Producció, creixement i sostenibilitat

Temps de lectura: ~25 min · Sabers: procés productiu, sectors econòmics, productivitat, PIB, creixement i desenvolupament, sostenibilitat · Abans de començar: Unitat 1 (escassetat, factors de producció i cost d’oportunitat).

En acabar esta unitat sabràs:

• Seguir la cadena que convertix una matèria primera en un producte i calcular quant valor afig cada baula.
• Situar qualsevol treball en el seu sector econòmic i explicar per què Espanya és una economia de servicis.
• Calcular la productivitat d’un taller i entendre per què d’ella depenen els salaris.
• Llegir una notícia sobre el PIB sense que t’enganyen els preus, i explicar per què créixer no és el mateix que viure millor ni que cuidar el planeta.

Pensa en l’entrepà que et menges al pati. Abans d’arribar a la teua motxilla, algú va sembrar blat, algú el va moldre, algú va pastar i va coure el pa de matinada, algú va transportar cada ingredient en un camió amb gasoil que un altre algú va refinar, i algú el va muntar i te’l va vendre. Ningú ha coordinat totes eixes persones, però cada matí l’entrepà està ahí. Això és la producció: la cadena, quasi sempre invisible, que convertix recursos en les coses que fem servir.

En la Unitat 1 vam vore que els recursos són escassos i que produir qualsevol cosa exigix combinar tres factors: recursos naturals, treball i capital. Ara fem el pas següent. Mirarem com es combinen (el procés productiu), en quin tipus d’activitats (els sectors), quant es trau de cada factor (la productivitat) i com se suma tot el que produïx un país en una sola xifra, el PIB, que apareix a les notícies quasi cada setmana.

I acabarem amb les dues preguntes que hui importen més que la xifra en si. Primera: produir més significa viure millor? Segona: podem continuar produint així indefinidament en un planeta que no creix? Us avancem que la resposta a les dues és «no, o no necessàriament», i que entendre per què és una de les coses més útils que us emportareu d’este curs.

Produir: combinar factors per a crear valor

Un procés productiu és la seqüència de passos per la qual unes entrades (els factors de producció) es transformen en unes eixides (béns o servicis). En una fleca les entrades són la farina, l’aigua, la sal i el llevat (recursos), el forn i la pastadora (capital) i les hores del forner (treball); l’eixida és el pa. En una acadèmia d’anglés les entrades són l’aula, els ordinadors i les hores de la professora, i l’eixida és un servici: la classe. Produir no és només fabricar coses que es toquen. Tallar el cabell, fer classe, transportar algú en autobús o programar una app també és produir.

El que tenen en comú tots els processos productius és que el resultat val més que la suma dels seus ingredients. Ningú pagaria per farina, aigua i sal el mateix que per una barra de pa acabada de fer. Eixa diferència, el que el procés «afig», és la clau de tot el que ve després.

Béns intermedis i béns finals

Fixa’t que la farina és el producte final del molí, però és un ingredient per a la fleca. Per això els economistes distingixen entre:

• Bé final: el que arriba a qui l’usarà o el consumirà, sense més transformacions. L’entrepà que et menges, la samarreta que et poses, el tall de cabell.
• Bé intermedi: el que una empresa compra per a produir una altra cosa. La farina que compra la fleca, l’acer que compra una fàbrica de cotxes, l’electricitat que consumix un taller.

El mateix bé pot ser una cosa o una altra segons qui el compre: la farina és un bé intermedi quan la compra la fleca i un bé final quan la compra la teua família per a fer una coca. Esta distinció pareix un detall, però sense ella no es pot mesurar la producció d’un país, com vorem en l’apartat del PIB.

El valor afegit: del blat a l’entrepà

Seguim el rastre del pa del teu entrepà amb xifres senzilles (inventades, però versemblants). Per a no complicar-ho, comptem només el pa i ignorem la resta d’ingredients.

Cada empresa compra alguna cosa, la transforma i la ven més cara. La diferència entre el que ven i el que ha comprat a altres empreses és el seu valor afegit: és el que de veritat ha aportat amb el seu treball, les seues màquines i les seues idees. Observa el resultat: la suma dels valors afegits de tota la cadena (2,50 €) coincidix exactament amb el preu del bé final. No és casualitat, és matemàtica: si sumàrem els preus de venda de totes les baules (0,20 + 0,45 + 0,95 + 2,50 = 4,10 €) estaríem comptant el blat quatre vegades, la farina tres i el pa dues.

Divisió del treball i especialització

Si alguna vegada heu fet un treball en grup ben organitzat, ja sabeu com funciona això: un busca informació, una altra redacta, un altre maqueta i una altra exposa. Cada u fa el que millor se li dona i el resultat ix abans i millor que si els quatre féreu de tot. Això és la divisió del treball: repartir un procés en faenes distintes que fan persones distintes. I quan algú es dedica de forma estable a una d’eixes faenes, parlem d’especialització.

Per què multiplica tant la producció? Per tres raons. Primera, la destresa: qui repetix una faena la fa cada vegada més ràpid i millor. Segona, el temps: no se’n perd canviant d’una faena a una altra, buscant ferramentes o «tornant a agafar el fil». Tercera, i la més potent: quan una faena és senzilla i repetitiva, es pot dissenyar una màquina que la faça. La divisió del treball és la porta per la qual va entrar la Revolució Industrial.

La divisió del treball té també la seua cara amarga, que convé no oblidar: faenes monòtones que esgoten (Charlie Chaplin la va ridiculitzar en Tiempos modernos, en 1936, estrenyent femelles sense parar) i una dependència enorme entre baules. Si el molí s’atura, la fleca no té farina; si un polígon industrial s’inunda, les fàbriques que depenien de les seues peces s’aturen a centenars de quilòmetres. Tornarem a esta idea al final de la unitat.

Els sectors econòmics

Hi ha milions de processos productius distints, però es poden agrupar en unes poques famílies segons què fan amb els recursos. Eixa agrupació són els sectors econòmics, i us servirà durant tot el curs per a llegir notícies sobre ocupació i per a entendre de què viu un país.

Tres sectors (i un quart)

• Sector primari: obté recursos directament de la natura. Agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal i mineria. Cultivar taronges a la Ribera, pescar a Vigo o criar porcs a Lleida.
• Sector secundari: transforma matèries primeres en productes. És la indústria en totes les seues formes (alimentària, tèxtil, química, automòbil…), més la construcció i la producció d’energia. Una almàssera que convertix olives en oli, una fàbrica de cotxes, una empresa que alça un edifici.
• Sector terciari: no produïx coses, produïx servicis. Comerç, transport, hostaleria, sanitat, educació, banca, administració pública, oci, cultura. El teu institut, el bar de la cantonada, l’hospital, l’app de repartiment i la perruqueria estan ací.

Alguns autors separen del terciari un sector quaternari amb les activitats basades en el coneixement (investigació, tecnologia, informació i consultoria), encara que en les estadístiques oficials continuen comptant-se com a servicis.

Quasi qualsevol producte travessa els tres sectors abans d’arribar a tu. L’oli del teu entrepà va començar en un olivar (primari), va passar per una almàssera i una envasadora (secundari) i va arribar a la cafeteria a través d’un transportista i un distribuïdor (terciari). Per això els sectors no competixen entre si: es necessiten. Un país sense indústria té poc a transportar, i una indústria sense servicis (bancs, formació, logística, disseny) no funciona.

Espanya, una economia de servicis

Les dades són clares. En 2024, segons l’Encuesta de Población Activa de l’INE, de cada 100 persones ocupades a Espanya unes 4 treballaven en el sector primari, unes 20 en el secundari (12-13 en indústria i 6-7 en construcció) i al voltant de 76 en el terciari. En 2025 Espanya va superar per primera vegada els 22 milions de persones ocupades (EPA, INE, 2n trimestre de 2025), i tres de cada quatre ho fan en servicis. A això l’anomenem terciarització.

No sempre va ser així. A mitjan segle XX quasi la meitat de la població ocupada espanyola treballava al camp. El que ha passat des de llavors té una explicació econòmica neta: els tractors, els fertilitzants i el regadiu van multiplicar el que produïx cada agricultor (la productivitat, que vorem en l’apartat següent), així que van caldre moltes menys mans per a alimentar més gent. Eixes mans se’n van anar primer a les fàbriques i, més tard, als servicis. I a mesura que les famílies guanyen més, gasten una part cada vegada major en servicis (eixir a sopar, viatjar, gimnàs, sèries) i no en més menjar. La terciarització és, en gran part, un símptoma de riquesa.

A Espanya la terciarització té a més un nom propi: el turisme. En 2024 van arribar 93,8 milions de turistes internacionals, que van gastar uns 126.000 milions d’euros (INE, Frontur i Egatur, 2024). El turisme aporta al voltant del 12 % del PIB espanyol (INE, Compte Satèl·lit del Turisme, 2023). És un motor enorme, però amb dues debilitats que convé conéixer: molts dels seus llocs de treball són estacionals i de baixa productivitat, i depén que a altres països els vaja bé i vulguen vindre. També convé no oblidar la indústria: Espanya és el segon fabricant d’automòbils d’Europa, amb uns 2,4 milions de vehicles produïts en 2024 (ANFAC, 2024), i factories com la de Ford a Almussafes o la de Seat a Martorell arrosseguen centenars d’empreses proveïdores.

Productivitat i eficiència

Fins ací hem parlat de què es produïx i de qui ho produïx. Ara toca la pregunta que més explica per què uns països, unes empreses i unes persones guanyen més que altres: quant es trau de cada recurs.

Què és la productivitat i com es calcula

La productivitat mesura la quantitat produïda per cada unitat de factor emprat. Quasi sempre es calcula per al treball, perquè és el factor que més ens importa:

Productivitat del treball = Producció / nombre de treballadors (o d'hores treballades)

Si una fleca amb dos treballadors fa 400 barres al dia, la seua productivitat és de 200 barres per treballador i dia. Si eixos dos treballadors fan jornades de 8 hores, també podem dir que produïxen 25 barres per hora treballada. La mateixa fórmula servix per a qualsevol factor: barres per forn, quilos de taronges per hectàrea, clients atesos per caixa.

Prova-ho amb els teus números. Introduïx la producció, els treballadors i les hores de qualsevol negoci (real o inventat) i la calculadora et dona la productivitat per treballador, per hora i per unitat de capital.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

Per què importa: de la productivitat ixen els salaris

Una empresa només pot pagar de forma sostinguda a cada treballador menys del que eixe treballador produïx. Si un forner genera 3.000 € de valor afegit al mes, la fleca no li pot pagar 3.500 € durant molt de temps; si en genera 6.000 €, sí que li pot pagar 3.500 € i continuar funcionant. Per això els països amb productivitat alta tenen salaris alts, i per això quan algú promet «pujar els sous» sense dir com pujarà la productivitat convé preguntar d’on eixiran els diners. L’economista estatunidenc Paul Krugman ho va resumir en una frase que se cita en quasi tots els manuals: «La productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és quasi tot» (The Age of Diminished Expectations, 1990).

Ací hi ha un matís important que us demanem no oblidar: que la productivitat faça possibles els salaris alts no significa que els garantisca. Com es repartix el valor afegit entre qui posa el treball i qui posa el capital és una negociació, i d’ella parlarem en la Unitat 5 (mercat de treball) i en la Unitat 6 (desigualtat).

De què depén: capital, tecnologia i capital humà

L’exercici dels tallers ja us ha donat la pista principal. La productivitat d’una persona depén, sobretot, de quatre coses:

• Capital físic: quantes màquines, ferramentes i equips té per a treballar, i de quina qualitat. Un agricultor amb tractor produïx cent vegades més que un amb aixada.
• Tecnologia: el coneixement sobre com fer les coses. No és només tindre la màquina, és saber organitzar el procés (recordeu les agulles de cap de Smith).
• Capital humà: la formació, l’experiència i la salut de les persones. És la raó econòmica per la qual esteu en un institut: cada any d’educació augmenta el que una persona és capaç de produir i, amb això, el que pot guanyar.
• Organització: com es repartixen les faenes, com es coordinen els equips, quant de temps es perd en esperes i errors.

I ací arriba una de les xifres més incòmodes de l’economia espanyola. Segons Eurostat, la productivitat per hora treballada a Espanya està entre un 5 i un 10 % per davall de la mitjana de la Unió Europea i a més d’un 15 % de països com Alemanya o França (Eurostat, 2023). No és que els espanyols treballen menys hores (en treballen més que els alemanys, de mitjana); és que cada hora rendix menys. Les causes que assenyalen els estudis són les de la llista de dalt: empreses molt menudes que invertixen poc en tecnologia, molta ocupació en servicis de baixa productivitat com l’hostaleria, i un percentatge de treballadors amb formació mitjana inferior al dels nostres veïns. Tancar eixa bretxa és probablement el major repte econòmic de la vostra generació, i comença, literalment, a l’aula on esteu llegint això.

Mesurar la producció d’un país: el PIB

Ja sabem què és produir i com es mesura el que aporta cada empresa. Ara pugem d’escala. Si sumem el valor afegit de totes les empreses, autònoms i administracions d’un país durant un any, obtenim la xifra econòmica més famosa del món: el Producte Interior Brut.

Què és el PIB, dit de forma senzilla

El PIB és el valor, en euros, de tots els béns i servicis finals produïts dins d’un país durant un període de temps, normalment un any o un trimestre. Cada paraula importa:

• Finals: es compten només els béns que arriben a l’usuari final (o, el que és el mateix, se sumen els valors afegits). Si comptàrem també la farina i el blat, el pa estaria comptat tres vegades.
• Dins del país: compta el que es produïx al territori, siga de qui siga l’empresa. La fàbrica de Ford a Almussafes suma al PIB espanyol encara que l’empresa siga estatunidenca; una fàbrica d’Inditex al Marroc suma al PIB marroquí.
• Un període: és un flux, com l’aigua que passa per una aixeta en una hora, no un depòsit. Mesura el produït eixe any, no la riquesa acumulada.

El PIB per capita: repartir la xifra entre la població

Un PIB gran no diu molt si no sabem entre quantes persones es repartix. La Xina té un PIB moltíssim major que Suïssa, però ningú diria que el ciutadà xinés mitjà viu millor que el suís mitjà. Per a comparar països es dividix el PIB entre la població: el PIB per capita.

PIB per capita = PIB / nombre d'habitants

A Espanya, amb uns 48,8 milions d’habitants de mitjana en 2024, el PIB per capita va ser d’uns 32.600 € (INE, 2024). Luxemburg supera els 100.000 € i països com Burundi no arriben a 300 € (Banc Mundial, 2023). Eixa distància és la que separa els països rics dels pobres, i la que explica bona part de les migracions del món.

Un avís que us serà útil tota la vida: el PIB per capita és una mitjana, i les mitjanes amaguen el repartiment. Si en un país de dues persones una guanya 60.000 € i l’altra 5.000 €, el PIB per capita és 32.500 € i cap de les dues viu com diu la mitjana. De la desigualtat parlarem en la Unitat 6.

PIB nominal i PIB real

Imagina que un país produïx exactament el mateix que l’any passat (les mateixes barres de pa, els mateixos cotxes, les mateixes classes) però tots els preus han pujat un 10 %. El seu PIB, mesurat en euros, ha pujat un 10 %. Ha crescut l’economia? No: es produïx el mateix, només que més car. Per a no deixar-nos enganyar pels preus, els economistes distingixen entre el PIB nominal, que valora la producció als preus de cada any, i el PIB real, que la valora als preus d’un any fix de referència i, per tant, només puja si de veritat es produïx més.

La diferència entre els dos és la inflació, de la qual parlarem en la Unitat 4. La regla pràctica és senzilla: quan llisques «el PIB ha crescut un 6 %», pregunta si és nominal o real. Si és nominal i els preus han pujat un 4 %, l’economia només ha crescut, aproximadament, un 2 %. Les dades de creixement que publica l’INE i que ixen als titulars són sempre en termes reals (ho anomenen «en volum»), precisament per a evitar este engany.

El que el PIB no mesura

El PIB és una ferramenta extraordinària: permet comparar països, detectar recessions i decidir polítiques. Però és una mesura de producció de mercat, i hi ha coses importantíssimes que se li escapen:

• El treball no remunerat: cuidar un familiar, cuinar a casa, netejar, criar fills. Si contractes algú perquè cuide la teua àvia, això suma al PIB; si la cuides tu, no. La producció és la mateixa; la xifra, no. L’INE estima que el treball domèstic i de cures no pagat equival a una part enorme del PIB (més del 40 % en els seus comptes satèl·lit), i el fan majoritàriament dones.
• El medi ambient: talar un bosc suma al PIB (fusta venuda); que el bosc continue dret i netege l’aire no suma res. Una marea negra suma, per les empreses que la netegen. El PIB no distingix produir de destruir.
• La desigualtat: ja ho hem vist, és una mitjana.
• L’economia submergida: el que es produïx sense declarar no es veu, encara que existisca.
• La salut, l’educació, el temps lliure o la seguretat: poden millorar o empitjorar sense que el PIB se n’assabente.

Creixement i desenvolupament

Si el PIB no mesura el benestar, cal una altra paraula per a parlar de viure millor. Els economistes en fan servir dues, i convé no barrejar-les.

Créixer no és el mateix que desenvolupar-se

El creixement econòmic és l’augment del PIB real d’un país al llarg del temps. És una xifra: l’economia espanyola va créixer un 3,5 % en 2024. El desenvolupament és una cosa més àmplia: la millora de les condicions de vida de la població, és a dir, més salut, més educació, més llibertat i més oportunitats, i no només més producció. Normalment van junts (és difícil tindre bons hospitals sense produir riquesa per a pagar-los), però no sempre, i ahí està l’interessant.

Per a mesurar el desenvolupament, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) publica des de 1990 l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que combina tres dimensions amb el mateix pes: salut (esperança de vida en nàixer), educació (anys d’escolarització) i renda (ingrés per habitant). El resultat va de 0 a 1. En l’Informe sobre Desarrollo Humano 2023-2024 del PNUD, Espanya ocupava el lloc 27 del món amb un IDH de 0,911, dins del grup de desenvolupament humà «molt alt»; Suïssa encapçalava la llista amb 0,967 i Somàlia la tancava amb 0,380. La nostra esperança de vida, de quasi 84 anys (INE, 2023), és de les més altes del planeta i pesa molt en eixa posició.

Que l’ordre de l’IDH i el del PIB per capita no coincidisquen és just el que el fa útil. Guinea Equatorial, per exemple, té un PIB per capita superior al de molts països del seu entorn gràcies al petroli, però un IDH només mitjà, perquè eixa renda no s’ha convertit en escoles ni en hospitals per a la majoria (PNUD). Al revés, països amb menys renda de la que suggeriria el seu nivell de vida, com Costa Rica, pugen llocs en l’IDH per la seua sanitat i la seua educació.

El cicle econòmic, en breu

El PIB real no creix en línia recta. Alterna períodes en què creix de pressa amb altres en què es frena o cau. A eixa alternança l’anomenem cicle econòmic, i té quatre fases: expansió (la producció creix, es crea ocupació), pic o auge (el punt més alt), recessió (la producció cau; tècnicament, quan el PIB baixa dos trimestres seguits) i vall o depressió (el punt més baix), després del qual arriba la recuperació.

Els vostres pares i mares han viscut dos cicles complets. La crisi financera de 2008 va arrossegar Espanya a una recessió llarga: entre 2008 i 2013 el PIB va caure prop d’un 9 % acumulat i l’atur va arribar al 26,9 % en el primer trimestre de 2013, amb més de sis milions de persones sense treball (EPA, INE). Després va vindre una expansió de sis anys i, en 2020, la pandèmia va provocar la caiguda més brusca de la història moderna, al voltant d’un 11 % en un sol any (INE, 2020), seguida d’una recuperació ràpida entre 2021 i 2024. El cicle importa perquè en les recessions es destruïx ocupació i en les expansions se’n crea, i perquè l’Estat intenta suavitzar-lo, com vorem en la Unitat 6.

Créixer sense esgotar el planeta: sostenibilitat i economia circular

Hem vist que produir més permet viure millor. Ara la pregunta que cap generació anterior a la vostra va haver de fer-se amb tanta urgència: es pot continuar creixent indefinidament en un planeta que no creix?

Els límits dels recursos i la petjada ecològica

Part dels recursos naturals són renovables (el sol, el vent, un bosc ben gestionat, un calador que es deixa recuperar) i part són no renovables (el petroli, el gas, els minerals), que no tornen a formar-se a escala humana. Però fins i tot els renovables tenen un ritme: si pesques més de pressa del que els peixos es reproduïxen, el calador s’esgota igual que una mina.

Per a mesurar quant li demanem al planeta es fa servir la petjada ecològica: la superfície de terra i mar necessària per a produir el que consumim i absorbir els residus que generem. I el compte no ix. Segons Global Footprint Network, la humanitat consumix cada any el que el planeta tarda al voltant d’1,7 anys a regenerar; en 2025, el «dia de la sobrecapacitat de la Terra», la data en què ja havíem gastat el pressupost natural de tot l’any, va caure el 24 de juliol. Des d’eixa data, i fins a desembre, vivim a crèdit. Si tota la humanitat visquera com es viu a Espanya, la data arribaria mesos abans, a finals de la primavera.

De l’economia lineal a l’economia circular

El model amb què hem produït durant dos segles és lineal: extraure matèries primeres, fabricar, usar i tirar. Funciona mentre els recursos siguen barats i els abocadors, infinits. L’economia circular proposa tancar el cercle: dissenyar els productes perquè duren, reduir el consum de materials, reutilitzar i reparar el que encara servix i reciclar el que no, de manera que els residus d’un procés es convertisquen en recursos d’un altre.

A Espanya este canvi ja té forma de llei. La Llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, va crear un impost sobre els envasos de plàstic d’un sol ús (0,45 € per quilo des de gener de 2023), obliga els restaurants a oferir aigua de l’aixeta gratis i els comerços a acceptar envasos reutilitzables, i fixa objectius de reducció de residus. A Europa, la garantia legal dels productes que compres és de tres anys (RDL 7/2021), i la Unió Europea ha aprovat un «dret a reparar» (Directiva 2024/1799) perquè arreglar un mòbil o una llavadora siga més fàcil i barat que tirar-los. És a dir: part de l’economia circular no és una opció ètica, ja és una obligació.

Els ODS: 8, 12 i 13

En 2015 els 193 països de les Nacions Unides van aprovar l’Agenda 2030, amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Tres d’ells són el resum d’esta unitat:

• ODS 8, treball digne i creixement econòmic: créixer, sí, però creant ocupació digna i sense deixar ningú arrere.
• ODS 12, producció i consum responsables: produir i consumir fent servir menys recursos i generant menys residus; és l’objectiu de l’economia circular.
• ODS 13, acció pel clima: reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que estan escalfant el planeta i adaptar-se a les seues conseqüències.

Fixeu-vos que l’ODS 8 i l’ODS 13 poden tirar en direccions distintes: més producció sol significar més energia i més materials. Conciliar-los és el debat econòmic central del vostre temps, i per això el tractem a banda, just després d’un avís.

Compte amb el greenwashing

Com que el verd ven, moltes empreses el pinten. El greenwashing (rentat verd) consistix a presentar com a sostenible un producte, una empresa o una activitat que no ho és, o que ho és molt menys del que es diu. Els senyals són fàcils d’aprendre: paraules vagues sense dades («ecològic», «respectuós amb el planeta», «natural»), destacar un detall xicotet per a tapar el conjunt (un tap reciclable en una botella d’un sol ús), presentar com a mèrit el que la llei ja obliga, o etiquetes i segells que la mateixa empresa s’ha inventat. La Unió Europea ha decidit tallar per la via ràpida: la Directiva (UE) 2024/825 prohibix des de setembre de 2026 les afirmacions ambientals genèriques que no es puguen demostrar i les promeses de «neutralitat climàtica» basades només en compensacions.

Què ve després en este curs

Esta unitat tanca la mirada «gran» sobre la producció. Ja sabeu què és produir, com es mesura i quins límits té. En la Unitat 3, Els mercats: oferta, demanda i competència, baixarem al lloc on tota eixa producció es ven i on es formen els preus: voreu per què l’oli de Jaén es va disparar exactament com ho hem contat ací. En la Unitat 4, El diner, els bancs i la inflació, reprendrem la diferència entre PIB nominal i real des del costat dels preus.

Més avant, la Unitat 5 explicarà què passa amb l’ocupació quan la productivitat puja o el cicle baixa, la Unitat 6 mostrarà com l’Estat intenta suavitzar el cicle i repartir millor el produït, i la Unitat 9 seguirà les cadenes de producció quan creuen fronteres. I quan en les Unitats 10 a 12 munteu la vostra pròpia idea d’empresa, el valor afegit, la productivitat i la sostenibilitat deixaran de ser conceptes per a convertir-se en decisions.

Glossari

• Procés productiu: seqüència de passos per la qual els factors de producció (recursos naturals, treball i capital) es transformen en béns o servicis.
• Bé intermedi: bé que una empresa compra per a produir una altra cosa (la farina per a la fleca).
• Bé final: bé que arriba a qui el consumirà o l’usarà sense més transformacions (l’entrepà).
• Valor afegit: diferència entre el valor del que una empresa ven i el valor dels béns intermedis que ha comprat a altres empreses.
• Divisió del treball: repartiment d’un procés productiu en faenes distintes realitzades per persones distintes; dona lloc a l’especialització.
• Sectors econòmics: grans grups d’activitats: primari (extrau de la natura), secundari (transforma: indústria, construcció, energia) i terciari (servicis).
• Terciarització: procés pel qual el sector servicis passa a concentrar la major part de l’ocupació i de la producció d’un país.
• Productivitat: quantitat produïda per cada unitat de factor emprat, normalment per treballador o per hora de treball.
• PIB (Producte Interior Brut): valor de tots els béns i servicis finals produïts dins d’un país durant un període, normalment un any.
• PIB per capita: PIB dividit entre el nombre d’habitants. És una mitjana i no informa del repartiment.
• PIB real: PIB valorat als preus d’un any de referència, de manera que només augmenta si es produïx més; el PIB nominal es valora als preus de cada any.
• Creixement econòmic: augment del PIB real d’un país al llarg del temps.
• Desenvolupament humà: millora de les condicions de vida (salut, educació, renda); es mesura amb l’IDH del PNUD, de 0 a 1.
• Cicle econòmic: alternança de fases d’expansió, pic, recessió i vall en l’evolució del PIB real.
• Economia circular: model que busca mantindre els materials en ús el màxim temps possible (reduir, reutilitzar, reparar, reciclar), enfront del model lineal d’extraure, fabricar, usar i tirar.
• Greenwashing: presentar com a sostenible un producte, empresa o activitat que no ho és o que ho és molt menys del que s’afirma.

Per a aprofundir

Si esta unitat us ha picat la curiositat, ací teniu recursos accessibles i gratuïts:

• Our World in Data (ourworldindata.org), Universitat d’Oxford. Per què encaixa: gràfics interactius i en obert de PIB per capita, IDH, esperança de vida i emissions de tots els països; podeu comprovar amb dades reals tot el que hem contat ací.
• «España en cifras» (ine.es), la publicació anual de butxaca de l’INE. Per què encaixa: en quaranta pàgines resumix el PIB, l’ocupació per sectors, la població i el turisme amb les últimes dades oficials, en un llenguatge que s’entén.
• Factfulness, de Hans Rosling (Deusto, 2018). Per què encaixa: un metge suec demostra amb dades que el món ha millorat molt més del que creiem i explica per què confonem creixement, desenvolupament i pobresa.
• Calculadora de petjada ecològica de Global Footprint Network (footprintcalculator.org). Per què encaixa: en cinc minuts us diu quants planetes caldrien si tot el món visquera com vosaltres; és la millor entrada a l’apartat de sostenibilitat.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. En l’exercici dels tallers, la màquina permet muntar 400 bicicletes amb els mateixos 8 treballadors. Si l’empresa descobrix que li’n basten 6, què hauria de fer amb els altres dos? Qui guanya i qui perd amb la productivitat, i de què depén que guanyen tots?
2. Kennedy deia que el PIB «ho mesura tot, excepte allò que fa que la vida valga la pena». Fes una llista de cinc coses que fan que la teua vida valga la pena i comprova quantes sumen al PIB. Hauríem de mesurar-les d’una altra forma, o hi ha coses que és millor no mesurar?
3. Si tota la humanitat visquera com vivim a Espanya, el pressupost natural del planeta s’acabaria a la primavera. Quina part del teu consum canviaries tu primer, i quina part creus que només pot canviar amb lleis com les que hem vist? Estàs més prop del creixement verd o del decreixement?