L'economia: escassetat, elecció i cost d'oportunitat

Temps de lectura: ~30 min · Sabers: escassetat i elecció, béns i factors de producció, cost d’oportunitat i FPP, agents econòmics, sistemes econòmics · Abans de començar: res, és la primera unitat del curs.

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar d’on naix l’economia i per què «no hi ha res gratis».
• Distingir tipus de necessitats, tipus de béns i els quatre factors de producció.
• Calcular un cost d’oportunitat i llegir una frontera de possibilitats de producció.
• Reconéixer els quatre agents econòmics i comparar mercat, planificació i economia mixta.

Pensa en un dissabte qualsevol. Tens 20 € de paga, una vesprada lliure i un mòbil amb bateria. Amb els 20 € pots anar al cine o comprar-te la dessuadora que portes setmanes mirant, però no les dues coses. Amb la vesprada pots quedar, estudiar per a l’examen de dilluns o vore tres capítols seguits, però no tot alhora. I amb el mòbil pots jugar fins que s’apague o guardar bateria per a tornar a casa. Cap d’eixes decisions ix al telenotícies, i tanmateix totes són decisions econòmiques: tries què fer amb una cosa que no dona per a tot.

És probable que fins ara hages associat la paraula economia amb gràfics de la borsa, discursos de polítics o el preu de l’habitatge. Tot això també és economia, però és la capa de fora. Per dins, l’economia és molt més senzilla i molt més pròxima: és l’estudi de com les persones, les empreses i els països decidixen què fer amb el que tenen quan no poden tindre-ho tot. Com que ningú pot tindre-ho tot, l’economia està en la teua butxaca, en la nevera de casa teua, en l’horari de l’institut i, com acabes de vore, en l’aixeta de sis milions de persones.

Esta unitat obri el curs amb les idees que faràs servir en totes les altres: d’on naix l’economia (l’escassetat), què volem (necessitats), amb què ho aconseguim (béns, servicis i factors de producció), quin preu real té triar (el cost d’oportunitat), qui tria (els agents econòmics) i com s’organitza una societat per a repartir el que produïx (els sistemes econòmics). Anem per parts.

Què és l’economia? Triar quan no hi ha per a tot

Si els diners foren infinits, si el dia tinguera mil hores i si l’aigua dels embassaments no s’acabara mai, no caldria esta assignatura. Agafaríem el que volguérem, quan volguérem, i ningú hauria de renunciar a res. El problema és que això no passa mai, ni tan sols per a la persona més rica del planeta, que tampoc pot estar en dos llocs alhora ni viure dos-cents anys.

Els desitjos humans són pràcticament il·limitats. Quan en cobrixes un, n’apareix un altre: qui no té mòbil en vol un; qui el té en vol un de millor; qui té el millor vol que li dure més la bateria. Davant d’eixa llista sense final, els mitjans per a satisfer-los (els diners, el temps, les matèries primeres, les persones que treballen, les màquines) són limitats. Eixe desajust és l’escassetat, i d’ací ix tota la resta.

Convé desmuntar un malentés des del principi: escassetat no és el mateix que pobresa. Una família amb molts ingressos també viu en escassetat, perquè tampoc pot comprar tot el que li agradaria ni té temps per a fer tot el que vol. I l’aigua de Barcelona en 2024 no era escassa perquè els barcelonins foren pobres, sinó perquè plovia menys del que la ciutat consumia. L’escassetat és una característica del món, no del teu compte bancari.

La definició de Robbins, traduïda a la teua edat

La definició d’economia que més es fa servir des de fa quasi un segle la va escriure l’economista britànic Lionel Robbins en 1932, en un llibre amb un títol molt poc atractiu, Ensayo sobre la naturaleza y significación de la ciencia económica. Diu així:

«L’economia és la ciència que estudia la conducta humana com una relació entre fins i mitjans escassos que tenen usos alternatius.»

Sona a argot, però en realitat té tres peces que ja coneixes. Els fins són el que volem: menjar, viatjar, aprovar, tindre un mòbil que funcione. Els mitjans escassos són el que tenim per a aconseguir-ho: la paga, les hores del dia, els recursos d’un país. I els usos alternatius són la clau de tot: els mateixos 20 € servixen per al cine o per a la dessuadora; la mateixa vesprada servix per a estudiar o per a quedar; els mateixos litres d’aigua servixen per a una dutxa, per a una piscina o per a regar un camp d’encisams. Si cada mitjà servira només per a una cosa, no caldria triar. Com que servixen per a diverses, cal fer-ho, i l’economia estudia com triem.

Economia positiva i economia normativa

Quan sentiu parlar d’economia us trobareu dos tipus de frases molt distintes, i convé saber separar-les des del primer dia.

• Una afirmació positiva descriu com són les coses i es pot comprovar amb dades. «La taxa d’atur a Espanya va tancar 2024 en el 10,6 %» (INE, EPA del quart trimestre de 2024) és una afirmació positiva: pot ser verdadera o falsa, i per a saber-ho n’hi ha prou amb mirar l’estadística.
• Una afirmació normativa diu com haurien de ser les coses i inclou un juí de valor. «El salari mínim hauria de pujar més» o «l’Estat gasta massa» són afirmacions normatives: es poden discutir amb arguments, però no es demostren amb una dada.

La diferència importa perquè moltes discussions econòmiques barregen les dues coses. Que el salari mínim interprofessional de 2025 siga de 1.184 € al mes en 14 pagues (Reial Decret 87/2025) és un fet. Que siga alt, baix o just és una opinió, i opinions raonables n’hi pot haver diverses. Al llarg del curs us demanarem les dues coses: primer les dades, després el vostre juí, i mai confondre l’una amb l’altre.

Micro i macro en dues frases

La microeconomia mira de prop: una família que decidix què comprar, una empresa que decidix què fabricar, el preu del pa o de l’entrada del cine. La macroeconomia mira des de lluny: l’atur, la inflació, el creixement d’un país, el que fa l’Estat amb els impostos. En este curs fareu les dues: la micro sobretot en les Unitats 2 i 3, i la macro en les Unitats 4, 5, 6 i 9.

Necessitats, béns i servicis: el que volem i amb què ho cobrim

Triem perquè volem cobrir necessitats: la sensació que ens falta alguna cosa i el desig d’aconseguir-la. No totes pesen igual, i per això se solen classificar en dos grups.

• Les necessitats primàries són les que cal cobrir per a viure i estar sa: menjar, beure, dormir, abrigar-se, tindre un sostre, rebre atenció mèdica. Si no les cobrixes, la teua vida corre perill.
• Les necessitats secundàries milloren el teu benestar, però podries sobreviure sense elles: viatjar, tindre un mòbil nou, anar a un concert, portar una marca concreta de sabatilles.

La frontera entre unes i altres no és fixa. Fa trenta anys ningú «necessitava» connexió a internet; hui, sense ella, no pots matricular-te, fer tràmits amb l’administració ni entregar molts treballs de l’institut. El que una societat considera necessari canvia amb el temps, amb el lloc i amb la renda. Per això l’exercici útil no és memoritzar llistes, sinó preguntar-te amb honestedat, davant de cada compra, si estàs cobrint una necessitat o simplement un caprici del moment. Tornarem a esta pregunta en la Unitat 7, quan parlem de consum responsable.

Béns i servicis

Cobrim les necessitats amb béns i amb servicis. Un bé és una cosa material, que es pot tocar i emmagatzemar: una poma, una bicicleta, un llibre, un mòbil. Un servici és una cosa que algú fa per tu i que no es pot guardar: un tall de cabell, una classe de conduir, un viatge en tren, una consulta mèdica, una hora de gimnàs. En l’economia espanyola els servicis pesen molt més que els béns: quasi tres de cada quatre persones ocupades treballen en el sector servicis (INE, EPA 2024).

Quatre maneres de classificar els béns

Els economistes classifiquen els béns de diverses formes, i cada una respon a una pregunta distinta.

Segons la seua escassetat: lliures o econòmics. Un bé lliure és tan abundant que està disponible per a tot el món sense cost i sense haver de produir-lo: l’aire que respires, la llum del sol, l’aigua del mar per a banyar-se. Un bé econòmic és escàs: cal produir-lo, costa treball i recursos, i per això té un preu. L’economia s’ocupa dels segons, que són quasi tots. I fixa’t que un mateix recurs pot passar d’una categoria a una altra: l’aigua que cau del cel és lliure; l’aigua neta que arriba a la teua aixeta, no, i a Barcelona en 2024 es va tornar tan escassa que calgué racionar-la.

Segons el seu ús: de consum o de capital. Un bé de consum satisfà directament una necessitat: l’entrepà, la samarreta, el videojoc. Un bé de capital (o de producció) servix per a fabricar altres béns: el forn d’una fleca, el camió de repartiment, l’ordinador amb què treballa un dissenyador. El mateix objecte pot ser una cosa o una altra segons qui l’use: el portàtil amb què veus sèries és de consum; el mateix portàtil en mans d’una programadora és de capital.

Segons la seua duració: duradors o no duradors. Un bé durador s’usa moltes vegades abans d’esgotar-se (una llavadora, una bici, un abric). Un bé no durador desapareix en usar-lo (el menjar, la gasolina, el gel de dutxa). La distinció importa per al pressupost: els duradors es paguen una vegada i servixen anys; els no duradors tornen cada setmana.

Segons qui els pot usar: privats o públics. Un bé privat el consumix una persona i, en fer-ho, ja no el pot consumir una altra: si et menges l’entrepà, ningú més se’l menja. Un bé públic pot ser usat per moltes persones alhora sense que es gaste i sense poder deixar fora qui no paga: l’enllumenat d’un carrer, un far a la costa, la defensa nacional. Com que ningú pagaria voluntàriament per un fanal que també il·lumina el seu veí, els béns públics els sol proporcionar l’Estat amb els impostos. Ho vorem en la Unitat 6.

Els factors de producció: amb què es fabrica tot

Els béns i els servicis no apareixen en les prestatgeries per art de màgia. Cal produir-los, i per a produir cal combinar uns recursos que els economistes anomenen factors de producció. Tradicionalment en són tres, i hui se’n sol afegir un quart.

• Terra o recursos naturals. Tot el que ve de la natura i s’usa per a produir: el sòl que es cultiva, l’aigua, els minerals, la fusta, el petroli, la pesca, l’energia del sol i del vent. És el factor que la sequera de 2024 va posar en primer pla.
• Treball. L’esforç físic i intel·lectual de les persones. A Espanya, a finals de 2024, hi havia 21,86 milions de persones ocupades (INE, EPA del quart trimestre de 2024): agricultors, cambreres, programadors, metgesses, repartidors, professors. Totes aporten treball.
• Capital. Els béns fabricats per les persones que servixen per a produir altres béns: màquines, ferramentes, edificis, vehicles, ordinadors, carreteres. Ací cal anar amb compte amb la paraula, perquè al carrer «capital» significa diners, i en economia no.
• Iniciativa empresarial. La capacitat de combinar els altres tres factors, assumir el risc i organitzar-ho tot perquè n’isca un producte. Sense algú que decidisca què fer, com i amb qui, la terra, el treball i les màquines es queden quiets. A esta figura li dedicarem el Bloc II del curs (Unitats 10 a 12).

Amb què es paga cada factor

Ningú cedix els seus recursos gratis. Cada factor de producció rep una retribució per participar en la producció, i cada una té nom propi.

Fixa’t que el benefici és l’únic pagament que no està garantit: el salari es cobra encara que l’empresa venga poc, i l’interés es paga encara que el negoci no funcione, però el benefici només existix si, després de pagar renda, salaris i interessos, sobra alguna cosa. Per això diem que qui emprén assumix el risc. Tot això reapareixerà amb detall en la Unitat 5 (salaris) i en la Unitat 10 (empresa).

El cost d’oportunitat i la frontera de possibilitats de producció

Arribem a la idea més important de la unitat, i probablement de tot el curs. Com que hi ha escassetat, cal triar; i cada vegada que tries una cosa, renuncies automàticament a una altra. Al valor d’eixa altra cosa l’anomenem cost d’oportunitat.

Torna al dissabte del principi. Tenies 20 € i vas triar el cine. El que has pagat són 12 €, però el que t’ha costat de veritat és la dessuadora que ja no pots comprar-te. Si la teua germana decidix dedicar la vesprada a estudiar, el cost d’oportunitat no és zero: és el partit que no ha jugat. I quan el Govern va decidir en 2024 que les piscines privades no s’ompliren, el cost d’oportunitat de mantindre l’aigua en les dutxes i en els hospitals van ser els banys d’estiu que no hi va haver.

Este concepte obliga a pensar millor. La pregunta fluixa és «quant costa això?». La pregunta bona és «a què estic renunciant si ho faig?». Qui s’acostuma a fer-se la segona pren decisions més encertades amb els seus diners, amb el seu temps i, més avant, amb la seua carrera professional.

La frontera de possibilitats de producció

Per a vore el cost d’oportunitat d’un país sencer, els economistes fan servir un dibuix molt senzill: la frontera de possibilitats de producció (FPP). Imagina una economia que només produïx dues coses (és una simplificació, però servix) i que fa servir tots els seus recursos de la millor manera possible. La FPP és la línia que unix totes les combinacions màximes d’eixos dos béns que pot fabricar.

I com s’arriba a un punt que hui és inabastable? Només hi ha dos camins: més recursos (més persones treballant, més màquines, més terra cultivable) o millor tecnologia (produir més amb el mateix). En els dos casos la frontera sencera es desplaça cap a fora. A això l’anomenem creixement econòmic, i és el tema de la Unitat 2. El contrari també passa: una sequera, una guerra o una pandèmia destruïxen recursos i la frontera es mou cap a dins.

Prova-ho tu mateix: introduïx les dades de la fira (o de qualsevol parell de béns que se us ocórrega a classe) i observa com es corba la frontera.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

El cost d’oportunitat també es mesura en temps

Els diners es veuen; el temps, no. Però el temps és el recurs més escàs que tens, perquè no es pot estalviar ni recuperar: l’hora que passa, va passar. Per això el cost d’oportunitat de les decisions sobre el teu temps sol ser el més alt i el que menys calculem. Un exemple per a vore-ho amb números.

Els agents econòmics i el flux circular de la renda

Fins ací hem parlat de «triar» com si triara una sola persona. En realitat, en una economia decidixen milions de persones i organitzacions alhora, i per a estudiar-les s’agrupen en quatre agents econòmics.

• Les famílies (o economies domèstiques): totes les persones que viuen juntes i comparteixen ingressos i despeses, inclosa una persona que viu sola. A Espanya hi ha al voltant de 19 milions de llars (INE, 2024). Les famílies consumixen béns i servicis i oferixen treball i estalvi.
• Les empreses: organitzacions que combinen els factors de producció per a produir béns i servicis i vendre’ls. Hi ha al voltant de 3,4 milions d’empreses actives a Espanya (INE, DIRCE 2024), i la immensa majoria són menudes.
• El sector públic (o Estat, en sentit ampli): el Govern central, les comunitats autònomes, els ajuntaments i la Seguretat Social. Cobra impostos, presta servicis (sanitat, educació, carreteres, policia), paga pensions i ajudes, i posa les regles. A Espanya gestiona una mica més del 45 % de tot el que es produïx en un any (Eurostat, 2024).
• El sector exterior: la resta del món. Comprem fora (importacions) i venem fora (exportacions). El mòbil que portes a la butxaca quasi segur que es va fabricar a Àsia, i els 93,8 milions de turistes internacionals que van visitar Espanya en 2024 (INE, Frontur) són sector exterior comprant servicis espanyols.

El flux circular: ningú gasta sense que un altre cobre

Els quatre agents no viuen aïllats: s’intercanvien coses contínuament, i eixos intercanvis formen un circuit. L’esquema que ho resumix s’anomena flux circular de la renda, i la idea bàsica cap en una frase: tota despesa d’un és ingrés d’un altre.

Comença pel circuit senzill entre famílies i empreses. Les famílies oferixen a les empreses el seu treball (i també el seu estalvi, la seua terra, els seus locals); a canvi reben salaris, interessos, rendes i beneficis. Amb eixos diners, les famílies compren a les empreses els béns i servicis que estes produïxen. Així, els diners fan voltes: ixen de les empreses com a salari, tornen a elles com a pagament d’una compra, ixen una altra vegada com a salari. Quan ta mare cobra la seua nòmina i la gasta al supermercat, està pagant el salari de la caixera, que al seu torn el gastarà en una altra botiga.

Ara afig-hi el sector públic: cobra impostos a famílies i a empreses, i amb eixos diners paga salaris a funcionaris, compra a empreses (un hospital compra medicaments, un ajuntament contracta la neteja) i entrega transferències (pensions, beques, prestacions per desocupació) que tornen a les famílies. I afig-hi el sector exterior: part del que gasten les famílies ix del país en forma d’importacions, i part del que produïxen les empreses es ven fora en forma d’exportacions.

Este esquema explica per què en economia res passa aïllat. Si les famílies deixen de gastar per por, les empreses venen menys, contracten menys, paguen menys salaris i les famílies gasten encara menys. Si l’Estat puja els impostos, les famílies tenen menys diners per a comprar, però l’Estat en té més per a gastar. Tot està connectat, i el flux circular és el mapa per a no perdre’s. El farem servir en la Unitat 4 per a entendre els diners i en la Unitat 6 per a entendre els impostos.

Els sistemes econòmics: mercat, planificació i economia mixta

Tota societat, siga quina siga la seua mida o la seua època, ha de respondre a tres preguntes: què produir (més hospitals o més autopistes?, més blat o més habitatges?), com produir-ho (amb més màquines o amb més persones?, contaminant o sense contaminar?) i per a qui (qui rep el que es produïx: qui més paga, qui més ho necessita, tots per igual?). A la manera en què una societat organitza eixes respostes l’anomenem sistema econòmic, i al llarg de la història n’hi ha hagut bàsicament tres.

L’economia de mercat: decidixen els preus

En una economia de mercat les tres preguntes les responen milions de decisions individuals de famílies i empreses, coordinades pels preus. Ningú ordena a un agricultor que plante taronges: si el preu de la taronja puja perquè molta gent la vol, plantar taronges es torna rendible i més agricultors ho fan. Si baixa, deixen de fer-ho. Els mitjans de producció (terra, fàbriques, màquines) són de propietat privada, cada u busca el seu propi benefici i l’Estat intervé el mínim.

El primer a explicar com funciona este mecanisme va ser l’escocés Adam Smith en 1776, en La riqueza de las naciones. La seua idea més famosa és la de la «mà invisible»: cada persona, buscant el seu propi interés, acaba produint el que els altres necessiten, com si una mà invisible ho haguera organitzat. L’avantatge del mercat és que s’adapta ràpid i sense que ningú haja de saber-ho tot. El seu inconvenient és que no garantix que tot el món tinga cobertes les necessitats bàsiques, que pot generar molta desigualtat i que hi ha coses que no produïx bé tot sol: els béns públics dels quals parlàvem abans, o l’aire net.

L’economia de planificació central: decidix l’Estat

En una economia de planificació central les tres preguntes les respon l’Estat a través d’un pla. Els mitjans de producció són de propietat pública, un organisme central decidix quantes sabates, tractors i habitatges es fabriquen, a quin preu i qui els rep, i les empreses es limiten a complir les quotes. Va ser el sistema de la Unió Soviètica entre 1917 i 1991, dels països de l’Est d’Europa fins a 1989 i, encara hui, en bona mesura, de Cuba i Corea del Nord.

El seu avantatge teòric és que pot garantir que ningú es quede sense el bàsic i dirigir els recursos cap a objectius col·lectius. El seu problema pràctic és enorme: ningú té tota la informació que cal per a decidir des d’un despatx quantes bombetes necessita cada poble el mes que ve. El resultat històric van ser magatzems plens de coses que ningú volia, prestatgeries buides de coses que tots volien i cues interminables per a aconseguir-les.

L’economia mixta: el cas d’Espanya

Cap país del món funciona hui com un mercat pur ni com una planificació pura. Totes les economies desenvolupades són economies mixtes: la majoria de les decisions les pren el mercat, però l’Estat intervé de forma important per a corregir el que el mercat fa malament, proporcionar béns públics i garantir uns mínims a tota la població.

Espanya és un exemple de manual. La Constitució de 1978 reconeix en el seu article 38 «la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat», i alhora establix en l’article 128 que «tota la riquesa del país en les seues distintes formes i siga quina siga la seua titularitat està subordinada a l’interés general» i admet la iniciativa pública en l’activitat econòmica. A la pràctica això significa que el bar de la cantonada, Inditex i el fabricant del teu mòbil són empreses privades que competixen en el mercat, mentre que la sanitat, l’educació obligatòria, les pensions o les carreteres les paga i organitza sobretot l’Estat. I significa que l’Estat pot fixar regles quan creu que el resultat del mercat no és acceptable: un salari mínim, un límit de velocitat, una zona de baixes emissions o un racionament d’aigua.

Economia en el teu dia a dia: la paga, el temps i el mòbil

Tot l’anterior pot semblar cosa de governs i grans empreses, però les mateixes idees funcionen a l’escala de la teua vida, i de fet és ahí on resulten més útils. Tres exemples.

La paga. Cada euro que tens només es pot gastar una vegada. Si et gastes la paga del mes en dues eixides, el cost d’oportunitat són les sabatilles per a les quals portaves estalviant. I al revés: si estalvies per a les sabatilles, el cost són les eixides. No hi ha una decisió correcta per a tot el món, però sí que hi ha una manera correcta de decidir: sabent a què renuncies. En la Unitat 7 aprendràs a fer un pressupost perquè eixa decisió no et prenga per sorpresa a final de mes.

El temps. La setmana té 168 hores per a tot el món, i eixa és l’única cosa en què la persona més rica del país i tu sou exactament iguals. Dormir, anar a l’institut, entrenar, vore els teus amics, estudiar, mirar el mòbil: tot ix de les mateixes 168 hores. Quan una activitat creix, una altra encongix, encara que no ho notes. Fer el compte de tant en tant (quantes hores a la setmana se’n van en el mòbil, i què hauries fet amb elles?) és l’exercici de cost d’oportunitat més incòmode i més útil que existix.

El mòbil. La majoria de les aplicacions que uses són «gratis», i tanmateix darrere de cada una hi ha empreses amb milers d’empleats i beneficis enormes. Amb què les pagues? Amb la teua atenció, que les aplicacions venen als anunciants, i amb les teues dades, que servixen per a dirigir-te publicitat. No és cap secret ni cap conspiració: és un model de negoci, i entendre’l et convertix en un usuari més llest. Hi tornarem en la Unitat 3, en parlar dels mercats, i en la Unitat 8, en parlar dels servicis financers.

I una última idea per a tancar: en la prova PISA 2022 de competència financera, l’alumnat espanyol de 15 anys va obtindre 486 punts, per davall de la mitjana de l’OCDE, que va ser de 498 (OCDE, informe publicat en 2024). No és cap drama, però sí una pista: entendre d’economia no és només cultura general, és una ferramenta perquè ningú prenga decisions per tu. Este curs va d’això.

Què ve després en este curs

Esta unitat és la base de tota la resta. Has vist que l’economia naix de l’escassetat, que triar té un cost d’oportunitat, que produir exigix combinar factors, que quatre agents s’intercanvien contínuament treball, béns, diners i impostos, i que hi ha tres formes d’organitzar tot això. En la Unitat 2 (Producció, creixement i sostenibilitat) voràs com es desplaça la frontera de possibilitats de producció i quin preu ambiental té créixer. En la Unitat 3 (Els mercats: oferta, demanda i competència) obriràs el mecanisme dels preus que ací només hem anomenat.

Després, el curs seguix el flux circular peça a peça: els diners i els bancs (Unitat 4), el treball i la nòmina (Unitat 5), l’Estat i els impostos (Unitat 6), la teua economia personal (Unitats 7 i 8), el sector exterior i la Unió Europea (Unitat 9) i, en el Bloc II, l’empresa i l’emprenedoria (Unitats 10 a 12).

Glossari

• Economia: ciència que estudia com les persones i les societats trien fer servir uns mitjans escassos, que tenen usos alternatius, per a satisfer necessitats quasi il·limitades.
• Escassetat: desajust entre el que desitgem (quasi il·limitat) i els mitjans disponibles per a aconseguir-ho (limitats). És l’origen de tota decisió econòmica.
• Economia positiva: la que descriu com són les coses amb afirmacions que es poden comprovar amb dades.
• Economia normativa: la que opina sobre com haurien de ser les coses i inclou juís de valor.
• Necessitat: sensació que falta alguna cosa i desig de cobrir-la. Primària si és imprescindible per a viure; secundària si millora el benestar.
• Bé lliure: bé tan abundant que està disponible sense cost i sense produir-lo (l’aire, la llum del sol).
• Bé econòmic: bé escàs que cal produir i que, per això, té preu.
• Bé de capital: bé produït que servix per a produir altres béns (màquines, edificis, ferramentes). No s’ha de confondre amb els diners.
• Bé públic: bé que moltes persones poden usar alhora sense que s’esgote i sense poder excloure qui no paga (enllumenat, fars, defensa).
• Factors de producció: recursos que es combinen per a produir: terra (renda), treball (salari), capital (interés) i iniciativa empresarial (benefici).
• Cost d’oportunitat: valor de la millor alternativa a la qual es renuncia en prendre una decisió.
• Frontera de possibilitats de producció (FPP): línia que mostra les combinacions màximes de dos béns que una economia pot produir fent servir eficientment tots els seus recursos.
• Agents econòmics: famílies, empreses, sector públic i sector exterior; els quatre grups que prenen decisions econòmiques.
• Flux circular de la renda: esquema que mostra com circulen béns, servicis, factors i diners entre els agents econòmics.
• Economia mixta: sistema en què el mercat pren la majoria de les decisions i l’Estat intervé per a corregir-lo, proporcionar béns públics i garantir mínims. És el sistema d’Espanya.

Per a aprofundir

Si la unitat t’ha deixat amb ganes de més, estos recursos estan pensats per a la teua edat i són gratuïts o fàcils de trobar:

• Finanzas para todos (finanzasparatodos.es), del Banc d’Espanya i la CNMV. Per què encaixa: explica sense vendre res com prendre decisions amb els diners, i la seua secció per a jóvens enllaça directament amb la idea de cost d’oportunitat.
• INE Explica (ine.es/explica), el portal educatiu de l’Instituto Nacional de Estadística. Per què encaixa: ensenya a llegir les xifres que hem fet servir en la unitat (atur, llars, empreses, turistes) i a distingir una dada d’una opinió.
• Portal de la sequera de la Generalitat de Catalunya (sequera.gencat.cat). Per què encaixa: mostra l’estat dels embassaments i les fases de restricció en temps real; és el cas d’obertura amb dades actualitzades.
• Economía para andar por casa (Carlos Rodríguez Braun i altres, LID Editorial, 2012). Per què encaixa: preguntes de la vida diària («per què és tan car el cine?») respostes en dues pàgines cada una, amb el vocabulari d’esta unitat.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. Durant l’emergència de 2024, la Generalitat va racionar l’aigua per quantitat i per usos en compte de deixar que pujara el preu fins que només la fera servir qui poguera pagar-la. Quins avantatges i inconvenients té cada camí? Quin hauries triat tu, i per a qui hauria sigut pitjor?
2. Fes la llista de les cinc aplicacions en què passes més temps a la setmana. Cap no et cobra. Amb què les estàs pagant, i quin és el cost d’oportunitat d’eixes hores?
3. El benefici és l’únic pagament a un factor de producció que no està garantit. Et pareix just que qui assumix el risc puga guanyar molt més que qui aporta el treball? Canvia la teua resposta en una cooperativa com Mondragón?