Persona, família i propietat: el Dret civil de la teua vida

Temps estimat de lectura: ~24 min · Sabers (Decret 108/2022): B4.1–B4.5 · Prerequisits: unitat 1 (branques del Dret i fonts) i unitat 3 (repartiment de competències).

En acabar esta unitat sabràs:

• Per què respondre d’un dany no és el mateix que ser castigat per ell.
• Què canvia el dia que fas díhuit anys, jurídicament parlant.
• Què pot i què no pot decidir algú quan fa testament.
• Què mirar abans de firmar el teu primer contracte de lloguer.
• De qui és una cançó que puges a internet, i durant quant de temps.

Guarda la pregunta. Per respondre-la cal saber abans què és exactament la legítima i per què existix, i això arriba a mitja unitat.

El Dret que t’acompanya sense que te n’adones

El Dret civil regula les relacions entre particulars en peu d’igualtat: ni hi ha una Administració manant ni un Estat castigant. Només persones que compren, lloguen, es casen, tenen fills, presten diners, hereten i, de vegades, es fan mal.

La seua norma central és el Codi Civil, de 1889, que continua vigent amb centenars de reformes damunt. És el text legal més longeu dels que estudiaràs, i eixa longevitat explica moltes de les seues raresses: hi conviu llenguatge huitcentista amb reformes d’este mateix segle.

El primer que convé aclarir és què significa respondre civilment, perquè la paraula es confon constantment amb la responsabilitat penal.

Ser persona davant del Dret

Tot l’edifici civil es recolza en un concepte: la personalitat jurídica, que és l’aptitud per ser titular de drets i obligacions. En el Dret espanyol la personalitat d’una persona física s’adquirix amb el naixement i s’extingix amb la mort. Entre eixos dos moments, eres algú per a l’ordenament.

D’ací se’n deriven dues capacitats que es confonen a diari i no són el mateix:

Un bebé de tres dies pot ser propietari d’un pis: té capacitat jurídica. No el pot vendre: no té capacitat d’obrar. Els seus progenitors actuen per ell, amb límits i, per a actes importants, amb autorització judicial.

La majoria d’edat s’assolix als díhuit anys, i amb ella arriba un canvi jurídic complet: pots contractar, votar, casar-te, obrir una empresa, respondre dels teus deutes i ser jutjat com a adult. També existix l’emancipació, que anticipa bona part d’eixos efectes als setze, encara que l’emancipat encara necessita consentiment per prendre diners a préstec o vendre immobles.

Al costat de les persones físiques hi ha les persones jurídiques: associacions, fundacions, societats mercantils. No existixen físicament, però el Dret les tracta com a subjectes: tenen nom, domicili, patrimoni propi i poden demandar i ser demandades. Eixa separació entre el patrimoni de la societat i el dels seus socis és la raó de ser de figures com la societat limitada.

Els drets de la personalitat

Hi ha drets que no es compren, no es venen i no es poden cedir, perquè van units a la persona: són els drets de la personalitat. La Constitució els recull i una llei de 1982 els protegix civilment.

• Vida i integritat física i moral.
• Honor: la reputació de la persona davant d’imputacions que la desmereixen.
• Intimitat personal i familiar: l’esfera que un decidix no compartir.
• Pròpia imatge: ningú no pot captar, reproduir o publicar la teua imatge sense consentiment, llevat d’excepcions taxades.
• Nom i identitat.

Són irrenunciables i imprescriptibles: no pots firmar un contracte cedint el teu honor, i el pas del temps no els extingix. Sí que pots autoritzar usos concrets de la teua imatge, i eixa autorització és revocable indemnitzant els danys.

Família: el que el Dret reconeix i el que ordena

El Dret de família regula tres coses: com es formen les parelles, quina relació jurídica hi ha entre progenitors i fills i què passa amb el patrimoni enmig de tot això.

El matrimoni és un acte jurídic que exigix consentiment lliure, capacitat i una forma determinada. Es pot celebrar davant d’autoritat civil o en forma religiosa amb efectes civils, i des de 2005 el poden contraure dues persones del mateix sexe amb els mateixos drets i obligacions.

Casar-se canvia el patrimoni, i això sorprén molta gent: el matrimoni activa un règim econòmic matrimonial. Si no es pacten capitulacions davant de notari, a la Comunitat Valenciana regix per defecte la societat de guanys: el que cada cònjuge guanya durant el matrimoni passa a ser comú, mentre que el que ja tenia o hereta continua sent seu. El règim alternatiu més habitual és la separació de béns, en què cadascú conserva el que és seu i respon dels seus propis deutes.

La filiació és el vincle jurídic entre progenitors i fills. Pot ser per naturalesa o per adopció, i la Constitució imposa una regla clara: els fills són iguals davant de la llei amb independència de la seua filiació. La distinció entre fills «legítims» i «il·legítims» va desaparéixer de l’ordenament espanyol el 1981, i amb ella tota diferència de drets hereditaris.

De la filiació naix la pàtria potestat, que no és un poder sobre els fills sinó un conjunt de deures: vetlar per ells, tindre’ls en la seua companyia, alimentar-los, educar-los i administrar els seus béns. S’exercix sempre en benefici del fill, i un jutge la pot limitar o retirar.

Quan la parella es trenca, la llei separa dos plans que es mesclen a les converses. La pàtria potestat se sol mantindre compartida: les decisions importants —col·legi, sanitat, residència— continuen sent dels dos. La guarda i custòdia decidix amb qui conviu el menor en el dia a dia, i pot ser individual o compartida. I la pensió d’aliments és un dret del fill, no de qui la cobra: per això no s’hi pot renunciar en un acord entre adults.

Des de 2005, el divorci no exigix al·legar causa ni separar-se prèviament: n’hi ha prou que hagen passat tres mesos des del matrimoni i que ho demane un sol dels cònjuges. El Dret va deixar de jutjar per què es trenca una parella i va passar a ocupar-se només de les conseqüències.

Herències: el que es pot decidir i el que no

En morir una persona, el seu patrimoni no desapareix: es transmet. I ací el Dret espanyol pren una decisió que no tots els països compartixen: limita la llibertat de decidir a qui.

El testament és l’acte pel qual una persona disposa dels seus béns per a després de la seua mort. El més habitual amb diferència és l’obert notarial: s’atorga davant de notari, que comprova la capacitat, redacta i conserva l’original. També existixen l’hològraf, escrit enterament a mà i firmat pel testador, que després ha de ser autenticat judicialment, i el tancat, hui quasi en desús. Un testament es pot canviar tantes vegades com es vulga: val l’últim.

El que no es pot és repartir lliurement tot. La llei reserva una part, la legítima, als hereus forçosos: en primer lloc els descendents; a falta d’ells, els ascendents; i en tot cas el cònjuge vidu, amb un dret d’usdefruit.

Quan hi ha fills, dos terços de l’herència estan compromesos: un terç es repartix a parts iguals entre ells —la legítima estricta—, i un altre terç, el de millora, també els correspon, encara que qui testa tria com distribuir-lo entre ells. Només el terç de lliure disposició pot anar a qualsevol persona.

Si no hi ha testament, s’obri la successió intestada i hereta qui la llei diga, en l’ordre de l’esquema. Convé desmentir ací una creença molt estesa: l’Estat no hereta «si no hi ha papers». L’Estat és l’últim cridat, quan no queda cap parent fins al quart grau.

I queda la desheretació, que és de què tracta el cas d’esta unitat. Privar un hereu forçós de la seua legítima només és possible per causes taxades al Codi Civil, cal expressar-les al testament i, si el desheretat les nega, correspon als hereus provar-les. No n’hi ha prou amb no portar-se bé.

Propietat i contractes

La propietat és el dret a usar, gaudir i disposar d’una cosa, amb els límits que establisquen les lleis. La coda final importa tant com la resta: la Constitució sotmet la propietat privada a la seua funció social, i per això existixen l’expropiació forçosa per causa justificada i amb indemnització, les normes urbanístiques o els límits al que es pot fer amb un edifici protegit.

Els béns es transmeten i s’usen mitjançant contractes. Estos són els quatre que la llei civil regula amb més detall, i els que més et trobaràs:

El que es crea també és propietat

Quan escrius una cançó, fas una foto o programes una aplicació, adquirixes drets sobre això. Però no tot es protegix igual, i confondre les dues famílies és l’error habitual.

La propietat intel·lectual protegix obres literàries, artístiques i científiques, inclòs el programari. Naix amb la creació mateixa: no cal registrar res, encara que el registre servix com a prova. Comprén dos blocs que es comporten de manera molt distinta:

• Els drets morals —ser reconegut com a autor i exigir el respecte a la integritat de l’obra— són irrenunciables i intransmissibles. No es venen ni caduquen de la mateixa manera.
• Els drets d’explotació —reproduir, distribuir, comunicar públicament, transformar— sí que es cedixen, i són els que es negocien en qualsevol contracte editorial o discogràfic. Duren, com a regla general, tota la vida de l’autor i setanta anys després de la seua mort, després dels quals l’obra passa al domini públic i la pot usar qualsevol.

La propietat industrial protegix el que té aplicació comercial: marques, noms comercials, patents, dissenys. Ací sí que cal registrar, davant de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques, i la protecció dura un termini determinat: la patent, vint anys improrrogables; la marca, deu anys renovables indefinidament.

Quan la propietat és de diversos

Un edifici de veïns planteja un problema jurídic curiós: cada pis té un amo distint, però la teulada, l’ascensor, la façana i el portal són de tots. La llei resol eixa mescla amb la propietat horitzontal.

Cada propietari té el seu element privatiu —el seu habitatge— i una quota de participació sobre els elements comuns, expressada en un percentatge que figura a l’escriptura. Eixa quota determina quant paga de despeses i quant pesa el seu vot.

Distinta de la propietat horitzontal és la comunitat de béns: diverses persones són cotitulars d’una mateixa cosa sense divisió en parts, com tres germans que hereten una casa. Cadascun té una quota ideal, tots la poden usar sense excloure els altres i qualsevol pot demanar-ne la divisió en qualsevol moment. La llei presumix les quotes iguals si no consta una altra cosa.

Glossari

• Dret civil: branca del Dret privat que regula la persona, la família, la propietat, els contractes i les successions.
• Responsabilitat civil: obligació de reparar el dany causat a un altre, mitjançant indemnització o reposició.
• Responsabilitat contractual: la que naix de l’incompliment d’un contracte previ entre les parts.
• Responsabilitat extracontractual: la que naix de causar un dany sense que hi haguera relació contractual, per culpa o negligència.
• Personalitat jurídica: aptitud per ser titular de drets i obligacions; s’adquirix amb el naixement i s’extingix amb la mort.
• Capacitat jurídica: aptitud per ser titular de drets, que correspon a tota persona sense excepció.
• Capacitat d’obrar: aptitud per exercir un mateix els drets dels quals se n’és titular.
• Emancipació: situació que anticipa als setze anys bona part dels efectes de la majoria d’edat.
• Mesures de suport: mecanismes que assistixen una persona amb discapacitat en l’exercici de la seua capacitat jurídica, i que substituïxen l’antic model d’incapacitació.
• Persona jurídica: entitat —associació, fundació, societat— a la qual el Dret reconeix personalitat i patrimoni propis.
• Drets de la personalitat: drets inherents a la persona, com l’honor, la intimitat i la pròpia imatge, irrenunciables i intransmissibles.
• Règim econòmic matrimonial: conjunt de regles que regixen el patrimoni dels cònjuges durant el matrimoni.
• Societat de guanys: règim en què els guanys obtinguts durant el matrimoni són comuns a tots dos cònjuges.
• Separació de béns: règim en què cada cònjuge conserva la titularitat i la gestió del seu propi patrimoni.
• Capitulacions matrimonials: escriptura pública en què els cònjuges pacten el seu règim econòmic.
• Filiació: vincle jurídic entre progenitors i fills, per naturalesa o per adopció, amb iguals efectes.
• Pàtria potestat: conjunt de deures i facultats dels progenitors respecte dels fills menors, exercit sempre en benefici d’estos.
• Guarda i custòdia: atribució de la convivència diària amb el menor després d’una ruptura, individual o compartida.
• Testament: acte personal i revocable pel qual una persona disposa dels seus béns per a després de la seua mort.
• Hereu forçós: persona a la qual la llei reserva una part de l’herència; en primer lloc, els descendents.
• Legítima: porció de l’herència de la qual el testador no pot disposar lliurement.
• Millora: terç de l’herència que el testador repartix entre els seus descendents com preferisca.
• Successió intestada: la que s’obri quan no hi ha testament vàlid, i en què hereta qui la llei determina per ordre.
• Acceptació a benefici d’inventari: forma d’acceptar una herència responent dels seus deutes només fins on arriben els béns heretats.
• Desheretació: privació de la legítima a un hereu forçós, només per les causes taxades a la llei i expressades al testament.
• Propietat: dret d’usar, gaudir i disposar d’una cosa, amb els límits establits per les lleis i la seua funció social.
• Arrendament: contracte pel qual es cedix l’ús temporal d’una cosa a canvi d’una renda.
• Propietat intel·lectual: protecció de les obres literàries, artístiques i científiques, que naix amb la creació.
• Domini públic: situació d’una obra els drets d’explotació de la qual han expirat i que pot ser utilitzada lliurement.
• Propietat industrial: protecció de marques, patents i dissenys, que exigix registre.
• Propietat horitzontal: règim dels edificis dividits en pisos, amb elements privatius i elements comuns.
• Quota de participació: percentatge que correspon a cada propietari en els elements comuns i que determina les seues despeses i el seu vot.
• Comunitat de béns: situació en què una mateixa cosa pertany proindivís a diverses persones.

Per aprofundir

• El Codi Civil al BOE, amb el seu cercador per articles. Per què encaixa: els articles 29 a 34, 806 a 822 i 1902 són la columna vertebral d’esta unitat i es lligen sorprenentment bé.
• El web del Consell General del Notariat, secció de guies ciutadanes. Per què encaixa: explica testaments, herències i capitulacions amb llenguatge planer i sense vendre res, perquè el notari no competix per clients.
• El cercador de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques. Per què encaixa: es pot comprovar en dos minuts si el nom que havíeu pensat per a un projecte ja està registrat per un altre. És una experiència que es recorda.
• La sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny de 2014 sobre desheretació per maltractament psicològic. Per què encaixa: és curta, s’entén sense ser jurista i mostra com s’interpreta una norma vella sense canviar-la.

Preguntes per reflexionar

1. Hauria de poder una persona deixar tota la seua herència a qui vulga? Busca un argument sòlid a favor de la legítima i un altre en contra, i només després decidix.
2. Gravar i difondre un vídeo d’un company sense permís pot vulnerar tres drets alhora. Per què creus que socialment no es percep com una cosa greu? Què faria falta perquè canviara?
3. El Dret protegix més l’inquilí que l’arrendador en diversos punts. Està justificat eixe desequilibri? Quin efecte pot tindre sobre l’oferta d’habitatge de lloguer?
4. Els drets morals d’autor no es poden vendre. Et sembla coherent en una indústria en què tota la resta es negocia? Pensa en un cas concret.
5. El Tribunal Constitucional va anul·lar una llei valenciana sense entrar en si era bona o dolenta. Pot una norma justa ser invàlida? Què protegix eixa distinció?