Què és emprendre? Mites i realitats

Temps de lectura: ~18 min · Sabers LOMLOE: A.1, A.6 · Abans de començar: res, és la primera unitat del curs.

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar què significa emprendre i posar un exemple de cadascun dels tres tipus (muntar alguna cosa pròpia, emprendre dins d’una empresa i emprendre per resoldre un problema social).
• Desmuntar amb dades quatre mites molt repetits sobre qui emprén i com.
• Descriure com són de veritat les empreses a Espanya: moltes, xicotetes i, la majoria, sense ni un sol empleat.
• Reconéixer cinc trets del perfil emprenedor i entendre que s’entrenen, no s’hereten.

Al curs 2023-24, dues alumnes d’un institut públic de Castelló van vendre, a través d’Instagram i un lloc al mercadet del poble, unes 600 fundes de mòbil pintades a mà. Van començar perquè volien pagar-se el viatge de fi de curs, van acabar amb un xicotet excedent, un compte de Bizum saturat i una conversa incòmoda amb els seus pares sobre si allò calia declarar-ho. Això, sense pretendre-ho, era emprendre.

Casos així passen en molts instituts cada any. Algú organitza el repartiment d’entrepans als esplais, algú munta un compte de Wallapop per a revendre samarretes vintage, algú comença a editar vídeos per a creadors del seu poble a canvi d’uns euros. Quasi ningú anomena emprendre eixes iniciatives, però comparteixen estructura amb qualsevol empresa: algú detecta una oportunitat, organitza recursos i s’arrisca que no isca.

Esta unitat arranca el curs preguntant-se què significa exactament eixa paraula. No per a idealitzar-la —ja hi ha massa vídeos a YouTube fent-ho— sinó per a entendre-la amb dades i desactivar alguns mites que circulen i que no encaixen amb la realitat espanyola. Saber què hi ha darrere d’emprendre és la condició per a decidir, al final del curs, si vos interessa o no com a eixida professional.

Què significa emprendre?

Quan algú diu «he emprés un projecte» no sempre parla de muntar una empresa. La paraula emprendre té un significat més ampli: significa posar en marxa alguna cosa nova assumint el risc que isca malament. Eixa cosa nova pot ser una empresa, sí, però també un grup de música, una associació de barri, una secció dins de l’empresa on es treballa o un projecte solidari.

El que tenen en comú totes eixes iniciatives són tres ingredients:

• Iniciativa: algú decidix actuar sense que ningú li ho haja demanat.
• Organització de recursos: diners, temps, persones, ferramentes. Cal combinar-los amb un objectiu concret.
• Risc: el resultat no està garantit. Pot eixir bé, regular o malament.

A eixa combinació d’iniciativa, organització i risc la literatura econòmica l’anomena mentalitat emprenedora. És una manera de mirar el que t’envolta preguntant-te «què falta ací?» i atrevint-te a provar una resposta.

Esta mentalitat no és exclusiva de qui vol muntar una empresa. Servix també dins d’una associació, d’un equip esportiu, d’un grup de música o d’una administració pública. Per això el currículum d’esta assignatura no la presenta només com una eixida professional, sinó com una competència transversal: alguna cosa que convé desenvolupar encara que al final acabes treballant per compte d’altri o estudiant una oposició.

Tres formes d’emprendre

La forma més coneguda d’emprendre és muntar una empresa pròpia, però no és l’única. Convé distingir tres modalitats perquè cadascuna obri portes professionals distintes i exigix habilitats semblants però no idèntiques.

• Autoemprenedoria. Una persona crea el seu propi projecte econòmic, normalment com a autònom o com a xicoteta societat. Assumeix la major part del risc —posa els seus diners, el seu temps, de vegades el seu nom— i es queda amb la major part de l’excedent. És el camí de la majoria de pimes espanyoles i la forma més visible d’emprendre en el llenguatge quotidià.
• Intraemprenedoria. Algú treballa per compte d’altri en una empresa o institució i, dins d’ella, proposa i lidera projectes nous. No munta una empresa pròpia, però sí que posa en marxa coses noves assumint risc professional (que la seua proposta fracasse, que se’l critique, que se li adjudique l’error). És una eixida molt habitual per a perfils emprenedors que no volen assumir el risc financer d’una empresa pròpia.
• Emprenedoria social. Crear una iniciativa la finalitat principal de la qual no és maximitzar el benefici, sinó resoldre un problema social o ambiental. Pot prendre forma de cooperativa, associació, fundació o empresa amb compromís social explícit. L’excedent es reinvertix en la missió, no es repartix entre els socis.

Les tres modalitats comparteixen l’essencial —iniciativa, organització i risc— però exigeixen mescles distintes d’habilitats. L’autoemprenedor necessita més resistència financera; l’intraemprenedor, més capacitat política dins de la seua organització; l’emprenedor social, més capacitat de mesurar impacte en una unitat que no són els diners.

El teixit empresarial espanyol: moltes empreses xicotetes

Quan es parla d’empreses, la imatge mental que ve al cap sol ser un edifici de vidre amb centenars d’oficines. La realitat espanyola és radicalment distinta. Segons les dades del DIRCE (Directori Central d’Empreses) de l’INE, a 1 de gener de 2024 hi havia a Espanya 3.357.251 empreses actives. D’elles:

• El 99,8 % són pimes (menys de 250 empleats).
• El 94,2 % són microempreses (menys de 10 empleats).
• 1.847.000 empreses no tenen cap assalariat: són autònoms sense equip o societats unipersonals.
• Només 5.211 empreses en tota Espanya tenen 250 o més empleats (el 0,2 % del total).

Estos números no són una anomalia: Espanya està alineada amb la mitjana europea en estructura empresarial. El que sí que és nostre és la intensitat de la microempresa: ací l’empresa típica no té oficina pròpia, no té equip i no factura més de 100.000 € a l’any.

Per què importen estes dades?

Importen per dues raons molt pràctiques:

1. Si emprens a Espanya, el més probable és que la teua empresa siga xicoteta. No per falta d’ambició, sinó perquè eixe és el tamany típic al qual s’arriba. Acceptar eixa realitat estalvia frustracions posteriors.
2. Les pimes generen la major part de l’ocupació privada: aproximadament el 64 % dels treballadors del sector privat espanyol treballen en una pime. És a dir, si en el futur busqueu faena, el més probable és que siga en una empresa xicoteta, no en una multinacional.

Saber això canvia la mirada sobre l’emprenedoria: emprendre no és l’excepció, és la forma habitual d’organitzar l’activitat econòmica a Espanya.

Comparació ràpida amb Europa

El Ministeri d’Indústria publica cada any les Xifres PyME, una comparació amb els socis europeus. Espanya no destaca per tindre poques empreses: tenim aproximadament 72 empreses per cada 1.000 habitants, una ràtio semblant a la d’Itàlia i molt per damunt de la de França o Alemanya. El que sí que ens diferencia és el tamany mitjà: les empreses espanyoles són sistemàticament més xicotetes que les alemanyes. La mitjana de treballadors per empresa a Espanya ronda els 4,7; a Alemanya, els 11,3.

Això té conseqüències pràctiques. Les empreses xicotetes paguen menys, invertixen menys en investigació i exporten menys. No és un juí moral, és una constatació estadística: si Espanya vol millorar salaris i productivitat, una de les palanques més mencionades pels economistes és ajudar que les pimes existents cresquen en tamany, no només que apareguen de noves.

Per a vosaltres, futurs professionals o emprenedors, això es traduïx en una decisió conscient: quan munteu alguna cosa, valdrà la pena pensar des del principi si voleu quedar-vos xicotets o créixer. Les dues opcions són legítimes, però requereixen decisions distintes quant a equip, finançament i estructura.

Quatre mites que convé desmuntar

Abans d’avançar amb l’assignatura és útil discutir quatre idees esteses sobre l’emprenedoria. Circulen a xarxes, a pel·lícules i a xarrades TED, però no encaixen amb el que mostren les dades. Mantindre-les actives distorsiona les expectatives i empeny cap a errors evitables.

Mite 1: «Els emprenedors són herois solitaris»

La narrativa del fundador genial que ho fa tot sol —la versió cinematogràfica de Steve Jobs— ven molt bé però descriu una excepció, no la regla. Els estudis sobre empreses que sobreviuen més de cinc anys mostren que la majoria tenen entre dos i quatre fundadors i que compten amb mentors externs des del primer any.

L’explicació és lògica: posar en marxa alguna cosa nova exigix habilitats molt variades (tècniques, comercials, financeres, legals) i molt poques persones les dominen totes a la vegada. Qui intenta fer-ho sol es crema abans, comet més errors i li costa molt més aconseguir finançament, perquè els inversors desconfien dels projectes sense equip. L’emprenedoria real és treball en equip des del primer dia, no una gesta individual.

Fins i tot en els casos en què aparentment només hi ha una persona al capdavant —el forner del barri, la dissenyadora freelance— hi ha una xarxa invisible: la parella que dona suport emocional, el gestor que quadra la fiscalitat, el banc que va donar el primer préstec, els clients que van recomanar a altres. L’empresa formalment unipersonal no significa que el projecte siga solitari.

Mite 2: «Tot comença en un garatge»

La foto del garatge d’Apple, d’HP o d’Amazon és la icona visual de l’emprenedoria. És una història bonica però estadísticament poc representativa. La majoria d’empreses espanyoles comencen en una habitació de casa, en un pis compartit, en un coworking o en una taula prestada d’un familiar. Algunes, directament, en una cafeteria amb un portàtil.

El mite del garatge té una versió inversa que sí que és útil: per a arrancar no cal una oficina elegant ni una inversió inicial enorme. Cal resoldre un problema real per a algú disposat a pagar. L’espai físic és secundari.

Això sí: el garatge funciona com a símbol d’alguna cosa valuosa. Recorda que les grans empreses no van nàixer grans, que la majoria va començar amb poc capital i que la diferència entre muntar alguna cosa i no fer-ho quasi mai està a disposar de l’entorn perfecte, sinó a començar amb el que es té a mà. La qüestió no és on arranques, sinó si arranques.

Mite 3: «Són jóvens brillants»

La narrativa del jove prodigi que munta una empresa milionària als 22 anys és la favorita dels mitjans. La realitat estadística és molt distinta. Un estudi del MIT publicat el 2018 sobre 2,7 milions de fundadors d’empreses als Estats Units va trobar que l’edat mitjana de qui funda una empresa que creix amb èxit és de 45 anys, no de 25. L’estudi va mostrar a més que un fundador de 50 anys té quasi el doble de probabilitats de tindre èxit que un de 30.

La raó és lògica: als 45 anys es té més experiència tècnica, més xarxa professional, més capital estalviat i millor capacitat per a jutjar si una oportunitat és real. La història de Mark Zuckerberg fundant Facebook a la seua habitació universitària existix, però estadísticament és una raresa, no un model a seguir.

Això no significa que vosaltres, amb 15 o 16 anys, no pugueu emprendre ja. Significa que emprendre més tard no és un fracàs, i que moltes de les persones amb més èxit fent-ho ho van fer després d’una primera etapa professional com a assalariats. El mateix Amancio Ortega tenia 39 anys quan va obrir la primera botiga Zara, i havia treballat dues dècades al tèxtil abans; Reed Hastings va fundar Netflix amb 37; Jeff Bezos va fundar Amazon amb 30, després de diversos anys en banca. La cronologia real de l’emprenedoria amb èxit és més lenta i menys espectacular que la versió que circula a TikTok.

Mite 4: «Amen el risc»

La imatge de l’emprenedor com a aventurer que es llança al buit també és enganyosa. Els estudis de psicologia organitzacional mostren que els emprenedors que tenen èxit no amen el risc: el calculen. Abans de prendre una decisió, intenten entendre què poden perdre, què poden guanyar i quina probabilitat real hi ha de cada cosa. Accepten la incertesa perquè saben que no es pot eliminar, però fan el possible per reduir-la.

Qui literalment ama el risc —el que es llança sense pensar— sol fer fallida prompte. Qui evita tot risc no arriba ni a començar. El perfil que funciona està al mig: tolerar la incertesa i assumir riscos calculats, mesurant sempre el cost del pitjor escenari.

Mini-debat d’aula

Abans de seguir, dediqueu cinc minuts a contestar per parelles: quin emprenedor o emprenedora famós vos ve al cap? Compareu la llista de l’aula. El més probable és que apareguen tres o quatre noms: Elon Musk, Mark Zuckerberg, Amancio Ortega, potser Steve Jobs. Ara pregunteu-vos:

• Quants són homes? Quantes són dones?
• Quants són espanyols? Quants no espanyols?
• Quants representen empreses de menys de 50 persones?

El resultat de l’exercici sol ser el mateix en quasi totes les aules: la imatge que tenim de l’emprenedoria està dominada per homes estrangers que dirigeixen empreses gegants. Eixa imatge no és falsa, però no representa l’emprenedoria real —ni tan sols la que té èxit— perquè la immensa majoria d’emprenedors són persones que no ixen a la portada de les revistes.

Una imatge que ven, una realitat que ensenya

Per què importen tant estos mites. Quan algú decidix emprendre amb la imatge de l’heroi solitari al cap, sol cometre tres errors en cadena: no busca socis, no busca mentors i no busca finançament extern. Quan algú comença esperant ser milionari abans dels 25, es desanima al primer any de facturació discreta. Quan confon amor al risc amb valentia, no calcula el pitjor escenari i acaba amb deutes que tardarà anys a pagar.

La pedagogia de l’emprenedoria moderna insistix en el mateix: substituir la imatge heroica per una imatge realista del treball quotidià de l’emprenedor. Fulls de càlcul, telefonades comercials, gestió de proveïdors, fiscalitat. És menys cinematogràfic que la versió Netflix, però és el que de veritat cal saber.

El perfil emprenedor: cinc trets que es desenvolupen

Durant molts anys es va buscar el perfil de l’emprenedor ideal: una combinació de trets de personalitat que distingira qui anava a tindre èxit de qui no. La cerca ha sigut en gran part un fracàs. Les metaanàlisis recents —resums de centenars d’estudis— suggereixen que les diferències de personalitat entre emprenedors amb èxit i la resta són xicotetes de mitjana.

El que sí que sabem és que hi ha un grapat d’habilitats associades al perfil emprenedor, i la bona notícia és que totes es poden desenvolupar amb pràctica. Cap és innata. Són estes cinc:

• Creativitat. No és inventar alguna cosa del no-res, sinó combinar coses existents d’una forma nova. S’entrena mirant el que t’envolta amb la pregunta «això es podria fer d’una altra manera?».
• Resiliència. Continuar després d’un revés, sense enfonsar-se. S’entrena començant projectes xicotets, encaixant els errors, i aprenent a separar el resultat del teu valor com a persona.
• Iniciativa. Passar de la idea a l’acció sense esperar permís ni instruccions detallades. S’entrena prenent decisions xicotetes cada dia: organitzar un grup, proposar una eixida, muntar un esdeveniment de l’institut.
• Comunicació. Explicar la teua idea de manera que els altres l’entenguen i s’hi interessen. S’entrena parlant en públic, escrivint, escoltant abans de respondre.
• Capacitat d’aprendre dels errors. Identificar què va fallar, per què va fallar i què faries diferent la pròxima vegada, sense culpar l’entorn ni enfonsar-te. S’entrena amb honestedat i, sobretot, amb calma.

Esta llista és important per una raó pedagògica: si els trets del perfil emprenedor foren innats, esta assignatura no tindria sentit. Si són desenvolupables, aleshores el que feu durant este curs —els projectes, els debats, les presentacions, les equivocacions— servix per a construir-los.

A esta llista caldria afegir un sisé element més prosaic que quasi mai apareix als manuals: la capacitat de demanar ajuda. Els emprenedors que sobreviuen són els que aprenen a admetre el que no saben, a buscar algú que sí que ho sàpiga i a fer preguntes concretes. L’autosuficiència heroica ven llibres, però la realitat és que les empreses es construeixen a base de favors, mentors, converses de cafeteria i respostes que arriben per missatge privat. Demanar ajuda no és un signe de debilitat: és una habilitat estratègica.

L’autoconeixement com a punt de partida

Abans de parlar d’equips, idees o mercats, convé mirar-se a un mateix. L’autoconeixement —saber què se’t dona bé, què et costa, què et motiva i què et frena— és la base sobre la qual es construïx qualsevol projecte. No es tracta de definir-se d’una vegada per sempre, sinó de prendre consciència honesta del punt de partida.

Al llarg del curs tindreu diverses oportunitats per a mapar això: a les activitats de Bloc A treballarem plantilles concretes (roda de fortaleses, mapa de motivacions, registre d’hàbits). De moment n’hi ha prou amb quedar-se amb una idea: emprendre no és disfressar-se d’una altra persona; és aprendre a usar el que ja ets amb un objectiu concret.

Què ve després en este curs

Esta unitat és la porta d’entrada al Bloc A del curs, dedicat al perfil personal de l’emprenedor. En les pròximes setmanes aprofundirem en els recursos personals: la Unitat 2 treballa les habilitats concretes (comunicació, escolta, gestió d’emocions, creativitat), i la Unitat 3 discutix la dimensió ètica de l’emprenedoria, incloent-hi l’emprenedoria social a la qual amb prou faenes hem al·ludit ací.

Més avant, el Bloc B vos demanarà mirar cap a fora: analitzar l’entorn per a detectar oportunitats reals, entendre els vostres drets com a consumidors i aprendre a llegir una etiqueta o un contracte amb sentit crític. El Bloc C entra als recursos —humans, financers i jurídics— necessaris per a portar avant un projecte, incloent-hi una unitat molt pràctica sobre com llegir una nòmina i entendre què es descompta i per què. El Bloc D tanca el curs amb la posada en pràctica: una metodologia senzilla per a dissenyar, prototipar i presentar el vostre propi projecte.

El recorregut té una intenció: que en acabar el curs tingueu clar què significa emprendre, sapigueu si és alguna cosa que vos interessa explorar i disposeu d’algunes ferramentes bàsiques per a fer-ho —o per a entendre millor com funciona el món del treball encara que acabeu sent assalariats.

Glossari

• Emprendre: posar en marxa alguna cosa nova (una empresa, un projecte social, una iniciativa) organitzant recursos i assumint el risc que isca malament.
• Mentalitat emprenedora: manera de mirar el que t’envolta preguntant-te “què falta ací?” i atrevint-te a provar una resposta. No és només per a qui munta empreses.
• Autoemprenedoria: crear el teu propi projecte econòmic, normalment com a autònom o xicoteta empresa, assumint tu la major part del risc.
• Intraemprenedoria: emprendre dins d’una empresa o institució on treballes, proposant i liderant projectes nous sense muntar res propi.
• Emprenedoria social: crear una iniciativa la finalitat principal de la qual no és guanyar diners, sinó resoldre un problema social o ambiental.
• Excedent: el que sobra quan el que guanyes supera el que has gastat. Pot reinvertir-se, repartir-se o destinar-se a una causa.
• Pime: xicoteta i mitjana empresa (menys de 250 empleats). A Espanya són el 99,8 % de totes les empreses.
• Microempresa: empresa molt xicoteta, amb menys de 10 empleats. Són el 94,2 % de les empreses espanyoles.
• DIRCE: Directori Central d’Empreses, el registre de l’INE que compta quantes empreses hi ha a Espanya i de quin tamany.
• Perfil emprenedor: conjunt d’habilitats (creativitat, resiliència, iniciativa, comunicació, aprendre dels errors) associades a qui emprén. Es desenvolupen amb la pràctica.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha picat la curiositat, ací tens recursos pensats per a la teua edat:

• L’emprenedor del muntó — xarrada TED de Cameron Herold sobre criar emprenedors (subtítols en castellà). Per què encaixa: 20 minuts sobre com qualsevol pot desenvolupar la mentalitat emprenedora des de jove, sense necessitat de ser un geni.
• Canal de YouTube Tu dinero nunca duerme / podcast de Value School. Per què encaixa: episodis curts i divulgatius sobre diners, empresa i emprenedoria explicats sense tecnicismes, ideals per a començar.
• Pollo, pollo, pega tu cohete — idea senzilla de qualsevol llibre de reptes d’emprenedoria juvenil; alternativa més sòlida: La buena suerte, d’Álex Rovira i Fernando Trías de Bes (2004). Per què encaixa: una faula curta i molt llegida que explica que la sort es prepara amb treball i oportunitats, no només s’espera.
• Podcast Emprende con Ánimo o Itnig (en castellà). Per què encaixa: entrevistes a fundadors espanyols reals que conten com van començar de zero, amb tots els entrebancs inclosos.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Serveixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. Pensa en alguna cosa que hages organitzat alguna vegada (una festa, un equip, una venda per a un viatge). Tenia els tres ingredients d’emprendre —iniciativa, organització i risc—? Quin et va costar més?
2. La imatge d’emprenedor que et ve al cap, és home o dona?, espanyol o estranger?, d’empresa gran o xicoteta? Per què creus que és eixa i no una altra?
3. Si saberes que l’edat mitjana de qui funda una empresa amb èxit són 45 anys, canviaria en alguna cosa com veus el teu propi futur professional?