Solucionari — Qüestionari de «Qui decidix què es produïx?»

Economia · 1r de Batxillerat · Qüestionari (A4, 3 pàgines). Es contesta en fulls a banda.

Vocabulari alineat amb profedeeconomia.es (llibre de 1r, unitat 01: sistemes econòmics i desplaçaments de la FPP).

Puntuació orientativa (sobre 10): teoria 14 × 0,3 ≈ 4,2 · pràctica 5,8 (15: 1,5 · 16: 1,2 · 17: 1,2 · 18: 1,2 · 19: 0,7).

Bloc A · Teoria

1 Què produir (en què es gasten els recursos), com produir (amb quines tècniques) i per a qui produir (com es reparteix). Estan connectades: el que es produeix condiciona com es produeix; la tècnica decideix qui se’n beneficia; i el repartiment de la renda torna a decidir què es demanda. Val qualsevol exemple encadenat (cotxes elèctrics → fàbriques automatitzades → menys ocupació industrial → menys demanda…).

2 És el conjunt d’institucions amb què una societat respon les tres preguntes: propietat dels mitjans de producció, qui decideix i com es coordinen les decisions. El mercat no és natural perquè és una construcció històrica amb regles (propietat, contractes, moneda) i han existit i existixen altres formes d’organitzar la producció.

3 Les responen milions de decisions individuals coordinades pels preus. Pilars: propietat privada dels mitjans de producció, lliure iniciativa empresarial i competència.

4 Si un bé escasseja, el preu puja; el preu alt atrau nous productors i fa que part dels consumidors en compren menys; l’oferta creix, la demanda baixa i l’equilibri es restableix. Ningú dona l’ordre: la informació viatja en el preu. Error a caçar: explicar-ho com si algú «decidira» pujar el preu.

5 Decideix una autoritat central mitjançant plans que fixen produccions i sovint preus i salaris; els mitjans de producció són de propietat pública o col·lectiva. Referents: l’URSS (1922-1991) i les economies del Comecon, la Xina maoista abans de les reformes del 1978, Cuba, Corea del Nord hui.

6 El preu lliure és un senyal d’informació: quan puja, avisa que falta el bé i que convé produir-ne més. Un preu congelat per decret deixa de dir res: els productors no saben que en falta i no tenen cap incentiu per a produir-ne més, mentre que al preu baix tothom en vol. El resultat és desabastiment i cues, que són una altra manera de racionar (pel temps, no pel preu).

7

Cap sistema guanya en els tres criteris alhora: per això no hi ha «el millor» sense dir abans quin criteri es prioritza. Eixa tria ja és economia normativa.

8 Combina el mercat com a mecanisme principal d’assignació amb intervenció pública correctora. És el model de totes les economies reals; el debat és de grau (quanta intervenció, on i com), no entre dos models purs que no existixen.

9 Regular els mercats (competència, consum, normativa laboral i ambiental) · proveir béns públics i preferents (defensa, justícia, infraestructures, educació, sanitat) · redistribuir la renda (impostos progressius, transferències, serveis universals) · estabilitzar l’economia (política fiscal i monetària).

10 Smith: la mà invisible assigna millor que cap planificador, i l’Estat s’ha de limitar a garantir propietat, justícia i béns públics bàsics. Keynes: en les recessions el mercat no es recupera sol i l’Estat ha d’estabilitzar amb despesa pública i política monetària. Discrepen en la capacitat del mercat per a autoregular-se i, per tant, en el paper de l’Estat. La despesa pública en recessió la justifica Keynes.

11 És l’augment de la capacitat de produir: la FPP es desplaça cap a fora i el que era inassolible passa a ser possible. Produir més d’un bé i menys d’un altre és moure’s al llarg de la frontera: la capacitat és la mateixa, només canvia la combinació.

12 Treball (quantitat i capital humà), capital físic, recursos naturals, tecnologia i institucions. A llarg termini manen la tecnologia i el capital humà perquè permeten produir més amb els mateixos recursos: els altres factors es poden acumular, però tenen límits i rendiments decreixents.

13 Creixement = es produeix més. Desenvolupament = milloren les condicions de vida (salut, educació, igualtat, sostenibilitat). Sí que pot créixer sense desenvolupar-se: una economia que creix per l’extracció de petroli amb la renda concentrada en poques mans, sense millorar sanitat ni educació i degradant el territori. Val qualsevol exemple ben argumentat.

14 Motius: és una mitjana i amaga com es reparteix; no compta el treball no remunerat; suma com a riquesa activitats que destrueixen salut o recursos; no mesura salut, educació ni medi ambient. L’IDH combina renda (RNB per capita), salut (esperança de vida) i educació (anys d’escolarització): hi afig què fa la gent amb la renda i quant de temps viu per a gaudir-la.

Bloc B · Pràctica

15 · Créixer i repartir-ho entre més gent

• a) (124.800 − 120.000) / 120.000 × 100 = 4 %.
• b) 2024: 120.000 / 10 = 12.000 €. 2025: 124.800 / 10,15 = 12.295,57 € → +2,46 %.
• c) Perquè la població també creix (1,5 %): el pastís és més gran, però es reparteix entre més gent. Si la població creixera més que el PIB (per exemple, un 5 %), el PIB pujaria i el PIB per capita baixaria.
• d) No. Si els preus pugen igual que el PIB nominal, el creixement real és ≈ 0 %: es factura més, però no es produeix més.
• e) Falten indicadors de desenvolupament: esperança de vida, educació, desigualtat (Gini), pobresa, accés a serveis públics, emissions. El PIB sol no diu si la gent viu millor.

16 · Consum hui o capital per a demà

• a) 1 unitat de consum = 40/60 = 0,67 de capital. 1 de capital = 60/40 = 1,5 de consum.
• b) Recta: capital = 40 − 0,67 × consum. País A (45 de consum) → 10 de capital. País B (30) → 20 de capital.
• c) El B: els béns de capital augmenten la capacitat productiva futura, així que d’ací a deu anys la seua frontera serà més gran. Ha pagat menys consum hui — cost d’oportunitat.
• d) Nous màxims: 66 de consum i 44 de capital. El cost d’oportunitat no canvia (44/66 = 0,67): els dos béns han crescut el mateix i la recta és paral·lela.
• e) La frontera gira sobre l’eix del consum: el màxim de capital puja i el de consum es queda igual. Ara el cost d’oportunitat sí que canvia: cada unitat de consum costa més capital que abans.

17 · Dos països, dues maneres de viure

• a) A: 500.000 / 25 = 20.000 $. B: 360.000 / 20 = 18.000 $.
• b) Més ric en renda per capita és A. Més desenvolupat és B: viu set anys més de mitjana, estudia tres anys més i reparteix molt millor la renda.
• c) El Gini mesura la desigualtat en el repartiment de la renda: 0 és repartiment perfecte i 1, concentració total. Que A tinga 0,45 vol dir que la seua renda està molt més concentrada que la de B.
• d) Perquè la renda sola no diu què fa la gent amb ella: es pot ser ric i viure poc i mal format. L’IDH afig salut i educació, que són resultats, no mitjans.
• e) «Som més rics» és positiva (es comprova amb la renda per capita, i és certa). «Per tant vivim millor» és, en principi, normativa (depén de què s’entenga per «viure millor»). S’accepta també classificar-la com a positiva si s’argumenta amb les dades (B té més esperança de vida, més escolarització i menys desigualtat). Val qualsevol de les dues si està ben raonada.

18 · Qui decideix, en cada cas

Errors a caçar: posar «mixt» a tot perquè Espanya és mixta — el que es demana és el mecanisme de cada cas; i classificar la 4 com a «què produir»: la fàbrica no canvia el producte, canvia la tècnica.

19 · De què depén que una economia cresca

Pregunta final: val qualsevol resposta ben argumentada. Orientació — la formació dual i la justícia ràpida produeixen desenvolupament amb bastanta claredat (millora d’oportunitats i de seguretat jurídica); la digitalització pot augmentar la producció i destruir ocupació si no va acompanyada de formació; l’arribada de població fa créixer el PIB total però no necessàriament el PIB per capita ni el benestar si no hi ha habitatge i serveis. El que ha d’aparéixer: creixement ≠ desenvolupament, i que el desenvolupament depén de com es reparteix i a què es dedica el creixement.

Per a corregir ràpid: les preguntes 6, 7 i 11 són les que separen qui ho ha entés de qui ho ha memoritzat. L’exercici 15 és el més mecànic i el 17e el més fi.