Quan usar-la
- A la Unitat 6, en parlar de què és una empresa i dels seus tipus: posa números a una classificació que si no es queda en una llista per memoritzar.
- En analitzar negocis reals del poble o del barri, que és d’on ixen els exemples que es recorden.
- Abans que cadascú pense la seua idea de negoci, perquè sàpiguen quina classe d’empresa estarien muntant.
Què cal tindre en compte
- A esta edat l’important són les tres primeres classificacions: sector (primari, secundari, terciari), propietat (privada, pública, mixta) i àmbit (local, nacional, multinacional). Són les que la unitat demana i les que es veuen a simple vista.
- La part de grandària és material d’ampliació i molt visual: tan bon punt s’hi fiquen les dades del forn de la cantonada ix «microempresa», i ahí s’entén de colp per què es diu que el 99 % de les empreses espanyoles són pimes.
- La regla europea té una forma curiosa que a alguns els cridarà l’atenció: el nombre de persones mana per si sol, però facturació i balanç són alternatius. No cal exigir-ho, però si algú pregunta, ahí està.
- Autònom, societat i cooperativa no són grandàries, són formes jurídiques. La ferramenta no les barreja, i convé que a classe tampoc no es barregen: són dues classificacions diferents i es confonen molt.
- Els exemples carregats van d’un taller de barri a una gran empresa, així que es pot recórrer tota l’escala sense escriure res.
Per a portar-la a classe
Que cadascú pense en un negoci que conega de veritat —on compra el pa, on li tallen el cabell, on treballa algú de la seua família— i el classifique. Quan isquen quinze microempreses seguides, la pregunta es fa sola: i les empreses grans que ixen a la tele, on són? Ahí comença la conversa sobre com és de veritat el teixit empresarial del seu poble.