Els mercats: oferta, demanda i competència

Temps de lectura: ~28 min · Sabers: mercat, demanda, oferta, equilibri, preus màxims i mínims, tipus de mercat, competència · Abans de començar: Unitats 1 i 2 (escassetat, cost d’oportunitat, factors de producció i sectors).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar per què el preu de quasi tot ix d’una trobada entre compradors i venedors, i quina informació porta dins.
• Predir si un preu pujarà o baixarà quan canvia alguna cosa: una sequera, una moda, un impost o l’arribada d’un competidor.
• Calcular el preu d’equilibri d’un mercat senzill i el que ocorre quan l’Estat fixa un preu màxim o mínim.
• Reconéixer si en un mercat competixen molts, uns pocs o un de sol, i què fa la CNMC quan les empreses es posen d’acord per a no competir.

Penseu en l’última vegada que vau vendre alguna cosa a Wallapop o que vau comprar una entrada per internet. En cap moment va aparéixer un funcionari, una llei o un cap que diguera «això costa tant». El preu va eixir d’una altra cosa: del que vosaltres demanàveu, del que altres estaven disposats a pagar i de quants n’hi havia a cada costat. Si pugeu massa el preu de la bici que veneu, ningú us escriu; si el baixeu massa, en una hora teniu quinze missatges i la sensació d’haver regalat alguna cosa. Eixe estira-i-arronsa, repetit milions de vegades al dia en botigues, apps, llotges i borses, és el que els economistes anomenen mercat.

A la Unitat 1 vam veure que l’escassetat obliga a triar, i a la Unitat 2, com les empreses produïxen els béns i servicis. Faltava una peça: com es decidix a quin preu es venen i qui se’ls emporta. A la majoria de les economies, inclosa l’espanyola, eixa decisió no la pren ningú en concret: la prenen, sense posar-se d’acord, tots els compradors i venedors alhora. Esta unitat explica com és possible, quan funciona bé i quan falla, siga perquè l’Estat decidix intervindre o perquè en un mercat queden tan poques empreses que deixen de competir.

Què és un mercat?

Quan sentiu «mercat» potser penseu en el mercat ambulant del dissabte o en el mercat municipal amb les seues parades de fruita i peix. Per a l’economia, un mercat és alguna cosa més àmplia: qualsevol trobada entre compradors i venedors d’un bé o servici, tinga o no un lloc físic. Wallapop, nascuda a Barcelona el 2013, és un mercat de segona mà; Vinted, un mercat de roba usada; la Bolsa de Madrid, un mercat d’accions d’empreses; Idealista, un mercat d’habitatges. També ho són la cafeteria de l’institut, la parada de bunyols de les festes i l’app on demaneu sopar a domicili. No cal que compradors i venedors es vegen la cara ni que estiguen al mateix país.

En tot mercat hi ha quatre elements. Els demandants (qui vol comprar), els oferents (qui vol vendre), el bé o servici que s’intercanvia i el preu al qual es tanca el tracte. I hi ha tants mercats com béns: el mercat de l’oli d’oliva, el del lloguer a la vostra ciutat, el dels bitllets de tren, el de les sudaderes. A la Unitat 5 veureu que fins i tot el treball s’intercanvia en un mercat, on les famílies oferixen hores i les empreses les demanen a canvi d’un salari.

El preu com a informació

El més important d’un mercat no és el lloc, sinó el que produïx: un preu. I un preu és molt més que un número en una etiqueta. És un resum, comprimit en una sola xifra, de quant valoren eixe bé els qui el volen i de quant costa produir-lo als qui el fan. L’economista austríac Friedrich Hayek ho va explicar el 1945: ningú coneix tota la informació d’una economia, però els preus la repartixen. Un agricultor de Jaén no sap quantes famílies d’Alemanya volen oli enguany; li basta amb veure que el preu puja per a entendre que convé produir-ne més.

Torneu a l’exemple de la bici a Wallapop. Si la poseu a 300 € i en dos setmanes ningú us escriu, el mercat us està dient alguna cosa: a eixe preu, sobra bici. Si la poseu a 80 € i rebeu quinze missatges en una hora, el mercat us diu el contrari: a eixe preu, falten bicis. En el primer cas abaixareu el preu; en el segon, algú us la comprarà i altres catorze es quedaran sense. El preu puja quan falta i baixa quan sobra. Tota la unitat cap en eixa frase; el que seguix és aprendre a usar-la amb precisió.

La demanda: el que els compradors volen

Comencem pel costat de qui compra. La demanda d’un bé és la quantitat que els compradors estan disposats a comprar i poden pagar a cada preu possible, durant un període de temps. Les dos condicions importen. Voler un cotxe esportiu no és demanar-lo: cal, a més, poder pagar-lo. I la demanda no és un número, sinó una llista: quant es compraria a 10 €, quant a 20 €, quant a 30 €.

La llei de la demanda

Imagineu-vos que un grup que us agrada anuncia concert a la vostra ciutat. Si l’entrada costa 25 €, mig institut vol anar-hi. A 60 €, molts s’ho pensen i algun decidix vore’l per streaming. A 150 €, només els fans més incondicionals (o els qui tenen pares generosos) continuen disposats. Res no ha canviat en el concert; ha canviat el preu, i amb ell la quantitat de gent disposada a pagar. Això és la llei de la demanda: quan el preu d’un bé puja, la quantitat demandada baixa, i quan el preu baixa, la quantitat demandada puja, sempre que tota la resta continue igual.

Hi ha dos raons darrere. La primera és l’efecte substitució: quan alguna cosa s’encarix, busquem alternatives (un altre concert, l’streaming, un sopar amb amics). La segona és l’efecte renda: amb els mateixos diners, a un preu més alt podem comprar menys unitats, i algunes persones queden directament fora. Si representem la demanda en un gràfic amb el preu a l’eix vertical i la quantitat a l’horitzontal, ix una corba descendent: com més amunt el preu, més a l’esquerra la quantitat.

(Xifres inventades per a l’exemple.) Fixeu-vos en una cosa que confon molta gent: quan canvia el preu, no canvia «la demanda», sinó la quantitat demandada. Ens movem al llarg de la mateixa corba, d’una fila de la taula a una altra. La demanda, entesa com la taula sencera, només canvia quan canvia alguna cosa distinta del preu.

El que desplaça la demanda

I què pot canviar la taula sencera, és a dir, fer que a cada preu es vulga comprar més (o menys) que abans? Cinc coses, sobretot:

• La renda dels compradors. Amb més diners, la majoria dels béns es demanen més a qualsevol preu: són els béns normals (roba nova, viatges, eixir a sopar). Però hi ha béns inferiors que es demanen menys quan la renda puja, perquè se substituïxen per uns altres de millors: el transport en autobús interurbà quan un pot pagar-se l’AVE, o les marques blanques quan el pressupost dóna per a la marca coneguda. Durant la pujada de preus de 2022 i 2023 moltes famílies espanyoles van fer el camí contrari, i les marques de distribuïdor van guanyar quota als supermercats (Ministerio de Agricultura, Informe del consumo alimentario 2023).
• Els gustos i les modes. Un vídeo viral, una sèrie o un influencer poden desplaçar la demanda d’un producte en qüestió de dies: de sobte tothom vol la mateixa botella d’aigua, les mateixes sabatilles o el mateix ninot. I el contrari també ocorre: quan una moda passa, la demanda torna a l’esquerra sense que el preu haja canviat.
• El preu d’altres béns. Si dos béns servixen per al mateix són substitutius: si el bitllet d’avió Madrid-Barcelona s’abarateix, baixa la demanda del tren, i a l’inrevés; el mateix amb Netflix i HBO, o amb la mantega i la margarina. Si dos béns s’usen junts són complementaris: consola i videojocs, cotxe i gasolina, mòbil i funda. Quan puja el preu d’un, cau la demanda de l’altre.
• Les expectatives. Si espereu que alguna cosa abaixe de preu (el Black Friday és d’ací a dos setmanes), ajorneu la compra i la demanda de hui cau. Si espereu que puge (s’anuncia un impost nou o una pujada del lloguer), avanceu la compra i la demanda de hui puja.
• El nombre de compradors. Més gent volent el bé, més demanda a cada preu. Els 93,8 milions de turistes internacionals que van visitar Espanya el 2024 (INE, Frontur) són compradors afegits al mercat de l’allotjament, la restauració i el lloguer de les ciutats on van, i per això el lloguer a les zones turístiques puja a l’estiu encara que els habitatges siguen els mateixos.

L’oferta: el que els venedors volen

Ara l’altre costat. L’oferta d’un bé és la quantitat que els venedors estan disposats a produir i vendre a cada preu possible, durant un període. Igual que la demanda, és una taula, no un número.

La llei de l’oferta

La llei de l’oferta diu que quan el preu puja, la quantitat oferida puja, i quan el preu baixa, la quantitat oferida baixa. La lògica és la contrària a la dels compradors: a un venedor un preu alt li pareix una oportunitat. Si les sudaderes de l’institut es pagaren a 40 €, el club d’alumnat que les produïx faria hores extra i potser un altre grup s’animaria a fabricar-ne; a 8 €, a penes cobririen el cost de la tela i deixarien de fer-ne. Per això la corba d’oferta és ascendent: com més alt el preu, més a la dreta la quantitat.

Darrere hi ha dos motius. El primer: produir més unitats sol costar més (cal pagar hores extra, comprar matèria primera més cara, llogar més espai), i només compensa fer-ho si el preu ho cobrix. El segon: un preu alt atrau nous venedors. Quan el preu de l’oli d’oliva es va multiplicar per tres entre 2022 i 2023, agricultors que mai no havien plantat oliveres van començar a fer-ho, i l’olivar en regadiu va créixer a Espanya i Portugal (MAPA, Encuesta sobre superficies y rendimientos de cultivos, 2024).

El que desplaça l’oferta

Com amb la demanda, un canvi en el preu del mateix bé ens mou al llarg de la corba. El que desplaça la corba sencera, fent que a cada preu se n’oferisca més o menys que abans, és una altra cosa:

• Els costos de producció. Si puja el preu de l’energia, de les matèries primeres o dels salaris, produir cada unitat costa més i l’oferta es desplaça a l’esquerra: els venedors n’oferixen menys a cada preu. El 2022, amb l’electricitat i el gas disparats després de la invasió d’Ucraïna, moltes fleques, ceràmiques i fàbriques de vidre espanyoles van reduir torns o van parar forns (Banco de España, Informe Anual 2022). Si els costos baixen, ocorre el contrari.
• La tecnologia. Una màquina nova, un programari o un procés millor permeten produir més amb el mateix. És la raó principal que un telèfon amb prestacions equivalents coste hui la meitat que fa deu anys: l’oferta s’ha desplaçat a la dreta (Unitat 2, productivitat).
• El nombre d’empreses. Cada venedor que entra en un mercat afig la seua oferta a la dels altres. L’arribada d’Ouigo i Iryo va desplaçar a la dreta l’oferta de bitllets d’alta velocitat: més trens, més places a cada preu. Quan una empresa tanca o se’n va, l’oferta es desplaça a l’esquerra.
• Les expectatives. Si els venedors esperen que el preu puge, poden guardar producte i oferir-ne menys hui; si esperen que baixe, s’afanyen a vendre. Amb l’oli d’oliva de 2023 hi va haver cooperatives que van retardar vendes esperant preus millors.
• Els impostos i les subvencions. Un impost sobre un bé és, per a qui el ven, un cost més: reduïx l’oferta. Una subvenció és el contrari. L’impost sobre els envasos de plàstic no reutilitzables que va entrar en vigor el 2023 (Ley 7/2022) va encarir produir cada botella; les ajudes del Plan MOVES al cotxe elèctric van abaratir vendre’ls.
• La naturalesa i el clima. En agricultura, pesca o turisme, una sequera, una gelada o una DANA desplacen l’oferta de colp, com vam vore amb la riuada de València a la Unitat 2.

L’equilibri de mercat: on es troben

Ja tenim els dos costats. Posem-los junts amb l’exemple de les sudaderes de l’institut. El club d’alumnat que les fabrica ha preguntat als companys i companyes quantes en comprarien a cada preu, i ha calculat quantes estaria disposat a produir-ne a cada preu. Les xifres són inventades però versemblants:

Provem amb 35 €. A eixe preu el club voldria fabricar 110 sudaderes, però només 30 persones les comprarien. En sobren 80: hi ha un excés d’oferta (o excedent). Què fa un venedor amb 80 sudaderes sense vendre? Abaixar el preu. Provem ara amb 15 €. A eixe preu 110 persones voldrien una sudadera, però al club només li compensa fer-ne 30. En falten 80: hi ha un excés de demanda (o escassetat). Les 30 sudaderes volen, hi ha cua i gent disposada a pagar més només per aconseguir-ne una. Què fa el club? Pujar el preu.

Només hi ha un preu en el qual ningú té motiu per a moure’s: 25 €. A eixe preu es volen comprar exactament les 70 sudaderes que es volen vendre. És el preu d’equilibri, i 70 és la quantitat d’equilibri. Ningú l’ha decidit; el mercat hi ha arribat a base de sobrants i faltants, igual que la bici de Wallapop.

Proveu-ho vosaltres: la ferramenta de baix dibuixa les corbes a partir de dos equacions senzilles, calcula l’equilibri i permet fixar un preu màxim o mínim per a vore l’excés que apareix. Canvieu la demanda o l’oferta i comproveu cap a on es mou el punt de creuament.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

Quan alguna cosa canvia: els desplaçaments

L’equilibri no és un punt fix per sempre. Cada vegada que un dels factors dels apartats anteriors canvia, una corba es desplaça i el mercat busca un equilibri nou. Hi ha només quatre casos bàsics, i convé sabre-se’ls de memòria:

• Puja la demanda (corba de demanda a la dreta): el preu puja i la quantitat puja. Exemple: una onada de calor dispara la demanda de ventiladors.
• Baixa la demanda (corba a l’esquerra): el preu baixa i la quantitat baixa. Exemple: passa la moda d’una joguina.
• Puja l’oferta (corba d’oferta a la dreta): el preu baixa i la quantitat puja. Exemple: entren Ouigo i Iryo a l’AVE.
• Baixa l’oferta (corba a l’esquerra): el preu puja i la quantitat baixa. Exemple: una sequera arruïna la collita.

Quan es mouen les dos corbes alhora, una de les dos variables (preu o quantitat) queda clara i l’altra depén de quina es moga més. Amb això n’hi ha prou per a entendre el 90 % de les notícies econòmiques sobre preus.

El mercat de l’habitatge és l’altre gran exemple, i us afectarà d’ací a pocs anys. Entre 2020 i 2025 el lloguer mitjà a Madrid va passar d’uns 15 € per metre quadrat al mes a més de 22 € (Idealista, 2025). Pel costat de la demanda tot empeny cap amunt: creix la població (Espanya va superar els 49 milions d’habitants el 2025, INE), arriben més estudiants i treballadors a les grans ciutats, i qui espera que els preus continuen pujant intenta tancar contracte com més prompte millor. Pel costat de l’oferta, es construïx poc (el Banco de España va calcular el 2024 que entre 2022 i 2025 faltaven uns 600.000 habitatges nous per a cobrir les llars creades) i una part del parc se n’ha anat al lloguer turístic o de temporada. Demanda a la dreta i oferta quieta o a l’esquerra: el model prediu preus més alts, i això és el que ha passat. La pregunta de què pot fer l’Estat al respecte és la de l’apartat següent.

Quan l’Estat fixa preus

Fins ací, el preu el posava el mercat. Però de vegades el resultat del mercat pareix inacceptable a molta gent, i els governs decidixen intervindre fixant un preu per llei. Ho fan per dos motius oposats: per a protegir els compradors quan el preu d’equilibri els pareix massa alt (el lloguer, les mascaretes el 2020) o per a protegir els venedors quan els pareix massa baix (el salari de qui ven el seu treball, els preus agrícoles). En el primer cas fixen un preu màxim; en el segon, un preu mínim. El model d’oferta i demanda permet predir què passa en cada un, i la predicció no sempre és la que els seus defensors esperen.

Preus màxims: el topall

Un preu màxim és un preu legal per damunt del qual està prohibit vendre. Només té efecte si es fixa per davall de l’equilibri: si el topall està per damunt, el mercat ja es buida a un preu inferior i la llei no canvia res. Quan està per davall, passa el que vam vore amb les sudaderes a 15 €: a eixe preu se’n vol comprar més del que se’n vol vendre, i apareix un excés de demanda que el preu ja no pot corregir perquè té prohibit pujar. L’escassetat es repartix llavors per altres criteris: cues, llistes d’espera, contactes, sort o pagaments ocults.

L’exemple més nítid dels últims anys va ser el de les mascaretes. L’abril de 2020, en plena pandèmia, el Govern va fixar per orde ministerial un preu màxim de 0,96 € per mascareta quirúrgica (Orden SND/354/2020). Durant unes setmanes, les farmàcies les venien al topall i s’esgotaven, mentre apareixien venedors informals a preus molt superiors. A mesura que les fàbriques van augmentar la producció i l’oferta es va desplaçar a la dreta, l’equilibri va baixar per davall del topall, i el novembre de 2020 el Govern el va reduir a 0,62 €.

El cas més discutit és el lloguer. La Ley 12/2023 por el derecho a la vivienda permet a les comunitats autònomes declarar «zones de mercat residencial tensionat» i limitar-hi el preu dels nous contractes. Catalunya va ser la primera a aplicar-ho, en 140 municipis, des del març de 2024. Abans, Berlín havia aprovat el 2020 un sostre als lloguers (Mietendeckel) que el Tribunal Constitucional alemany va anul·lar el 2021, i la mateixa Catalunya havia tingut una llei de topalls el 2020 que el Tribunal Constitucional espanyol va tombar el 2022 per envair competències estatals.

Preus mínims: el sòl

Un preu mínim és un preu legal per davall del qual està prohibit vendre. És la imatge especular del topall: només té efecte si es fixa per damunt de l’equilibri, i llavors provoca un excés d’oferta: a eixe preu se’n vol vendre més del que se’n vol comprar, i el preu no pot baixar per a corregir-ho.

El preu mínim més important de la vostra vida serà el salari mínim interprofessional (SMI), que és un preu mínim al mercat de treball: el preu més baix al qual es pot comprar una hora de treball. El 2025 està fixat en 1.184 € al mes en 14 pagues (Real Decreto 87/2025). Si l’SMI queda per damunt del que algunes empreses estarien disposades a pagar per certs llocs, la teoria prediu que eixos llocs no es crearan o desapareixeran: un excés d’oferta de treball que s’anomena atur. La realitat és més matisada, perquè el mercat de treball no és un mercat de sudaderes: el Banco de España va estimar que la gran pujada de l’SMI de 2019 (un 22 %) va tindre efectes moderats sobre l’ocupació dels treballadors afectats (Documento Ocasional 2210, 2022), i altres estudis troben efectes encara menors. Ho veureu amb calma a la Unitat 5. Altres preus mínims coneguts són els preus de garantia als agricultors a la Política Agrària Comuna de les dècades de 1970 i 1980, que van generar els famosos «llacs de llet» i «muntanyes de mantega» europeus: excedents que ningú comprava al preu fixat.

Tipus de mercat segons la competència

Tot l’anterior suposa que al mercat hi ha molts compradors i molts venedors, i que cap d’ells, per si sol, no pot moure el preu. És una bona descripció de les sudaderes o de l’oli d’oliva, però no de tots els mercats. Quan la vostra família contracta la llum o el mòbil, tria entre unes poques empreses grans; quan compra tabac, només hi ha un canal de venda; quan demanava un bitllet d’AVE el 2019, hi havia una sola companyia. Els economistes classifiquen els mercats segons quants venedors hi ha, si el producte és igual o diferent entre ells i si és fàcil o difícil entrar a competir. D’això depén qui mana sobre el preu.

Competència perfecta: molts venent el mateix

És el mercat que hem estudiat en tota la unitat: moltíssims venedors, un producte homogeni (el tomaca d’un és igual que el d’un altre), informació transparent i entrada lliure. Cap venedor pot pujar el seu preu per damunt del de mercat, perquè perdria totes les vendes: són preu-acceptants. En estat pur quasi no existix, però els mercats agrícoles majoristes s’hi assemblen molt.

Competència monopolística: molts venent alguna cosa pareguda

És el mercat on compreu la majoria de les coses que compreu: moltes empreses, entrada fàcil, però cada una ven un producte un poc distint dels altres, per la seua marca, la seua qualitat, el seu disseny o la seua ubicació. Restaurants, perruqueries, gimnasos, botigues de roba, cafeteries, fleques. Com que el producte no és idèntic, cada empresa té un xicotet poder sobre el seu preu: la pizzeria del vostre barri pot cobrar 2 € més que la del carrer del costat si els seus clients la preferixen, però no 20 €, perquè la del costat existix. Per això estes empreses gasten tant a diferenciar-se: publicitat, decoració, xarxes socials, un nom que es recorde.

Oligopoli: uns pocs grans

Quan el mercat està en mans de poques empreses grans, parlem d’oligopoli. És l’estructura més freqüent als sectors «pesants» de l’economia espanyola. A l’electricitat, Iberdrola, Endesa i Naturgy concentraven el 2024 més del 80 % dels punts de subministrament de les llars (CNMC, Informe de supervisión de los mercados minoristas). A la telefonia mòbil, després de la fusió d’Orange i MásMóvil el 2024, quatre operadors amb xarxa pròpia (Movistar, MasOrange, Vodafone i Digi) es repartixen pràcticament tot el mercat. Als carburants, tres marques (Repsol, Moeve, abans Cepsa, i BP) dominen la xarxa de gasolineres. A la banca, tres entitats (CaixaBank, Santander i BBVA) manegen la majoria dels comptes. I a l’alta velocitat, des de 2022, tres operadors: Renfe, Ouigo i Iryo.

El que distingix l’oligopoli és la interdependència: cada empresa sap que el que faça afectarà les altres i que les altres reaccionaran. Si una gasolinera de l’autopista abaixa 5 cèntims, la de davant ho farà demà; si una teleco llança una tarifa nova, les altres la copien en setmanes. Eixa vigilància mútua pot portar a guerres de preus que beneficien el consumidor (els bitllets de 9 € d’Ouigo el 2021) o, al contrari, que les empreses aprenguen a no molestar-se: a pujar els preus alhora sense necessitat de parlar entre elles. I de vegades, il·legalment, sí que parlen: es posen d’acord per a fixar preus o repartir-se els clients. A això se l’anomena càrtel, i a la Unió Europea està prohibit.

Monopoli: un de sol

Al monopoli hi ha un únic venedor i no existixen substitutius pròxims. Com que no té competència, el monopolista fixa el preu que més li convé, que és sempre més alt, i ven una quantitat menor, que en un mercat competitiu. Els monopolis purs són rars, i molts dels que existixen són públics o estan regulats precisament per això. Adif és l’únic gestor de les vies del tren; Aena, de quasi tots els aeroports comercials; a cada ciutat hi ha una sola xarxa d’aigua potable i una sola xarxa elèctrica de distribució. Són monopolis naturals: construir dos xarxes de canonades sota el mateix carrer seria absurd, així que es permet una de sola i se li regulen les tarifes.

El monopoli que teniu més a prop és el del tabac. A Espanya, la venda al detall de tabac és un monopoli de l’Estat des de fa segles (hui regulat per la Ley 13/1998), que l’exercix a través dels estancs: 12.795 al tancament de 2024, cada un amb una concessió administrativa per a la seua zona (Comisionado para el Mercado de Tabacos, Informe anual 2024). Cap altra botiga pot vendre cigarrets, llevat de les màquines autoritzades que es proveïxen d’un estanc. I fins al 2021, a l’alta velocitat, el monopolista era Renfe.

La CNMC: l’àrbitre de la competència

Si la competència és el que manté els preus baixos i obliga les empreses a millorar, algú ha de vigilar que existisca. A Espanya eixe algú és la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), un organisme públic independent creat per la Ley 3/2013. La CNMC fa tres coses: investiga i sanciona les empreses que pacten preus o es repartixen mercats (càrtels) o que abusen d’una posició dominant; revisa les fusions entre grans empreses per a evitar que un mercat es quede amb massa pocs competidors; i supervisa sectors regulats com l’electricitat, les telecomunicacions o el ferrocarril, d’on ixen les dades del cas d’obertura.

La llei que aplica és la Ley 15/2007 de Defensa de la Competencia, que permet multes de fins al 10 % de la facturació anual de l’empresa infractora. Per què tanta duresa amb els càrtels? Perquè un càrtel és, a la pràctica, un monopoli disfressat: diverses empreses que acorden comportar-se com una de sola per a cobrar preus de monopoli. Qui paga la diferència és el consumidor, o el mateix Estat quan és ell qui compra. Per a destapar-los, la CNMC compta amb un programa de clemència: la primera empresa del càrtel que ho confesse i aporte proves queda exempta de la multa. És un parany dissenyat amb la lògica d’esta unitat: cada membre del càrtel té un incentiu enorme a trair els altres abans que ho facen ells.

El consumidor no sempre és racional

El model d’esta unitat suposa que els compradors coneixen els preus, comparen i trien el que més els convé. És una simplificació útil, però la majoria de les empreses saben que no és del tot certa, i construïxen les seues estratègies sobre eixa diferència. La publicitat no es limita a informar: crea desitjos i associa productes a emocions, i a Espanya les empreses hi van invertir més de 13.000 milions d’euros el 2024 (InfoAdex, 2025). Les modes desplacen la demanda sense que canvie ni el producte ni el preu. I els preus psicològics aprofiten com llegim els números: una samarreta a 19,99 € no costa 20 €, però el cervell registra primer el «19»; els investigadors Manoj Thomas i Vicki Morwitz van demostrar el 2005 que eixe «efecte del dígit de l’esquerra» fa que percebem 19,99 com a clarament més barat que 20,00, encara que la diferència siga d’un cèntim. Les gasolineres porten la mateixa idea als mil·lèsims (1,599 €/litre).

Hi ha més trucs amb nom propi. L’ancoratge: un preu «abans 89 €, ara 59 €» fa que 59 € parega una ganga, encara que el producte mai no s’haja venut a 89 €; per això la llei espanyola exigix des de 2022 que el preu anterior que es mostra en una rebaixa siga el més baix dels trenta dies previs (Ley 7/1996 de comercio minorista, reformada pel Real Decreto-ley 24/2021). L’escassetat artificial («només queden 2 habitacions», «oferta vàlida fins a mitjanit») empeny a decidir sense comparar. I les subscripcions que es renoven soles compten amb que no ens en recordem de cancel·lar-les. Res d’això no invalida el model d’oferta i demanda: els preus continuen pujant quan falta producte i baixant quan en sobra. Però recorda que la demanda, la corba que hem dibuixat tan neta, la formen persones amb pressa, emocions i biaixos, i que una part de la faena de les empreses consistix a moure-la a favor seu. A la Unitat 7 aprendreu a defensar-vos.

Què ve després en este curs

Amb esta unitat es tanca la primera mirada al mercat. Ja sabeu d’on ixen els preus i per què es mouen. A la Unitat 4, El diner, els bancs i la inflació, fareu el salt d’un preu a tots els preus: què passa quan pugen quasi tots alhora, com es mesura i qui intenta frenar-ho. A la Unitat 5, El mercat de treball, aplicareu oferta i demanda al bé que vosaltres mateixos vendreu prompte, les vostres hores, i reprendreu l’SMI com a preu mínim amb tots els seus matisos.

Més avant, la Unitat 6 explicarà quan el mercat falla per si sol (contaminació, monopolis, béns que ningú produiria sense l’Estat) i què fan els impostos amb els preus; la Unitat 7 us entrenarà contra els trucs de l’apartat anterior; i la Unitat 9 portarà el model als mercats internacionals. Quan a les Unitats 10 a 12 dissenyeu la vostra pròpia idea d’empresa, la primera pregunta que us fareu serà d’esta unitat: en quin tipus de mercat entrareu i quant de poder tindreu per a posar el vostre preu.

Glossari

• Mercat: conjunt de compradors i venedors d’un bé o servici i el mecanisme pel qual acorden un preu. No necessita lloc físic.
• Demanda: quantitat d’un bé que els compradors estan disposats a comprar, i poden pagar, a cada preu possible durant un període.
• Llei de la demanda: quan el preu d’un bé puja, la quantitat demandada baixa, i viceversa, si tota la resta continua igual.
• Bé normal / bé inferior: bé la demanda del qual puja quan augmenta la renda (normal) o baixa quan augmenta la renda (inferior).
• Béns substitutius / complementaris: béns que servixen per al mateix (tren i avió) o que s’usen junts (consola i videojocs).
• Oferta: quantitat d’un bé que els venedors estan disposats a produir i vendre a cada preu possible durant un període.
• Llei de l’oferta: quan el preu d’un bé puja, la quantitat oferida puja, i viceversa, si tota la resta continua igual.
• Preu d’equilibri: preu al qual la quantitat demandada coincidix amb la quantitat oferida i el mercat es buida.
• Excés d’oferta / excés de demanda: situació en què, a un preu donat, se’n vol vendre més del que se’n vol comprar (sobra producte) o a l’inrevés (falta producte).
• Preu màxim: preu legal per damunt del qual no es pot vendre; si està per davall de l’equilibri, provoca escassetat.
• Preu mínim: preu legal per davall del qual no es pot vendre; si està per damunt de l’equilibri, provoca excedent.
• Competència perfecta: mercat amb moltíssims venedors d’un producte idèntic, en el qual cap no pot influir en el preu.
• Oligopoli: mercat dominat per poques empreses grans que es vigilen mútuament i poden coordinar-se.
• Monopoli: mercat amb un únic venedor sense substitutius pròxims, que fixa el preu.
• Càrtel: acord il·legal entre empreses competidores per a fixar preus, limitar la producció o repartir-se els clients.
• CNMC: Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, organisme públic independent que vigila la competència i sanciona els càrtels a Espanya.

Per a aprofundir

Si esta unitat us ha picat la curiositat, ací teniu recursos accessibles i gratuïts:

• Blog de la CNMC (blog.cnmc.es). Per què encaixa: explica en llenguatge planer els casos reals de càrtels, fusions i sectors regulats que apareixen en esta unitat, amb les xifres de cada expedient; és la font directa de l’apartat de competència.
• Geoportal de gasolineras del Ministerio para la Transición Ecológica (geoportalgasolineras.es). Per què encaixa: mostra el preu de cada gasolinera d’Espanya actualitzat diàriament; compareu el preu en una autopista, en un poble amb una sola estació i en una ciutat amb deu, i veureu l’oligopoli en un mapa.
• El economista camuflado, de Tim Harford (Temas de Hoy, 2007). Per què encaixa: el primer capítol explica per què un café costa el que costa segons on estiga la cafeteria, i els següents recorren competència, monopolis i trucs de preus amb humor i sense fórmules.
• Informes mensuales del mercado del aceite de oliva del MAPA (mapa.gob.es). Per què encaixa: permeten seguir cada mes com la collita i les existències mouen el preu en origen; l’exemple de la unitat continua en temps real.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. El preu de l’oli es va triplicar per una sequera sense que ningú fera res dolent. Us pareix just que un aliment bàsic s’encarisca així? Si l’Estat haguera fixat un preu màxim el 2023, què hauria passat amb l’oli als supermercats, segons el model?
2. Els topalls al lloguer a Catalunya van abaixar el preu dels contractes que es van signar i van reduir el nombre de contractes. Qui guanya i qui perd amb eixa combinació? Canviaria la vostra resposta si fóreu un llogater amb contracte, algú que busca pis o un propietari?
3. La liberalització de l’AVE va abaixar els preus un 40 %, i quatre anys després els tres operadors tornaven a pujar-los sense posar-se d’acord. Hauria d’intervindre la CNMC encara que no hi haja càrtel? Quina diferència hi ha entre competir poc i pactar?