profedeeconomia

Reforç i ampliació

Per avaluació: un repàs del que és essencial amb exercicis molt guiats per a qui va just (reforç), i reptes de més profunditat per a qui vol anar més enllà (ampliació). Les solucions van plegades perquè primer ho intentes.

1a avaluació

Reforç

Reforç · 1a avaluació (unitats 1-4)

L'imprescindible de la primera avaluació en llenguatge senzill, per a qui necessita recuperar o assegurar l'aprovat.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U1. L'economia com a ciència social
L'economia és la ciència social que estudia com les persones i les societats fan servir uns recursos escassos per a satisfer unes necessitats il·limitades. Com que no hi ha recursos per a tot, sempre cal triar, i triar significa renunciar a alguna cosa. Este és el problema econòmic bàsic.
Convé distingir les necessitats (allò que cal per a viure o estar bé) dels béns i serveis (allò que les satisfà). Per a produir eixos béns fem servir els factors de producció: terra (recursos naturals), treball (esforç humà) i capital (màquines, ferramentes, instal·lacions).
La frontera de possibilitats de producció (FPP) mostra les combinacions màximes de dos béns que es poden produir fent servir tots els recursos. Estar sobre la corba és ser eficient; estar per dins és malgastar recursos; un punt per fora és inabastable hui. Produir més d'un bé obliga a produir menys de l'altre: eixe sacrifici és el cost d'oportunitat.
Finalment, per a repartir els recursos cada país fa servir un sistema econòmic: de mercat (decidixen l'oferta i la demanda), de planificació central (decidix l'Estat) o mixt (combina tots dos, com l'espanyol).
U2. La presa de decisions econòmiques
Tota decisió té un cost d'oportunitat: el valor de la millor alternativa a què renuncies en triar. Si el dissabte estudies, renuncies a eixir amb els teus amics; eixe pla perdut és el cost de la teua decisió.
Cal distingir-lo del cost enfonsat: els diners o el temps ja gastats que no es poden recuperar. Un cost enfonsat no hauria d'influir en les decisions futures (si una pel·lícula t'avorrix, tant fa el que vas pagar per l'entrada: allò racional és anar-se'n).
Per a decidir quant fer d'alguna cosa fem servir l'anàlisi marginal: comparem allò que guanyem amb una unitat més (benefici marginal) amb allò que ens costa eixa unitat més (cost marginal). Convé continuar mentres el benefici marginal supere el cost marginal.
Finalment, les persones no sempre decidim de manera perfectament racional: tenim biaixos cognitius (errors sistemàtics) i una racionalitat limitada (decidim amb informació i temps limitats).
U3. Planificació financera personal
El pressupost personal és un registre ordenat dels ingressos que entren i les despeses que ixen en un mes. Distingix despeses fixes (lloguer, subministraments) de despeses variables (oci, roba). Si els ingressos superen les despeses, hi ha estalvi; si no, cal ajustar.
Una part de l'estalvi convé guardar-la com a fons d'emergència (per a imprevistos) i una altra part es pot invertir. El gran aliat de l'estalvi a llarg termini és l'interés compost: els interessos generen al seu torn nous interessos. La seua fórmula és Capital final = Capital · (1 + i)^n, on i és el tipus d'interés i n el nombre de períodes.
Els productes financers (comptes, depòsits, fons, accions) es comparen per la seua rendibilitat, el seu risc, la seua liquiditat (facilitat per a recuperar els diners) i el seu termini. Regla bàsica: a més rendibilitat esperada, més risc.
Per a protegir-se de pèrdues grans existixen les assegurances, que transferixen el risc a canvi d'una prima.
U4. Oferta, demanda i mercat
Un mercat és la trobada entre qui vol comprar (demanda) i qui vol vendre (oferta). D'eixa trobada ix el preu.
La llei de la demanda diu que, si el preu puja, la quantitat demandada baixa (relació inversa). La llei de l'oferta diu que, si el preu puja, la quantitat oferida puja (relació directa).
El preu d'equilibri és aquell en què la quantitat demandada coincidix amb la quantitat oferida. Si el preu està per damunt de l'equilibri, sobra producte (excés d'oferta); si està per davall, falta producte (excés de demanda).
Cal diferenciar un moviment al llarg de la corba (el provoca un canvi en el preu del mateix bé) d'un desplaçament de la corba sencera (el provoca un altre factor: la renda, els gustos, el preu de béns relacionats, etc.).

El que és essencial

  • L'economia estudia com fem servir recursos escassos per a satisfer necessitats il·limitades.
  • Tota decisió té un cost d'oportunitat: allò a què renuncies per triar una altra cosa.
  • La frontera de possibilitats de producció (FPP) mostra les combinacions màximes que es poden produir amb els recursos disponibles.
  • La planificació financera personal consistix a quadrar ingressos i despeses, estalviar i preveure imprevistos.
  • El preu d'equilibri en un mercat és aquell on la quantitat oferida iguala la quantitat demandada.
  • Quan puja el preu, la quantitat demandada baixa (llei de demanda) i la quantitat oferida puja (llei d'oferta).

Vocabulari

  • escassetat
  • cost d'oportunitat
  • FPP
  • necessitat
  • bé econòmic
  • demanda
  • oferta
  • preu d'equilibri
  • pressupost
  • estalvi

Exemples resolts

  1. Cost d'oportunitat amb la FPP. Un país pot produir, amb tots els seus recursos, o bé 600 kg de taronges o bé 300 kg de llimes (o combinacions de tots dos). Si ara produïx 600 kg de taronges i 0 de llimes i vol passar a produir els 300 kg de llimes, quin és el cost d'oportunitat? Quantes taronges costa cada llima?
    Anem pas a pas.
    1. Què cal sacrificar. Per a produir els 300 kg de llimes cal deixar de produir els 600 kg de taronges (tots els recursos passen d'un bé a l'altre).
    2. Cost d'oportunitat total. Produir 300 kg de llimes costa 600 kg de taronges.
    3. Cost per unitat. Dividim: 600 ÷ 300 = 2 kg de taronges per cada kg de llimes.
    Conclusió: cada quilo de llimes que el país decidix produir li costa deixar de produir 2 quilos de taronges.
  2. Pressupost personal. Lucía ingressa 1.000 € al mes. Les seues despeses fixes sumen 600 € i les seues despeses variables 200 €. Quant estalvia al mes? Quin percentatge dels seus ingressos representa eixe estalvi?
    1. Despeses totals: 600 + 200 = 800 €.
    2. Estalvi: ingressos − despeses = 1.000 − 800 = 200 €.
    3. Percentatge sobre els ingressos: (200 ÷ 1.000) × 100 = 20 %.
    Conclusió: Lucía estalvia 200 € al mes, el 20 % del que ingressa. Una part hauria d'anar a un fons d'emergència per a imprevistos.
  3. Interés compost. Fiques 2.000 € en un depòsit al 3 % anual amb interés compost. Quant tindràs al cap d'1 any i al cap de 2 anys?
    Fem servir la fórmula Capital final = Capital · (1 + i)^n, amb i = 0,03.
    Any 1: 2.000 × 1,03 = 2.060 € (has guanyat 60 € d'interessos).
    Any 2: 2.060 × 1,03 = 2.121,80 €.
    Comprovació: 2.000 × 1,03² = 2.000 × 1,0609 = 2.121,80 €.
    Conclusió: en el segon any guanyes una mica més de 60 € (61,80 €) perquè els interessos del primer any també generen interessos. Això és l'interés compost.
  4. Preu d'equilibri. En un mercat, a un preu de 4 € es demanden 100 unitats i se n'oferixen 60; a 6 € se'n demanden 70 i se n'oferixen 70; a 8 € se'n demanden 40 i se n'oferixen 90. Quin és el preu d'equilibri i què ocorre als altres preus?
    Busquem el preu on la quantitat demandada iguala l'oferida.
    A 4 €: demanda 100 > oferta 60 → falta producte (excés de demanda de 40).
    A 6 €: demanda 70 = oferta 70 → equilibri.
    A 8 €: demanda 40 < oferta 90 → sobra producte (excés d'oferta de 50).
    Conclusió: el preu d'equilibri és 6 €, amb una quantitat d'equilibri de 70 unitats. A preus més alts sobra producte i a preus més baixos en falta.
  5. Moviment o desplaçament. Arriba l'estiu i, amb la calor, la gent vol comprar molt més gelat al mateix preu. La demanda de gelat es mou al llarg de la corba o es desplaça? Cap a on?
    1. Què ha canviat? No ha canviat el preu del gelat, sinó un factor extern: el clima (els gustos i la necessitat de refrescar-se).
    2. Regla. Si canvia el preu del mateix bé → moviment al llarg de la corba. Si canvia un altre factor → es desplaça tota la corba.
    3. Conclusió: com que ha canviat un factor diferent del preu, la corba de demanda es desplaça cap a la dreta (a cada preu es vol comprar més gelat).

Practica

  1. Defineix amb les teues paraules què és l'economia i per què existix el problema de l'escassetat.
    Veure solució
    L'economia és la ciència social que estudia com fem servir uns recursos limitats (escassos) per a satisfer unes necessitats que són il·limitades.
    El problema de l'escassetat existix perquè no hi ha recursos suficients per a satisfer tot allò que volem; per això sempre cal triar i, en triar, renunciar a altres opcions.
  2. Defineix amb les teues paraules què és el cost d'oportunitat i posa un exemple de la teua vida diària.
    Veure solució
    El cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa a què renuncies quan prens una decisió.
    Exemple: si dedique la vesprada del dissabte a estudiar, el cost d'oportunitat és el partit de futbol amb els meus amics al qual no he pogut anar.
  3. Classifica estos elements en necessitat o desig: aigua potable, un videojoc nou, menjar diari, unes sabatilles de marca.
    Veure solució
    Necessitats: aigua potable i menjar diari (són bàsiques per a viure).
    Desitjos: el videojoc nou i les sabatilles de marca (milloren el nostre benestar però no són imprescindibles).
  4. Classifica cada recurs en el factor de producció corresponent (terra, treball o capital): (a) un camió de repartiment; (b) un jaciment de petroli; (c) les hores que treballa un forner; (d) una fàbrica amb les seues màquines.
    Veure solució
    (a) camió de repartiment → capital (bé que servix per a produir).
    (b) jaciment de petroli → terra (recurs natural).
    (c) hores del forner → treball (esforç humà).
    (d) fàbrica amb màquines → capital.
  5. Explica què significa que un país produïsca dins de la seua frontera de possibilitats de producció (FPP). És eficient?
    Veure solució
    Produir dins de la FPP significa que el país no està fent servir tots els seus recursos o no els fa servir bé (per exemple, hi ha atur o màquines parades).
    No és eficient: podria produir més dels dos béns sense renunciar a res fins a arribar a la corba. L'eficiència s'assolix sobre la frontera.
  6. Un país pot produir, amb tots els seus recursos, o bé 100 tones de blat o bé 50 tractors. Si actualment produïx 100 tones de blat i 0 tractors, quin és el cost d'oportunitat de fabricar els 50 tractors?
    Veure solució
    Per a fabricar els 50 tractors cal deixar de produir les 100 tones de blat.
    Cost d'oportunitat de 50 tractors = 100 tones de blat.
    Per tant, cada tractor costa 100 ÷ 50 = 2 tones de blat.
  7. Relaciona cada sistema econòmic amb qui decidix què es produïx: (a) sistema de mercat; (b) sistema de planificació central; (c) sistema mixt.
    Veure solució
    (a) sistema de mercat → decidixen l'oferta i la demanda (els compradors i els venedors) a través dels preus.
    (b) planificació central → decidix l'Estat mitjançant plans.
    (c) sistema mixt → combinen el mercat i l'Estat (és el model de països com Espanya).
  8. Vertader o fals, raonat: «Un cost enfonsat (diners ja gastats que no es recuperen) s'ha de tindre en compte per a decidir si seguir o abandonar un projecte.»
    Veure solució
    Fals. Un cost enfonsat ja no es pot recuperar, així que no hauria d'influir en la decisió futura. Allò racional és mirar cap avant: comparar els beneficis i costos que estan per vindre. Exemple: si una pel·lícula t'avorrix, tant fa el que vas pagar per l'entrada; quedar-te per «no malgastar els diners» només afig temps perdut.
  9. Marta cobra 1.200 € al mes. Les seues despeses fixes són: lloguer 500 €, menjar 250 €, transport 100 € i subministraments 90 €. Quant li queda i què hauria de fer amb eixos diners?
    Veure solució
    Despeses totals = 500 + 250 + 100 + 90 = 940 €.
    Li queda = 1.200 − 940 = 260 €.
    El recomanable és destinar una part a l'estalvi i a un fons d'emergència (per a imprevistos), i la resta a despeses variables o oci.
  10. Classifica estes despeses en fixes o variables: (a) la quota del lloguer; (b) un sopar en un restaurant; (c) la factura de la llum contractada; (d) entrades per a un concert.
    Veure solució
    Fixes (es repetixen igual cada mes): (a) lloguer i (c) factura de la llum.
    Variables (canvien segons allò que decidim fer): (b) sopar en un restaurant i (d) entrades de concert.
    Pista: les fixes són difícils d'evitar a curt termini; les variables depenen de les nostres decisions del mes.
  11. Fiques 1.000 € en un depòsit al 4 % anual amb interés compost. Quant tindràs al cap d'1 any? I al cap de 2 anys?
    Veure solució
    Fórmula: Capital · (1 + i)^n, amb i = 0,04.
    Any 1: 1.000 × 1,04 = 1.040 €.
    Any 2: 1.000 × 1,04² = 1.000 × 1,0816 = 1.081,60 €.
    En el segon any guanyes 41,60 € (més que els 40 € del primer) perquè els interessos ja generen interessos.
  12. Pablo vol repartir el seu sou amb la regla 50/30/20: 50 % a necessitats, 30 % a desitjos i 20 % a estalvi. Si cobra 1.500 € al mes, quant destina a cada bloc?
    Veure solució
    Necessitats: 50 % de 1.500 = 0,50 × 1.500 = 750 €.
    Desitjos: 30 % de 1.500 = 0,30 × 1.500 = 450 €.
    Estalvi: 20 % de 1.500 = 0,20 × 1.500 = 300 €.
    Comprovació: 750 + 450 + 300 = 1.500 € (tot el sou).
  13. Ordena estos productes financers de menor a major risc (en general): accions d'una empresa, un compte corrent, un depòsit a termini fix.
    Veure solució
    De menor a major risc: 1r compte corrent (els diners estan disponibles i a penes té risc), 2n depòsit a termini fix (una mica més de rendibilitat, diners bloquejats un temps), 3r accions (més rendibilitat esperada però el seu valor puja i baixa, hi ha risc de pèrdua).
    Regla bàsica: a major rendibilitat esperada, major risc.
  14. Explica per a què servix una assegurança i posa un exemple. Què és la prima?
    Veure solució
    Una assegurança servix per a transferir un risc: a canvi de pagar una quantitat, l'asseguradora es fa càrrec d'una possible pèrdua gran. Així canviem una despesa xicoteta i segura per evitar una pèrdua gran i incerta.
    Exemple: l'assegurança del cotxe cobrix els danys d'un accident.
    La prima és la quantitat que paguem (normalment cada mes o cada any) per estar assegurats.
  15. Indica si pugen o baixen la quantitat demandada i l'oferida quan el preu d'un producte augmenta, i anomena la llei que ho explica en cada cas.
    Veure solució
    Si el preu augmenta:
    · La quantitat demandada baixa → llei de demanda (relació inversa preu-quantitat).
    · La quantitat oferida puja → llei d'oferta (relació directa preu-quantitat).
  16. En un mercat, la taula mostra que a un preu de 5 € es demanden 80 unitats i se n'oferixen 80; a 7 € se'n demanden 60 i se n'oferixen 100. Quin és el preu d'equilibri i per què?
    Veure solució
    El preu d'equilibri és 5 €, perquè a eixe preu la quantitat demandada (80) coincidix amb la quantitat oferida (80).
    A 7 € hi hauria excés d'oferta (100 oferides enfront de 60 demandades), és a dir, sobrarien 40 unitats.
  17. A un preu de 3 €, en un mercat es demanden 120 unitats i se n'oferixen 70. Hi ha excés d'oferta o de demanda? De quantes unitats? Què tendirà a fer el preu?
    Veure solució
    Demanda (120) > oferta (70), així que falta producte: hi ha un excés de demanda de 120 − 70 = 50 unitats.
    Quan falta producte, el preu tendix a pujar fins a acostar-se a l'equilibri (en pujar, la demanda baixa i l'oferta puja).
  18. Per a cada cas, indica si la corba de demanda de pa es desplaça o si només hi ha un moviment al llarg d'ella: (a) puja el preu del pa; (b) augmenta la població del barri.
    Veure solució
    (a) puja el preu del mateix pa → moviment al llarg de la corba (la quantitat demandada baixa, però la corba no es mou).
    (b) augmenta la població (un factor diferent del preu) → la corba es desplaça cap a la dreta (més gent vol pa a qualsevol preu).
  19. Relaciona cada situació amb l'estructura de mercat corresponent (competència perfecta, monopoli o oligopoli): (a) una sola empresa subministra l'aigua d'una ciutat; (b) moltíssims agricultors venen blat idèntic; (c) tres o quatre grans operadores controlen la telefonia.
    Veure solució
    (a) una sola empresa d'aigua → monopoli (un únic venedor).
    (b) moltíssims agricultors amb producte idèntic → competència perfecta (molts venedors, producte homogeni).
    (c) tres o quatre grans operadores → oligopoli (pocs venedors dominen el mercat).
  20. El preu de l'oli d'oliva puja molt per una mala collita. Explica què li passa a la quantitat demandada d'oli i per què, usant la llei de la demanda.
    Veure solució
    Segons la llei de la demanda, si el preu puja, la quantitat demandada baixa (relació inversa).
    Per tant, en encarir-se l'oli, la gent comprarà menys quantitat: alguns reduiran el seu consum i altres buscaran substituts (per exemple, oli de gira-sol). És un moviment al llarg de la corba, provocat pel canvi de preu.
Ampliació

Ampliació · 1a avaluació (unitats 1-4)

Reptes per a aprofundir en decisions econòmiques, FPP i mercats, dirigits a qui domina allò bàsic i vol anar més enllà.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U1. Escassetat, FPP i mètode econòmic
L'economia estudia l'assignació de recursos escassos a fins alternatius. El model que sintetitza eixa idea és la frontera de possibilitats de producció (FPP): el conjunt de combinacions màximes de dos béns abastables amb els recursos i la tecnologia donats. Allò rellevant a este nivell és la seua forma còncava, que reflectix un cost d'oportunitat creixent: com que els recursos no són igual de productius en tots els usos, cada unitat addicional d'un bé exigix sacrificar quantitats cada vegada majors de l'altre.
Un punt interior indica ineficiència (recursos ociosos); un punt sobre la corba, eficiència productiva; un punt exterior, alguna cosa inabastable hui. El creixement econòmic (més factors o millor tecnologia) desplaça tota la FPP cap a fora, i fa possibles combinacions abans inabastables.
En el pla metodològic convé distingir l'economia positiva (descriu allò que és i es pot contrastar amb dades: «l'atur va pujar al 12 %») de l'economia normativa (valora allò que hauria de ser: «l'Estat hauria d'abaixar impostos»). L'economia és una ciència social: treballa amb models que simplifiquen la realitat i les prediccions dels quals no són tan exactes com les de les ciències naturals.
U2. Decisions racionals, marginalisme i biaixos
La teoria clàssica suposa un agent plenament racional (homo economicus) que decidix aplicant l'anàlisi marginal: ampliar una activitat mentres el benefici marginal (allò que aporta una unitat més) supere el cost marginal (allò que costa eixa unitat més), i detindre's quan s'igualen. En eixa lògica, els costos enfonsats són irrellevants (no es recuperen) i allò que importa és el cost d'oportunitat de cada alternativa.
La teoria de jocs analitza decisions interdependents. El dilema del presoner mostra que la persecució de l'interés individual pot portar a un resultat pitjor per a tots (un equilibri de Nash ineficient), la qual cosa explica fenòmens com les guerres de preus o la dificultat dels acords climàtics.
L'economia del comportament matisa el model clàssic: Herbert Simon parla de racionalitat limitada (decidim amb informació, temps i capacitat de càlcul limitats) i Kahneman i Tversky descriuen biaixos cognitius sistemàtics (ancoratge, aversió a la pèrdua, framing). D'ací sorgixen els nudges de Thaler: xicotetes empentes que aprofiten eixos biaixos per a millorar les decisions.
U3. Finances personals: interés compost i risc
El motor de l'estalvi a llarg termini és l'interés compost, en què els interessos es reinvertixen i generen al seu torn interessos: Capital final = Capital · (1 + i)^n. Enfront de l'interés simple (que només paga sobre el capital inicial), el compost creix de manera exponencial, per la qual cosa el temps pesa més que la quantitat aportada. Una aproximació útil és la regla del 72: el capital es duplica, aproximadament, en 72 ÷ tipus d'interés (en %) anys.
Tot producte financer s'avalua amb quatre variables que es compensen entre si: rendibilitat, risc, liquiditat i termini. La relació clau és el trade-off rendibilitat-risc: no existix alta rendibilitat sense assumir més risc, i desconfiar de qui promet les dues coses alhora és la primera defensa contra les estafes. La diversificació (no posar tots els ous en la mateixa cistella) reduïx el risc sense renunciar necessàriament a la rendibilitat esperada.
En el deute, convé distingir el TIN (tipus d'interés nominal) de la TAE (inclou comissions i la freqüència de pagament, per la qual cosa permet comparar préstecs de veritat). Les assegurances transferixen riscos de baixa probabilitat i alt impacte a canvi d'una prima.
U4. Mercats: equilibri, desplaçaments i intervenció
El model d'oferta i demanda determina el preu d'equilibri on Qd = Qs. Amb funcions lineals es resol algebraicament igualant les dues equacions; gràficament, és el creuament de les dues corbes. Per damunt de l'equilibri apareix un excés d'oferta (pressiona el preu a la baixa); per davall, un excés de demanda (el pressiona a l'alça).
És essencial separar un moviment al llarg de la corba (canvia el preu del mateix bé) d'un desplaçament de tota la corba (canvia un altre factor). Desplacen la demanda: la renda, els gustos, el preu de béns substitutius i complementaris, les expectatives i el nombre de compradors. Desplacen l'oferta: els costos de producció, la tecnologia, els impostos i subvencions, i el nombre de venedors.
Quan l'Estat intervé fixant preus fora de l'equilibri apareixen desajustos: un preu màxim (sostre) per davall de l'equilibri genera escassetat (com en alguns controls del lloguer); un preu mínim (terra) per damunt de l'equilibri genera excedents (com la desocupació associada a un salari mínim molt alt en certs sectors). Finalment, les estructures de mercat (competència perfecta, competència monopolística, oligopoli i monopoli) condicionen el poder de les empreses per a fixar preus.

El que és essencial

  • El cost d'oportunitat creixent explica per què la FPP és còncava (corbada cap a l'origen): els recursos no són igual de productius en tots els usos.
  • Un punt fora de la FPP és inabastable hui; el creixement econòmic (més recursos o millor tecnologia) desplaça la FPP cap a fora.
  • L'interés compost fa que l'estalvi a llarg termini cresca molt més ràpid que l'interés simple.
  • Un canvi en el preu mou al llarg de la corba; un canvi en un altre factor (renda, gustos, preu de béns relacionats) desplaça tota la corba.

Vocabulari

  • cost d'oportunitat creixent
  • FPP còncava
  • creixement econòmic
  • interés compost
  • desplaçament de la corba
  • béns substitutius
  • béns complementaris
  • renda disponible

Exemples resolts

  1. Cost d'oportunitat creixent. Una economia repartix els seus recursos entre robots i blat. Les seues combinacions màximes són: (0 robots, 150 t), (1, 140), (2, 120), (3, 90), (4, 50), (5, 0). Calcula el cost d'oportunitat de cada robot addicional i demostra que la FPP és còncava.
    El cost d'oportunitat de cada robot és el blat que cal sacrificar per a produir-lo:
    · Del robot 0 a l'1: 150 − 140 = 10 t.
    · De l'1 al 2: 140 − 120 = 20 t.
    · Del 2 al 3: 120 − 90 = 30 t.
    · Del 3 al 4: 90 − 50 = 40 t.
    · Del 4 al 5: 50 − 0 = 50 t.
    El cost d'oportunitat creix (10, 20, 30, 40, 50) a mesura que produïm més robots. Per això la FPP no és una recta, sinó una corba còncava vista des de l'origen: reflectix que els recursos no són igual de productius en tots els usos.
  2. Anàlisi marginal. Una pastisseria ven cada pastís per un ingrés marginal constant de 10 €. Produir el 1r pastís del dia li costa 4 €; el 2n, 6 €; el 3r, 8 €; el 4t, 10 €; el 5é, 12 €. Quants pastissos li convé produir?
    La regla marginal: produir mentres l'ingrés marginal (10 €) siga major o igual que el cost marginal.
    · Pastís 1: IM 10 > CM 4 → convé (guanya 6 €).
    · Pastís 2: IM 10 > CM 6 → convé (guanya 4 €).
    · Pastís 3: IM 10 > CM 8 → convé (guanya 2 €).
    · Pastís 4: IM 10 = CM 10 → indiferent (no afig benefici, sol prendre's com el límit).
    · Pastís 5: IM 10 < CM 12 → no convé (perdria 2 €).
    Conclusió: li convé produir 4 pastissos, el punt on l'ingrés marginal iguala el cost marginal. Més enllà, cada pastís resta benefici.
  3. Interés compost enfront del simple. Invertixes 3.000 € durant 4 anys al 5 % anual. Calcula el capital final amb interés compost i amb interés simple, compara la diferència i estima amb la regla del 72 quants anys tardaria a duplicar-se.
    Interés compost (Capital · (1+i)^n): 3.000 × 1,05⁴.
    1,05⁴ = 1,21550625 → 3.000 × 1,21550625 = 3.646,52 €.
    Interés simple (interessos fixos de 5 % · 3.000 = 150 €/any durant 4 anys = 600 €): 3.000 + 600 = 3.600 €.
    Diferència: 3.646,52 − 3.600 = 46,52 € a favor del compost, perquè els seus interessos generen nous interessos.
    Regla del 72: 72 ÷ 5 = 14,4 anys aproximats per a duplicar el capital al 5 % anual.
  4. Equilibri i efecte d'un augment de la renda. En un mercat, Qd = 200 − 5P i Qs = 20 + 5P. Calcula l'equilibri inicial. Després, una pujada de la renda desplaça la demanda a Qd' = 260 − 5P. Calcula el nou equilibri i interpreta el canvi.
    Equilibri inicial (Qd = Qs): 200 − 5P = 20 + 5P → 180 = 10P → P = 18.
    Quantitat: Q = 20 + 5 × 18 = 110 unitats (comprovació: 200 − 5 × 18 = 110).
    Nou equilibri (Qd' = Qs): 260 − 5P = 20 + 5P → 240 = 10P → P = 24.
    Quantitat: Q = 20 + 5 × 24 = 140 unitats.
    Interpretació: en ser un bé normal, l'augment de renda desplaça la demanda a la dreta; pugen tant el preu (de 18 a 24) com la quantitat (de 110 a 140). És un desplaçament de la corba, no un moviment al llarg d'ella.
  5. Preu màxim i escassetat. En el mercat anterior (Qd = 200 − 5P, Qs = 20 + 5P, amb equilibri en P = 18), el Govern fixa un preu màxim de 10 € perquè el considera «just». Calcula què ocorre amb la quantitat demandada i l'oferida.
    Un preu màxim (sostre) només té efecte si es fixa per davall de l'equilibri (18 €). Ací 10 € < 18 €, així que sí que actua.
    Quantitat demandada a 10 €: Qd = 200 − 5 × 10 = 150 unitats.
    Quantitat oferida a 10 €: Qs = 20 + 5 × 10 = 70 unitats.
    Resultat: la demanda (150) supera l'oferta (70), i genera una escassetat de 80 unitats. El preu màxim, pensat per a abaratir el bé, provoca cues, llistes d'espera o mercat negre. És l'efecte típic de molts controls de preus (per exemple, en el lloguer).

Reptes

  1. Explica per què la FPP se sol dibuixar còncava (corbada) i no com una línia recta. Relaciona-ho amb el cost d'oportunitat.
    Veure solució
    La FPP és còncava perquè el cost d'oportunitat és creixent: a mesura que produïm més d'un bé, cal sacrificar quantitats cada vegada majors de l'altre.
    Això ocorre perquè els recursos no són igual de productius en tots els usos; en passar recursos poc adequats d'un bé a un altre, la producció guanyada per cada unitat sacrificada disminuïx. Si el cost d'oportunitat fora constant, la FPP seria una línia recta.
  2. Una FPP recta descriu dos béns amb combinacions (0, 40) i (20, 0). Quin és el cost d'oportunitat de cada unitat del primer bé? Per què en este cas el cost és constant?
    Veure solució
    Passar de 0 a 20 unitats del primer bé costa perdre les 40 del segon. Cost per unitat: 40 ÷ 20 = 2 unitats del segon bé per cadascuna del primer.
    El cost és constant perquè la FPP és una recta: els recursos són igual de productius en tots dos usos, així que cada unitat guanyada costa sempre el mateix. Per això la corba no es «doblega».
  3. Distingix economia positiva d'economia normativa i classifica estes dues frases: (a) «la inflació d'Espanya va ser del 3 % en 2024»; (b) «el Govern hauria de pujar les pensions».
    Veure solució
    L'economia positiva descriu fets contrastables amb dades; la normativa emet judicis de valor sobre allò que s'hauria de fer.
    (a) «la inflació va ser del 3 %» → positiva (és una dada verificable).
    (b) «hauria de pujar les pensions» → normativa (és una opinió sobre allò desitjable, no es demostra amb dades).
  4. Una economia està en un punt interior de la seua FPP per culpa d'una forta desocupació. Explica què significa i què desplaçaria la frontera cap a fora.
    Veure solució
    Estar en un punt interior significa que l'economia és ineficient: hi ha recursos ociosos (treballadors en atur, fàbriques parades), per la qual cosa podria produir més dels dos béns sense renunciar a res fins a assolir la corba.
    La FPP es desplaçaria cap a fora amb creixement econòmic: més factors productius (més població activa, més capital) o millor tecnologia i formació, que augmenten la capacitat productiva del país.
  5. Aplica l'anàlisi marginal: un estudiant guanya 8 € per cada hora extra que fa classes particulars, però valora cada vegada més el seu temps de descans: la 1a hora li «costa» 3 €; la 2a, 6 €; la 3a, 9 €. Quantes hores li convé fer?
    Veure solució
    Compara l'ingrés marginal (8 €) amb el cost marginal del seu temps:
    · Hora 1: 8 > 3 → convé.
    · Hora 2: 8 > 6 → convé.
    · Hora 3: 8 < 9 → no convé.
    Li convé fer 2 hores: a partir de la tercera, el sacrifici del seu temps supera allò que guanya. L'òptim està on el cost marginal assolix l'ingrés marginal.
  6. Explica el dilema del presoner aplicat a dues gasolineres que poden mantindre preus alts o iniciar una guerra de preus. Per què solen acabar les dues abaixant preus encara que els vaja pitjor a totes dues?
    Veure solució
    Cada gasolinera raona: «si l'altra manté el preu alt, a mi em convé abaixar per a endur-me els seus clients; i si l'altra abaixa, també he d'abaixar per a no quedar-me sense clients». L'estratègia dominant de les dues és abaixar el preu.
    El resultat és un equilibri de Nash en què totes dues abaixen i guanyen menys que si hagueren cooperat mantenint preus alts. L'interés individual porta a un resultat col·lectivament pitjor: eixe és el nucli del dilema del presoner.
  7. Defineix racionalitat limitada (Herbert Simon) i explica en què es diferencia de l'homo economicus de la teoria clàssica.
    Veure solució
    L'homo economicus és un agent idealitzat que decidix amb informació completa, capacitat de càlcul il·limitada i preferències estables, i tria sempre l'opció òptima.
    La racionalitat limitada de Simon reconeix que en la realitat decidim amb informació, temps i capacitat de càlcul limitats. Per això no busquem allò òptim, sinó allò «prou bo» (satisficing). És un model més realista del comportament humà.
  8. Identifica el biaix cognitiu de cada cas: (a) continuar invertint en un negoci ruïnós «perquè ja he ficat molts diners»; (b) que un mateix iogurt es venga més etiquetat com a «90 % sense greix» que com a «10 % de greix».
    Veure solució
    (a) continuar per allò ja invertit → fal·làcia del cost enfonsat (relacionada amb l'aversió a la pèrdua): els diners gastats no es recuperen i no haurien de condicionar la decisió.
    (b) l'etiqueta canvia la percepció del mateix producte → efecte framing (enquadrament): la manera de presentar la informació, no el seu contingut, altera la decisió.
  9. Estalvies 1.000 € a un interés compost anual del 4 %. Calcula el saldo al cap d'1, 2 i 3 anys, i compara'l amb l'interés simple del 4 %.
    Veure solució
    Interés compost: capital × (1 + i)^n.
    · Any 1: 1.000 × 1,04 = 1.040 €.
    · Any 2: 1.000 × 1,04² = 1.000 × 1,0816 = 1.081,60 €.
    · Any 3: 1.000 × 1,04³ = 1.000 × 1,124864 = 1.124,86 €.
    Interés simple (4 % sobre 1.000 = 40 €/any): any 1 = 1.040 €, any 2 = 1.080 €, any 3 = 1.120 €.
    Amb l'interés compost es guanyen 4,86 € més en 3 anys perquè els interessos generen al seu torn nous interessos.
  10. Fes servir la regla del 72 per a estimar en quants anys es duplica un capital invertit al 6 % anual i al 8 % anual. Què et diu la comparació?
    Veure solució
    Regla del 72: anys ≈ 72 ÷ tipus d'interés (en %).
    · Al 6 %: 72 ÷ 6 = 12 anys.
    · Al 8 %: 72 ÷ 8 = 9 anys.
    Una diferència de només 2 punts de rendibilitat reduïx el termini de duplicació de 12 a 9 anys: xicotetes diferències d'interés tenen un gran efecte a llarg termini, pel caràcter exponencial de l'interés compost.
  11. Dos amics estalvien 100 €/mes al 6 % anual. Ana comença als 20 anys i Beto als 35. Sense fer el càlcul exacte, explica per què Ana arribarà als 65 amb molts més diners malgrat aportar el mateix cada mes.
    Veure solució
    Perquè l'interés compost recompensa el temps més que la quantitat. Ana deixa els seus diners treballant 45 anys; Beto, només 30. En els anys finals, els interessos que generen els interessos acumulats d'Ana són enormes (creixement exponencial).
    Començar 15 anys abans no suposa només aportar més quotes: suposa que cada euro inicial ha tingut molts més anys per a multiplicar-se. Per això «començar prompte amb poc» bat «començar tard amb més».
  12. Vertader o fals, raonat: «Un producte que promet una rendibilitat del 20 % anual garantida i sense cap risc és una bona oportunitat d'inversió.»
    Veure solució
    Fals. Xoca amb el principi bàsic de les finances: el trade-off rendibilitat-risc. No existix rendibilitat alta i garantida i sense risc alhora; si alguna cosa oferix les tres coses, el més probable és que siga una estafa (per exemple, un esquema piramidal o Ponzi). Una rendibilitat molt superior a la del mercat sempre amaga més risc del que s'admet.
  13. Explica què mesura la TAE i per què és millor que el TIN per a comparar dos préstecs.
    Veure solució
    El TIN (tipus d'interés nominal) només indica l'interés «base» del préstec, sense incloure despeses.
    La TAE (taxa anual equivalent) incorpora, a més de l'interés, les comissions i la freqüència de pagament, i reflectix el cost real anual del crèdit.
    Per això per a comparar préstecs cal mirar la TAE: dues ofertes amb el mateix TIN poden tindre TAE molt diferents si una té comissions altes. La TAE permet comparar «pomes amb pomes».
  14. Explica el principi de diversificació en una cartera d'inversió i per què reduïx el risc sense renunciar necessàriament a la rendibilitat esperada.
    Veure solució
    Diversificar és repartir els diners entre actius diferents (no posar tots els ous en la mateixa cistella) en lloc de concentrar-los en un de sol.
    Reduïx el risc perquè és molt improbable que totes les inversions vagen malament alhora: les pèrdues d'unes es compensen amb els guanys d'altres. Com que elimina part del risc «específic» de cada actiu sense tocar la rendibilitat mitjana esperada del conjunt, millora la relació entre risc i rendibilitat de la cartera.
  15. En un mercat, la demanda és Qd = 120 − 4P i l'oferta és Qs = 20 + 6P. Calcula el preu i la quantitat d'equilibri.
    Veure solució
    En equilibri Qd = Qs: 120 − 4P = 20 + 6P.
    120 − 20 = 6P + 4P → 100 = 10P → P = 10.
    Substituint: Q = 120 − 4 × 10 = 120 − 40 = 80 unitats (comprovació: 20 + 6 × 10 = 80). Equilibri: P = 10, Q = 80.
  16. Amb Qd = 100 − 2P i Qs = −20 + 3P, calcula l'equilibri. Comprova a més què passaria a un preu de 30 €.
    Veure solució
    Equilibri (Qd = Qs): 100 − 2P = −20 + 3P → 100 + 20 = 3P + 2P → 120 = 5P → P = 24.
    Quantitat: Q = 100 − 2 × 24 = 52 unitats (comprovació: −20 + 3 × 24 = 52).
    A un preu de 30 € (per damunt de l'equilibri): Qd = 100 − 60 = 40; Qs = −20 + 90 = 70. Hi ha excés d'oferta de 70 − 40 = 30 unitats, que pressionaria el preu a la baixa.
  17. El preu del café puja. Analitza què li ocorre a la demanda de te (substitutiu del café) i a la demanda de sucre (complementari del café). Indica si es mou al llarg de la corba o es desplaça.
    Veure solució
    El café i el te són substitutius: en encarir-se el café, els consumidors compren més te, així que la demanda de te es desplaça cap a la dreta (augmenta).
    El café i el sucre són complementaris (es consumixen junts): en pujar el café es consumix menys café i, per tant, menys sucre, així que la demanda de sucre es desplaça cap a l'esquerra (disminuïx).
    En tots dos casos és un desplaçament de la corba (canvia un factor diferent del preu del mateix bé), no un moviment al llarg d'ella.
  18. Per a cada fet, indica si desplaça l'oferta o la demanda de cotxes elèctrics i en quin sentit: (a) l'Estat dona una subvenció de 7.000 € per compra; (b) puja el preu de les bateries; (c) baixa el preu de la gasolina (substitutiu de l'electricitat).
    Veure solució
    (a) subvenció a la compra → desplaça la demanda a la dreta (els compradors paguen menys, en volen més).
    (b) puja el preu de les bateries (cost de producció) → desplaça l'oferta a l'esquerra (produir és més car).
    (c) baixa el preu de la gasolina, substitutiu → desplaça la demanda d'elèctrics a l'esquerra (l'alternativa s'abarateix).
  19. El Govern fixa un preu mínim (terra) per damunt de l'equilibri en el mercat d'un producte agrícola. Explica quin efecte té i posa un exemple d'este tipus de política.
    Veure solució
    Un preu mínim per damunt de l'equilibri fa que la quantitat oferida supere la demandada: apareix un excedent (sobra producte), perquè els productors volen vendre més del que els consumidors compren a eixe preu alt.
    Exemples: els preus garantits agrícoles (l'administració acaba comprant o emmagatzemant l'excedent) o el salari mínim en el mercat de treball, que si es fixa molt per damunt de l'equilibri en certs sectors pot generar excés d'oferta de treball (desocupació).
  20. Relaciona cada mercat amb la seua estructura (competència perfecta, competència monopolística, oligopoli o monopoli) i justifica: (a) les perruqueries d'una ciutat; (b) el subministrament d'aigua potable; (c) les grans operadores de telefonia; (d) la venda de blat a granel.
    Veure solució
    (a) perruqueries → competència monopolística: molts venedors amb productes una mica diferenciats (ubicació, tracte, estil).
    (b) aigua potable → monopoli: un únic proveïdor (monopoli natural per la xarxa de canonades).
    (c) grans operadores → oligopoli: poques empreses dominen el mercat.
    (d) blat a granel → competència perfecta: moltíssims venedors, producte homogeni, ningú fixa el preu.
  21. Vertader o fals, raonat: «Una bona collita rècord de taronges sempre beneficia els agricultors perquè venen més quantitat.»
    Veure solució
    Fals (matisat). Una collita rècord desplaça l'oferta a la dreta, la qual cosa abaixa el preu de la taronja. Si la demanda és poc sensible al preu (inelàstica, una cosa típica dels aliments), el preu cau més, en proporció, del que puja la quantitat venuda, i l'ingrés total dels agricultors pot disminuir. És la «paradoxa de la bona collita»: produir més no garantix ingressar més.

2a avaluació

Reforç

Reforç · 2a avaluació (unitats 5-8)

Allò imprescindible de la segona avaluació (elasticitat, fallades de mercat i macroeconomia bàsica) en llenguatge senzill, per a recuperar o aprovar.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U5. Elasticitat: mesurar quant reacciona la quantitat
La elasticitat-preu de la demanda mesura quant canvia la quantitat demandada quan canvia el preu. La fórmula és: Ep = variació % de la quantitat ÷ variació % del preu. Com que preu i quantitat es mouen en sentits oposats, el resultat ix negatiu, però solem quedar-nos amb el seu valor absolut.

La regla ràpida: si Ep és major que 1, la demanda és elàstica (la quantitat reacciona molt; exemple: un viatge de turisme). Si Ep és menor que 1, és inelàstica (la quantitat a penes es mou; exemple: la gasolina o un medicament). Si Ep és igual a 1, és unitària.

La variació percentual es calcula sempre igual: (valor nou menys valor vell) ÷ valor vell × 100. Domina esta fórmula i l'elasticitat ix sola.
U6. Fallades de mercat: quan el mercat no assigna bé
Una fallada de mercat ocorre quan el mercat, per si sol, no assigna els recursos de manera eficient. Els quatre tipus bàsics són: externalitats, béns públics, poder de mercat (monopoli) i informació asimètrica.

Una externalitat és un efecte sobre tercers que no participen en la decisió: negativa si els perjudica (una fàbrica que contamina) i positiva si els beneficia (vacunar-se). Un bé públic és no rival (que jo l'use no impedix que tu també) i no excloïble (no es pot impedir el seu ús); per això apareix el problema del free-rider, qui gaudix sense pagar (exemple: la defensa, un far).

Davant d'una fallada, l'Estat pot intervindre: impostos per a les externalitats negatives, subvencions per a les positives i provisió pública dels béns públics.
U7. Macroeconomia: agents i indicadors
La macroeconomia mira l'economia a vista d'ocell. Hi ha quatre agents econòmics: famílies, empreses, sector públic i sector exterior, que es relacionen en el flux circular de la renda.

L'indicador clau és el PIB (Producte Interior Brut): el valor de tots els béns i servicis finals produïts en un país durant un any. El PIB nominal usa preus corrents; el PIB real usa preus d'un any base i permet comparar la producció sense l'efecte de la inflació.

Altres indicadors: l'IPC mesura l'evolució dels preus i la seua variació és la inflació (inflació = (IPC final − IPC inicial) ÷ IPC inicial × 100). La taxa d'atur = aturats ÷ actius × 100, on actius = ocupats + aturats.
U8. El model AD-AS i el cicle econòmic
El model de demanda i oferta agregades (AD-AS) explica el nivell general de preus i la producció de tot un país. La demanda agregada (AD) arreplega tota la despesa de l'economia; l'oferta agregada (AS), tot el que es produïx.

Una política expansiva (més despesa pública o baixada de tipus) desplaça l'AD cap a la dreta: en el curt termini puja la producció i sol pujar el nivell de preus. Una política restrictiva fa el contrari.

L'economia no creix de manera constant, sinó en cicles. Les fases són: recuperació (la producció puja), auge o expansió (punt més alt), recessió (la producció baixa) i depressió (punt més baix), i tornar a començar.

El que és essencial

  • L'elasticitat-preu de la demanda mesura quant canvia la quantitat demandada quan canvia el preu.
  • Si l'elasticitat és major que 1 la demanda és elàstica (molt sensible); si és menor que 1 és inelàstica (poc sensible).
  • Una fallada de mercat ocorre quan el mercat per si sol no assigna bé els recursos: externalitats, béns públics, monopolis o falta d'informació.
  • El PIB és el valor de tots els béns i servicis finals produïts en un país durant un any.
  • L'IPC mesura l'evolució dels preus; la seua variació és la taxa d'inflació.
  • El model de demanda i oferta agregades (AD-AS) explica el nivell general de preus i la producció del país, i les seues fases d'auge i recessió (cicle econòmic).

Vocabulari

  • elasticitat
  • demanda elàstica
  • demanda inelàstica
  • externalitat
  • bé públic
  • PIB
  • IPC
  • inflació
  • demanda agregada
  • cicle econòmic

Exemples resolts

  1. Calcula una elasticitat pas a pas. El preu del cine puja de 8 € a 10 € i els espectadors baixen de 500 a 400. Calcula l'elasticitat-preu de la demanda i digues si és elàstica o inelàstica.
    Anem pas a pas.
    1. Variació % del preu: (10 − 8) ÷ 8 = 2 ÷ 8 = 0,25 = +25 %.
    2. Variació % de la quantitat: (400 − 500) ÷ 500 = −100 ÷ 500 = −0,20 = −20 %.
    3. Elasticitat: Ep = −20 % ÷ 25 % = −0,8; en valor absolut = 0,8.
    4. Interpretació: com que 0,8 és menor que 1, la demanda és inelàstica: la quantitat reacciona menys que proporcionalment al preu.
  2. Elasticitat i ingrés. Una botiga ven 200 samarretes a 10 €. Puja el preu a 11 € i les vendes baixen a 196. Puja o baixa l'ingrés total? És coherent amb l'elasticitat?
    1. Ingrés abans: 200 × 10 = 2.000 €.
    2. Ingrés després: 196 × 11 = 2.156 €.
    3. Conclusió: l'ingrés puja (de 2.000 a 2.156 €).
    4. Comprovació amb l'elasticitat: var. % quantitat = (196 − 200) ÷ 200 = −2 %; var. % preu = (11 − 10) ÷ 10 = +10 %; Ep = 2 ÷ 10 = 0,2 → inelàstica. En demanda inelàstica, pujar el preu augmenta l'ingrés. Tot encaixa.
  3. Calcula un PIB i la inflació. Un país produïx 300 cotxes a 12.000 € i 500 bicicletes a 200 €. Calcula el PIB. A més, l'IPC va passar de 120 a 126: calcula la inflació.
    PIB:
    Valor dels cotxes = 300 × 12.000 = 3.600.000 €.
    Valor de les bicicletes = 500 × 200 = 100.000 €.
    PIB = 3.600.000 + 100.000 = 3.700.000 €.

    Inflació:
    Inflació = (126 − 120) ÷ 120 × 100 = 6 ÷ 120 × 100 = 5 %.
    Els preus han pujat, de mitjana, un 5 % en l'any.
  4. Taxa d'atur i d'activitat. En un país hi ha 18 milions d'ocupats, 2 milions d'aturats i una població en edat de treballar de 38 milions. Calcula la taxa d'atur i la taxa d'activitat.
    1. Actius: actius = ocupats + aturats = 18 + 2 = 20 milions.
    2. Taxa d'atur: aturats ÷ actius × 100 = 2 ÷ 20 × 100 = 10 %.
    3. Taxa d'activitat: actius ÷ població en edat de treballar × 100 = 20 ÷ 38 × 100 = 52,6 %.
    Compte a no confondre les dos: l'atur es mesura sobre els actius, l'activitat sobre tota la població en edat de treballar.

Practica

  1. Explica amb les teues paraules la diferència entre una demanda elàstica i una demanda inelàstica, i posa un exemple de cadascuna.
    Veure solució
    Demanda elàstica: la quantitat demandada canvia molt quan canvia el preu (elasticitat major que 1). Exemple: un viatge de turisme, del qual es pot prescindir.
    Demanda inelàstica: la quantitat a penes canvia encara que puge el preu (elasticitat menor que 1). Exemple: la insulina o la gasolina, que es necessiten sí o sí.
  2. El preu d'un producte puja de 10 € a 12 € i la quantitat demandada baixa de 200 a 180 unitats. Calcula l'elasticitat-preu de la demanda i indica si és elàstica o inelàstica.
    Veure solució
    Variació % del preu = (12 − 10) ÷ 10 = +20 %.
    Variació % de la quantitat = (180 − 200) ÷ 200 = −10 %.
    Elasticitat = 10 % ÷ 20 % = 0,5 (en valor absolut).
    Com que 0,5 és menor que 1, la demanda és inelàstica (poc sensible al preu).
  3. El preu d'un producte baixa de 20 € a 15 € i la quantitat demandada puja de 300 a 450 unitats. Calcula l'elasticitat i indica si és elàstica o inelàstica.
    Veure solució
    Variació % del preu = (15 − 20) ÷ 20 = −25 %.
    Variació % de la quantitat = (450 − 300) ÷ 300 = +50 %.
    Elasticitat = 50 % ÷ 25 % = 2.
    Com que 2 és major que 1, la demanda és elàstica (molt sensible al preu).
  4. Quines característiques fan que la demanda d'un bé siga normalment inelàstica? Cita almenys dos.
    Veure solució
    La demanda sol ser inelàstica quan: (1) el bé és de primera necessitat (no es pot deixar de consumir), (2) no té substitutius pròxims, (3) suposa una part xicoteta del pressupost, o (4) es mira el curt termini (no dóna temps a buscar alternatives). Exemples: medicaments, gasolina, sal.
  5. Un forn ven 500 barres a 1 €. Puja el preu a 1,10 € i ven 480 barres. Puja o baixa l'ingrés total?
    Veure solució
    Ingrés abans = 500 × 1 = 500 €.
    Ingrés després = 480 × 1,10 = 528 €.
    L'ingrés total puja en 28 €. La demanda és inelàstica (Ep = 4 % ÷ 10 % = 0,4), i per això en pujar el preu augmenta l'ingrés.
  6. La renda d'una família puja de 2.000 € a 2.200 € i augmenta el seu consum d'un bé de 10 a 13 unitats. Calcula l'elasticitat-renda i indica de quin tipus de bé es tracta.
    Veure solució
    Variació % de la renda = (2.200 − 2.000) ÷ 2.000 = +10 %.
    Variació % de la quantitat = (13 − 10) ÷ 10 = +30 %.
    Elasticitat-renda = 30 % ÷ 10 % = 3.
    És positiva (bé normal) i major que 1, així que és un bé de luxe (la demanda creix més que la renda).
  7. Classifica estos casos com a externalitat positiva o negativa: una fàbrica que contamina un riu; vacunar-se enfront d'una malaltia contagiosa; un veí que posa música molt alta de nit.
    Veure solució
    Negatives: la fàbrica que contamina el riu i el veí amb música alta (perjudiquen tercers que no participen en la decisió).
    Positiva: vacunar-se (beneficia també els altres, perquè reduïx el contagi).
  8. Quines dos característiques definixen un bé públic? Posa un exemple.
    Veure solució
    Un bé públic és no rival (que jo l'use no impedix que tu també l'uses) i no excloïble (no es pot impedir que algú l'use, encara que no pague). Exemples: la defensa nacional, l'enllumenat del carrer, un far.
  9. Explica amb un exemple què és el problema del free-rider (aprofitat o polissó).
    Veure solució
    És el problema de qui gaudix d'un bé públic sense pagar per ell, perquè no se'l pot excloure. Exemple: si els veïns paguen voluntàriament l'enllumenat d'un carrer, algú pot no pagar i continuar gaudint de la llum. Com que molts fan el mateix, el bé no es finança: per això sol proveir-lo l'Estat amb impostos.
  10. Explica breument què és la informació asimètrica i posa un exemple.
    Veure solució
    Ocorre quan una de les parts d'una transacció té més informació que l'altra. Exemple: el venedor d'un cotxe usat sap si té fallades ocultes i el comprador no. Açò pot fer que el mercat funcione malament (els bons cotxes no es venguen a bon preu).
  11. Un país produïx només dos béns finals: 200 cotxes a 15.000 € cadascun i 1.000 ordinadors a 800 € cadascun. Calcula el seu PIB.
    Veure solució
    Valor dels cotxes = 200 × 15.000 = 3.000.000 €.
    Valor dels ordinadors = 1.000 × 800 = 800.000 €.
    PIB = 3.000.000 + 800.000 = 3.800.000 €.
  12. Anomena els quatre agents econòmics i digues quin d'ells cobra impostos i oferix servicis públics.
    Veure solució
    Els quatre agents són: famílies, empreses, sector públic i sector exterior.
    El que cobra impostos i oferix servicis públics (sanitat, educació, carreteres) és el sector públic (l'Estat).
  13. L'IPC d'un país era 120 l'any passat i este any és 126. Calcula la taxa d'inflació.
    Veure solució
    Inflació = (IPC final − IPC inicial) ÷ IPC inicial × 100.
    = (126 − 120) ÷ 120 × 100 = 6 ÷ 120 × 100 = 5 %.
    Els preus han pujat, de mitjana, un 5 % en un any.
  14. Explica amb les teues paraules la diferència entre PIB nominal i PIB real.
    Veure solució
    El PIB nominal es calcula amb els preus de cada any (preus corrents), així que s'infla quan pugen els preus.
    El PIB real es calcula amb els preus d'un any base fix, així que només canvia si canvia la quantitat produïda. Per això el PIB real servix per a comparar la producció de diferents anys sense que la inflació ens enganye.
  15. Un país produïx 1.100 unitats este any. En l'any base el preu era 5 € i este any és 6 €. Calcula el PIB nominal i el PIB real (a preus de l'any base) d'este any.
    Veure solució
    PIB nominal = 1.100 × 6 = 6.600 € (preus d'este any).
    PIB real = 1.100 × 5 = 5.500 € (preus de l'any base).
    El PIB nominal és major perquè inclou la pujada de preus; el PIB real reflectix només el que de veritat s'ha produït.
  16. En un país hi ha 18 milions d'ocupats i 2 milions d'aturats. Calcula la taxa d'atur.
    Veure solució
    Primer els actius = ocupats + aturats = 18 + 2 = 20 milions.
    Taxa d'atur = aturats ÷ actius × 100 = 2 ÷ 20 × 100 = 10 %.
  17. Amb les dades anteriors (20 milions d'actius) i una població en edat de treballar de 38 milions, calcula la taxa d'activitat.
    Veure solució
    Taxa d'activitat = actius ÷ població en edat de treballar × 100.
    = 20 ÷ 38 × 100 = 52,6 %.
    Més de la mitat de la població en edat de treballar participa en el mercat laboral (treballant o buscant faena).
  18. Ordena les fases del cicle econòmic i digues amb una paraula què passa amb la producció en cadascuna: auge, recessió, recuperació, depressió.
    Veure solució
    Orde típic del cicle: recuperació → auge → recessió → depressió (i tornar a començar).
    · Recuperació: la producció puja.
    · Auge: la producció està en el seu punt més alt.
    · Recessió: la producció baixa.
    · Depressió: la producció està en el seu punt més baix.
  19. El Govern augmenta la despesa pública (política expansiva). Usant el model AD-AS, digues què li passa a la demanda agregada i, en el curt termini, a la producció i als preus.
    Veure solució
    Més despesa pública desplaça la demanda agregada cap a la dreta.
    En el curt termini, açò fa que puge la producció (i l'ocupació) i normalment també puge el nivell de preus. És el contrari d'una política restrictiva.
  20. El preu del petroli es dispara. Explica breument què li ocorre a la producció i als preus d'un país (pista: és un xoc d'oferta negatiu).
    Veure solució
    Un encariment del petroli és un xoc d'oferta negatiu: produir és més car, així que l'oferta agregada es reduïx.
    El resultat és que baixa la producció i alhora pugen els preus. A esta combinació d'estancament més inflació se l'anomena estanflació.
  21. El PIB d'un país és de 940.000 milions d'euros i la seua població és de 47 milions de persones. Calcula el PIB per capita.
    Veure solució
    PIB per capita = PIB ÷ població = 940.000 milions ÷ 47 milions = 20.000 € per habitant.
    El PIB per capita repartix la producció entre els habitants i servix per a comparar el nivell econòmic mitjà entre països.
Ampliació

Ampliació · 2a avaluació (unitats 5-8)

Reptes sobre elasticitat i ingressos, correcció de fallades de mercat i PIB real enfront de nominal, per a qui vol aprofundir.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U5. Elasticitat fina: mètode de l'arc, creuada i renda
Més enllà del càlcul bàsic, convé dominar tres detalls. Primer, el mètode de l'arc (punt mitjà): en lloc de dividir entre el valor inicial, es dividix entre la mitjana dels dos valors, així l'elasticitat ix igual en pujar que en baixar el preu. Fórmula: variació ÷ ((valor nou + valor vell) ÷ 2).

Segon, hi ha altres elasticitats. L'elasticitat-renda = var. % quantitat ÷ var. % renda: si és positiva el bé és normal (i major que 1, de luxe), si és negativa és inferior. L'elasticitat creuada = var. % quantitat del bé A ÷ var. % preu del bé B: positiva indica substitutius, negativa indica complementaris.

Tercer, la relació amb l'ingrés total (P × Q): si la demanda és inelàstica, pujar el preu augmenta l'ingrés; si és elàstica, pujar el preu el reduïx. Esta regla és la clau de moltes decisions de preus.
U6. Corregir fallades de mercat i mesurar el benestar
Les externalitats es corregixen internalitzant el cost o benefici extern. Per a les negatives, un impost pigouvià fa que el contaminador pague pel dany, acostant el seu cost privat al cost social; alternatives són els mercats de drets d'emissió i, si els costos de negociació són baixos, el teorema de Coase (acords privats). Per a les positives, s'usen subvencions.

Els béns es classifiquen amb la matriu rivalitat × exclusió: privats (rival i excloïble), públics (ni rival ni excloïble), comuns (rival però no excloïble; patixen la tragèdia dels comuns) i de club (no rival però excloïble).

El benestar es mesura amb els excedents: el del consumidor és el que paga de menys respecte al que estava disposat a pagar; el del productor, el que cobra de més respecte al seu cost. Un impost o un preu regulat reduïxen la quantitat d'equilibri i generen pes mort: benestar que es perd i ningú captura.
U7. Indicadors macro: PIB real, deflactor i distribució
Per a separar preus de quantitats hi ha dos índexs. L'IPC mesura el preu d'una cistella fixa de consum; el deflactor del PIB mesura el preu de tot el que produïx el país. Relació clau: deflactor = (PIB nominal ÷ PIB real) × 100, i d'ací, PIB real = PIB nominal ÷ deflactor × 100.

El PIB es pot calcular per tres mètodes equivalents (producció, despesa i renda). Per a comparar entre països s'usa el PIB per capita (PIB ÷ població), millor encara ajustat per paritat de poder adquisitiu.

El mercat laboral es mesura amb l'EPA: taxa d'atur = aturats ÷ actius × 100 i taxa d'activitat = actius ÷ població de 16 o més anys × 100. Estos indicadors mesuren quantitats, no benestar: un PIB alt pot conviure amb molta desigualtat.
U8. AD-AS, cicles, creixement i desigualtat
El model AD-AS té tres corbes: AD (despesa total, pendent negativa), SRAS (oferta de curt termini, pendent positiva) i LRAS (oferta de llarg termini, vertical en la producció potencial). Un xoc de demanda mou P i Y en el mateix sentit; un xoc d'oferta negatiu els mou en sentits oposats (estanflació: menys producció i més preus).

A llarg termini, el que importa és el creixement de la producció potencial, que segons el model de Solow depén del capital, el treball i, sobretot, de la productivitat total dels factors (la tecnologia). Convé distingir creixement (més PIB per capita) de desenvolupament (més benestar, mesurat amb l'IDH).

La distribució de la renda es representa amb la corba de Lorenz i es resumix en l'índex de Gini (entre 0 = igualtat total i 1 = desigualtat màxima): com més s'allunya la corba de la diagonal, major és el Gini.

El que és essencial

  • Hi ha relació entre elasticitat i ingrés total: si la demanda és inelàstica, pujar el preu augmenta l'ingrés; si és elàstica, pujar-lo el reduïx.
  • Les externalitats negatives es poden corregir amb impostos (tipus Pigou); les positives, amb subvencions.
  • El PIB nominal usa preus corrents; el PIB real usa preus d'un any base i permet comparar la producció sense l'efecte de la inflació.
  • En el model AD-AS, una política expansiva desplaça la demanda agregada a la dreta, augmentant producció i, normalment, preus.

Vocabulari

  • ingrés total
  • elasticitat i ingrés
  • impost pigouvià
  • subvenció
  • PIB nominal
  • PIB real
  • deflactor del PIB
  • demanda agregada

Exemples resolts

  1. Elasticitat pel mètode de l'arc. El preu puja de 10 € a 12 € i la quantitat demandada baixa de 100 a 80 unitats. Calcula l'elasticitat-preu pel mètode del punt mitjà i classifica-la.
    El mètode de l'arc dividix entre la mitjana dels dos valors.
    1. Variació % de la quantitat: (80 − 100) ÷ ((100 + 80) ÷ 2) = −20 ÷ 90 = −0,2222 = −22,22 %.
    2. Variació % del preu: (12 − 10) ÷ ((10 + 12) ÷ 2) = 2 ÷ 11 = 0,1818 = +18,18 %.
    3. Elasticitat: Ep = 22,22 % ÷ 18,18 % = 1,22 (en valor absolut).
    4. Conclusió: com que 1,22 és major que 1, la demanda és elàstica. L'avantatge del mètode de l'arc és que dóna el mateix valor tant si el preu puja de 10 a 12 com si baixa de 12 a 10.
  2. Excedent del consumidor i pes mort. En un mercat, el preu màxim que els consumidors estarien disposats a pagar és 20 €, el preu d'equilibri és 8 € i es venen 60 unitats. Calcula l'excedent del consumidor. Després, un impost de 3 €/unitat reduïx la quantitat a 40: calcula el pes mort.
    1. Excedent del consumidor (triangle): base = quantitat = 60; altura = 20 − 8 = 12 €.
    EC = (base × altura) ÷ 2 = (60 × 12) ÷ 2 = 360 €.
    2. Pes mort de l'impost (triangle): l'impost unitari és 3 € i la quantitat cau de 60 a 40, és a dir, 20 unitats menys.
    Pes mort = (impost × reducció de quantitat) ÷ 2 = (3 × 20) ÷ 2 = 30 €.
    Eixe pes mort és benestar que es perd: intercanvis que eren beneficiosos i que l'impost impedix que ocórreguen.
  3. Deflactor i creixement real. El PIB nominal d'un país passa de 1.000 (any 1) a 1.200 (any 2). El deflactor del PIB és 100 en l'any 1 i 110 en l'any 2. Calcula el PIB real de l'any 2 i el creixement real de l'economia.
    1. PIB real de l'any 2: PIB real = (PIB nominal ÷ deflactor) × 100 = (1.200 ÷ 110) × 100 = 1.090,9.
    2. PIB real de l'any 1: (1.000 ÷ 100) × 100 = 1.000.
    3. Creixement real: (1.090,9 − 1.000) ÷ 1.000 × 100 = 9,1 %.
    Lectura: el PIB nominal va créixer un 20 %, però bona part va ser inflació (el deflactor va pujar un 10 %). El creixement real, el que de veritat es va produir més, va ser només del 9,1 %.
  4. Elasticitat creuada i ingrés. Quan el preu del te puja un 10 %, la demanda de café augmenta un 5 %. (a) Calcula l'elasticitat creuada i digues quina relació tenen. (b) D'altra banda, el café baixa el seu preu de 50 a 45 € i les seues vendes passen de 200 a 260: comprova què passa amb l'ingrés.
    (a) Elasticitat creuada: Exc = var. % quantitat de café ÷ var. % preu del te = +5 % ÷ +10 % = +0,5.
    Com que és positiva, el te i el café són béns substitutius (en encarir-se el te, la gent compra més café).
    (b) Elasticitat-preu i ingrés del café:
    Var. % preu = (45 − 50) ÷ 50 = −10 %; var. % quantitat = (260 − 200) ÷ 200 = +30 %; Ep = 30 ÷ 10 = 3 → elàstica.
    Ingrés abans = 50 × 200 = 10.000 €; ingrés després = 45 × 260 = 11.700 €. L'ingrés puja 1.700 €, coherent amb que en demanda elàstica baixar el preu augmenta l'ingrés.

Reptes

  1. Una empresa ven 1.000 unitats a 20 €. Si puja el preu a 22 €, les vendes baixen a 980 unitats. Calcula l'elasticitat, digues si és elàstica o inelàstica i comprova què passa amb l'ingrés total.
    Veure solució
    Var. % quantitat = (980 − 1.000) ÷ 1.000 = −2 %.
    Var. % preu = (22 − 20) ÷ 20 = +10 %.
    Elasticitat = 2 % ÷ 10 % = 0,2 → inelàstica (menor que 1).
    Ingrés abans = 1.000 × 20 = 20.000 €. Ingrés després = 980 × 22 = 21.560 €.
    L'ingrés total augmenta (de 20.000 a 21.560 €), coherent amb que en demanda inelàstica pujar el preu puja l'ingrés.
  2. Calcula l'elasticitat-preu pel mètode de l'arc quan el preu baixa de 12 € a 10 € i la quantitat puja de 80 a 100 unitats. Compara el resultat amb el de l'enunciat anterior pujant de 10 a 12.
    Veure solució
    Var. % quantitat = (100 − 80) ÷ ((80 + 100) ÷ 2) = 20 ÷ 90 = +22,22 %.
    Var. % preu = (10 − 12) ÷ ((12 + 10) ÷ 2) = −2 ÷ 11 = −18,18 %.
    Elasticitat = 22,22 % ÷ 18,18 % = 1,22 (elàstica).
    És idèntica a la del cas de pujar de 10 a 12: eixa és l'avantatge del mètode de l'arc, que no depén del sentit del canvi.
  3. El preu de la gasolina puja un 20 % i la demanda de cotxes baixa un 8 %. Calcula l'elasticitat creuada i indica quina relació tenen ambdós béns.
    Veure solució
    Elasticitat creuada = var. % quantitat de cotxes ÷ var. % preu de la gasolina = −8 % ÷ +20 % = −0,4.
    Com que és negativa, gasolina i cotxes són béns complementaris (es consumixen junts: si la gasolina s'encarix, es compren menys cotxes).
  4. El preu del te puja un 10 % i la demanda de café augmenta un 5 %. Calcula l'elasticitat creuada i indica la relació entre ambdós béns.
    Veure solució
    Elasticitat creuada = +5 % ÷ +10 % = +0,5.
    Com que és positiva, te i café són béns substitutius (en pujar el preu del te, part de la gent el canvia per café).
  5. La renda mitjana puja un 10 % i la demanda de productes de marca blanca baixa un 5 %. Calcula l'elasticitat-renda i classifica el bé.
    Veure solució
    Elasticitat-renda = var. % quantitat ÷ var. % renda = −5 % ÷ +10 % = −0,5.
    Com que és negativa, la marca blanca és un bé inferior: quan la gent té més renda, en compra menys (es passa a marques de gamma alta).
  6. En un mercat, el preu màxim que els consumidors pagarien és 20 €, el preu d'equilibri és 8 € i es venen 60 unitats. Calcula l'excedent del consumidor.
    Veure solució
    L'excedent del consumidor és l'àrea del triangle entre la corba de demanda i el preu.
    Base = 60 unitats; altura = 20 − 8 = 12 €.
    EC = (60 × 12) ÷ 2 = 360 €.
  7. Un impost de 3 €/unitat reduïx la quantitat intercanviada de 100 a 80 unitats. Calcula el pes mort generat i explica què representa.
    Veure solució
    Pes mort = (impost unitari × reducció de quantitat) ÷ 2 = (3 × (100 − 80)) ÷ 2 = (3 × 20) ÷ 2 = 30 €.
    Representa el benestar que es perd i que ningú captura: intercanvis que eren mútuament beneficiosos i que ja no es realitzen per culpa de l'impost. És el cost d'eficiència de la intervenció.
  8. Una fàbrica genera una externalitat negativa per la seua contaminació. Explica com un impost pigouvià corregix la fallada i per què és més eficient que prohibir l'activitat.
    Veure solució
    Un impost pigouvià fa que l'empresa pague pel dany que causa (internalitza el cost extern). Així el seu cost privat s'acosta al cost social i reduïx la seua producció i la seua contaminació fins a un nivell més eficient.
    És més eficient que prohibir perquè no elimina una activitat que pot ser útil: només l'ajusta al nivell en què els seus beneficis compensen els danys, i a més recapta fons que poden destinar-se a reparar el perjuí.
  9. Explica en què consistix el teorema de Coase i davall quina condició funciona com a alternativa a l'impost per a corregir una externalitat.
    Veure solució
    El teorema de Coase sosté que, si els drets de propietat estan ben definits i els costos de negociació són baixos, les parts poden arribar per si mateixes a un acord privat eficient, sense necessitat que l'Estat impose un impost.
    El seu límit: quan hi ha molts afectats o negociar és car (molta gent, informació incompleta), l'acord privat no funciona i torna a ser necessària la intervenció pública.
  10. Classifica estos béns segons la matriu rivalitat × exclusió: (a) un entrepà; (b) la defensa nacional; (c) un banc de peixos en alta mar; (d) Netflix.
    Veure solució
    (a) entrepà → bé privat (rival i excloïble).
    (b) defensa nacional → bé públic (ni rival ni excloïble).
    (c) banc de peixos → bé comú (rival però no excloïble; patix la tragèdia dels comuns).
    (d) Netflix → bé de club (no rival, però excloïble mitjançant subscripció).
  11. Distingix entre selecció adversa i risc moral en una assegurança de cotxe, amb un exemple de cadascun.
    Veure solució
    Selecció adversa: ocorre abans de signar. Els conductors que saben que conduïxen malament són els més interessats a assegurar-se, així que l'asseguradora atrau els pitjors riscos sense saber-ho.
    Risc moral: ocorre després de signar. Una vegada assegurat, el conductor es torna més imprudent perquè ja no paga ell els danys.
    La diferència clau és el moment: abans (selecció adversa) enfront de després (risc moral).
  12. Un país produïx 100 unitats. En l'any base el preu era 10 €/unitat; este any és 12 €/unitat i es continuen produint 100 unitats. Calcula el PIB nominal d'este any, el PIB real i raona si ha crescut la producció.
    Veure solució
    PIB nominal d'este any = 100 × 12 = 1.200 €.
    PIB real (preus de l'any base) = 100 × 10 = 1.000 €.
    El PIB real és igual al de l'any base, així que la producció no ha crescut: l'augment del PIB nominal es deu només a la pujada de preus (inflació), no a produir més.
  13. El PIB nominal d'un país és 6.600 € i el seu PIB real (a preus de l'any base) és 5.500 €. Calcula el deflactor del PIB i indica la inflació implícita respecte a l'any base.
    Veure solució
    Deflactor = (PIB nominal ÷ PIB real) × 100 = (6.600 ÷ 5.500) × 100 = 120.
    Com que l'any base té un deflactor de 100, un valor de 120 significa que els preus han pujat un 20 % respecte a l'any base.
  14. El PIB nominal passa de 1.000 (any 1) a 1.200 (any 2). El deflactor passa de 100 a 110. Calcula el creixement real de l'economia.
    Veure solució
    PIB real any 2 = (1.200 ÷ 110) × 100 = 1.090,9.
    PIB real any 1 = (1.000 ÷ 100) × 100 = 1.000.
    Creixement real = (1.090,9 − 1.000) ÷ 1.000 × 100 = 9,1 %.
    Encara que el PIB nominal va créixer un 20 %, el creixement real va ser només del 9,1 %: la resta va ser inflació.
  15. Compara el nivell econòmic de dos països. País A: PIB de 1.000.000 milions € i 40 milions d'habitants. País B: PIB de 800.000 milions € i 25 milions d'habitants. Calcula el PIB per capita de cadascun.
    Veure solució
    PIB per capita A = 1.000.000 ÷ 40 = 25.000 € per habitant.
    PIB per capita B = 800.000 ÷ 25 = 32.000 € per habitant.
    Encara que A té un PIB total major, B té un PIB per capita més alt: en termes mitjans per habitant, B està millor.
  16. Un país té una inflació del 5 % cada any durant dos anys seguits. És la inflació acumulada del 10 %? Calcula-la correctament.
    Veure solució
    No és exactament el 10 %, perquè la inflació s'acumula de manera composta.
    Inflació acumulada = (1,05 × 1,05) − 1 = 1,1025 − 1 = 0,1025 = 10,25 %.
    El 0,25 % extra és l'efecte d'aplicar el segon 5 % sobre uns preus que ja havien pujat.
  17. El Govern aplica una política fiscal expansiva (més despesa pública). Explica, usant el model AD-AS, què li ocorre a la demanda agregada, a la producció i al nivell de preus en el curt termini.
    Veure solució
    Més despesa pública augmenta la demanda agregada, que es desplaça cap a la dreta.
    En el curt termini, amb l'oferta agregada de pendent positiva, açò provoca un augment de la producció (i de l'ocupació) i també una pujada del nivell general de preus. L'efecte sobre els preus serà major com més prop estiga l'economia de la plena ocupació (més vertical l'oferta).
  18. Distingix entre un xoc de demanda i un xoc d'oferta negatiu segons com afecten la producció i els preus.
    Veure solució
    Xoc de demanda: mou preus i producció en el mateix sentit. Per exemple, una caiguda del consum (xoc negatiu) baixa alhora producció i preus.
    Xoc d'oferta negatiu (p. ex., el petroli s'encarix): mou preus i producció en sentits oposats → baixa la producció i pugen els preus. Eixa combinació és l'estanflació, difícil de combatre perquè qualsevol política empitjora un dels dos mals.
  19. Explica la diferència entre creixement econòmic i desenvolupament econòmic, i indica quin indicador s'usa per a cadascun.
    Veure solució
    El creixement econòmic és l'augment de la producció d'un país; es mesura amb la variació del PIB o del PIB per capita.
    El desenvolupament econòmic és més ampli: inclou salut, educació i qualitat de vida, no només produir més; es mesura amb l'IDH (Índex de Desenvolupament Humà), que combina renda per capita, esperança de vida i anys d'escolarització.
    Un país pot créixer (més PIB) sense desenvolupar-se (si el creixement no millora la vida de la gent).
  20. Segons el model de Solow, de quins factors depén el creixement a llarg termini i quin és el més important per a mantindre'l?
    Veure solució
    El creixement depén de tres factors: el capital (màquines, infraestructures), el treball (quantitat i qualificació) i la productivitat total dels factors (la tecnologia, com es combinen capital i treball).
    El més important a llarg termini és la productivitat (tecnologia): acumular més capital té rendiments decreixents i acaba estancant-se, mentres que el progrés tecnològic permet continuar creixent de manera sostinguda.
  21. Explica què representa la corba de Lorenz i què indica un índex de Gini de 0,25 enfront d'un de 0,45.
    Veure solució
    La corba de Lorenz representa quin percentatge de la renda total acumula cada percentatge de la població ordenada de menor a major renda. Com més s'allunya de la diagonal (igualtat perfecta), major és la desigualtat.
    L'índex de Gini resumix eixa distància en un número entre 0 (igualtat total) i 1 (un sol individu ho té tot). Un Gini de 0,25 indica una societat prou igualitària; un de 0,45 indica una desigualtat notablement major.
  22. El PIB d'un país creix un 3 % i la seua població un 1 %. De manera aproximada, quant creix el PIB per capita? Per què és millor indicador del benestar mitjà que el PIB total?
    Veure solució
    De manera aproximada, creixement del PIB per capita ≈ creixement del PIB − creixement de la població = 3 % − 1 % = 2 %.
    El PIB per capita és millor indicador del benestar mitjà perquè repartix la producció entre els habitants: un país pot augmentar el seu PIB total només per tindre més població, sense que cada persona estiga millor. El per capita corregix eixe efecte.

3a avaluació

Reforç

Reforç · 3a avaluació (unitats 9-12)

Allò imprescindible de la tercera avaluació (ocupació, diners, polítiques econòmiques i globalització) en llenguatge senzill, per a recuperar o aprovar.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U9. El mercat de treball i la desocupació
En el mercat de treball es troben l'oferta de treball (les persones que volen treballar) i la demanda de treball (les empreses que volen contractar). El preu que iguala ambdós és el salari d'equilibri. L'Estat fixa un sòl legal, el salari mínim interprofessional (SMI), per davall del qual no es pot pagar.
Per a mesurar l'ocupació es dividix la població en edat de treballar (16 anys o més) en dos grups. La població activa són els que treballen (ocupats) o busquen faena (aturats); la població inactiva són els que ni treballen ni busquen (estudiants, jubilats, persones dedicades a tasques de la llar). Així, població activa = ocupats + aturats.
Les taxes es calculen en percentatge: taxa d'atur = (aturats ÷ població activa) × 100; taxa d'activitat = (població activa ÷ població de 16 o més anys) × 100; taxa d'ocupació = (ocupats ÷ població de 16 o més anys) × 100. L'enquesta oficial que mesura tot açò a Espanya és l'EPA (Enquesta de Població Activa).
Hi ha quatre tipus d'atur: friccional (el temps entre deixar una faena i trobar-ne una altra), estructural (quan la formació dels aturats no encaixa amb el que demanen les empreses), cíclic (el que puja en les crisis) i estacional (lligat a campanyes, com el turisme a l'estiu).
U10. Els diners i el sistema financer
Els diners complixen tres funcions: són mitjà de pagament (servixen per a comprar sense recórrer al bescanvi), unitat de compte (permeten posar preu i comparar el valor de les coses) i depòsit de valor (es poden guardar per a usar-los en el futur).
El sistema financer connecta els qui tenen estalvi amb els qui necessiten finançament. Els intermediaris financers (sobretot els bancs) reben depòsits i concedixen préstecs.
Els bancs creen diners en prestar part dels depòsits que reben. La llei els obliga a guardar una part en reserves: el coeficient de reserves. El multiplicador dels diners mesura quant poden créixer els diners a partir d'un depòsit inicial i es calcula així: multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves.
En la zona euro l'autoritat monetària és el Banc Central Europeu (BCE), junt amb els bancs centrals nacionals com el Banc d'Espanya. L'Euríbor és el tipus d'interés de referència al qual es presten els bancs europeus entre si i al qual es lliguen moltes hipoteques.
U11. Les polítiques econòmiques: fiscal i monetària
L'Estat disposa de dos grans palanques per a influir en l'economia. La política fiscal usa la despesa pública (carreteres, sanitat, educació) i els impostos. És expansiva quan puja la despesa o baixa els impostos per a reactivar l'economia, i restrictiva quan fa el contrari per a refredar-la o reduir el dèficit.
La política monetària la dirigix el BCE i actua sobre la quantitat de diners i els tipus d'interés. És expansiva quan baixa els tipus (el crèdit s'abarateix, puja el consum i la inversió) i restrictiva quan els puja (per a frenar la inflació).
El dèficit públic apareix quan l'Estat gasta més del que ingressa (dèficit = despeses − ingressos); la suma de dèficits acumulats forma el deute públic.
La inflació és la pujada generalitzada i sostinguda dels preus. Es mesura amb l'IPC (Índex de Preus de Consum): IPC = (cost de la cistella en l'any actual ÷ cost de la cistella en l'any base) × 100, i la taxa d'inflació és la variació percentual de l'IPC entre dos moments.
U12. Globalització, Unió Europea i reptes actuals
La globalització és la creixent connexió de les economies del món a través del comerç, les finances, la tecnologia i els moviments de persones. El comerç internacional permet que cada país s'especialitze en el que produïx millor (idea de la avantatge comparativa) i compre la resta fora.
Enfront del lliure comerç, el proteccionisme defén limitar les importacions amb instruments com els aranzels (impostos als productes estrangers) o les quotes, per a protegir les empreses nacionals.
La Unió Europea és un procés d'integració entre països europeus: formen un mercat únic on circulen lliurement mercaderies, servicis, capitals i persones, i molts compartixen una moneda única, l'euro.
L'economia actual afronta grans reptes: la digitalització, la transició ecològica cap a una economia sostenible, l'envelliment de la població (que tensiona les pensions) i la desigualtat.

El que és essencial

  • La població activa són les persones en edat de treballar que treballen o busquen faena; la inactiva ni treballa ni busca.
  • La taxa d'atur és el percentatge d'aturats respecte a la població activa.
  • Els diners complixen tres funcions: mitjà de pagament, unitat de compte i depòsit de valor.
  • El banc central controla la política monetària: si baixa els tipus d'interés, fomenta el crèdit i l'activitat.
  • La política fiscal usa la despesa pública i els impostos; la política monetària usa els diners i els tipus d'interés.
  • La globalització connecta les economies del món; la Unió Europea és un mercat comú amb moneda única, l'euro, en bona part dels seus països.

Vocabulari

  • població activa
  • taxa d'atur
  • taxa d'activitat
  • diners
  • banc central
  • tipus d'interés
  • política fiscal
  • política monetària
  • globalització
  • Unió Europea

Exemples resolts

  1. Classifica la població. En un grup hi ha: un xiquet de 10 anys, una jubilada, un estudiant de 18 anys que no busca faena, una fornera amb faena i un aturat que busca faena. Classifica cadascun en població activa, inactiva o fora de la població en edat de treballar.
    Recordem la regla: la població en edat de treballar són els que tenen 16 anys o més; dins d'ella, l'activa treballa o busca faena, i la inactiva ni una cosa ni l'altra.
    Xiquet de 10 anys: té menys de 16 anys, per tant no entra en la població en edat de treballar.
    Jubilada: té 16 o més, però ni treballa ni busca → inactiva.
    Estudiant de 18 que no busca: en edat de treballar però no busca faena → inactiva.
    Fornera amb faena: ocupada → activa.
    Aturat que busca: busca faena → activa.
    Resultat: actius la fornera i l'aturat; inactius la jubilada i l'estudiant; el xiquet queda fora per edat.
  2. Calcula la taxa d'atur. Un país té 1.000.000 d'ocupats i 200.000 aturats. Calcula la població activa i la taxa d'atur.
    Pas 1. Població activa. Població activa = ocupats + aturats = 1.000.000 + 200.000 = 1.200.000 actius.
    Pas 2. Taxa d'atur. Taxa d'atur = (aturats ÷ població activa) × 100 = (200.000 ÷ 1.200.000) × 100.
    200.000 ÷ 1.200.000 = 0,1667.
    0,1667 × 100 = 16,67 % (aproximadament un 16,7 %).
  3. Multiplicador dels diners. El coeficient de reserves és del 20 %. A partir d'un depòsit inicial de 1.000 €, calcula el multiplicador dels diners i els diners màxims que pot crear el sistema bancari.
    Pas 1. Multiplicador. Multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves = 1 ÷ 0,20 = 5.
    Pas 2. Diners màxims creats. Diners totals = depòsit inicial × multiplicador = 1.000 × 5 = 5.000 €.
    Açò significa que, prestant una vegada i una altra el 80 % de cada nou depòsit, el sistema bancari pot arribar a multiplicar per 5 el depòsit inicial.
  4. IPC i inflació. En l'any base la cistella de la compra costa 1.000 € i este any la mateixa cistella costa 1.060 €. Calcula l'IPC d'este any i la taxa d'inflació respecte a l'any base.
    Pas 1. IPC. IPC = (cost de la cistella este any ÷ cost de la cistella en l'any base) × 100 = (1.060 ÷ 1.000) × 100 = 1,06 × 100 = 106.
    Pas 2. Inflació. La taxa d'inflació és la variació de l'IPC respecte a l'any base (que val 100): 106 − 100 = 6, és a dir, una inflació del 6 %. Els preus han pujat, de mitjana, un 6 %.
  5. Fiscal o monetària. Classifica cada mesura com a política fiscal o monetària i digues si és expansiva o restrictiva: (a) el Govern construïx nous hospitals; (b) el BCE puja els tipus d'interés.
    Recordem: la política fiscal usa despesa i impostos (la maneja el Govern); la política monetària usa els diners i els tipus (la maneja el BCE).
    (a) Construir hospitals: és despesa pública, per tant política fiscal. Com que augmenta la despesa per a reactivar l'economia, és expansiva.
    (b) Pujar els tipus d'interés: actua sobre el preu dels diners, és política monetària. Com que encarix el crèdit per a frenar la inflació, és restrictiva.

Practica

  1. Classifica en activa o inactiva: un jubilat, una estudiant de 17 anys sense faena i que no en busca, un aturat que busca faena, una infermera amb faena.
    Veure solució
    Població activa: l'aturat que busca faena i la infermera amb faena (treballen o busquen faena).
    Població inactiva: el jubilat i l'estudiant que no busca faena (ni treballen ni busquen).
  2. En un país hi ha 2.000.000 de persones actives, de les quals 300.000 estan en atur. Calcula la taxa d'atur.
    Veure solució
    Taxa d'atur = (aturats ÷ població activa) × 100.
    = (300.000 ÷ 2.000.000) × 100 = 0,15 × 100 = 15 %.
  3. Una població en edat de treballar és de 4.000.000 de persones, de les quals 2.000.000 formen la població activa. Calcula la taxa d'activitat.
    Veure solució
    Taxa d'activitat = (població activa ÷ població en edat de treballar) × 100.
    = (2.000.000 ÷ 4.000.000) × 100 = 0,5 × 100 = 50 %.
  4. La població de 16 o més anys d'un país és de 4.000.000 de persones i hi ha 1.700.000 ocupats. Calcula la taxa d'ocupació.
    Veure solució
    Taxa d'ocupació = (ocupats ÷ població de 16 o més anys) × 100.
    = (1.700.000 ÷ 4.000.000) × 100 = 0,425 × 100 = 42,5 %.
  5. En un país hi ha 1.700.000 ocupats i 300.000 aturats. Calcula la població activa.
    Veure solució
    Població activa = ocupats + aturats = 1.700.000 + 300.000 = 2.000.000 d'actius.
  6. Segons l'EPA, un país té 23.000.000 de persones actives i 2.760.000 aturades. Calcula la taxa d'atur.
    Veure solució
    Taxa d'atur = (aturats ÷ població activa) × 100 = (2.760.000 ÷ 23.000.000) × 100.
    2.760.000 ÷ 23.000.000 = 0,12.
    0,12 × 100 = 12 %.
  7. Relaciona cada situació amb el seu tipus d'atur (friccional, estructural, cíclic o estacional): (a) un cambrer que només treballa a l'estiu es queda sense faena a l'hivern; (b) durant una crisi tanquen moltes fàbriques; (c) una persona deixa la seua faena i tarda dos mesos a trobar-ne una altra; (d) un miner no troba faena perquè el seu sector ha desaparegut i no té una altra formació.
    Veure solució
    (a) cambrer només a l'estiu → atur estacional.
    (b) crisi que tanca fàbriques → atur cíclic.
    (c) dos mesos entre una faena i una altra → atur friccional.
    (d) sector desaparegut i sense una altra formació → atur estructural.
  8. Enumera les tres funcions dels diners i explica breument cadascuna.
    Veure solució
    1) Mitjà de pagament: servix per a comprar béns i servicis sense recórrer al bescanvi.
    2) Unitat de compte: permet posar preu i comparar el valor de les coses.
    3) Depòsit de valor: es pot guardar per a usar-lo en el futur, perquè manté (més o menys) el seu valor.
  9. El coeficient de reserves és del 20 %. Calcula el multiplicador dels diners i, a partir d'un depòsit de 2.000 €, els diners màxims que pot crear el sistema bancari.
    Veure solució
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves = 1 ÷ 0,20 = 5.
    Diners màxims creats = depòsit × multiplicador = 2.000 × 5 = 10.000 €.
  10. El coeficient de reserves és del 25 %. Calcula el multiplicador dels diners i, a partir d'un depòsit de 1.000 €, els diners màxims que pot crear el sistema bancari.
    Veure solució
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ 0,25 = 4.
    Diners màxims creats = 1.000 × 4 = 4.000 €.
  11. Com es diu el banc central de la zona euro i a què es diu Euríbor?
    Veure solució
    El banc central de la zona euro és el Banc Central Europeu (BCE), que actua junt amb els bancs centrals nacionals com el Banc d'Espanya.
    L'Euríbor és el tipus d'interés de referència al qual es presten diners els bancs europeus entre si; a ell es lliguen moltes hipoteques, per la qual cosa quan puja, les quotes hipotecàries variables pugen també.
  12. El banc central baixa els tipus d'interés. Explica en poques paraules com afecta açò el crèdit i l'activitat econòmica.
    Veure solució
    En baixar els tipus, demanar préstecs és més barat.
    Per això, famílies i empreses demanen més crèdit, consumixen i invertixen més, i l'activitat econòmica tendix a augmentar. És una política monetària expansiva.
  13. Indica si cada mesura és política fiscal o política monetària: pujar l'IVA; baixar el tipus d'interés oficial; augmentar la despesa en sanitat; reduir la quantitat de diners en circulació.
    Veure solució
    Política fiscal (despesa i impostos): pujar l'IVA i augmentar la despesa en sanitat.
    Política monetària (diners i tipus): baixar el tipus d'interés oficial i reduir la quantitat de diners en circulació.
  14. Classifica cada mesura de política fiscal com a expansiva o restrictiva: (a) baixar els impostos; (b) retallar la despesa pública; (c) augmentar les ajudes socials; (d) pujar l'IRPF.
    Veure solució
    (a) baixar impostos → expansiva (deixa més renda per a gastar).
    (b) retallar despesa pública → restrictiva.
    (c) augmentar ajudes socials → expansiva (més despesa pública).
    (d) pujar l'IRPF → restrictiva (retira renda del consum).
  15. En l'any base la cistella de la compra costa 1.000 € i este any costa 1.050 €. Calcula l'IPC d'este any i la taxa d'inflació respecte a l'any base.
    Veure solució
    IPC = (1.050 ÷ 1.000) × 100 = 1,05 × 100 = 105.
    Inflació respecte a l'any base = 105 − 100 = 5 %. Els preus han pujat de mitjana un 5 %.
  16. L'IPC d'un país passa de 110 un any a 115,5 l'any següent. Calcula la taxa d'inflació entre els dos anys.
    Veure solució
    Inflació = ((IPC final − IPC inicial) ÷ IPC inicial) × 100 = ((115,5 − 110) ÷ 110) × 100.
    = (5,5 ÷ 110) × 100 = 0,05 × 100 = 5 %.
  17. L'Estat ingressa 450.000 milions d'euros i gasta 500.000 milions. Té superàvit o dèficit? Calcula el seu import.
    Veure solució
    Saldo = ingressos − despeses = 450.000 − 500.000 = −50.000 milions.
    Com que gasta més del que ingressa, té dèficit públic de 50.000 milions d'euros. La suma dels dèficits de diversos anys forma el deute públic.
  18. Definix amb les teues paraules què és la globalització i posa un exemple quotidià que la mostre.
    Veure solució
    La globalització és la creixent connexió de les economies del món mitjançant el comerç, les finances, la tecnologia i els moviments de persones.
    Exemple: una samarreta dissenyada a Espanya, fabricada amb cotó de l'Índia, cosida a Bangladeix i venuda en línia a tota Europa. En un sol producte intervenen molts països connectats.
  19. Explica què és un aranzel i si és un instrument de lliure comerç o de proteccionisme.
    Veure solució
    Un aranzel és un impost que s'aplica als productes importats d'altres països, la qual cosa encarix el seu preu dins del país.
    És un instrument de proteccionisme, perquè busca protegir les empreses nacionals enfront de la competència estrangera, encarint el que ve de fora.
  20. Indica si les següents afirmacions sobre la Unió Europea són verdaderes o falses: (a) en el mercat únic circulen lliurement mercaderies, servicis, capitals i persones; (b) tots els països de la UE usen l'euro.
    Veure solució
    (a) Verdadera: el mercat únic garantix la lliure circulació de mercaderies, servicis, capitals i persones.
    (b) Falsa: no tots els països de la UE usen l'euro; només el compartixen els de la zona euro (UEM). Alguns Estats membres conserven la seua pròpia moneda.
  21. Cita tres reptes contemporanis de l'economia i explica breument un d'ells.
    Veure solució
    Tres reptes: la digitalització, la transició ecològica i l'envelliment de la població (també la desigualtat).
    Per exemple, l'envelliment de la població suposa que cada vegada hi ha més persones jubilades i menys persones treballant que cotitzen, la qual cosa posa pressió sobre la sostenibilitat del sistema de pensions.
Ampliació

Ampliació · 3a avaluació (unitats 9-12)

Reptes sobre el multiplicador de la despesa, la creació de diners bancaris i els efectes de les polítiques econòmiques i la globalització, per a qui vol aprofundir.

↓ Descarregar este quadern (PDF)

Repàs teòric

U9. Mercat de treball: tipus d'atur i corba de Phillips
Més enllà de calcular taxes, el rellevant és entendre per què existix l'atur i per què mai arriba a zero. Una part sempre estarà en transició (atur friccional) i una altra respon a desajustos entre la formació dels treballadors i el que demanen les empreses (atur estructural). La suma d'ambdós dóna la taxa natural d'atur o NAIRU: el nivell d'atur compatible amb una inflació estable. Per damunt d'ella apareix l'atur cíclic, lligat a les recessions.

La corba de Phillips descriu, a curt termini, una relació inversa entre atur i inflació: quan l'atur baixa molt, els salaris i els preus tendixen a pujar (més inflació), i viceversa. Açò planteja un dilema de política econòmica que es reprén en la unitat 11: no es poden minimitzar alhora atur i inflació amb la mateixa palanca.

El mercat laboral espanyol té trets propis, com el seu caràcter dual (molta distància entre contractes indefinits i temporals) i una elevada sensibilitat de l'ocupació al cicle. El debat sobre el salari mínim (SMI) il·lustra la tensió entre la teoria neoclàssica (pujar el sòl salarial podria reduir l'ocupació) i l'evidència empírica més recent (estudis tipus Card-Krueger troben efectes xicotets o nuls sobre l'ocupació en molts casos).
U10. Creació de diners bancaris i agregats monetaris
El nivell d'ampliació d'esta unitat està a entendre que la major part dels diners no els imprimix el banc central, els creen els bancs comercials en concedir préstecs. Quan un banc rep un depòsit, guarda una fracció com a reserva (el coeficient de reserves) i presta la resta; eixe préstec es convertix en un nou depòsit en un altre banc, que torna a prestar-ne part, i així successivament.

L'abast d'eixe procés el mesura el multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves. Amb un coeficient del 10 %, el multiplicador és 10: un depòsit inicial pot arribar a multiplicar per deu l'oferta monetària. Els diners nous creats són la diferència entre el total final i el depòsit inicial.

Els diners es classifiquen en agregats monetaris segons la seua liquiditat: M0 (efectiu i reserves), M1 (efectiu més depòsits a la vista), M2 (M1 més depòsits a termini curt) i M3 (el més ampli). El BCE, a través de l'Eurosistema, controla la base monetària i els tipus oficials, però la quantitat final de diners depén també del comportament de bancs i clients.
U11. Polítiques econòmiques i el multiplicador keynesià
La política fiscal no actua de manera proporcional: un augment de la despesa pública genera un increment major de la renda total. És el multiplicador de la despesa, que en el model keynesià simple val 1 ÷ (1 − PMC), on la PMC és la propensió marginal al consum (la part de cada euro addicional de renda que es destina a consum). Com major és la PMC, major és el multiplicador, perquè cada euro gastat es reconvertix en més rondes de consum.

La corba de Laffer matisa la política fiscal pel costat dels ingressos: pujar els tipus impositius no sempre augmenta la recaptació, perquè tipus excessius desincentiven l'activitat. L'equilibri entre despesa i ingressos determina el dèficit i l'acumulació de deute públic, subjecta a la regla fiscal europea.

La política monetària del BCE es transmet per una cadena: variació dels tipus oficials → Euríbor → cost del crèdit i de les hipoteques → consum i inversió → demanda agregada i preus. Enfront de la inflació, convé distingir la inflació de demanda (la demanda creix més ràpid que l'oferta), la inflació de costos (pugen costos com l'energia) i l'estanflació (estancament amb inflació alhora), que és la combinació més difícil de combatre perquè les receptes per a un problema agreugen l'altre.
U12. Globalització, avantatge comparativa i arquitectura de la UE
El fonament teòric del comerç és l'avantatge comparativa de Ricardo: encara que un país siga millor produint tot (avantatge absolut en ambdós béns), a ambdós els convé especialitzar-se en allò en què el seu cost d'oportunitat és menor i intercanviar. L'especialització segons costos d'oportunitat augmenta la producció total disponible per als dos països.

Enfront del lliure comerç, el proteccionisme usa aranzels, quotes i subvencions. Els seus arguments clàssics (protegir la indústria naixent, la seguretat nacional o l'ocupació) xoquen amb els seus costos: preus més alts per als consumidors, menor eficiència i risc de guerres comercials.

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) afig al mercat únic una moneda comuna gestionada per l'Eurosistema. Açò aporta estabilitat i elimina el risc de tipus de canvi entre els seus membres, però els priva de la política monetària pròpia i del tipus de canvi com a ferramenta d'ajust. Instruments com NextGenerationEU mostren una resposta comuna a les crisis. Sobre este marc es projecten els grans reptes —digitalització, transició ecològica, demografia— i els debats sobre els límits del creixement (economia circular, economia ecològica, decreixement).

El que és essencial

  • El multiplicador de la despesa explica que un augment de la despesa pública genera un augment major de la renda total, perquè eixa despesa es reconvertix en nous consums.
  • Els bancs creen diners en prestar part dels depòsits; el coeficient de reserves limita quant poden multiplicar-los.
  • Existix un conflicte freqüent entre objectius: lluitar contra l'atur pot xocar amb frenar la inflació (corba de Phillips).
  • La globalització té avantatges (més comerç, menors preus) i inconvenients (deslocalització, desigualtat), i la UE coordina polítiques per a afrontar-los.

Vocabulari

  • multiplicador de la despesa
  • propensió marginal al consum
  • coeficient de reserves
  • multiplicador dels diners
  • corba de Phillips
  • deslocalització
  • dèficit públic
  • tipus de canvi

Exemples resolts

  1. En una economia, la propensió marginal al consum (PMC) és 0,8. Calcula el multiplicador de la despesa i digues en quant augmentaria la renda total si el Govern gasta 1.000 milions més.
    Multiplicador = 1 ÷ (1 − PMC) = 1 ÷ (1 − 0,8) = 1 ÷ 0,2 = 5.
    Augment de la renda = multiplicador × augment de la despesa = 5 × 1.000 = 5.000 milions.
    La despesa inicial es multiplica perquè cada euro rebut es torna a gastar en part (el 80 %), generant noves rendes en cadena.
  2. El coeficient de reserves (encaix bancari) és del 10 %. A partir d'un depòsit inicial de 1.000 €, calcula el multiplicador dels diners bancaris i el màxim de diners que pot arribar a crear el sistema bancari.
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves = 1 ÷ 0,10 = 10.
    Diners màxims creats = depòsit inicial × multiplicador = 1.000 × 10 = 10.000 €.
    Els bancs presten el 90 % de cada depòsit; eixos diners tornen al sistema com a nous depòsits que es tornen a prestar, fins a multiplicar per 10 el depòsit inicial.
  3. Explica, usant la idea de la corba de Phillips, per què pot sorgir un conflicte entre reduir l'atur i controlar la inflació. Quin dilema planteja al Govern?
    La corba de Phillips (a curt termini) mostra una relació inversa entre atur i inflació: quan l'atur baixa, sol pujar la inflació, i viceversa.
    En reduir l'atur amb polítiques expansives, augmenta la demanda i els preus tendixen a pujar (més inflació). El dilema del Govern és que no pot atacar ambdós problemes alhora amb la mateixa mesura: ha de decidir quin objectiu prioritza segons la situació econòmica.
  4. Cita dos avantatges i dos inconvenients de la globalització per a un país, i explica un paper que pot exercir la Unió Europea per a gestionar-ne els efectes.
    Avantatges: accés a més mercats i productes, i preus més baixos per la competència internacional; també transferència de tecnologia.
    Inconvenients: deslocalització d'empreses (pèrdua d'ocupació local) i augment de la desigualtat entre regions o països.
    Paper de la UE: coordinar polítiques comunes (comercial, de competència, fons de cohesió) per a protegir sectors vulnerables, fixar normes comunes i repartir part dels beneficis cap a les regions menys desenvolupades.
  5. Aplica l'avantatge comparativa. Per a produir 1 unitat, el país A necessita 2 hores de vi i 4 hores de tela; el país B necessita 6 hores de vi i 3 hores de tela. Calcula els costos d'oportunitat i determina en què s'ha d'especialitzar cada país.
    Encara que el país A és més eficient en ambdós béns (menys hores), el decisiu és el cost d'oportunitat.
    País A: produir 1 vi costa 2 ÷ 4 = 0,5 unitats de tela; produir 1 tela costa 4 ÷ 2 = 2 unitats de vi.
    País B: produir 1 vi costa 6 ÷ 3 = 2 unitats de tela; produir 1 tela costa 3 ÷ 6 = 0,5 unitats de vi.
    Comparació: el vi és més barat (en cost d'oportunitat) a A (0,5 < 2), i la tela és més barata a B (0,5 < 2).
    Conclusió: A s'ha d'especialitzar en vi i B en tela; en intercanviar, ambdós països ixen guanyant encara que A siga millor produint les dues coses.

Reptes

  1. En una economia, la propensió marginal al consum (PMC) és 0,8. Calcula el multiplicador de la despesa i digues en quant augmentaria la renda total si el Govern gasta 1.000 milions més.
    Veure solució
    Multiplicador = 1 ÷ (1 − PMC) = 1 ÷ (1 − 0,8) = 1 ÷ 0,2 = 5.
    Augment de la renda = multiplicador × augment de la despesa = 5 × 1.000 = 5.000 milions.
    La despesa inicial es multiplica perquè cada euro rebut es torna a gastar en part (el 80 %), generant noves rendes en cadena.
  2. El coeficient de reserves (encaix bancari) és del 10 %. A partir d'un depòsit inicial de 1.000 €, calcula el multiplicador dels diners bancaris i el màxim de diners que pot arribar a crear el sistema bancari.
    Veure solució
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ coeficient de reserves = 1 ÷ 0,10 = 10.
    Diners màxims creats = depòsit inicial × multiplicador = 1.000 × 10 = 10.000 €.
    Els bancs presten el 90 % de cada depòsit; eixos diners tornen al sistema com a nous depòsits que es tornen a prestar, fins a multiplicar per 10 el depòsit inicial.
  3. Explica, usant la idea de la corba de Phillips, per què pot sorgir un conflicte entre reduir l'atur i controlar la inflació. Quin dilema planteja al Govern?
    Veure solució
    La corba de Phillips (a curt termini) mostra una relació inversa entre atur i inflació: quan l'atur baixa, sol pujar la inflació, i viceversa.
    En reduir l'atur amb polítiques expansives, augmenta la demanda i els preus tendixen a pujar (més inflació). El dilema del Govern és que no pot atacar ambdós problemes alhora amb la mateixa mesura: ha de decidir quin objectiu prioritza segons la situació econòmica.
  4. Cita dos avantatges i dos inconvenients de la globalització per a un país, i explica un paper que pot exercir la Unió Europea per a gestionar-ne els efectes.
    Veure solució
    Avantatges: accés a més mercats i productes, i preus més baixos per la competència internacional; també transferència de tecnologia.
    Inconvenients: deslocalització d'empreses (pèrdua d'ocupació local) i augment de la desigualtat entre regions o països.
    Paper de la UE: coordinar polítiques comunes (comercial, de competència, fons de cohesió) per a protegir sectors vulnerables, fixar normes comunes i repartir part dels beneficis cap a les regions menys desenvolupades.
  5. La propensió marginal al consum (PMC) és 0,75. Calcula el multiplicador de la despesa i l'augment de la renda total si el Govern incrementa la despesa en 2.000 milions.
    Veure solució
    Multiplicador = 1 ÷ (1 − 0,75) = 1 ÷ 0,25 = 4.
    Augment de la renda = 4 × 2.000 = 8.000 milions. Amb una PMC menor que en l'exemple de 0,8, el multiplicador també és menor (4 enfront de 5).
  6. La propensió marginal al consum (PMC) és 0,6. Calcula el multiplicador de la despesa i l'augment de la renda si la despesa pública puja 400 milions. Per què un multiplicador menor implica menys efecte?
    Veure solució
    Multiplicador = 1 ÷ (1 − 0,6) = 1 ÷ 0,4 = 2,5.
    Augment de la renda = 2,5 × 400 = 1.000 milions.
    Amb una PMC més baixa, les famílies estalvien una part major de cada euro rebut, així que es reinjecta menys en consum en cada ronda i l'efecte multiplicador és més dèbil.
  7. El coeficient de reserves és del 5 %. Calcula el multiplicador dels diners i els diners màxims que el sistema bancari pot crear a partir d'un depòsit inicial de 500 €.
    Veure solució
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ 0,05 = 20.
    Diners màxims creats = 500 × 20 = 10.000 €. Com menor és el coeficient de reserves, major és la capacitat de creació de diners del sistema bancari.
  8. El coeficient de reserves és del 4 %. A partir d'un depòsit inicial de 2.000 €, calcula els diners totals que pot generar el sistema bancari i, d'eixe total, quant és diner nou creat.
    Veure solució
    Multiplicador dels diners = 1 ÷ 0,04 = 25.
    Diners totals = 2.000 × 25 = 50.000 €.
    Diner nou creat = total − depòsit inicial = 50.000 − 2.000 = 48.000 € (el que afig el sistema bancari per damunt del depòsit de partida).
  9. Per a produir 1 unitat, el país X necessita 1 hora de blat i 2 hores de drap; el país Y necessita 3 hores de blat i 4 hores de drap. Calcula els costos d'oportunitat i digues en què s'ha d'especialitzar cada país.
    Veure solució
    País X: 1 blat costa 1 ÷ 2 = 0,5 drap; 1 drap costa 2 ÷ 1 = 2 blat.
    País Y: 1 blat costa 3 ÷ 4 = 0,75 drap; 1 drap costa 4 ÷ 3 ≈ 1,33 blat.
    El blat és més barat a X (0,5 < 0,75) i el drap és més barat a Y (1,33 < 2).
    Conclusió: X s'especialitza en blat i Y en drap, encara que X siga més eficient en ambdós béns (té avantatge absolut, però la comparativa mana).
  10. Segons l'EPA, un país té 23.000.000 de persones actives i 20.700.000 ocupades. Calcula el nombre d'aturats i la taxa d'atur.
    Veure solució
    Aturats = actius − ocupats = 23.000.000 − 20.700.000 = 2.300.000 aturats.
    Taxa d'atur = (2.300.000 ÷ 23.000.000) × 100 = 0,10 × 100 = 10 %.
  11. L'IPC de juny d'un any és 110 i el de juny de l'any següent és 113,3. Calcula la taxa d'inflació interanual.
    Veure solució
    Inflació = ((IPC final − IPC inicial) ÷ IPC inicial) × 100 = ((113,3 − 110) ÷ 110) × 100.
    = (3,3 ÷ 110) × 100 = 0,03 × 100 = 3 %.
  12. El salari nominal d'un treballador puja un 2 % en un any en què la inflació és del 6 %. Què li ocorre al seu salari real (poder adquisitiu)? Calcula-ho de manera aproximada.
    Veure solució
    La variació aproximada del salari real és la diferència entre la pujada nominal i la inflació: 2 % − 6 % = −4 %.
    El salari real baixa al voltant d'un 4 %: encara que cobra més euros, els preus han pujat més, així que amb el seu sou pot comprar menys coses que abans.
  13. Explica què diu la corba de Laffer sobre la relació entre el tipus impositiu i la recaptació.
    Veure solució
    La corba de Laffer diu que pujar el tipus impositiu augmenta la recaptació només fins a cert punt. Amb tipus molt alts, l'activitat econòmica es desincentiva (menys treball declarat, més frau o fuga), de manera que la recaptació pot arribar a caure. Existix un tipus intermedi que maximitza la recaptació; tant un tipus del 0 % com un del 100 % donarien zero ingressos.
  14. El dèficit públic d'un país és del 3 % del PIB i el seu PIB és de 1.500.000 milions d'euros. Calcula l'import del dèficit en euros i explica la seua relació amb el deute públic.
    Veure solució
    Dèficit = 3 % de 1.500.000 = 0,03 × 1.500.000 = 45.000 milions d'euros.
    Eixe dèficit anual cal finançar-lo amb emissió de deute; en sumar-se als dèficits d'anys anteriors, fa créixer el deute públic total. El dèficit és un flux anual; el deute és el saldo acumulat.
  15. Classifica cada cas com a inflació de demanda o inflació de costos: (a) l'economia creix amb força i el consum es dispara; (b) el preu del petroli es multiplica i encarix el transport i l'energia.
    Veure solució
    (a) consum disparat en una economia forta → inflació de demanda (la demanda creix més ràpid que l'oferta i estira els preus).
    (b) pujada del petroli que encarix costos → inflació de costos (pugen els costos de producció i les empreses traslladen eixe augment als preus).
  16. Definix estanflació i explica per què és tan difícil de combatre per a un banc central.
    Veure solució
    L'estanflació és la combinació simultània d'estancament econòmic (poc creixement i atur alt) i inflació elevada.
    És difícil de combatre perquè les receptes habituals xoquen: per a frenar la inflació caldria pujar els tipus (política restrictiva), però això agreuja l'estancament i l'atur; i per a reactivar l'economia caldria baixar els tipus, la qual cosa avivaria encara més la inflació. Cada solució empitjora l'altre problema.
  17. Descriu la cadena de transmissió monetària quan el BCE puja els tipus d'interés, fins a arribar a la quota d'una hipoteca variable.
    Veure solució
    BCE puja els tipus oficials → puja l'Euríbor (els bancs es presten entre si més car) → s'encarix el crèdit a famílies i empreses → les hipoteques lligades a l'Euríbor es revisen a l'alça i puja la quota hipotecària → les famílies tenen menys renda disponible, baixa el consum i la inversió → es modera la demanda agregada i, amb ella, la inflació.
  18. Explica què és la taxa natural d'atur (NAIRU) i per què l'atur no pot baixar a zero.
    Veure solució
    La taxa natural d'atur o NAIRU és el nivell de desocupació compatible amb una inflació estable; està formada per l'atur friccional (persones en transició entre faenes) i l'estructural (desajust entre la formació dels aturats i les vacants).
    L'atur no pot baixar a zero perquè sempre hi ha persones canviant de faena o reciclant-se; si l'economia intentara forçar un atur inferior a la NAIRU, la inflació s'acceleraria sense reduir de manera sostenible la desocupació.
  19. Un país imposa un aranzel del 20 % a un producte que s'importa a un preu de 100 €. Calcula el preu final del producte importat i explica a qui beneficia i a qui perjudica.
    Veure solució
    Preu final = 100 × (1 + 0,20) = 100 × 1,20 = 120 €.
    Beneficia els productors nacionals (els seus productes queden relativament més barats enfront de l'importat, ara a 120 €) i l'Estat (recapta l'aranzel).
    Perjudica els consumidors, que paguen més car, i reduïx l'eficiència global en frenar el comerç. Pot provocar represàlies d'altres països (guerra comercial).
  20. Explica què aporta i què limita la pertinença a la Unió Econòmica i Monetària (UEM), i cita un instrument europeu de resposta comuna a les crisis.
    Veure solució
    La UEM aporta una moneda comuna gestionada per l'Eurosistema: elimina el risc de tipus de canvi entre els països que compartixen l'euro, facilita el comerç i dóna estabilitat de preus.
    Com a contrapartida, limita cada país: perd la seua política monetària pròpia i el tipus de canvi com a ferramenta d'ajust davant d'una crisi, per la qual cosa ha de recórrer més a reformes i a la política fiscal.
    Un instrument de resposta comuna recent és NextGenerationEU, el pla de recuperació finançat de manera conjunta després de la pandèmia.
← Economia