L'economia com a ciència social

Temps estimat de lectura: ~25 min · Sabers LOMLOE: A.1, A.3, A.6 · Pre-requisits: cap (primera unitat).

En acabar esta unitat sabràs:

• Definir l’economia com a ciència social de l’elecció davall escassetat i distingir les definicions de Robbins i Samuelson.
• Diferenciar necessitats, béns i servicis, els quatre factors productius i els agents econòmics.
• Interpretar la frontera de possibilitats de producció com a model d’eficiència i de cost d’oportunitat.
• Comparar els tres sistemes econòmics —mercat, planificació central i mixt— amb els seus avantatges i inconvenients.
• Aplicar el mètode científic a l’economia i separar economia positiva d’economia normativa.

Si tinguérem recursos il·limitats —temps infinit, matèries primeres inesgotables, energia gratuïta, una població disposada a treballar sense límit— l’economia no existiria com a disciplina. No caldria decidir què produir ni quant, ni a qui destinar les collites, ni si pujar o baixar els tipus d’interés. La pregunta què fer amb el que hi ha només té sentit quan el que hi ha és limitat enfront d’unes necessitats i desitjos que, en canvi, no ho són. Esta tensió —recursos finits enfront d’aspiracions quasi infinites— és el que anomenem escassetat, i és la raó de ser de l’economia.

Esta primera unitat fixa el sòl conceptual del curs. Abans de parlar d’oferta i demanda, de PIB o de política monetària, convé tindre clar quina pregunta intenta respondre l’economia, amb quines ferramentes i dins de quins marcs institucionals. Si eixos tres fonaments queden ferms, tot el que ve després s’entén millor; si no, cada unitat successiva s’acumula com a conceptes solts sense un fil comú.

El RD 243/2022 situa estos continguts en els sabers A.1 (escassetat, necessitats, béns, modelització), A.3 (sistemes econòmics) i A.6 (mètode científic aplicat a l’economia). Són els tres rajols que cap manual seriós pot saltar-se.

Què és l’economia?

Al llarg de la història, els economistes han oferit definicions distintes de la seua pròpia disciplina, i convé conéixer-les perquè cadascuna il·lumina un angle diferent del problema. Les dos més influents —i les que la majoria de manuals de batxillerat espanyols arrepleguen— són les de Lionel Robbins i Paul Samuelson.

Robbins: l’economia com a ciència de l’elecció davall escassetat

En 1932, l’economista britànic Lionel Robbins va publicar An Essay on the Nature and Significance of Economic Science, on va encunyar la definició que continua sent hui la més acceptada:

La definició té tres elements que convé desmenuçar. Fins: les necessitats i aspiracions de les persones, que són múltiples i jerarquitzables. Mitjans escassos: els recursos —temps, diners, matèries primeres, talent— dels quals es disposa, sempre limitats. Usos alternatius: cada recurs es pot destinar a satisfer fins distints, i dedicar-lo a un implica renunciar a altres. L’economia és, en essència, la ciència que estudia com es fan estes eleccions, tant a nivell individual com col·lectiu.

Samuelson: el què, el com i el per a qui

Paul Samuelson, premi Nobel d’Economia en 1970, va reformular la pregunta en termes que s’han fet clàssics en els manuals de batxillerat. Tota societat, diu Samuelson, ha de respondre a tres preguntes bàsiques:

• Què produir? Més aliments o més armament? Més vivendes o més automòbils? Més servicis sanitaris o més entreteniment? Cada societat ha de decidir, explícitament o implícitament, en què empra els seus recursos limitats.
• Com produir? Amb tècniques intensives en treball o intensives en capital? Amb energies renovables o amb combustibles fòssils? En grans fàbriques o en tallers artesanals? Les decisions tècniques determinen no sols l’eficiència sinó també el repartiment de l’esforç i l’impacte ambiental.
• Per a qui produir? Com es repartix el produït entre els membres de la societat? Per mercat, per planificació pública, per tradició, per una barreja dels tres mecanismes? La distribució no és un residu del procés productiu: és una decisió política amb conseqüències econòmiques.

Les tres preguntes estan connectades. El que es produïx condiciona com es produïx; com es produïx condiciona qui es beneficia; i la distribució de la renda condiciona, al seu torn, què es demana i, per tant, què es produïx. Esta circularitat és un dels trets distintius de l’economia com a ciència: els efectes retroalimenten les causes.

Microeconomia i macroeconomia

Tradicionalment l’economia es dividix en dos grans branques segons el nivell d’agregació al qual mira.

• La microeconomia estudia el comportament dels agents individuals —consumidors, empreses, mercats concrets— i la formació dels preus. És la part de l’anàlisi que veurem en els Blocs B (oferta-demanda, elasticitat, fallades de mercat).
• La macroeconomia estudia els agregats —el PIB, la inflació, la desocupació, el comerç internacional— i els models que expliquen com es relacionen entre si. És el contingut dels Blocs C i D (AD-AS, cicles, política fiscal i monetària).

La distinció és útil però no estanca: el que ocorre en el pla macro és la suma de milions de decisions micro, i els grans agregats condicionen, al seu torn, les decisions individuals. Un manual modern integra les dos perspectives constantment.

Necessitats, béns i factors productius

Perquè la definició de Robbins siga operativa cal precisar què entenem exactament per fins i per mitjans. La primera tasca d’un manual d’economia és fixar este vocabulari bàsic.

Les necessitats humanes

Una necessitat és una sensació de carència que la persona intenta satisfer. Les necessitats són múltiples, jerarquitzables, substituïbles i, en conjunt, il·limitades: quan es cobrix una, solen aparéixer altres. Eixa expansió contínua del conjunt de necessitats —junt amb la finitud dels recursos— és el que dona contingut al problema econòmic.

Una classificació habitual, presa d’Abraham Maslow (1943), les ordena en cinc nivells que convé presentar amb prudència (no són una jerarquia estricta i la mateixa investigació posterior ha matisat el model):

• Fisiològiques: aliment, aigua, refugi, descans.
• De seguretat: ocupació, salut, integritat física, propietat.
• Socials i de pertinença: amistat, família, comunitat.
• De reconeixement: estatus, respecte, autoestima.
• D’autorealització: desenvolupament personal, creativitat, sentit vital.

Per a l’anàlisi econòmica interessa una distinció més operativa: necessitats primàries (vitals, sense les quals la vida és impossible) enfront de necessitats secundàries (que milloren la qualitat de vida però no són imprescindibles). La frontera, això sí, és cultural i històrica: el que al segle XIX era un luxe —l’accés a aigua corrent, per exemple— hui es considera bàsic a l’Europa occidental.

Béns i servicis

Els béns són objectes tangibles que satisfan necessitats (una poma, un automòbil, un llibre). Els servicis són activitats no tangibles que complixen la mateixa funció (una consulta mèdica, una classe de matemàtiques, un viatge en tren). En les economies desenvolupades els servicis pesen cada vegada més: a Espanya aporten al voltant del 74 % del PIB segons l’INE (Comptabilitat Nacional Anual 2024, publicada al setembre de 2025).

Convé distingir a més entre diversos tipus de béns:

• Béns lliures: no són escassos. L’aire que respirem en una zona no contaminada és l’exemple clàssic. No tenen preu i no són objecte d’estudi econòmic mentre continuen sent abundants. La paradoxa és que molts béns històricament lliures —aigua potable, atmosfera neta, espai radioelèctric— s’han anat convertint en escassos i per tant en béns econòmics.
• Béns econòmics: són escassos i tenen un preu en algun mercat. Tota l’economia estàndard tracta sobre béns econòmics.
• Béns públics: són consumibles per diverses persones alhora sense que el consum d’una excloga el d’una altra (la il·luminació d’un carrer, la defensa nacional, l’emissió de TV en obert). Els veurem en la Unitat 6 en parlar de fallades de mercat.
• Béns privats: el consum per una persona impedix el d’altres (una poma, una entrada de cine). Són la immensa majoria dels béns intercanviats en mercats.

Una altra classificació útil distingix entre béns de consum (destinats a satisfer necessitats de forma directa, com un iogurt o una samarreta), béns de capital o d’inversió (utilitzats per a produir altres béns, com una màquina industrial o un camió de repartiment) i béns intermedis (incorporats a un procés productiu, com la farina que s’utilitzarà per a fer pa).

Els factors de producció

Per a produir béns i servicis cal combinar recursos productius o factors de producció. La tradició clàssica en distingia tres; els manuals moderns solen afegir un quart.

A esta llista, l’economia contemporània afig cada vegada amb més força altres factors: la tecnologia (que alguns tracten com a quart factor en lloc de la iniciativa empresarial), el coneixement i les dades. Per al batxillerat n’hi ha prou amb dominar els quatre clàssics.

La frontera de possibilitats de producció

Ja tenim els ingredients: necessitats d’una banda, recursos limitats de l’altra. La pregunta operativa és: quines combinacions de producció són possibles amb els recursos disponibles? Per a respondre, els economistes usen el model més senzill i alhora més potent del primer curs: la frontera de possibilitats de producció (FPP).

Definició i supòsits

La FPP és una representació gràfica que mostra totes les combinacions eficients de dos béns que una economia pot produir emprant plenament els seus recursos disponibles i la tecnologia existent. Perquè el model funcione com a ferramenta didàctica s’imposen tres supòsits:

• Només es produïxen dos béns (en la realitat són milers, però la simplificació permet visualitzar el problema).
• Els factors productius estan donats i plenament emprats.
• La tecnologia és constant en el període analitzat.

Imaginem una economia hipotètica —anomenem-la Alfa— que només produïx dos béns: forment i ordinadors. Si dedica tots els seus recursos al forment, pot produir 100 tones i zero ordinadors. Si els dedica tots a ordinadors, pot produir 50 ordinadors i zero forment. Entre els dos extrems hi ha infinites combinacions intermèdies, i unir-les sobre un pla cartesià dona una corba: la FPP.

Eficiència, ineficiència i inabastabilitat

Els punts sobre la corba són eficients: representen combinacions en les quals tota la capacitat productiva està aprofitada. Els punts per davall de la corba són tècnicament possibles però ineficients: indiquen que hi ha recursos infrautilitzats (atur, capacitat ociosa, matèries primeres sense emprar). Els punts per damunt de la corba són inabastables amb els recursos i tecnologia actuals: calen avanços productius per a arribar-hi.

Esta tripartició —eficient / ineficient / inabastable— és probablement la idea més útil de tota la unitat. L’economia no es limita a dir el que es produïx: diu el que es podria produir i el que s’està deixant de produir per mala assignació de recursos.

Cost d’oportunitat

Sobre la FPP es fa visible un concepte que recorre tota l’economia: el cost d’oportunitat. Si l’economia Alfa està produint en un punt eficient i decidix produir més ordinadors, necessàriament ha de produir menys forment. La quantitat de forment a la qual es renuncia per a obtindre una unitat addicional d’ordinadors és el cost d’oportunitat d’eixa unitat d’ordinadors.

El cost d’oportunitat explica per què la FPP és habitualment còncava i no una línia recta: a mesura que una economia s’especialitza a produir més d’un bé, els recursos disponibles per a eixe bé són cada vegada menys adequats (la terra que millor es dona al forment ja s’està usant; les persones amb més habilitat per a fabricar ordinadors ja estan en això). Per això, cada unitat addicional costa proporcionalment més en termes de l’altre. A açò se l’anomena llei dels costos d’oportunitat creixents.

Creixement econòmic: desplaçaments de la FPP

Si els recursos augmenten (creix la població activa, es descobrix un nou jaciment, s’acumula capital) o la tecnologia millora (un nou mètode permet produir més amb el mateix), la FPP es desplaça cap a fora: el que abans era inabastable passa a ser possible. Açò és, en termes formals, creixement econòmic.

El creixement no afecta per igual tots els béns: una millora tecnològica concentrada en un dels dos sectors produïx un desplaçament esbiaixat, no paral·lel. Esta subtilesa explica per què algunes economies creixen molt en alguns sectors i s’estanquen en altres (els servicis i el sector industrial avançat han crescut enormement a Espanya en quatre dècades; l’agricultura tradicional, molt menys).

Els agents econòmics i el flux circular

Abans de passar a sistemes econòmics convé fixar qui són els agents que prenen decisions en una economia. La classificació clàssica distingix tres tipus:

• Famílies (o economies domèstiques). Consumixen béns i servicis, oferixen factors productius (sobretot treball) i estalvien part de la seua renda. Són l’agent decisor de microeconomia del consum.
• Empreses. Combinen factors per a produir béns i servicis que oferixen en els mercats. Demanden factors de les famílies (treball, estalvi) i obtenen ingressos venent en els mercats de productes.
• Sector públic. Estat, comunitats autònomes i ens locals. Establix regles, redistribuïx renda via impostos i transferències, oferix béns públics i, en part, produïx béns i servicis (sanitat, educació, justícia).

A escala internacional apareix un quart agent, el sector exterior, que arreplega les relacions amb la resta del món (exportacions, importacions, moviments de capital). El veurem en detall en les unitats de macroeconomia.

Les relacions entre estos agents es representen mitjançant el flux circular de la renda: les famílies venen factors a les empreses i reben rendes (salaris, interessos, beneficis); amb eixes rendes compren béns i servicis a les empreses; el sector públic intervé amb impostos i despesa pública. És un esquema que veurem amb detall en la Unitat 7 en introduir la macroeconomia, però convé tindre’l en ment des d’ara: cap agent econòmic actua en el buit.

Els sistemes econòmics

Les tres preguntes de Samuelson —què, com i per a qui produir— les resol cada societat mitjançant un conjunt d’institucions que anomenem sistema econòmic. La forma concreta en què una societat organitza la producció i la distribució determina el seu sistema. Històricament i conceptualment es distingixen tres models purs, cap dels quals existix en estat químicament pur hui.

Sistema de mercat (capitalista)

En un sistema de mercat, les tres preguntes es resolen per la interacció descentralitzada de milions de decisions individuals coordinades pels preus. La propietat privada dels mitjans de producció, la lliure iniciativa empresarial i la competència són els seus pilars institucionals.

La intuïció clàssica ve d’Adam Smith i la seua cèlebre metàfora de la mà invisible (La riquesa de les nacions, 1776): quan cada agent perseguix el seu propi interés en un marc competitiu, els preus actuen com a senyals que coordinen la producció i el consum sense necessitat d’un planificador central. Si un bé escasseja, el seu preu puja; l’alça atrau més productors i dissuadix part dels consumidors; l’equilibri es restablix. És el mecanisme que veurem formalitzat en la Unitat 4.

Avantatges habitualment reconeguts: alta eficiència assignativa, forts incentius a la innovació, llibertat econòmica i resposta ràpida a canvis en les preferències.

Inconvenients habitualment reconeguts: desigualtats de renda i riquesa, cicles econòmics i crisis recurrents, fallades de mercat (externalitats, monopolis, béns públics infraproveïts) i possible deteriorament ambiental quan els preus no internalitzen els costos socials.

Sistema de planificació central (economia planificada)

En el model oposat, les tres preguntes les respon una autoritat central —típicament l’Estat— mitjançant plans que assignen recursos, fixen produccions i, en molts casos, fixen preus i salaris. La propietat pública o col·lectiva dels mitjans de producció és el seu tret central.

El referent històric més important va ser la Unió Soviètica (1922-1991) i les seues economies satèl·lit del Comecon. Altres casos: la Xina maoista abans de les reformes de Deng Xiaoping (1978), Cuba en bona part de la seua història revolucionària, Corea del Nord hui.

Avantatges teòrics: possibilitat d’orientar els recursos cap a objectius col·lectius (educació, sanitat, vivenda, defensa), control sobre les desigualtats, capacitat d’acumulació per al creixement accelerat en fases inicials.

Inconvenients pràctics (documentats en la literatura econòmica posterior a 1991): falta d’informació dispersa que sí que transmeten els preus de mercat, incentius febles a la productivitat i a la innovació, escassetat crònica de béns de consum, assignacions ineficients i, en alguns casos, restriccions greus a la llibertat individual. Quasi totes les economies planificades històriques han evolucionat cap a formes mixtes o de mercat.

Sistema mixt

És el model dominant hui al món: combina mercats com a mecanisme principal d’assignació amb intervenció pública correctora. Els Estats moderns —Espanya, Alemanya, França, Japó, Estats Units, en distinta proporció— són economies mixtes. La discussió política contemporània no és entre mercat pur i planificació pura, sinó sobre quin grau d’intervenció pública és desitjable i davall quines fórmules.

El sector públic exercix en estos sistemes diverses funcions complementàries:

• Regulació dels mercats (defensa de la competència, protecció del consumidor, normativa laboral i ambiental).
• Provisió de béns públics (defensa, justícia, infraestructures) i de béns preferents (educació, sanitat).
• Redistribució de la renda via impostos progressius, transferències i servicis públics universals.
• Estabilització macroeconòmica mitjançant política fiscal i monetària (Unitat 11).

El model social europeu —i dins d’ell, l’Estat del benestar espanyol, articulat per la Constitució de 1978 i desenvolupat especialment des dels anys huitanta— és una variant particular d’economia mixta amb pes relativament alt de la despesa pública social (al voltant del 45 % del PIB en despesa pública total segons AIReF i Eurostat, 2024).

El mètode científic aplicat a l’economia

L’economia és una ciència social. Ciència, perquè aspira a explicar fenòmens mitjançant teories contrastables amb l’evidència empírica. Social, perquè el seu objecte d’estudi són comportaments humans en context, no lleis físiques immutables. Açò dona al mètode de l’economia algunes peculiaritats que convé reconéixer.

Les fases del mètode científic

Els manuals clàssics descriuen el mètode científic en quatre fases que l’economia adapta al seu objecte d’estudi:

Modelització: l’art de simplificar bé

Els models econòmics són abstraccions deliberades. Quan es dibuixa una FPP amb només dos béns, tots sabem que cap economia real produïx només dos béns; el model no aspira a ser realista, aspira a ser útil per a il·lustrar el principi de cost d’oportunitat. El mateix ocorre amb l’oferta i la demanda (Unitat 4) o amb el model AD-AS (Unitat 8): simplificacions que sacrifiquen detall per a guanyar claredat.

L’economista britànica Joan Robinson ho va expressar memorablement: «Un model que tinguera en compte tots els detalls de la realitat seria tan complex com la realitat mateixa i, per tant, igual d’incomprensible». La qualitat d’un economista es mesura en bona part per la seua capacitat de triar què simplificar i què no.

Economia positiva i economia normativa

Tota discussió econòmica barreja habitualment dos tipus d’afirmacions que convé distingir amb cura.

• L’economia positiva descriu el que és, el que ha sigut o el que serà davall certes hipòtesis. Les seues afirmacions són verificables: «la desocupació a Espanya va ser de l’11,3 % en el tercer trimestre de 2024 segons l’EPA» és una afirmació positiva. Pot ser certa o falsa, però es pot comprovar.
• L’economia normativa prescriu el que hauria de ser. Les seues afirmacions contenen judicis de valor: «la desocupació a Espanya és massa alta» és normativa. L’afirmació incorpora un criteri sobre quin és el nivell acceptable, criteri que no es deduïx de les dades sinó dels valors de qui parla.

La distinció no implica que l’economia normativa siga menys legítima que la positiva: les decisions de política econòmica són necessàriament normatives perquè trien entre objectius (més ocupació o menys inflació?, més eficiència o més equitat?). El que sí que exigix el rigor científic és no presentar com a positiu el que és normatiu: confondre els dos plans és la font de molta mala discussió pública.

Un exemple clar: durant dècades el manual estàndard afirmava que pujar el salari mínim necessàriament destruïa ocupació. En 1994, Card i Krueger van comparar restaurants de Nova Jersey i Pennsilvània i van mostrar que l’ocupació no va caure. L’estudi —part de la credibility revolution premiada amb el Nobel 2021— va obligar la professió a matisar afirmacions que es donaven per evidents (ho desenvoluparem en la Unitat 9). Moralitat: en economia, el positiu depén del disseny empíric tant com de la teoria.

Experiments en economia

Durant molt de temps es va pensar que l’economia no podia fer experiments: a diferència de la química o la biologia, no es pot recrear una economia en un laboratori. La situació ha canviat profundament en les últimes dos dècades.

• L’economia del comportament (que veurem en la Unitat 2) ha incorporat experiments de laboratori amb persones reals per a estudiar biaixos cognitius i desviacions de la racionalitat. Daniel Kahneman, premi Nobel 2002, va ser pioner en esta línia.
• Els experiments aleatoritzats de camp (randomised controlled trials) s’han convertit en un mètode estàndard per a avaluar polítiques públiques. Esther Duflo, Abhijit Banerjee i Michael Kremer van rebre el premi Nobel en 2019 per aplicar esta metodologia a l’estudi de la pobresa.
• Els anomenats experiments naturals, com el de Card i Krueger sobre el salari mínim, aprofiten diferències institucionals (canvis legals en una regió i no en una altra) per a inferir efectes causals amb tècniques economètriques modernes.

Esta obertura metodològica ha fet que l’economia contemporània estiga molt més basada en evidència empírica del que estava fa una generació. Convé transmetre-ho a l’alumnat: l’economia no és sols teories abstractes; és també un treball intensiu amb dades.

Les dificultats específiques del mètode econòmic

A diferència de les ciències naturals, l’economia s’enfronta a tres dificultats estructurals que convé reconéixer amb honestedat:

• Impossibilitat de la majoria d’experiments a escala. No es pot fer un experiment real amb la política monetària d’un país.
• Variables socials que canvien amb la mateixa anàlisi (l’anomenat efecte Lucas: les expectatives dels agents es modifiquen quan saben que alguna cosa va a canviar, alterant el resultat).
• Impossibilitat d’un control complet de l’entorn. El que ocorre en una economia depén de tantes variables que aïllar causes és sempre parcial.

Estes dificultats no invaliden l’economia com a ciència, però sí que expliquen per què entre economistes seriosos hi ha desacords legítims sobre qüestions empíriques en les quals en física, per exemple, hi hauria consens ple.

Connexió amb la resta del curs

El vist en esta unitat funciona com a mapa de les onze següents. L’escassetat i l’elecció (Unitat 2) estén la lògica de Robbins a les decisions individuals reals, incloent-hi desviacions de la racionalitat (economia del comportament). La planificació financera personal (Unitat 3) porta la teoria de l’elecció al terreny domèstic. Els Blocs B i C (Unitats 4-10) desenvolupen microeconomia i macroeconomia com dos formes distintes de mirar el mateix problema econòmic. Les polítiques econòmiques (Unitat 11) mostren com el sector públic intervé en una economia mixta. I la Unitat 12 tanca el curs amb els reptes contemporanis —globalització, sostenibilitat, digitalització, desigualtat— en els quals es juguen les grans decisions col·lectives del segle XXI.

Glossari

• Escassetat: desajust estructural entre uns recursos limitats i unes necessitats i desitjos pràcticament il·limitats. És la raó de ser de l’economia.
• Economia: ciència social que estudia com les persones i les societats assignen recursos escassos entre fins alternatius (Robbins, 1932).
• Cost d’oportunitat: valor de la millor alternativa a la qual es renuncia en prendre una decisió. No és un cost comptable, sinó un cost real en termes del sacrificat.
• Frontera de possibilitats de producció (FPP): representació de totes les combinacions eficients de dos béns que una economia pot produir amb els seus recursos i tecnologia donats.
• Eficiència: situació en la qual els recursos estan plenament aprofitats (un punt sobre la FPP). La ineficiència indica recursos ociosos; la inabastabilitat, recursos o tecnologia insuficients.
• Factors de producció: recursos amb els quals es produïx: terra (renda), treball (salari), capital (interés) i iniciativa empresarial (benefici).
• Bé lliure / bé econòmic: el bé lliure no és escàs ni té preu (l’aire net); el bé econòmic és escàs i té preu en algun mercat.
• Agents econòmics: les famílies, les empreses i el sector públic (més el sector exterior a escala internacional), les decisions dels quals es relacionen en el flux circular de la renda.
• Sistema econòmic: conjunt d’institucions amb què una societat respon al què, com i per a qui produir. Tres tipus purs: mercat, planificació central i mixt.
• Economia positiva / normativa: la positiva descriu el que és i és verificable; la normativa prescriu el que hauria de ser i incorpora judicis de valor.
• Model econòmic: representació simplificada de la realitat la validesa de la qual es jutja per la seua utilitat explicativa, no pel seu realisme descriptiu.
• Mà invisible: metàfora d’Adam Smith (1776) segons la qual els preus coordinen la producció i el consum sense un planificador central.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací tens algunes lectures i recursos per a anar més enllà:

• Principios de economía — N. Gregory Mankiw (10a ed., 2024), capítols 1-2. Per què encaixa: els famosos “deu principis de l’economia” són la millor síntesi introductòria de l’escassetat, el cost d’oportunitat i el pensament marginal.
• La economía del bien común — Jean Tirole (2017), capítol 1. Per què encaixa: el Nobel 2014 explica en llenguatge accessible per a què servix l’economia com a ciència social i per què importa al ciutadà. Disponible en castellà.
• Cómo se hicieron ricos los países ricos — Erik S. Reinert (Crítica, 2007). Per què encaixa: un contrapunt crític que qüestiona la mà invisible com a recepta universal de desenvolupament. Útil per a discutir economia normativa a classe.
• The Power of the Market — sèrie Free to Choose, Milton Friedman (1980, episodi 1). Per què encaixa: la defensa clàssica del sistema de mercat, ideal per a contrastar amb la mirada de Reinert i entrenar l’esperit crític.
• Freakonomics — Steven Levitt i Stephen Dubner (2005), o el seu podcast homònim. Per què encaixa: mostra el mètode econòmic aplicat a preguntes inesperades, il·lustrant la diferència entre correlació i causalitat.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o per a pensar individualment en tancar la unitat:

1. La definició de Robbins presenta l’economia com a ciència de l’elecció, no dels diners. Quines decisions purament personals (el teu temps lliure, els teus estudis) tenen estructura econòmica encara que no hi haja diners pel mig?
2. Els sistemes econòmics purs no existixen. Quin grau d’intervenció pública et pareix desitjable i per què? És esta una pregunta d’economia positiva o normativa?
3. Un punt per davall de la FPP indica recursos ociosos. Quins recursos creus que l’economia espanyola està infrautilitzant hui i què impedix aprofitar-los?
4. Joan Robinson deia que un model realista fins a l’últim detall seria tan incomprensible com la realitat. On està, al teu parer, la frontera entre “simplificar útilment” i “simplificar enganyant”?