Quan usar-la
- A la Unitat 1, en arribar als criteris de classificació: la ferramenta convertix una llista de categories en una decisió amb dades.
- En analitzar una empresa real de la qual es coneguen plantilla i facturació, que és el que es demana en qualsevol cas pràctic.
- Per a explicar per què el 99 % del teixit empresarial espanyol és PIME sense que la xifra sone a eslògan: es veu tan bon punt s’hi fiquen les dades d’un negoci del barri.
Què cal tindre en compte
- La regla europea té una forma que sorprén i que es pregunta en examen. El límit de plantilla és obligatori per si sol: superar-lo puja de tram encara que els diners quadren. En canvi, la facturació i el balanç són alternatius: n’hi ha prou de complir-ne un dels dos. Per això una empresa pot facturar 3 milions i continuar sent microempresa.
- Els llindars són els de la Recomanació 2003/361/CE de la Comissió Europea, que és la definició que es fa servir per a ajudes, estadístiques i programes europeus. No és una convenció del llibre de text: té conseqüències administratives.
- La grandària no és una etiqueta decorativa. D’ella depenen l’accés a determinades subvencions, la possibilitat de presentar comptes abreujats, l’obligació d’auditoria i amb quin grup es compara l’empresa en qualsevol estadística sectorial.
- La resta de criteris —sector, propietat, àmbit— no els fixa cap norma amb llindars: són classificacions descriptives. Convé assenyalar la diferència, perquè l’alumnat tendix a tractar-les totes igual.
- La ferramenta diu també què caldria per a baixar de tram. Això ajuda a vore que les categories tenen fronteres concretes i no zones difuses.
Per a portar-la a classe
Carrega l’exemple de la indústria mitjana i puja només la plantilla a 250. Canvia de categoria i deixa de ser PIME sense haver facturat un euro més. La pregunta que ve sola és per què la llei posa el límit en el nombre de persones i no només en els diners, i ahí ja s’està parlant de per a què servix la classificació, que és l’objectiu de la unitat.