Quan usar-la
- A la Unitat 9, en explicar el model demanda-control-suport: és la part del tema que s’entén movent els tres controls i veient canviar el quadrant.
- En analitzar un lloc real del centre de pràctiques, que és on el model deixa de ser un quadre del llibre.
- Quan a classe es confonga «faena dura» amb «faena que fa emmalaltir», que és la confusió que el model existix per a desfer.
Què cal tindre en compte
- Descriu un lloc, no una persona. No és una prova de salut ni ho pot ser. És important dir-ho abans de començar, perquè tan bon punt una pantalla dona un resultat la gent el llig com un diagnòstic sobre si mateixa.
- L’exigència per si sola no explica res. Un cirurgià té demandes altíssimes i està en treball actiu, no en alta tensió, perquè decidix. Eixe exemple desmunta en una frase la idea que l’estrés és proporcional a la càrrega.
- El quadrant passiu sona còmode i no ho és. Ni s’exigix ni es decidix: es perden habilitats i la tornada a un lloc exigent es fa costa amunt. Convé assenyalar-ho perquè ningú no s’ho espera.
- El suport és el tercer eix i funciona com a amortidor. El mateix lloc amb i sense suport no és el mateix lloc, i la combinació d’alta tensió amb suport baix —isotensió— és la pitjor de les quatre.
- L’aportació pràctica del model és la que dona la ferramenta al final: pujar el control sol ser una mesura organitzativa que no costa diners, mentres que abaixar la càrrega quasi sempre exigix contractar. Per això és la primera via que cal mirar, i no la que es mira.
Per a portar-la a classe
Carrega l’exemple del ritme imposat i pregunta què caldria perquè eixe lloc deixara d’estar en alta tensió. Algú dirà «que treballen menys». Puja llavors només el marge de decisió i que vegen el quadrant canviar sense tocar la càrrega. Ahí està la idea que la unitat necessita: es pot intervindre sobre l’organització abans que sobre la persona, i ix més barat.