Debat dels tres sistemes — guia del professor

No es reparteix a l’alumnat. Els fulls de l’alumnat són 5 fulls A4.

És el debat estructurat amb posicions assignades («sobre la vigència actual de cada sistema») i el pas previ al producte de la situació: l’informe comparat dels tres sistemes sobre un mateix problema de partida.

El cas: una ciutat mitjana de la costa necessita 500 habitatges de lloguer assequible. Qui decideix quants se’n fan, com es fan i qui se’ls queda?

Per què este cas

• Obliga a respondre les tres preguntes. Amb un cas de consum qualsevol se’n van al «per a qui»; amb l’habitatge han de dir també quants i com, que és on es veu si han entés el sistema.
• No crema res. L’habitatge no el toca cap altra situació com a cas; la llotja i la carxofa les necessites per a «La llotja de peix».
• Els parla. Tenen setze anys i ja senten a casa el que costa un lloguer. Quan el tema els importa, la posició assignada per sorteig els incomoda — i eixa incomoditat és mitja classe.
• Cap posició és ridícula. Les tres tenen arguments defensables en este cas concret, cosa que no passaria amb «qui ha de produir les sabatilles».

És un supòsit de treball, i així està escrit al full: no hi ha dades reals de cap municipi. No fa falta que n’hi haja; el que es discutix és el mecanisme.

Dos rellotges

La ronda de vigència és la que dona sentit al debat: «el teu sistema, hui, on funciona i on no». Si vas curt de temps, és el primer que llevaria, però és el que més els fa pensar.

Com es reparteix

Per sorteig i en veu alta. Si algú protesta perquè li ha tocat el contrari del que pensa, eixa és la conversa que vols: es defensa un paper, i al full d’observació hi ha un espai per a dir què penses tu.

• Tres grups (grup xicotet): un per posició.
• Sis grups (el cas normal amb 25-30): dos per posició. Dins de cada parella, un grup fa l’exposició inicial i l’altre la rèplica; els dos preparen junts.

El que imprimixes. Cinc fulls. L’1 (Qui decideix què es produeix) i el 2 (full d’observació) són per a tothom i es poden projectar; el 2 el necessiten en paper. Els fulls 3, 4 i 5 són les targetes: una per grup, dues còpies de cada una si fas sis grups.

No necessiten buscar res. Tota l’evidència que poden citar està impresa a la targeta. Ningú ha d’obrir el mòbil ni un ordinador.

L’entrada, abans de repartir res (2 min)

Projecta o pregunta en veu alta: «Un concert s’esgota en deu minuts i ix la reventa a tres vegades el preu. Qui s’hauria de quedar les entrades: qui més pague, qui abans es pose a la cua, o un sorteig amb entrada nominal?» Mans alçades, compta els vots a la pissarra i no opines. Al final de la sessió tornes a la pissarra: la pregunta del concert és la mateixa que la del cas, però en xicotet, i la majoria hauran canviat d’opinió o l’hauran matisada. Està recollit al final del full d’observació.

Com moderar

Tres regles, i només tres:

1. Criteri i evidència. Cada afirmació ha d’anar lligada a eficiència, equitat o llibertat, i a una dada o exemple de la targeta. Quan algú solte una frase solta, pregunta-li: quin criteri i d’on ho traus? Ho preguntes dues vegades i ja s’hi acostumen.
2. Torna al cas. En el moment que algú comence a parlar de sistemes «en general», reconduïx: i en els 500 pisos, què proposeu?
3. Les etiquetes no argumenten. «Això és comunisme» o «això és neoliberalisme» no és un argument. Es talla la primera vegada que passe i ja no torna a passar.

La moderació la fas tu i no dius qui té raó. El cronòmetre, un alumne de fora dels equips.

El retorn (els 7 minuts que valen la sessió)

Tres coses, i en este ordre:

1. Cap equip ha pogut guanyar en els tres criteris alhora. El mercat ha defensat eficiència i llibertat i ha hagut de reconéixer l’equitat; la planificació, al revés. Això és exactament per què totes les economies reals són mixtes: no per tebiesa, sinó perquè els criteris xoquen.
2. Les tres preguntes es poden respondre amb mecanismes diferents. Molts hauran acabat dient «que construïsca el mercat i que el repartiment el corregisca l’Estat». Fes-los veure que això ja és una resposta d’economia mixta, i que l’han construïda ells.
3. Positiva i normativa. «Quin sistema produeix més habitatges» té resposta amb dades. «Quin sistema és millor» no: depén de quant pesa per a tu cada criteri. Que se n’emporten esta frontera.

Si el debat se te’n va cap a la política de partit —i se n’anirà—, no el pares en sec: recull-ho ací.

Rúbrica

Es pot valorar com a exposició oral i debat; l’observació d’aula és de treball cooperatiu: mira també qui fa funcionar el grup sense parlar —la guàrdia de les dades i l’anotació—.

On enllaça

• Producte de la situació «Qui decidix què es produïx?»: el full d’observació omplit és el borrador de l’informe comparat. Que no el perden.
• Qüestionari de «Qui decidix què es produïx?»: les preguntes 7 (comparar els tres sistemes amb els tres criteris), 8 (economia mixta) i 9 (funcions del sector públic) es contesten soles després d’este debat.
• Resum de la situació: d’on ix tota l’evidència de les targetes.

El que passarà

• L’equip C guanya per defecte si no els exigixes concreció. A la targeta ja se’ls avisa: han de triar un instrument i defensar-lo. Si diuen «una miqueta de cada», pregunta’ls quant, de què i qui ho paga.
• L’equip B fa riure algú. Talla-ho de seguida i recorda dos fets de la unitat: places escolars i trasplantaments es reparteixen per necessitat i ningú proposa subhastar-los.
• L’equip A s’encalla en «és que no es pot fer res». Recorda’ls que la seua posició sí que té proposta: ajudes a la renda i més permisos per a construir.
• Ningú pregunta qui paga. Si en vint minuts no ha eixit, ho preguntes tu: és la pregunta que obri la situació sobre la despesa pública.