Quan usar-la
- A la Unitat 2, a la part del mercat: la unitat demana explicar com es posen d’acord compradors i venedors, i això es veu movent les corbes, no llegint la definició.
- Després d’identificar els agents, per a ensenyar on es troben: el mercat és el lloc, físic o no, on famílies i empreses tanquen un preu.
- Quan a classe aparega «i per què puja el preu d’això?», que sol passar amb qualsevol cosa que els interesse.
Què cal tindre en compte
- El preu no el posa ningú: ix de l’acord. És la idea que més costa a esta edat, perquè la intuïció diu que algú decidix. Moure una corba i vore el preu moure’s sol ho ensenya millor que qualsevol explicació.
- Que puge la demanda no vol dir que la gent siga més rica: pot ser una moda, la calor, una notícia. Convé separar el desplaçament de la corba d’un moviment al llarg d’ella, encara que a 3r d’ESO n’hi haja prou amb la intuïció.
- Si el preu es fixa per davall de l’equilibri, falta producte; si es fixa per damunt, en sobra. Eixe és l’experiment més útil de la ferramenta i connecta directament amb notícies reals sobre preus màxims.
- A esta edat l’objectiu no és la fórmula: és entendre que el preu és informació i que canvia per motius que es poden anomenar.
- El model és una simplificació deliberada: un mercat real té marques, costums, publicitat i gent que no compara. Dir-ho evita que s’ho prenguen com una llei física.
Per a portar-la a classe
Comença amb un mercat que coneguen —entrades d’un concert funciona sempre— i pregunta què passa si de sobte l’artista es fa famosíssim. Que algú moga la corba. Després fixa un preu màxim «perquè siga just» i que expliquen per què s’esgoten les entrades i apareix la revenda. En cinc minuts han vist el mecanisme sencer.