Fronteres de paper: drets humans i Unió Europea

Temps estimat de lectura: ~18 min · Sabers (Decret 108/2022): B2.1–B2.4 · Prerequisits: unitat 1 (fonts del dret i jerarquia).

En acabar esta unitat sabràs:

• Què significa ser ciutadà d’un món globalitzat, més enllà de l’eslògan.
• Qui pot signar tractats, qui pot demandar i qui no, i per què.
• Com funciona de veritat el sistema de drets humans de l’ONU, i quins límits té.
• Per què Estrasburg i Luxemburg no són el mateix, encara que tothom els confonga.
• Què decidix la Unió Europea, qui ho decidix i com acaba arribant al teu mòbil.

Guarda’t eixa pregunta. Tota la unitat és, en el fons, un intent de respondre-la amb precisió, perquè la resposta canvia molt segons a quina porta truques: no és el mateix un comité de l’ONU que el Tribunal d’Estrasburg, ni cap dels dos s’assembla al que fa la Unió Europea.

Un món amb les fronteres poroses

Globalització és el nom que donem a un procés vell que en les últimes dècades s’ha accelerat: persones, mercaderies, diners, dades i idees circulen a una velocitat que les fronteres estatals ja no controlen del tot. La samarreta que portes posada ha creuat tres o quatre països abans d’arribar-te; el vídeo que vas veure anit estava allotjat en un servidor d’un altre continent; el preu del pa que esmorzes depén d’una collita a milers de quilòmetres.

Per al Dret això és un problema seriós, perquè el Dret va nàixer territorial. Un Estat mana dins de les seues fronteres. Però els problemes ja no hi caben: la contaminació, l’evasió fiscal, les pandèmies, les plataformes digitals i el canvi climàtic no respecten mapes. D’ací que haja anat apareixent un dret per damunt dels Estats, fet de tractats i d’organitzacions.

Analitzar bé un problema exigix separar el que és global del que és local, perquè la solució viu en nivells distints. La pujada del preu del lloguer a la teua ciutat té una part global —tipus d’interés, inversió internacional— i una part estrictament local —llicències, sòl, ordenances municipals—. Confondre-les porta a demanar l’impossible a l’ajuntament o a resignar-se davant del que sí que es pot canviar.

Qui és qui fora de les fronteres

En Dret intern, els subjectes són fàcils: persones físiques i jurídiques. En l’internacional la llista és més rara, perquè no tots els que actuen tenen els mateixos poders.

La fila més interessant és la tercera. Durant segles, el Dret internacional va ser un assumpte exclusiu entre Estats: una persona no hi pintava res. El gran canvi del segle XX és que l’individu passa a poder reclamar directament contra el seu propi Estat davant d’òrgans internacionals. És exactament el que va fer Ángela González Carreño, i és una possibilitat que fa huitanta anys no existia.

Els drets humans i Nacions Unides

El 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, es funda l’ONU. Tres anys després, el 1948, la seua Assemblea General aprova la Declaració Universal de Drets Humans. Convé dir una cosa que s’omet quasi sempre: la Declaració no és un tractat. És una declaració solemne, sense força obligatòria directa. La seua enorme influència ve d’haver-se convertit en la referència moral i política de tot el que va vindre després.

El que sí que obliga són els tractats que la desenvolupen. El 1966 s’aproven els dos grans Pactes: el de Drets Civils i Polítics i el de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Després arriben els tractats sectorials, cadascun amb el seu comité d’experts que vigila el compliment: discriminació racial, discriminació contra la dona (CEDAW), drets de la infància, persones amb discapacitat, tortura.

Tres cercles, no un

Una persona a Espanya està protegida per tres sistemes superposats que la gent barreja constantment. Val la pena mirar-los junts abans de continuar.

El Consell d’Europa és una organització distinta de la Unió Europea, molt més àmplia i anterior. El seu tractat estrella és el Conveni Europeu de Drets Humans de 1950, i el seu tribunal és el TEDH, amb seu a Estrasburg. Davant d’ell pot demandar directament una persona contra un Estat, esgotada la via interna. Les seues sentències són vinculants.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, fa una altra cosa: interpreta el Dret de la Unió i garantix que s’aplique igual a tots els Estats. A ell no hi arribes tu amb una demanda: hi arriba el teu cas, si el jutge espanyol que el porta planteja una qüestió prejudicial per a preguntar com s’ha d’interpretar una norma europea.

La Unió Europea: què és i qui decidix

La Unió Europea naix d’una idea deliberadament poc romàntica. Després de dues guerres mundials, Robert Schuman i Jean Monnet proposen el 1950 posar en comú el carbó i l’acer de França i Alemanya: si les indústries que fabriquen armes estan entrellaçades, la guerra entre elles es torna materialment difícil. D’aquella comunitat de sis països ix, setanta anys després, una Unió de vint-i-set amb mercat únic, moneda compartida per bona part d’ells i un ordenament propi.

El decisiu per a nosaltres és el que els Estats van fer en entrar: van atribuir l’exercici de competències a la Unió. No és una aliança de cooperació com tantes altres. En les matèries atribuïdes, qui decidix és la Unió, i el que decidix s’aplica ací.

Fixa’t en el repartiment, perquè és més equilibrat del que se sol dir. La Comissió proposa i defén l’interés comú de la Unió, no el de cap país. El Parlament Europeu, elegit directament per la ciutadania cada cinc anys, i el Consell de la Unió Europea, format pels ministres de cada Estat, decidixen junts: cap dels dos no pot aprovar una norma tot sol. El Consell Europeu —els caps d’Estat o de Govern— marca l’orientació política però no legisla. I el Tribunal de Justícia interpreta.

El cabal comunitari i els tipus de norma

El conjunt de tot el que la Unió ha produït —tractats, normes, sentències, principis— s’anomena cabal comunitari (acquis communautaire). És el que un país candidat ha d’acceptar íntegrament abans d’entrar: no es negocia el fons, es negocia el calendari.

La distinció entre reglament i directiva és la que més es pregunta i la més fàcil de recordar amb un exemple. El Reglament General de Protecció de Dades és un reglament: el mateix text regix a Lisboa i a Tallin. En canvi, la normativa que fixa la garantia mínima dels productes que compres és una directiva: obliga Espanya a garantir un mínim, i Espanya ho incorpora a la seua pròpia llei, i fins i tot pot millorar-ho.

I ací connecta amb la unitat anterior: quan una norma espanyola contradiu una norma europea aplicable, el jutge espanyol inaplica l’espanyola. No cal derogar-la ni esperar el Tribunal Constitucional. Això és la primacia, i és la diferència pràctica més gran entre el Dret de la Unió i la resta del Dret internacional.

Glossari

• Globalització: procés d’intensificació dels fluxos de persones, béns, capitals, dades i idees a escala mundial, que desborda la capacitat reguladora dels Estats aïllats.
• Ciutadania global: consciència de pertinença a una comunitat humana més àmplia que el propi Estat, amb drets que corresponen a la persona pel fet de ser-ho.
• Subjecte de Dret internacional: entitat amb capacitat per a ser titular de drets i obligacions internacionals; per excel·lència, l’Estat.
• Tractat internacional: acord escrit entre subjectes de Dret internacional que produïx obligacions jurídiques per als qui el signen i ratifiquen.
• Declaració Universal de Drets Humans (1948): text solemne de l’Assemblea General de l’ONU, sense força obligatòria directa, que és la referència de tot el sistema posterior.
• Comité de tractat: òrgan d’experts que vigila el compliment d’un tractat de drets humans de l’ONU i pot emetre dictàmens sobre queixes individuals.
• Dictamen: pronunciament d’un comité de tractat que declara la violació i recomana reparació, sense execució forçosa automàtica.
• Conveni Europeu de Drets Humans (1950): tractat del Consell d’Europa el compliment del qual controla el Tribunal Europeu de Drets Humans.
• TEDH: Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg; pertany al Consell d’Europa, no a la Unió Europea.
• TJUE: Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg; interpreta el Dret de la Unió, habitualment per qüestió prejudicial.
• Qüestió prejudicial: pregunta que un jutge nacional dirigix al TJUE sobre la interpretació o validesa d’una norma europea aplicable al seu cas.
• Cabal comunitari: conjunt de drets i obligacions que vinculen els Estats membres, inclosos tractats, normes, sentències i principis.
• Reglament europeu: norma obligatòria en tots els seus elements i directament aplicable a tots els Estats membres.
• Directiva: norma que obliga l’Estat a assolir un resultat, deixant-li triar la forma; requerix transposició.
• Primacia: regla per la qual el jutge nacional inaplica la norma interna que contradiga una norma europea aplicable.

Per a aprofundir

• Carta de les Nacions Unides (1945) i Declaració Universal (1948). Per què encaixa: la Declaració cap en tres pàgines i es llig en deu minuts. Val la pena llegir-la sencera una vegada a la vida, i esta és una bona ocasió.
• EUR-Lex, el portal oficial del Dret de la Unió. Per què encaixa: ahí hi ha el text de qualsevol reglament o directiva, gratis i en castellà, amb la fitxa de transposició. És el BOE europeu.
• Base de dades HUDOC del TEDH. Per què encaixa: recull les sentències d’Estrasburg, moltes traduïdes. Buscar-hi «España» dona una idea molt concreta d’on falla el nostre sistema.
• Informes país d’Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Per què encaixa: mostren com una ONG, que no és subjecte de Dret internacional, hi influïx igualment a través de la documentació i la pressió pública.

Preguntes per a reflexionar

1. Si un dictamen de l’ONU no s’executa tot sol, té sentit acudir a un comité? Què s’hi guanya a més de la reparació econòmica?
2. La Unió Europea decidix sobre matèries que els seus Estats li van atribuir. On posaries tu el límit del que un país hauria de poder cedir? Justifica-ho amb un exemple concret.
3. Una empresa multinacional pot tindre més pressupost que molts Estats i, tanmateix, no és subjecte de Dret internacional. Et sembla coherent? Quins problemes genera?
4. Busca una notícia local d’esta setmana i separa-hi allò global d’allò local. Quina part del problema podria resoldre el teu ajuntament i quina no en depén gens?
5. El requisit d’esgotar la via interna allarga anys qualsevol reclamació internacional. Per què creus que existix? Què passaria si no existira?