De què va
El mercat de treball és on es determina el nivell d’ocupació i el salari d’una economia. Per a mesurar-lo amb precisió, Espanya —i la majoria de països de l’OCDE— utilitza l’Enquesta de Població Activa (EPA), elaborada per l’INE cada trimestre enquestant unes 65 000 vivendes.
La classificació EPA
L’EPA partix de la població en edat de treballar (tota persona de 16 anys o més) i la dividix en dos grans grups:
- Actius: participen en el mercat laboral.
- Ocupats: han treballat almenys una hora retribuïda durant la setmana de referència, o estan temporalment absents d’una ocupació que mantenen.
- Aturats: no han treballat, estan disponibles per a fer-ho i han buscat activament ocupació en les últimes quatre setmanes. Les tres condicions han de complir-se alhora.
- Inactius: no treballen ni busquen ocupació. Inclou estudiants a temps complet, jubilats, persones dedicades a cures no remunerades i treballadors desanimats (els que han deixat de buscar perquè creuen que no trobaran res).
La relació fonamental és:
Població 16+ = Actius + Inactius
Actius = Ocupats + Aturats
L’atur registrat del SEPE és una font complementària, sempre inferior a l’atur EPA: només compta els qui s’inscriuen com a demandants, no tots els que complixen els criteris de l’enquesta.
Les taxes (fórmules exactes)
Estes tres taxes són les que l’examen demana calcular a partir d’una taula. Memoritza denominadors i numeradors.
Taxa d’activitat = (Actius / Població de 16 anys o més) × 100
Taxa d’atur = (Aturats / Actius) × 100
Taxa d’ocupació = (Ocupats / Població de 16 anys o més) × 100
Error freqüent: usar la població total (incloent-hi menors de 16) com a denominador, o posar la població total en el denominador de la taxa d’atur en compte dels actius. La taxa d’atur sempre dividix entre actius, no entre la població de 16 o més.
La paradoxa del treballador desanimat: si 500 000 aturats deixen de buscar i passen a inactius, els actius disminuïxen i la taxa d’atur baixa encara que no s’haja creat cap ocupació. Per això convé analitzar les tres taxes conjuntament: si la taxa d’atur cau mentres cau també la taxa d’activitat, la millora és espúria.
Exemple numèric resolt
| Dada | Valor |
|---|---|
| Població 16+ | 35 000 000 |
| Ocupats | 18 000 000 |
| Aturats | 3 000 000 |
Actius = 18 000 000 + 3 000 000 = 21 000 000
Inactius = 35 000 000 − 21 000 000 = 14 000 000
- Taxa d’activitat = (21 000 000 / 35 000 000) × 100 = 60,0 %
- Taxa d’atur = (3 000 000 / 21 000 000) × 100 = 14,3 %
- Taxa d’ocupació = (18 000 000 / 35 000 000) × 100 = 51,4 %
Si 500 000 aturats passen a inactius: actius = 20 500 000, aturats = 2 500 000.
Nova taxa d’atur = (2 500 000 / 20 500 000) × 100 = 12,2 % — sense crear una sola ocupació.
El gràfic canònic
El mercat de treball es representa com qualsevol mercat: oferta de treball (ascendent, L_s) i demanda de treball (descendent, L_d), amb el salari W en l’eix vertical i la quantitat de treball L en l’eix horitzontal.
Lectura del gràfic:
- L’equilibri (W*, L*) és el salari i el nivell d’ocupació que buida el mercat: tots els que volen treballar a eixe salari troben ocupació i totes les empreses que volen contractar troben treballadors.
- Un salari mínim W_min > W* crea excés d’oferta de treball: les empreses contracten menys (L_d’) però més gent vol treballar (L_s’). La diferència L_s’ − L_d’ és atur involuntari.
- Si W_min < W*, no té efecte real sobre l’ocupació (ningú cobrava tan poc).
Tipus d’atur
| Tipus | Causa | Duració típica | Política eficaç |
|---|---|---|---|
| Friccional | Temps de busca entre ocupacions | Curta | Millorar la informació: portals d’ocupació, orientació professional |
| Estructural | Desajust entre habilitats dels aturats i les demandades per les empreses; també desajust geogràfic | Llarga | Formació, reciclatge professional, ajudes a la mobilitat |
| Cíclic | Caiguda de la demanda agregada en una recessió | Variable amb el cicle | Política fiscal i monetària expansiva |
| Estacional | Activitat concentrada en determinades èpoques de l’any | Predictible i recurrent | Diversificació productiva del territori |
Friccional. Existix fins i tot amb una economia sana. Un graduat que envia currículums, algú que ha deixat voluntàriament la seua ocupació per a buscar-ne una altra millor: tots dos són atur friccional. És inevitable i, en xicotetes dosis, desitjable perquè millora l’emparellament entre treballadors i llocs.
Estructural. L’exemple canònic és el miner asturià quan van tancar les mines, o el traductor literari desplaçat pels grans models de llenguatge. No desapareix amb l’expansió: encara que cresca el PIB, si les habilitats no encaixen amb les vacants, estes i els aturats conviuen sense arribar a trobar-se.
Cíclic. Puja ràpid en recessió i baixa en expansió. Espanya va passar d’una taxa d’atur del ~8 % en 2007 al 27 % en 2013 —el pic de la sèrie històrica EPA— a mesura que la demanda agregada va col·lapsar. Es combat amb polítiques macroeconòmiques: baixades de tipus, augments de la despesa pública, ERTO.
Estacional. El cambrer de Benidorm acomiadat al novembre o el temporer de la fresa a Huelva quan acaba la campanya. Es repetix cada any; les dades es publiquen desestacionalitzades per a eliminar este soroll en les comparacions interanuals.
El salari mínim
Model competitiu
En un mercat de treball perfectament competitiu, el salari es determina en W*. Un salari mínim W_min > W* genera:
- Reducció de la demanda de treball: les empreses contracten menys a eixe preu.
- Augment de l’oferta de treball: més persones volen treballar a eixe salari.
- Resultat: excés d’oferta = atur involuntari igual a L_s’ − L_d’.
Matís del monopsoni (nivell alt)
Si l’ocupador té poder de mercat —un sol comprador de treball, o pocs— pot fixar salaris per davall de la productivitat marginal del treballador. En eixe cas, l’«equilibri» sense regulació ja és ineficient: el salari és artificialment baix i l’ocupació, artificialment escassa. Un salari mínim moderat pot llavors no destruir ocupació i fins i tot augmentar-la, en corregir la distorsió del monopsoni.
Esta és la intuïció darrere de l’estudi de Card i Krueger (1994): van comparar establiments de menjar ràpid a Nova Jersey (pujada del mínim) amb Pennsilvània (sense pujada) i no van trobar caiguda de l’ocupació en el costat amb pujada. Card va rebre el Premi Nobel d’Economia en 2021 en part per este treball.
Conclusió per a l’examen: la teoria neoclàssica bàsica prediu destrucció d’ocupació amb el salari mínim. L’evidència empírica mostra que l’efecte sobre l’ocupació agregada és xicotet quan la pujada és moderada, i que pot fins i tot ser positiu en mercats amb poder monopsonístic de l’ocupador. El matís importa en la Part I de l’examen quan pregunten «raona si esta afirmació és vertadera, falsa o depén».
Un clàssic de la Part III: la productivitat puja quan cau l’ocupació
Una notícia habitual de premsa econòmica diu: «La productivitat per treballador puja un 2 % malgrat la destrucció d’ocupació». Contradicció?
No. El mecanisme és l’efecte composició (de vegades anomenat «efecte neteja» o cleansing effect):
- En una recessió, les empreses menys productives —les que operen amb costos per damunt del preu de mercat— són les primeres a tancar o reduir plantilla.
- Els treballadors que perden l’ocupació són, de mitjana, els que estaven en les empreses o sectors menys productius.
- Els que conserven l’ocupació estan, de mitjana, en empreses més productives.
- La mitjana ponderada de productivitat del conjunt de treballadors que continuen actius puja, encara que la productivitat de cada empresa individual no haja canviat.
L’efecte es pot amplificar si les empreses supervivents invertixen en capital i automatitzen per a reduir costos amb menys treballadors, la qual cosa fa pujar l’output per treballador restant.
En l’examen (Part III): quan el text menciona simultàniament «destrucció d’ocupació» i «pujada de productivitat mitjana», el comentari esperat és precisament este: no hi ha contradicció perquè la productivitat mitjana és una estadística agregada afectada per la composició de les empreses i treballadors actius, no només per canvis en l’eficiència de cada lloc.
En l’examen
Part I — Teoria:
- Definix taxa d’activitat, taxa d’atur i taxa d’ocupació. Indica què mesura cadascuna i en què es diferencien.
- Classifica els quatre tipus d’atur i dona un exemple de política adequada per a cadascun.
- «Un salari mínim sempre destruïx ocupació». Vertader, fals o depén? Raona.
Part II — Exercici:
- Calcular les tres taxes a partir d’una taula EPA. Atenció al denominador de cada taxa.
- Analitzar què ocorre amb cada taxa si un nombre donat d’aturats passa a inactius (efecte desànim).
Part III — Comentari de text:
- Els textos sobre l’atur juvenil, la reforma laboral o l’SMI són freqüents. Identifica el tipus d’atur predominant en el text, usa les taxes per a quantificar el problema i connecta amb la política econòmica adequada.
- Si el text menciona productivitat i ocupació conjuntament, aplica l’efecte composició.