Estructures de mercat

Anàlisi comparada de les quatre estructures de mercat —competència perfecta, monopoli, oligopoli i competència monopolística— amb especial atenció a la regla IMg = CMg, la ineficiència del monopoli i la interdependència estratègica de l'oligopoli.

Conceptes: Competència perfecta · Monopoli i pèrdua irrecuperable d'eficiència · Oligopoli i interdependència estratègica · Competència monopolística · Regla IMg = CMg · Preu-acceptant vs. preu-decisor · Càrtel i dilema del presoner · Excedent del consumidor i del productor

De què va

La teoria de les estructures de mercat estudia com el nombre d’oferents, les barreres d’entrada i el grau de diferenciació del producte determinen el poder de fixació de preus de les empreses i, amb això, l’eficiència del resultat de mercat.

El continu va des de la competència perfecta —preu-acceptants, sense cap poder— fins al monopoli pur —preu-decisor absolut—, passant per l’oligopoli (pocs venedors interdependents) i la competència monopolística (molts venedors amb productes diferenciats).

Quadre comparatiu de les quatre estructures

Característica	Competència perfecta	Competència monopolística	Oligopoli	Monopoli
Nombre d’empreses	Molt gran (infinit en el límit)	Gran	Xicotet (2–10)	Una sola
Barreres d’entrada	Nul·les	Baixes	Altes	Molt altes o absolutes
Producte	Homogeni	Diferenciat	Homogeni o diferenciat	Únic (sense substituts pròxims)
Poder sobre el preu	Cap (preu-acceptant)	Limitat	Significatiu (interdependent)	Total (preu-decisor)
Informació	Perfecta	Imperfecta	Imperfecta	Imperfecta
Corba de demanda de l’empresa	Perfectament elàstica (horitzontal, P = IMg)	Decreixent (poc elàstica)	Decreixent (molt rígida: model de demanda trencada)	Demanda de mercat = demanda de l’empresa
Benefici extraordinari a L/T	Zero (lliure entrada)	Zero (lliure entrada)	Possible (barreres)	Possible (barreres)
Eficiència assignativa (P = CMg)	Sí	No	No	No
Eficiència productiva (P = CMeL)	Sí (L/T)	No (excés de capacitat)	No	No

La regla d’or: IMg = CMg

Tota empresa maximitzadora de beneficis —independentment de l’estructura— produïx la quantitat Q* tal que:

IMg = CMg

Si IMg > CMg: produir una unitat addicional afig més ingrés que cost → convé expandir.
Si IMg < CMg: l’última unitat costa més del que aporta → convé contraure.
Si IMg = CMg: el benefici econòmic és màxim (o la pèrdua és mínima si el mercat va malament).

Competència perfecta

En este cas cada empresa ven a preu de mercat P, que és constant per a ella. Per tant:

IMg = P (en tot punt de la corba d’oferta de l’empresa)

La condició de maximització queda: P = CMg

A llarg termini, l’entrada de competidors elimina els beneficis extraordinaris: P = CMg = CMeL (punt mínim del CMeL). Es complixen simultàniament eficiència assignativa i productiva.

Monopoli

El monopolista s’enfronta a la corba de demanda de mercat, que és decreixent. Per a vendre més ha de baixar el preu a tots els compradors (sense discriminar preus). L’ingrés marginal és sempre menor que el preu:

IMg = P − (Q × ΔP/ΔQ) → IMg < P

La corba d’IMg té la mateixa ordenada en l’origen que la demanda però el doble de pendent (cas lineal).

Condició de maximització: IMg = CMg, però atés que P > IMg, es complix que:

P > IMg = CMg → P > CMg

El monopolista cobra més del que costa produir l’última unitat → ineficiència assignativa.

Per què el monopoli és ineficient

Pèrdua irrecuperable d’eficiència (pes mort)

En competència perfecta l’equilibri se situa en P_CP = CMg, maximitzant la suma d’excedents. El monopolista reduïx la quantitat de Q_CP a Q_M i puja el preu de P_CP a P_M.

El resultat és un triangle de pèrdua irrecuperable de benestar (també anomenat pèrdua d’eficiència, pes mort o deadweight loss): transaccions mútuament beneficioses que no es realitzen perquè el preu monopolístic supera el cost marginal de produir-les.

Conclusió clau: el monopoli no és eficient en sentit assignatiu (P > CMg) ni —tret de coincidència— en sentit productiu. Els remeis habituals són la regulació de preus, la imposició d’un preu màxim igual al CMg, o la propietat pública.

Oligopoli: interdependència estratègica

En l’oligopoli hi ha tan poques empreses que les decisions d’una afecten de manera apreciable les altres. Esta interdependència estratègica és la característica definitòria.

Conductes possibles

Col·lusió tàcita o explícita: les empreses actuen com si foren un monopoli conjunt, fixant preu i quantitat de càrtel. El resultat és el mateix que el monopoli: preu alt, quantitat baixa, pes mort. Els càrtels són il·legals en la UE i en la majoria de jurisdiccions.
Competència de Cournot: cada empresa decidix la seua quantitat suposant constant la quantitat de la rival. L’equilibri se situa entre el resultat competitiu i el monopolístic.
Competència de Bertrand: empreses amb producte homogeni que competixen en preus → en equilibri P = CMg (idèntic a competència perfecta), resultat cridaner.
Model de demanda trencada (Sweezy): explica la rigidesa de preus en oligopoli. Si una empresa puja el preu, les rivals no la seguixen (perd quota); si el baixa, les rivals baixen també (no guanya quota). La corba de demanda té un «colze» i la corba d’IMg presenta una discontinuïtat vertical: variacions moderades del CMg no alteren el preu d’equilibri.

El dilema del presoner aplicat a l’oligopoli

Suposa dos empreses (A i B) que poden cooperar (mantindre el preu alt de càrtel) o desviar-se (baixar el preu per a capturar més quota). Els guanys (simplificats):

	B coopera	B es desvia
A coopera	(50, 50)	(10, 70)
A es desvia	(70, 10)	(30, 30)

Desviar-se és l’estratègia dominant de cada empresa (70 > 50 i 30 > 10), de manera que l’equilibri de Nash és (desviar-se, desviar-se) amb guanys (30, 30), encara que totes dos preferirien (cooperar, cooperar) amb (50, 50). Esta lògica explica per què els càrtels són inestables sense mecanismes d’enforcement externs.

Competència monopolística

Proposta per Chamberlin i Robinson en els anys trenta per a descriure mercats amb moltes empreses i productes diferenciats (restaurants, roba, cosmètics…).

Característiques

Moltes empreses amb quotes de mercat xicotetes.
Diferenciació de producte: real (característiques distintes) o percebuda (marca, publicitat). Cada empresa té una corba de demanda pròpia amb pendent negatiu, però relativament elàstica.
Barreres d’entrada baixes: noves empreses poden entrar si hi ha beneficis extraordinaris.

Equilibri a curt termini

Com en el monopoli, l’empresa maximitza amb IMg = CMg i cobra P > CMg → benefici extraordinari possible.

Equilibri a llarg termini

L’existència de beneficis atrau competidors. L’entrada desplaça la corba de demanda de cada empresa cap a l’esquerra (repartix la demanda entre més venedors) fins que P = CMeL. En este punt:

Benefici econòmic = 0 (condició de lliure entrada, igual que en competència perfecta).
P > CMg → la ineficiència assignativa persistix.
P > mínim CMeL → excés de capacitat: les empreses produïxen en el tram decreixent de la seua corba de CMeL, amb capacitat instal·lada infrautilitzada.

L’excés de capacitat és el «preu de la varietat»: els consumidors valoren la diversitat de productes encara que implique un cost d’eficiència.

Errors típics en l’examen

Confondre IMg amb el preu en monopoli. El preu és el punt de la corba de demanda per a la quantitat Q*; l’IMg és inferior i és el que s’iguala al CMg. L’error de traçar el preu sobre la corba d’IMg en compte de la corba de demanda perd punts segurs.
Oblidar que la pèrdua irrecuperable és un triangle, no un rectangle. El rectangle de l’excedent transferit del consumidor al productor no és pèrdua social —és una redistribució—; el pes mort és només el triangle de transaccions que no tenen lloc.
Afirmar que en oligopoli el preu sempre és el de monopoli. Només ocorre en col·lusió perfecta. En competència à la Bertrand (producte homogeni) el preu pot igualar el CMg.
Equiparar benefici extraordinari nul amb benefici comptable nul. Benefici econòmic nul significa que el benefici comptable cobrix exactament el cost d’oportunitat del capital (benefici normal). L’empresa continua sent rendible en termes comptables.
Dir que la competència monopolística és «quasi perfecta». No ho és: P > CMg i hi ha excés de capacitat. Només comparteix amb la competència perfecta la condició de benefici extraordinari nul a llarg termini.

En l’examen

Les preguntes d’olimpiada solen demanar:

Representació gràfica del monopoli amb identificació de Q*, P*, excedent del consumidor, benefici del monopolista i triangle de pes mort. Practica fins que ho faces de memòria en 3 minuts.
Àlgebra: donat P = a − bQ i CMg = c, derivar Q* (= (a − c) / 2b), P* i benestar. La pèrdua d’eficiència és l’àrea del triangle: (1/2) × (Q_CP − Q_M) × (P_M − P_CP), calculable amb els valors obtinguts.
Comparativa d’estructures: taules i argumentació qualitativa sobre eficiència, varietat i innovació.
Dilema del presoner: construir la matriu de pagaments, identificar estratègies dominants i equilibri de Nash, i explicar per què el resultat és subòptim.

Argument de síntesi per a incloure en qualsevol resposta llarga: la competència perfecta maximitza el benestar agregat (P = CMg, sense pes mort), però és un model límit amb escassa presència empírica. La majoria de mercats reals operen en competència monopolística o oligopoli, amb ineficiències assignatives que justifiquen la política de competència —article 101–102 TFUE en la UE— per a disciplinar conductes anticompetitives (càrtels, abús de posició dominant).