de vida.
• El malestar en la globalització / El preu de la desigualtat — Joseph Stiglitz. Per què encaixa: argumenta, amb dades, que eficiència i equitat no sempre s’oposen i que la desigualtat excessiva també és ineficient.
• Informe sobre Desenvolupament Humà — PNUD (anual, hdr.undp.org). Per què encaixa: la font de l’IDH; permet comparar països i comprovar que la renda no ho explica tot.

Preguntes per reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per discutir a classe o per pensar individualment en tancar la unitat:

1. Pensa en una decisió important que hages pres (estudis, esport, un grup d’amics). Quant d’ella s’explica pel teu càlcul personal i quant pel teu entorn i el teu grup? Quina lent —individual o sociològica— la descriu millor?
2. L’excés de confiança empeny a emprendre, però també a fracassar. Fins a quin punt creus que és un defecte que cal corregir o una virtut necessària per atrevir-se?
3. Estàs d’acord amb l’utilitarisme que la millor decisió és la que produïx «la major felicitat per al major nombre»? Se t’ocorre algun cas en què eixe criteri et parega injust?
4. Una societat pot ser eficient i alhora molt desigual. Si hagueres de decidir quanta eficiència sacrificar per guanyar equitat, on posaries el límit i amb quins arguments?