Les idees que han fet l'economia — guia del professor

No es reparteix a l’alumnat. El dossier de l’alumnat són 8 pàgines A4.

Complement del resum i del debat dels tres sistemes d’esta situació: d’on ixen les idees que allí es discutixen. Cada autor va lligat a la crisi que tenia davant i al lloc del curs on tornarà.

Per què este dossier

Al debat defensen posicions sense saber d’on venen. Amb el dossier, la posició A deixa de ser «el mercat mola» i passa a ser l’argument de Hayek sobre la informació; la B deixa de ser una etiqueta i passa a ser la plusvàlua. Funciona millor després del debat que abans: primer discutixen amb el que tenen, i després descobrixen que la seua posició té dos-cents anys i un autor.

L’altre motiu és de context: l’alumnat estudia la revolució industrial, la Revolució Russa i la crisi del 29 en Història, i no les connecta amb el que fem ací. La línia del temps de la portada és eixa costura.

Hi ha dues seccions que no van d’autors sinó d’història econòmica:

• De la prehistòria al mercat (pàgina 1). Serveix per a desactivar la idea que el mercat és l’ordre natural de les coses: és el més nou dels tres mecanismes —tradició, autoritat, mercat— i només té uns 250 anys. La taula d’eixa pàgina és el mateix esquema de la unitat, però estirat deu mil anys, i el gràfic de la renda per habitant explica d’un colp per què l’economia naix com a ciència el 1776 i no abans: fins llavors no hi havia creixement que explicar.
• La mateixa història, vista des d’ací (pàgines 6 i 7). Espanya arriba tard a totes les cites, i eixe retard és la resposta a mitja classe de preguntes que faran a «L’ocupació de temporada» i a «En què es gasten els diners públics?». La caixa de la zona tanca el dossier a peu de carrer.

Dues maneres de fer-ho

Amb les dues seccions d’història ja no cap en una sessió. Dues maneres de repartir-ho:

El trencaclosques els obliga a explicar-ho, que és on es veu si ho han entés; la lectura guiada és més segura si el grup no acaba de funcionar en autonomia. La secció d’Espanya, en els dos casos, la fas tu: si els la deixes llegir a soles se’ls fa llarga.

El que imprimixes

Vuit fulls. Les pàgines 1 a 7 són lectura —es poden projectar—; la 8 la necessiten en paper, que és on van les respostes. No han de buscar res en línia: tot el que cal per a contestar de l’1 a la 10 està imprés. Per a l’11, porta tu tres o quatre retalls de premsa econòmica de la setmana.

Solucions

1 · La crisi de cadascun. Smith: com pot funcionar una economia si ningú la dirigix, en un món de gremis i monopolis reials. Marx: per què la producció es dispara i els que la fan viuen pitjor que mai. Keynes: per què una economia amb totes les fàbriques i tots els treballadors disponibles es queda parada deu anys. Friedman: per què hi ha inflació i atur alhora quan la recepta de gastar ja no funciona. Es valora que lliguen la pregunta amb la resposta, no que reciten dates.

2 · La mateixa fàbrica. Smith hi veu divisió del treball i productivitat: mai s’havia produït tant. Marx hi veu qui es queda el que s’ha produït: la plusvàlua. Els fets no decidixen la conclusió; la decidix la pregunta que et fas i el criteri que poses davant —eficiència o equitat—. Resposta excel·lent: connectar-ho amb positiva i normativa.

3 · Hayek. El coneixement que caldria per a planificar està dispers —qui necessita què, on, quan, a quin cost— i canvia cada dia. No és que els planificadors siguen roïns o mandrosos: és que ningú pot reunir eixa informació a temps. El preu la comprimix en un sol número que tothom sap llegir. Pa de Moscou: un preu fixat per decret durant dècades deixa de dir si en falta o en sobra.

4 · Keynes contra Friedman. Cap dels dos vol suprimir l’Estat. Discutixen què pot aconseguir: Keynes diu que en una recessió el problema és de demanda i que la despesa pública la pot omplir; Friedman diu que això funciona un any i després només deixa inflació, perquè hi ha una taxa d’atur que depén de com està organitzat el mercat de treball, no de quant gaste el govern. L’instrument que importa, per a ell, és el diner, i millor en mans d’un banc central independent.

5 · Les quatre funcions. Regular → Smith (i Joan Robinson, pel poder de mercat). Proveir béns públics i preferents → Smith també (defensa, justícia, obres i educació) i Mazzucato per a la recerca. Redistribuir → Marx, Piketty i Sen. Estabilitzar → Keynes, amb Friedman discutint l’instrument. S’accepta qualsevol assignació ben argumentada; el que no s’accepta és «Keynes» a les quatre.

6 · Marx. Encerts disponibles: concentració empresarial, globalització descrita el 1848, crisis recurrents, tecnologia i ocupació. Errors: els salaris reals van pujar al segle XX, no va preveure sindicats legals ni Estat del benestar, i no va deixar escrit com es gestiona una economia sense mercat. Exigix un fet en cada cas, no una valoració.

7 · Positiva o normativa. (a) positiva · (b) normativa · (c) positiva · (d) normativa. La (c) els costa: «no va aconseguir abastir» sona a judici però és comprovable amb dades.

8 · Els d’ara. Ostrom discutix amb les dues posicions clàssiques alhora: ni privatitzar ni nacionalitzar. Mazzucato discutix amb Hayek i Friedman: el mercat no és l’únic que innova. Raworth discutix amb la idea de creixement sense límit i enllaça amb Malthus. Es valora que diguen amb qui discutixen, no només què defensen.

9 · Tradició, autoritat i mercat, hui. Tradició: qui es queda el negoci familiar, qui para la taula a casa, les herències, el treball no remunerat repartit per costum. Autoritat: l’horari de l’institut, el salari mínim, la llista d’espera de l’hospital, les places d’FP. Mercat: comprar-se unes sabatilles, buscar un treball d’estiu, el preu d’un lloguer. Es valora que diguen qui decidix en cada exemple i que no posen els tres en el mateix pla: quasi tota decisió real en barreja dos o tres.

10 · Espanya amb els autors. Les combinacions fortes: el segle XVI amb Friedman —més diner per als mateixos béns, els preus pugen—, i l’Escola de Salamanca com a precedent; el 1959 amb Smith i Hayek —obrir-se i deixar que els preus informen—; la reconversió dels huitanta amb Schumpeter —destrucció creativa, amb el cost social que no li importava massa—; el 2008 amb Keynes —cau la demanda i l’Estat l’ha de sostindre— o amb Piketty si parlen de qui va pagar la crisi; l’autarquia amb Hayek —preus fixats i informació que desapareix—. S’accepta qualsevol emparellament ben argumentat; el que no s’accepta és citar l’autor sense el mecanisme.

11 · Premsa. Oberta. Tres coses: que el fet estiga ben identificat, que l’autor triat siga coherent amb el mecanisme, i que expliquen el mecanisme i no l’etiqueta. Una notícia d’inflació explicada amb «és culpa del capitalisme» no val; amb «ha crescut la massa monetària» o «ha pujat el cost de l’energia i les empreses el traslladen al preu», sí.

El que passarà

• «Marx és la Unió Soviètica.» Eixirà segur. Marx mor el 1883 i la revolució és del 1917: no va vore res d’allò i no va deixar escrit com gestionar-ho. Una cosa és la crítica i l’altra, el que en van fer uns altres trenta anys després.
• «Smith és el neoliberalisme.» La caixa roja de la pàgina 1 ja porta la resposta: era catedràtic de filosofia moral i desconfiava dels empresaris. Deixa que ho troben ells.
• «Keynes era comunista.» Volia salvar el capitalisme, i ho va escriure. El debat de la postguerra és entre dues maneres de defensar-lo.
• El debat se te’n va a política de partit. La mateixa regla del debat dels sistemes: quin criteri i d’on ho traus. Les etiquetes no argumenten.
• «Amb tot l’or d’Amèrica, Espanya era riquíssima.» És la confusió que més rendix de tot el dossier: diner no és riquesa. Va arribar metall, van pujar els preus, es van comprar manufactures fora i es van perdre quatre vegades els pagaments. Si ho lligues amb Friedman, la primera fila de la taula d’Espanya val per mitja sessió de «Som el BCE».
• Et preguntaran qui té raó. No contestes. La pàgina 4 ja diu que cap escola guanya per sempre, i eixa és la idea que s’han d’emportar.

Avaluació

Les preguntes 1 a 10 són de qüestionari i esquema-resum. L’11, de comentari de text i lectura de premsa. Si fas el trencaclosques, l’exposició de 3 minuts compta com a exposició oral i debat.

On enllaça