Creativitat, innovació i iniciativa

Temps estimat de lectura: ~25 min · Sabers LOMLOE: B.2, B.4 · Prerequisits: Unitat 5 (el perfil de la persona emprenedora).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar què és l’esperit emprenedor i per què es basa a buscar necessitats i oportunitats.
• Entrenar la creativitat amb tècniques concretes, sabent que no és un do sinó una habilitat.
• Diferenciar l’actitud proactiva de la reactiva i reconéixer la iniciativa com a motor de l’acció.
• Identificar les creences falses més esteses sobre emprendre i desmuntar-les amb dades.
• Entendre la por a emprendre i aprendre a llegir l’error com una oportunitat de millora.
• Fer el teu propi DAFO personal, reconeixent amb honestedat les teues fortaleses i les teues debilitats.

En la unitat anterior vam dibuixar el retrat de la persona emprenedora: les seues competències, els seus hàbits, la seua intel·ligència emocional. Vam veure que no respon a un únic motle i que la majoria dels seus trets es poden desenvolupar. Esta unitat fa el pas següent i més pràctic: si eixos trets s’entrenen, com s’entrenen? I, sobretot, com s’entrenen en un mateix, ací i ara, sense esperar a tindre una empresa muntada?

El centre d’esta unitat eres tu. No anem a dissenyar un model de negoci ni a redactar un pla d’empresa —això pertany a altres matèries i a unitats posteriors—. Anem a treballar la matèria primera de qualsevol projecte: la mirada que detecta una oportunitat on altres només veuen un problema, la creativitat que produïx idees, la iniciativa que les posa en marxa i l’actitud davant de l’error que decidix si es continua o s’abandona. Són coses que es cultiven en la vida quotidiana, molt abans de fundar res.

El RD 243/2022 situa estos continguts en els sabers B.2 (l’esperit emprenedor, la creativitat i la proactivitat, les creences sobre emprendre i la gestió de l’error) i B.4 (l’autoavaluació de la persona emprenedora amb eines com el DAFO personal). Són els dos rajols que convertixen el perfil teòric de la Unitat 5 en una pràctica personal.

L’esperit emprenedor: buscar necessitats i oportunitats

Abans que una empresa, l’emprenedoria és una forma de mirar. Qui té esperit emprenedor no espera que li diguen què fa falta: ho busca activament. On una altra persona veu una cua interminable, una web que no funciona o una tasca que es repetix tots els dies, qui emprén veu una necessitat sense cobrir, i per tant una possible oportunitat.

Dels problemes quotidians a les oportunitats

La immensa majoria dels projectes emprenedors no naixen d’una idea genial caiguda del cel, sinó d’una molèstia concreta que algú va decidir resoldre. Les oportunitats solen amagar-se en el que ens irrita, en el que fem amb esforç o en el que donem per impossible. Per això una de les primeres destreses que s’entrenen és mirar el dia a dia amb ulls de detectiu: cada queixa repetida (“que pesat és això”, “tant de bo existira alguna cosa que…”) és una pista.

Convé distingir entre una idea i una oportunitat. Una idea és qualsevol ocurrència; una oportunitat és una idea que respon a una necessitat real, per a la qual existix algú disposat a valorar-la i que es pot dur a terme amb els recursos disponibles. Moltes idees brillants no són oportunitats perquè ningú no les necessita; moltes oportunitats enormes naixen d’idees en aparença banals. Aprendre a separar les dues coses és part de l’ofici.

El problema com a punt de partida

Un bon exercici mental és invertir la pregunta habitual. En lloc de “què se m’ocorre vendre?”, qui busca oportunitats es pregunta “quin problema veig al meu voltant que encara ningú no ha resolt bé?”. El producte o el servici vénen després; primer està el problema. Esta inversió és important perquè protegix d’un error molt freqüent: enamorar-se d’una solució abans de comprovar que hi ha un problema que la reclame.

La creativitat s’entrena

Existix la idea, molt estesa, que la creativitat és un tret amb què es naix: o es té o no es té. La investigació sobre el tema diu una cosa distinta. La creativitat s’assembla més a una habilitat que a un do: depén de tècniques, d’hàbits i de pràctica, i com tota habilitat millora amb l’entrenament i s’atrofia amb el desús.

Què és i què no és ser creatiu

Ser creatiu no significa esperar que arribe la inspiració ni tindre ocurrències genials del no-res. La majoria de les idees noves sorgixen de combinar de manera original coses que ja existixen. La roda i la maleta existien per separat durant segles; algú les va ajuntar i va nàixer la maleta amb rodes. La creativitat útil consistix, quasi sempre, a connectar elements coneguts d’una manera que ningú no havia provat encara.

Divergir abans de convergir

La clau pràctica de qualsevol tècnica creativa és separar dues fases que solem mesclar i que s’obstaculitzen mútuament. La fase divergent servix per a produir moltes idees sense jutjar-les: com més, millor, encara que semblen absurdes. La fase convergent arriba després i servix per a avaluar, filtrar i triar. L’error més comú és jutjar mentres es generen idees: el primer “això no funcionaria” mata la fluïdesa i el grup es tanca. Per això les tècniques creatives imposen una regla quasi sagrada: durant la fase divergent, prohibit criticar.

Ací el doble diamant es treballa com a tècnica de pensament creatiu personal. Per a la seua aplicació al disseny de models de negoci i al prototipatge de projectes d’empresa —incloent-hi el design thinking com a metodologia completa—, vegeu EDMN 2BACH (Unitat 5).

Iniciativa i proactivitat: del pensar al fer

Tindre idees no basta. La diferència entre qui somia projectes i qui els emprén està en la iniciativa: la capacitat de passar a l’acció sense esperar que algú done l’orde o que les condicions siguen perfectes. A eixa actitud l’anomenem proactivitat, i és un dels trets que amb més claredat distingix el perfil emprenedor.

Proactiu enfront de reactiu

Una persona reactiva respon al que li ocorre: actua quan un problema ja ha esclatat, espera instruccions, es justifica amb les circumstàncies (“no vaig poder fer res, tot estava en contra”). Una persona proactiva s’anticipa: identifica el que es pot fer, assumix la responsabilitat de començar i es centra en allò que sí que està en la seua mà canviar. El concepte, popularitzat per Stephen Covey, no significa fer moltes coses, sinó actuar per iniciativa pròpia sobre el que depén d’un.

La proactivitat no s’entrena de colp ni muntant una empresa. S’entrena en el xicotet: proposar una millora a classe en lloc de queixar-se, organitzar una activitat en compte d’esperar que l’organitze un altre, fer el primer pas per a resoldre un conflicte. Cadascun d’eixos gestos reforça el múscul de la iniciativa, igual que cada tècnica practicada reforça el de la creativitat.

Les creences sobre l’emprenedoria

Abans d’actuar, tots portem al cap un conjunt d’idees sobre el que significa emprendre, moltes d’elles heretades de pel·lícules, vídeos motivacionals o frases fetes. Algunes d’eixes creences són falses i, el que és pitjor, frenen: ens convencen que emprendre no és per a nosaltres abans fins i tot d’intentar-ho. Reconéixer-les és el primer pas per a no deixar-se paralitzar per elles.

Creences limitadores freqüents

Convé posar sobre la taula les creences més esteses i contrastar-les amb la realitat. “Cal tindre una idea revolucionària”: fals, la majoria de projectes milloren alguna cosa que ja existix. “Es necessiten molts diners per a començar”: molts negocis arranquen amb recursos mínims. “O es naix emprenedor o no”: les competències emprenedores s’entrenen, com esta unitat defén. “Emprendre és per a jóvens prodigi”: les dades mostren que l’edat mitjana de qui funda una empresa supera folgadament els quaranta. “Emprendre és llançar-se sense xàrcia, com més risc millor”: qui emprén amb èxit sol assumir riscos calculats, no temeritats.

La por a emprendre i la gestió de l’error

Darrere de moltes d’eixes creences hi ha una emoció molt concreta: la por. Por a fracassar, a fer el ridícul, a perdre el que s’ha invertit, al que diran els altres. La por no és un defecte ni una cosa que s’haja d’eliminar: és una resposta natural davant de la incertesa, i reconéixer-la és més útil que negar-la. La qüestió no és no tindre por, sinó aprendre a actuar malgrat ella.

La por al fracàs

La por més paralitzadora en l’emprenedoria és la por al fracàs, i s’alimenta d’una cultura que castiga l’error i el viu com una vergonya. A Espanya i en bona part d’Europa, fracassar en un projecte arrossega durant anys un estigma social del qual en altres entorns —el cas de Silicon Valley és el més citat— es parla amb molta més naturalitat. Eixe estigma té un cost: si fracassar es viu com una catàstrofe definitiva, molta gent preferix no intentar-ho mai, i la societat perd projectes que podrien haver funcionat a la segona o la tercera.

Fallar prompte, barat i aprenent

La gestió intel·ligent de l’error consistix a canviar la pregunta. En lloc de “com evite equivocar-me?”, qui emprén es pregunta “com m’equivoque el més prompte i el més barat possible per a aprendre ràpid?”. Provar una idea a xicoteta escala abans d’invertir-ho tot, demanar opinió abans de llançar, fer una versió mínima per a veure si interessa: tot això són formes de transformar l’error d’amenaça en eina. L’error temut paralitza; l’error gestionat ensenya.

Conéixer-se per a emprendre: el DAFO personal

Tota esta unitat apunta a una pregunta final molt concreta: com soc jo com a persona emprenedora? No per a etiquetar-se, sinó per a saber sobre què recolzar-se i què ha de reforçar o compensar un. L’autoavaluació honesta és una competència emprenedora en si mateixa: qui no es coneix pren pitjors decisions sobre amb qui associar-se, quines tasques delegar o quins projectes li encaixen.

Una eina clàssica aplicada a un mateix

L’eina més estesa per a esta autoavaluació és el DAFO personal. L’anàlisi DAFO s’usa habitualment per a estudiar empreses —eixe ús empresarial el veurem més avant en el curs—, però ací l’apliquem a la mateixa persona. Creua dos eixos: l’intern (el que depén de tu) enfront de l’extern (el que ve de l’entorn), i el positiu enfront del negatiu.

Les quatre caselles responen a preguntes distintes. Fortaleses (intern-positiu): en què soc bo?, quines habilitats, coneixements o trets juguen a favor meu? Debilitats (intern-negatiu): què em costa?, quines carències o hàbits em frenen? Oportunitats (extern-positiu): què hi ha en el meu entorn —formació, contactes, tendències— que puc aprofitar? Amenaces (extern-negatiu): quins factors externs poden dificultar-me el camí?

L’honestedat és el que dona valor a un DAFO personal. Un DAFO on tot són fortaleses i oportunitats no servix per a res: és un exercici d’autocomplaença. Reconéixer una debilitat —“em costa parlar en públic”, “soc desorganitzat amb els diners”— no és admetre una derrota, sinó guanyar informació per a decidir millor. La persona emprenedora madura no és la que no té debilitats, sinó la que les coneix i sap envoltar-se de qui les complementa.

Connexió amb la resta del curs

El que s’ha treballat en esta unitat és la base personal de tot el que ve. La detecció d’oportunitats i la generació d’idees desemboquen en la Unitat 7, on la idea es convertix en projecte amb missió i visió, i on apareix l’emprenedoria social. Les tècniques de creativitat i l’actitud proactiva acompanyen el bloc d’activitat empresarial (Unitats 8 a 10), perquè innovar és, en el fons, creativitat aplicada a l’empresa. I l’anàlisi DAFO que ací hem fet sobre un mateix reapareixerà en la Unitat 9 aplicada a l’empresa: la mateixa lògica de quatre caselles, però mirant el negoci en lloc de la persona. Conéixer-se un mateix és el primer cas pràctic abans d’aprendre a analitzar qualsevol organització.

Glossari

• Esperit emprenedor: actitud de buscar de manera activa necessitats i oportunitats en l’entorn i d’actuar per a respondre-les, dins o fora d’una empresa.
• Oportunitat: idea que respon a una necessitat real, és valorada per algú i es pot dur a terme amb els recursos disponibles. Es distingix de la simple idea o ocurrència.
• Creativitat: habilitat entrenable de generar idees noves i útils, normalment combinant de manera original elements que ja existixen.
• Fase divergent i fase convergent: la divergent produïx moltes idees sense jutjar-les; la convergent les avalua i tria. Mesclar-les frena la generació d’idees.
• Brainstorming: tècnica de generació d’idees en grup basada en la quantitat, l’absència de crítica i la construcció sobre les idees dels altres.
• SCAMPER: tècnica creativa que aplica una sèrie de verbs (Substituir, Combinar, Adaptar, Modificar, Posar altres usos, Eliminar, Reordenar) per a forçar variacions d’un objecte o servici.
• Proactivitat: actitud de prendre la iniciativa i actuar de manera anticipada sobre el que està en la nostra mà, enfront de l’actitud reactiva, que espera i es justifica.
• Creença limitadora: idea, sovint falsa, sobre l’emprenedoria que frena l’acció abans d’intentar-la (per exemple, “es naix emprenedor”).
• Risc calculat: risc que s’assumix després d’avaluar-lo i limitar-ne les conseqüències, enfront de la temeritat d’arriscar sense mesurar.
• Gestió de l’error: enfocament que entén l’error com a font d’informació i aprenentatge, buscant equivocar-se prompte, barat i extraent una lliçó.
• Pivot: canvi de rumb d’un projecte que, en no funcionar com estava plantejat, es reorienta cap al que sí que dona resultat.
• DAFO personal: eina d’autoavaluació amb quatre caselles —Debilitats i Fortaleses (internes), Amenaces i Oportunitats (externes)— aplicada a la mateixa persona.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van alguns recursos per a anar més enllà. No cal dominar-los per a seguir el curs, però amplien la mirada:

• L’element, de Ken Robinson (2009). Per què encaixa: defén que la creativitat és universal i entrenable, i que el sistema educatiu sovint l’apaga. Lectura àgil i molt alineada amb el missatge central d’esta unitat.
• Els 7 hàbits de la gent altament efectiva, de Stephen Covey (1989), capítol sobre la proactivitat. Per què encaixa: és l’origen de la distinció entre actitud proactiva i reactiva que hem treballat, amb exemples quotidians.
• Mindset: l’actitud de l’èxit, de Carol Dweck (2006). Per què encaixa: distingix la “mentalitat fixa” de la “mentalitat de creixement” i explica amb investigació per què veure l’error com a aprenentatge canvia els resultats.
• La xarrada TED “Do schools kill creativity?”, de Ken Robinson (2006). Per què encaixa: una de les conferències més vistes de la història, ideal per a obrir un debat a classe sobre si la creativitat s’ensenya o s’enterra.
• Informe GEM España (Global Entrepreneurship Monitor), edició 2024-2025, resum executiu. Per què encaixa: aporta dades reals sobre qui emprén a Espanya (edat, motivació, por al fracàs) per a contrastar mites amb evidència.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o per a pensar en tancar la unitat:

1. Pensa en una molèstia que vius sovint (a classe, a casa, en el transport). Amaga una oportunitat? Quina necessitat real hi ha darrere i a qui més li passarà el mateix?
2. Et consideres una persona creativa? Siga quina siga la teua resposta, en què et bases? Creus que la creativitat es pot entrenar o que es naix amb ella?
3. Recorda una vegada en què et vas equivocar en alguna cosa que t’importava. Ho vas viure com un fracàs definitiu o vas traure alguna lliçó? Canviaries hui la manera com ho vas gestionar?
4. En fer el teu DAFO personal, què t’ha costat més: reconéixer una debilitat o nomenar una fortalesa sense sentir que presumixes? Per què creus que és així?