Set preguntes per a saber si una afirmació verda es pot comprovar. No diu si és certa: diu si algú la podria verificar, que és una pregunta diferent i més útil.
Agafa una afirmació de sostenibilitat real —d'un envàs, un anunci, una web— i comprova si es pot comprovar. Això no diu si és veritat: diu si algú la podria verificar.
Set preguntes
Dona una xifra concreta, en compte d'un adjectiu?
Diu a quina part del producte o de l'activitat es referix?
Diu comparat amb què: un any base, un model anterior, la mitjana del sector?
La verifica un tercer independent, o se la posa la mateixa empresa?
Es referix al que més impacte té, o a un detall?
Va més enllà del que la llei ja obliga a fer?
Fa servir termes sense definició: «eco», «natural», «verd», «responsable»?
Què es pot dir
Preguntes que supera0 / 7
Amb el que diu, ningú no pot comprovar res. Això no prova que l'empresa estiga mentint, però sí que l'afirmació no servix per a decidir una compra informada.
El que falta
No hi ha cap xifra. Un adjectiu no es pot comprovar.
No se sap a quina part es referix: a l'envàs, al producte, a la fàbrica, a tota l'empresa?
No diu comparat amb què. «Reduïm un 30 %» necessita un any base per a significar alguna cosa.
És una autodeclaració. No és el mateix que un segell verificat per un tercer independent.
Parla d'un detall mentres el gros de l'impacte queda fora. És la forma més comuna de greenwashing i la més difícil de vore.
Presenta com a mèrit una cosa que la normativa ja obliga a fer.
Fa servir paraules sense definició legal ni tècnica. «Natural» no significa res per si sol.
El que esta ferramenta no fa No verifica si l'afirmació és certa: comprova si està formulada de manera que algú la puga verificar. Una empresa pot comunicar malament una cosa que fa de veritat, i una altra pot escriure una afirmació impecable i falsa. Per a saber quina és quina cal anar a la font, no a l'etiqueta.
Un matís que convé Detectar greenwashing no és concloure que tota la sostenibilitat empresarial és mentida. És exigir el mateix que s'exigix a qualsevol altra afirmació: dades, abast i qui ho comprova. Les empreses que ho fan bé ixen guanyant amb este criteri, no perdent.
↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).
Quan usar-la
A la Unitat 3, en arribar al greenwashing: és la part del tema que s’aprén amb exemples reals i no amb la definició.
En analitzar la comunicació d’una empresa concreta, junt amb els ODS i el segell B Corp.
En qualsevol moment del curs en què algú porte un envàs o un anunci a classe, que sol passar tan bon punt s’explica el concepte.
Què cal tindre en compte
La ferramenta no diu si l’afirmació és veritat. No ho pot saber. Diu si està escrita de manera que algú la puga comprovar. És una distinció que convé deixar claríssima abans de començar, perquè si no la classe sencera ix convençuda que ha demostrat que una empresa mentix.
Una empresa honesta pot comunicar malament. Traure mala puntuació no és prova d’engany: hi ha companyies que fan les coses bé i les conten fatal. I al revés: una afirmació impecablement formulada pot ser falsa.
La senyal més difícil de vore és la de la part pel tot. Un tap reciclable en una botella d’un sol ús complix amb la veritat i continua sent greenwashing, perquè el gros de l’impacte queda fora del missatge.
Presentar com a mèrit el que la llei ja obliga és una altra de les habituals, i la que menys es detecta als 15 anys perquè ningú no sap què obliga la llei.
L’objectiu no és concloure que tota la sostenibilitat empresarial és mentida. És exigir-li el mateix que a qualsevol altra afirmació: dades, abast i qui ho comprova. Amb eixe criteri, les empreses que ho fan bé ixen guanyant.
Per a portar-la a classe
Demana que cadascú porte una foto d’un envàs o un anunci i que analitze el d’una altra persona, no el seu. Quan isca una afirmació que no supera quasi res, la pregunta que tanca la sessió no és «menten?», sinó «què haurien d’afegir perquè ho poguérem comprovar?». Eixa segona pregunta és la que ensenya a llegir etiquetes per a la resta de la vida.