Agafa una afirmació de sostenibilitat real —d'un envàs, un anunci, una web— i comprova si es pot comprovar. Això no diu si és veritat: diu si algú la podria verificar.
Set preguntes
Dona una xifra concreta, en compte d'un adjectiu?
Diu a quina part del producte o de l'activitat es referix?
Diu comparat amb què: un any base, un model anterior, la mitjana del sector?
La verifica un tercer independent, o se la posa la mateixa empresa?
Es referix al que més impacte té, o a un detall?
Va més enllà del que la llei ja obliga a fer?
Fa servir termes sense definició: «eco», «natural», «verd», «responsable»?
Què es pot dir
Preguntes que supera0 / 7
Amb el que diu, ningú no pot comprovar res. Això no prova que l'empresa estiga mentint, però sí que l'afirmació no servix per a decidir una compra informada.
El que falta
No hi ha cap xifra. Un adjectiu no es pot comprovar.
No se sap a quina part es referix: a l'envàs, al producte, a la fàbrica, a tota l'empresa?
No diu comparat amb què. «Reduïm un 30 %» necessita un any base per a significar alguna cosa.
És una autodeclaració. No és el mateix que un segell verificat per un tercer independent.
Parla d'un detall mentres el gros de l'impacte queda fora. És la forma més comuna de greenwashing i la més difícil de vore.
Presenta com a mèrit una cosa que la normativa ja obliga a fer.
Fa servir paraules sense definició legal ni tècnica. «Natural» no significa res per si sol.
El que esta ferramenta no fa No verifica si l'afirmació és certa: comprova si està formulada de manera que algú la puga verificar. Una empresa pot comunicar malament una cosa que fa de veritat, i una altra pot escriure una afirmació impecable i falsa. Per a saber quina és quina cal anar a la font, no a l'etiqueta.
Un matís que convé Detectar greenwashing no és concloure que tota la sostenibilitat empresarial és mentida. És exigir el mateix que s'exigix a qualsevol altra afirmació: dades, abast i qui ho comprova. Les empreses que ho fan bé ixen guanyant amb este criteri, no perdent.
↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).
Quan usar-la
A la Unitat 9, en parlar de consum sostenible: connecta directament amb el consum responsable de la Unitat 3 i li dona una ferramenta concreta.
Quan es tracte l’economia circular i l’obsolescència programada: moltes afirmacions de durabilitat no diuen comparat amb què.
En preparar el projecte de la unitat, perquè les propostes de l’alumnat no caiguen en el mateix que estan criticant.
Què cal tindre en compte
La ferramenta no diu si és mentida. Diu si es pot comprovar. A esta edat eixa distinció costa i cal dir-la diverses vegades: traure mala nota no demostra que l’empresa enganye.
La senyal més útil als 14 anys és la de «natural», «eco» i «verd»: són paraules sense definició legal en la majoria de contextos, i descobrir això canvia com es llig un supermercat sencer.
La part pel tot és la més difícil i la més freqüent: un tap reciclable en una botella que es tira, una samarreta de cotó orgànic enviada des de l’altre costat del món.
Convé ensenyar que hi ha segells que sí que verifica un tercer i altres que se’ls posa la mateixa empresa. Distingir-los és l’habilitat pràctica de la sessió.
I el matís que evita el cinisme: això no va que tot siga mentida. Va de demanar dades, igual que se’n demanen per a qualsevol altra cosa.
Per a portar-la a classe
Que cadascú fotografie un envàs de casa —el que siga— i el porte. Analitzeu-ne tres o quatre en comú. Quan aparega un que no supera quasi cap pregunta, pregunteu què hauria de posar l’envàs perquè es poguera comprovar. Amb eixa resposta ja saben mirar qualsevol etiqueta, que és el que queda del tema d’ací a deu anys.