Quan usar-lo
- A la Unitat 6, en explicar el deure de contribuir i l’estructura del sistema tributari, després de distingir impostos directes i indirectes.
- Perquè es veja que la declaració no calcula «el que cal pagar», sinó la diferència entre l’impost que correspon i el que ja es va avançar per retencions.
- Com a pas previ a discutir l’elusió i l’evasió: costa discutir sobre la frontera sense haver vist abans com es liquida l’impost.
Què cal tindre en compte
L’important ací no és l’aritmètica, és el principi: l’article 31 de la Constitució exigix contribuir d’acord amb la capacitat econòmica mitjançant un sistema just, progressiu i no confiscatori. La progressivitat no apareix com una consigna, apareix com una escala de trams.
Convé assenyalar també el mínim personal i familiar, que és la traducció tècnica d’una idea jurídica: hi ha una part de la renda destinada a cobrir necessitats bàsiques que no se sotmet a gravamen. I recordar que declarar i pagar són coses distintes: amb ingressos baixos i retencions practicades, l’habitual és que la declaració isca a tornar.
Per a anar més enllà
Simula la mateixa renda bruta repartida de dues maneres: una persona que cobra tot per nòmina, amb retencions mensuals, i una altra que factura com a professional. L’impost final és comparable; el moment en què es paga, no. Servix per a introduir per què el sistema exigix pagaments a compte i quin problema resoldria —o crearia— eliminar-los.