Sistema financer, diners i banca

Temps estimat de lectura: 40-45 min · Sabers LOMLOE: C.5, A.4 · Prerequisits: Unitat 3 (planificació financera personal: estalvi, productes bancaris, Euríbor des del costat del consumidor).

En acabar esta unitat sabràs:

• Definir les tres funcions dels diners (mitjà de pagament, unitat de compte, depòsit de valor) i reconéixer les seues formes històriques i actuals.
• Distingir els agregats monetaris M0, M1, M2 i M3 segons el seu grau de liquiditat i calcular-los a partir d’un balanç simple.
• Explicar la creació de diners bancaris i calcular el multiplicador dels diners a partir del coeficient de reserves.
• Descriure l’arquitectura institucional del sistema financer europeu i espanyol (BCE, Eurosistema, Banc d’Espanya, CNMV, DGSFP).
• Diferenciar el mercat primari del secundari i la renda fixa de la renda variable.
• Reconéixer el paper de la fintech i les criptomonedes com a innovació financera i els riscos que comporten.

El sistema financer és el conjunt d’institucions, mercats i productes que canalitzen els diners des dels qui tenen capacitat d’estalvi cap als qui necessiten finançament per a invertir o consumir. És, en certa manera, el sistema circulatori de l’economia: sense ell, l’estalvi d’uns no trobaria manera de convertir-se en la inversió d’altres, i l’economia s’aturaria. Esta unitat mira el sistema financer des de dalt —com s’organitza, quin paper complixen els bancs, com es creen els diners, què supervisa el BCE—, mentres que la Unitat 3 el va mirar des de baix, des de la perspectiva del consumidor que obri un compte o demana una hipoteca.

El currículum LOMLOE ho demana així: comprendre el funcionament del sistema financer i la tipologia i procés de creació dels diners, junt amb el paper dels bancs en l’economia. Recorrerem en ordre el següent: primer què són els diners i quines formes tenen, després com es mesura la quantitat de diners (agregats monetaris) i com la banca els crea del no-res en part, després l’arquitectura institucional —BCE, Eurosistema, Banc d’Espanya, CNMV—, els mercats financers i, finalment, les novetats disruptives: fintech, neobancs, criptomonedes i l’euro digital.

Els diners: definició, funcions i formes

Els diners semblen una de les coses més òbvies del món —tots els fem servir a diari—, però la seua naturalesa és bastant menys evident del que aparenta. Un bitllet de 50 € és, físicament, un tros de paper imprés (en realitat, cotó i polímers). No val 50 € pel seu contingut material. Val 50 € perquè tots acceptem que val 50 € i perquè el Banc Central Europeu respalda eixa acceptació. Els diners, en la seua forma actual, són abans de res una convenció social institucionalitzada.

Les tres funcions clàssiques dels diners

Des d’Aristòtil, l’economia identifica tres funcions que qualsevol cosa ha de complir per a ser considerada diners:

• Mitjà de pagament (o de canvi). Servix per a comprar béns i servicis sense haver de recórrer al bescanvi. Un forner accepta euros pel seu pa perquè sap que amb eixos euros podrà després comprar farina, pagar la llum o anar al cine. Sense un mitjà de pagament acceptat, qualsevol intercanvi exigiria doble coincidència de necessitats: el forner només podria comerciar amb qui volguera pa i alhora tinguera alguna cosa que el forner volguera.
• Unitat de compte. Servix per a mesurar i comparar el valor de béns molt distints en una escala comuna. Diem que un café costa 1,50 €, una hora de fontaner 40 € i un pis 200.000 €. Sense unitat de compte comuna, comparar el valor de coses diferents seria pràcticament impossible.
• Depòsit de valor. Permet traslladar capacitat de compra al llarg del temps: estalviar hui per a gastar demà. Perquè complisca bé esta funció, el seu valor ha de ser estable. En contextos d’hiperinflació —Alemanya 1923, Zimbàbue 2008, Veneçuela 2017-2022— els diners deixen de ser depòsit de valor: la gent intenta desfer-se’n així que els rep, perquè cada hora perden poder adquisitiu.

Formes històriques dels diners

Al llarg de la història, els diners han pres formes molt distintes:

• Diners mercaderia. Béns amb valor intrínsec —sal, bestiar, petxines, or, plata— que complien les funcions dels diners. La paraula salari ve del llatí sal: als soldats romans se’ls pagava en part amb sal.
• Diners metàl·lics (moneda). Monedes encunyades de metall preciós, garantides per l’autoritat emissora. Va dominar des de l’Antiguitat fins al segle XIX.
• Diners representatius (patró or). Bitllets emesos per l’Estat però convertibles en or a una paritat fixa. El sistema vigent entre 1870 i la Primera Guerra Mundial, amb reedicions parcials després (Bretton Woods, 1944-1971).
• Diners fiduciaris (fiat money). Bitllets i monedes sense respatler en metall preciós, l’acceptació dels quals es basa en la confiança en l’autoritat emissora i en la seua declaració com a moneda de curs legal. És la forma dominant des de 1971, quan el president estatunidenc Richard Nixon va suspendre la convertibilitat del dòlar en or.
• Diners bancaris o electrònics. Els apunts comptables en els comptes bancaris, transferibles mitjançant targetes, transferències o aplicacions. A l’eurozona actual representen més del 90 % dels diners en circulació. Quan algú diu «tinc 5.000 € al banc», no hi ha 5.000 € en bitllets guardats en una caixa amb el seu nom: hi ha una anotació comptable que el banc es compromet a lliurar-li en efectiu si ho demana.
• Diners digitals. Una categoria recent que inclou des de sistemes de pagament instantani (Bizum, Wero) fins a criptomonedes (Bitcoin, stablecoins) i futures CBDC (Central Bank Digital Currencies), com l’euro digital que el BCE preveu llançar entre 2027 i 2028.

Els agregats monetaris: M0, M1, M2 i M3

Per a fer política monetària, el Banc Central Europeu necessita mesurar quants diners hi ha en circulació. Però els diners no són una sola cosa: es compten també els depòsits a termini? Els fons del mercat monetari? Per a resoldre-ho, els bancs centrals definixen agregats monetaris que ordenen els actius del més líquid al menys líquid.

Definició dels quatre agregats

• M0 — Base monetària. L’efectiu emés pel banc central: bitllets i monedes en circulació, més les reserves que els bancs comercials mantenen dipositades al banc central. És els diners «de veritat», els que el BCE crea directament.
• M1 — Diners líquids immediats. M0 (excloent reserves bancàries) més els depòsits a la vista en bancs comercials (comptes corrents). És els diners que un ciutadà pot gastar de forma immediata: l’efectiu a la seua cartera més el saldo al seu compte nòmina.
• M2 — Diners ampliats. M1 més els depòsits a termini fins a dos anys i els depòsits a la vista amb preavís de fins a tres mesos. S’inclouen perquè, encara que no són immediatament líquids, poden convertir-se en diners amb un cost xicotet (penalització modesta o un breu termini d’espera).
• M3 — Agregat monetari ampli. M2 més instruments negociables: participacions en fons del mercat monetari, repos (operacions amb pacte de recompra) i valors de deute emesos per entitats financeres a curt termini (fins a dos anys). M3 és l’agregat que el BCE vigila amb més atenció per a avaluar la liquiditat de l’economia.

Ordres de magnitud a la zona euro (2025)

• M0 (bitllets i monedes en circulació): aproximadament 1,55 bilions d’euros (BCE, dades desembre 2025).
• M1: aproximadament 11,1 bilions d’euros.
• M3: aproximadament 16,7 bilions d’euros.

La proporció parla per si sola: per cada euro d’efectiu emés pel BCE, hi ha al voltant de set euros de diners bancaris circulant en forma d’apunts comptables en comptes. La banca comercial no només distribuïx els diners del banc central: els multiplica. Vegem com.

La creació de diners bancaris

Un dels fets més contraintuïtius —i més importants— de l’economia moderna és este: la major part dels diners que circulen no els crea el banc central, sinó els bancs comercials, mitjançant el simple acte de concedir préstecs. La mecànica es diu expansió múltiple del crèdit o multiplicador dels diners.

El coeficient de reserves

Quan un banc comercial rep un depòsit, la llei l’obliga a mantindre una part com a reserva (en efectiu o en compte al banc central) i li permet prestar la resta. La fracció que el banc ha de retindre es diu coeficient de caixa o coeficient de reserves (c). A la zona euro, el coeficient legal mínim és de l’1 % des de 2012; en la pràctica els bancs mantenen reserves voluntàries addicionals per raons prudencials i operatives, la qual cosa eleva el coeficient efectiu.

Quan un banc presta la resta del depòsit, eixos diners acaben dipositant-se en un altre banc (o en el mateix), que al seu torn pot prestar una nova fracció, i així successivament. El resultat: un únic depòsit inicial genera múltiples depòsits derivats al llarg de la cadena bancària.

El multiplicador dels diners

La fórmula del multiplicador dels diners en la seua versió simplificada és:

k = 1 / c

On c és el coeficient de reserves expressat en tant per un. Significa que cada euro dipositat al sistema bancari pot arribar a generar 1/c euros d’oferta monetària total. Si c = 10 %, el multiplicador és 10; si c = 20 %, el multiplicador és 5; si c = 1 %, el multiplicador teòric és 100, encara que en la pràctica mai s’assolix per les reserves voluntàries i perquè part dels diners prestats torna al circuit en forma d’efectiu, no de depòsit.

El sistema financer espanyol i europeu

El sistema financer espanyol està plenament integrat en l’Eurosistema des de l’entrada en vigor de l’euro (1 de gener de 1999, encara que els bitllets i monedes físics no van arribar fins al 2002). La seua arquitectura institucional s’organitza en tres nivells.

Nivell 1 — El Banc Central Europeu i l’Eurosistema

El Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt, és l’autoritat monetària de la zona euro. Les seues decisions clau les pren el Consell de Govern, format pels 6 membres del Comité Executiu del BCE i els 20 governadors dels bancs centrals nacionals de la zona euro (a data de 2024: 20 països, des de la incorporació de Croàcia el 2023).

L’Eurosistema és el conjunt format pel BCE i els bancs centrals nacionals (BCN) dels països que han adoptat l’euro. El Banc d’Espanya (BdE) és un d’eixos BCN. Les seues funcions principals són:

• Dissenyar i executar la política monetària de la zona euro: fixar els tipus d’interés oficials, gestionar la liquiditat del sistema bancari, intervindre al mercat de divises.
• Garantir l’estabilitat de preus: l’objectiu oficial és una inflació del 2 % a mitjà termini (objectiu simètric des de la revisió estratègica de 2021).
• Supervisar les entitats de crèdit significatives de l’eurozona a través del Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), des de 2014.
• Emetre els bitllets d’euro (les monedes les emeten els Estats, però sota autorització del BCE).

Els tres tipus d’interés oficials del BCE

El BCE fixa tres tipus d’interés oficials que són la ferramenta bàsica de la seua política monetària:

• Tipus de la facilitat marginal de crèdit: el tipus al qual el BCE presta liquiditat d’un dia (overnight) als bancs comercials contra col·lateral. Al primer trimestre de 2026: 2,65 %.
• Tipus de les operacions principals de finançament (MRO): el tipus de les operacions setmanals de refinançament. Al primer trimestre de 2026: 2,40 %.
• Tipus de la facilitat de depòsit: el tipus que el BCE paga (o cobra) per les reserves excedentàries que els bancs dipositen al banc central d’un dia per a l’altre. És la referència més seguida: al primer trimestre de 2026: 2,25 %, després del cicle complet de baixades iniciat al juny de 2024 des del màxim del 4 % de setembre de 2023.

L’Euríbor: el tipus del mercat interbancari

Encara que el BCE fixa els tipus oficials, els bancs comercials es presten diners entre si al Mercat Interbancari a tipus que es mouen pròxims —però no idèntics— als oficials. L’Euríbor (Euro Interbank Offered Rate) és la mitjana diària dels tipus als quals un panell representatiu de bancs europeus declara que es prestaria diners entre si. Es publica per a diferents terminis (1 setmana, 1 mes, 3 mesos, 6 mesos, 12 mesos) i és la referència legal de les hipoteques variables a Espanya.

L’Euríbor a 12 mesos va assolir un màxim del 4,16 % a l’octubre de 2023; després del cicle de baixades del BCE iniciat el 2024 s’ha relaxat fins al rang 2,30-2,55 % al primer trimestre de 2026, enfront del −0,5 % que va arribar a tocar al desembre de 2021. Eixa oscil·lació entre màxim i mínim recents és la magnitud del xoc que van viure les llars amb hipoteca variable entre 2022 i 2023 (analitzat des de la perspectiva del consumidor a la Unitat 3) i de l’alleujament posterior.

Nivell 2 — El Banc d’Espanya com a supervisor nacional

Més enllà de les seues funcions dins de l’Eurosistema, el Banc d’Espanya manté competències pròpies:

• Supervisió de les entitats de crèdit menys significatives (les grans estan supervisades directament pel BCE).
• Estabilitat financera nacional: identifica riscos sistèmics, fixa el coixí de capital anticíclic, gestiona les situacions de tensió.
• Servicis de tresoreria de l’Estat i gestió del deute públic (en coordinació amb el Tresor).
• Estadístiques oficials: balança de pagaments, dades de tipus d’interés, Enquesta Financera de les Famílies, Butlletí Econòmic trimestral, Informe d’Estabilitat Financera semestral.

Nivell 3 — Els bancs comercials

La banca espanyola va viure una consolidació massiva entre 2008 i 2017: d’unes 45 caixes d’estalvis i bancs significatius el 2007 s’ha passat a un grapat de grans grups. Els principals actors el 2024 són:

• Banco Santander — el major per actius, amb presència internacional forta (Regne Unit, Brasil, Mèxic).
• BBVA — segon grup nacional, amb pes molt rellevant a Mèxic i Turquia.
• CaixaBank — fruit de la fusió amb Bankia el 2021, hegemònic en banca minorista a Espanya.
• Banco Sabadell — quart grup nacional. Va ser objecte d’una OPA hostil de BBVA llançada al maig de 2024; després d’autorització condicionada de la CNMC el 2025 i la batalla per la prima de bescanvi, l’operació es va tancar sense assolir l’acceptació mínima exigida, per la qual cosa Sabadell es manté com a entitat independent cotitzada.
• Cooperatives de crèdit, amb Grupo Cajamar (Cajamar Caixa Rural) com a líder.
• Bancs especialitzats i filials estrangeres (ING España, Deutsche Bank, etc.).

Les caixes d’estalvis, que el 2007 representaven més del 50 % del sistema bancari espanyol, han quedat pràcticament extingides com a entitats operatives: la majoria es van transformar en bancs o es van integrar en grups majors després de la crisi. L’excepció notable són les dos caixes basques (Kutxabank) i CaixaBank, que conserven el seu origen en forma de fundacions bancàries que controlen la propietat però no la gestió directa.

Supervisió: CNMV, BdE i DGSFP

El sistema financer espanyol està supervisat per tres organismes segons el tipus d’activitat:

• Banc d’Espanya (BdE): supervisa entitats de crèdit (bancs, caixes, cooperatives) i vigila l’estabilitat del sistema bancari.
• CNMV — Comissió Nacional del Mercat de Valors: supervisa els mercats de valors (borses, fons d’inversió, gestores, societats de servicis d’inversió) i protegix els inversors. Publica les advertències sobre xiringuitos financers i autoritza els fullets d’emissió.
• DGSFP — Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions: supervisa companyies d’assegurances i plans de pensions.

A escala europea, els tres reguladors corresponents són l’EBA (banca), l’ESMA (mercats de valors) i l’EIOPA (assegurances i pensions), que coordinen la regulació però no substituïxen els supervisors nacionals.

Els mercats financers

Els mercats financers són el lloc (físic o, hui en dia, quasi sempre electrònic) on es compren i venen actius financers: accions, bons, deute públic, divises, derivats. La seua funció econòmica és doble: d’una banda, canalitzen estalvi cap a inversió productiva; de l’altra, permeten valorar els actius contínuament mitjançant el creuament d’oferta i demanda.

Mercat primari vs. mercat secundari

La distinció més important és entre dos moments en la vida d’un actiu financer:

• Mercat primari. És on s’emeten per primera vegada els títols. Una empresa que ix a borsa (IPO — Initial Public Offering) està venent accions noves a inversors; un Estat que subhasta deute públic nou (Lletres del Tresor, Bons de l’Estat, Obligacions) està col·locant títols acabats de crear. Els diners pagats van directament a l’emissor —empresa o Estat— i financen inversió real.
• Mercat secundari. És on es negocien els títols ja existents entre inversors. Quan algú compra accions d’Inditex a la Borsa de Madrid, no li compra eixes accions a Inditex (que va rebre els diners fa dècades, quan va eixir a borsa el 2001), sinó a un altre inversor que les tenia. Els diners no arriben a l’emissor: només canvien de mans entre inversors. La funció econòmica del mercat secundari és proporcionar liquiditat: si ningú poguera vendre les seues accions després de comprar-les, quasi ningú les compraria en primera emissió.

Sense mercat secundari líquid, el mercat primari tampoc funciona. Per això ambdós són inseparables.

Renda fixa vs. renda variable

Els actius financers s’agrupen en dos grans famílies segons el tipus de dret que conferixen:

• Renda fixa. L’emissor (Estat, empresa) es compromet a pagar fluxos coneguts de bestreta: cupons periòdics i devolució del principal al venciment. Són bons, obligacions, lletres, pagarés. El seu preu al mercat secundari varia amb els tipus d’interés (quan els tipus pugen, els bons antics perden valor relatiu i baixen de preu).
• Renda variable. L’inversor compra una participació en la propietat de l’empresa (accions). Els rendiments —dividends i plusvàlues per pujada del preu— no estan garantits: depenen de com li vaja a l’empresa. A canvi, la potencial rendibilitat és il·limitada cap amunt.

Les principals borses

• BME — Bolsas y Mercados Españoles. L’operador que gestiona les quatre borses espanyoles (Madrid, Barcelona, Bilbao, València), el mercat de renda fixa (AIAF) i el de derivats (MEFF). Des de 2020 forma part del grup suís SIX. L’índex de referència és l’IBEX 35, que recull les 35 majors empreses cotitzades per capitalització i liquiditat. La capitalització agregada de BME ronda els 700.000 milions d’euros el 2024.
• Euronext. Borsa paneuropea que reunix els mercats de París, Amsterdam, Brussel·les, Lisboa, Dublín, Oslo i Milà. És la major de la zona euro per capitalització.
• NYSE (Nova York) i Nasdaq. Les dos principals borses estatunidenques. Conjuntament concentren més del 40 % de la capitalització borsària mundial.
• Altres centres: London Stock Exchange (Regne Unit), Tokyo Stock Exchange (Japó), Shanghai Stock Exchange (Xina).

El Mercat Interbancari

Per davall de les borses visibles, els bancs comercials es presten diners entre si cada dia al Mercat Interbancari, sense que el públic ho veja. És on es forma l’Euríbor. Els volums són enormes: en una jornada típica es presten en ell desenes de milers de milions d’euros, fonamentalment a curt termini (overnight, 1 setmana, 1 mes). Quan el mercat interbancari es congela —com va ocórrer al setembre de 2008 després de la fallida de Lehman Brothers—, el sistema financer entra en xoc: els bancs deixen de fiar-se els uns dels altres i la liquiditat del sistema col·lapsa.

Fintech, neobancs i pagaments digitals

En els últims quinze anys, la digitalització ha generat una transformació profunda del sistema financer. L’etiqueta fintech (de financial technology) agrupa empreses que apliquen tecnologia digital per a reinventar servicis financers tradicionalment prestats per la banca.

Les grans àrees de la fintech

• Pagaments digitals i transferències instantànies. A Espanya, Bizum —llançat el 2016 com a joint venture de la banca tradicional— va superar el 2025 els 30 milions d’usuaris i va moure prop de 90.000 milions d’euros en operacions anuals. A escala europea, el sistema SEPA Instant permet transferències en menys de 10 segons en tota la zona euro. La iniciativa Wero —impulsada per la banca europea per a competir amb Apple Pay i Google Pay— va consolidar el seu desplegament durant 2025 amb integració entre Bizum, els esquemes equivalents francesos/belgues i els neerlandesos.
• Neobancs. Bancs sense oficines físiques, operatius íntegrament des d’aplicació mòbil. Revolut (Regne Unit), N26 (Alemanya), Bunq (Països Baixos) són els més coneguts. A Espanya han sorgit propostes locals com Bnext o les apps de les pròpies entitats tradicionals (Imagin, Openbank).
• Plataformes d’inversió (roboadvisors). Indexa Capital, MyInvestor o Finizens permeten invertir en carteres indexades amb comissions del 0,3-0,5 % anual, molt per davall de l’1,5-2,5 % dels fons tradicionals.
• Crowdfunding i crowdlending, ja estudiats a la Unitat 9 d’EDMN.
• Insurtech —tecnologia aplicada a assegurances— amb propostes com Lemonade, que utilitza intel·ligència artificial per a tramitar sinistres en minuts.

El que la fintech ha canviat i el que no

La fintech ha reduït comissions, millorat l’experiència d’usuari i donat accés a productes financers a col·lectius abans mal servits (jóvens, migrants, microempreses), però no ha substituït la banca tradicional: la captació de depòsits, la concessió d’hipoteques i el crèdit empresarial continuen dominats pels bancs clàssics, que sovint han comprat fintechs o han desenvolupat les seues pròpies divisions digitals.

Criptomonedes, stablecoins i l’euro digital

El fenomen més radical de l’última dècada en l’àmbit financer és l’aparició de les criptomonedes, actius digitals descentralitzats basats en tecnologia blockchain (cadena de blocs).

Bitcoin i la descentralització

Bitcoin, proposat el 2008 en un white paper signat sota el pseudònim Satoshi Nakamoto, és la primera moneda digital sense emissor central. El seu funcionament es basa en una xarxa descentralitzada de nodes que validen transaccions i mantenen un llibre comptable públic (blockchain) mitjançant un sistema de prova de treball (proof of work). La seua oferta total està limitada per disseny a 21 milions d’unitats, assolibles aproximadament el 2140.

Bitcoin complix imperfectament les tres funcions dels diners:

• Com a mitjà de pagament: l’accepten pocs comerços i les comissions per transacció són elevades per a pagaments xicotets. El Salvador el va adoptar com a moneda de curs legal el 2021, en un experiment molt discutit.
• Com a unitat de compte: pràcticament ningú fixa preus en bitcoins; els pocs que accepten pagaments en bitcoin els reconvertixen internament a dòlars o euros.
• Com a depòsit de valor: el seu preu és extremadament volàtil —va passar de 65.000 dòlars al novembre 2021 a 16.000 al desembre 2022, va tornar a 70.000 al març 2024 i va superar els 100.000 dòlars per primera vegada a finals de 2024, oscil·lant el 2025-2026 en una banda molt àmplia entre 80.000 i 120.000 dòlars—. Funciona més com un actiu especulatiu que com un depòsit estable.

Stablecoins i consum energètic

Les stablecoins (USDT de Tether, USDC de Circle) són criptomonedes dissenyades per a mantindre una paritat estable amb una moneda fiduciària —habitualment el dòlar— mitjançant respatler en reserves reals. Han patit escàndols per opacitat de reserves i episodis de desancoratge (la stablecoin algorítmica TerraUSD va col·lapsar al maig de 2022, evaporant 60.000 milions de dòlars). Per la seua banda, la validació per proof of work de Bitcoin consumix aproximadament 130-150 TWh anuals (dades Cambridge CBECI 2025), semblant al consum elèctric d’Argentina o Polònia; el debat ambiental ha portat xarxes com Ethereum a migrar al setembre de 2022 a proof of stake, molt menys intensiu en energia.

L’euro digital: una CBDC en preparació

Enfront del desafiament de les criptomonedes privades i les stablecoins en dòlars, el BCE va iniciar al juliol de 2021 un projecte de moneda digital de banc central (CBDC): l’euro digital. Després d’una fase d’investigació (2021-2023) i una fase de preparació que culminarà el 2025-2026, el llançament previst se situa al voltant de 2027-2028.

L’euro digital, si finalment s’aprova, seria:

• Emés directament pel BCE, no per la banca comercial.
• Disponible per a ciutadans i empreses mitjançant carteres digitals (probablement allotjades en bancs comercials però respaldades pel BCE).
• Complementari a l’efectiu, no substitutiu: els bitllets i monedes continuaran existint.
• Amb límits de tinença per persona (en els esborranys actuals, al voltant de 3.000 €) per a evitar que la població moga els seus depòsits massivament des dels bancs comercials al BCE.

Les motivacions del projecte són tres: donar sobirania monetària digital a la zona euro enfront del domini del dòlar i de plataformes privades; oferir una alternativa pública als pagaments digitals privats (Visa, Mastercard, PayPal); i mantindre l’accés als diners del banc central en un món on l’efectiu es fa servir cada vegada menys.

La cadena de transmissió d’una decisió del BCE fins a una hipoteca concreta —Consell de Govern → tipus oficials → Euríbor interbancari → tipus al client final → consum i inversió— es tracta en detall a la Unitat 11 (polítiques econòmiques). Ací basta retindre que l’efecte ple sobre l’economia real tarda 12-24 mesos a materialitzar-se, la qual cosa explica la cautela amb què el BCE modifica els tipus.

Xifres i dades per a situar la realitat (primer trimestre de 2026)

Ordres de magnitud que l’alumnat ha de poder citar en tancar la unitat:

• Facilitat de depòsit BCE: 2,25 % (enfront del màxim del 4 % de setembre de 2023).
• Euríbor a 12 mesos: 2,30-2,55 % (enfront del màxim del 4,16 % d’octubre de 2023).
• Inflació zona euro (HICP): al voltant del 2 %, ja alineada amb l’objectiu del BCE.
• M3 zona euro: aproximadament 16,7 bilions d’euros.
• Capitalització borsària BME: aproximadament 750.000 milions d’euros.
• Actius totals del sistema bancari espanyol: al voltant de 3 bilions d’euros.
• Cinc majors bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter) concentren més del 70 % del crèdit i els depòsits nacionals (després del tancament fallit de l’OPA BBVA-Sabadell).
• Usuaris de Bizum: més de 30 milions.
• Bitcoin: oscil·la en una banda entre 80.000 i 120.000 USD el 2025-2026.

Connexió amb les pròximes unitats

El sistema financer descrit ací és l’escenari on s’executa la política monetària que estudiarem a la Unitat 11 (polítiques econòmiques fiscal i monetària): el BCE no actua en el buit, sinó sobre les institucions, els bancs i els mercats d’esta unitat. Al seu torn, la integració del sistema financer espanyol a l’Eurosistema és un cas paradigmàtic dels processos d’integració econòmica europea que veurem a la Unitat 12 (globalització, UE i reptes contemporanis).

Glossari

• Sistema financer: conjunt d’institucions, mercats i productes que canalitzen l’estalvi cap a la inversió i el consum.
• Intermediari financer: entitat (banc, caixa, cooperativa de crèdit) que capta fons d’estalviadors i els presta als qui necessiten finançament.
• Diners fiduciaris (fiat money): diners sense respatler en metall preciós, l’acceptació dels quals es basa en la confiança en l’autoritat emissora. Forma dominant des de 1971.
• Funcions dels diners: mitjà de pagament, unitat de compte i depòsit de valor. Qualsevol cosa que les complisca les tres pot ser diners.
• Agregats monetaris (M0, M1, M2, M3): mesures de la quantitat de diners ordenades de l’actiu més líquid (M0, efectiu) al menys líquid (M3, inclou instruments negociables).
• Base monetària (M0): efectiu en circulació més les reserves de la banca al banc central; els diners que crea directament el BCE.
• Coeficient de reserves (c): fracció dels depòsits que un banc està obligat a mantindre sense prestar. A la zona euro, el mínim legal és de l’1 % des de 2012.
• Multiplicador dels diners (k = 1/c): nombre de vegades que un depòsit inicial pot multiplicar-se al llarg del sistema bancari en concedir-se préstecs successius.
• Eurosistema: el BCE més els bancs centrals nacionals dels països que han adoptat l’euro (20 des de 2023).
• Mercat primari / secundari: el primari emet títols nous (els diners van a l’emissor); el secundari reven títols existents entre inversors (dóna liquiditat).
• Renda fixa / variable: la fixa paga fluxos coneguts de bestreta (bons); la variable dóna participació en la propietat amb rendiment no garantit (accions).
• CNMV: Comissió Nacional del Mercat de Valors; supervisa els mercats de valors i protegix els inversors.
• Fintech: empreses que apliquen tecnologia digital per a reinventar servicis financers (pagaments, neobancs, roboadvisors, insurtech).
• Criptomoneda: actiu digital descentralitzat basat en blockchain, sense emissor central; molt volàtil (Bitcoin) o ancorat a una moneda (stablecoin).
• CBDC (Central Bank Digital Currency): diners digitals emesos per un banc central. L’euro digital del BCE es preveu per a 2027-2028.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van algunes lectures i recursos per a anar més enllà:

• The Economics of Money, Banking and Financial Markets — Frederic S. Mishkin (13a ed., 2022). Per què encaixa: el manual universitari de referència mundial sobre diners i banca; els capítols inicials sobre funcions dels diners i creació bancària són accessibles per a batxillerat.
• Com funciona l’economia per a dummies — versió divulgativa, o el blog El Blog Salmón. Per què encaixa: explicacions en castellà dels agregats monetaris i la política del BCE per a qui comença.
• Butlletí Econòmic i Portal Educatiu del Banc d’Espanya — bde.es. Per què encaixa: dades oficials de tipus, agregats i estabilitat financera, més materials d’educació financera pensats per a l’aula.
• Bitcoin: A Peer-to-Peer Electronic Cash System — Satoshi Nakamoto (2008), 9 pàgines. Per què encaixa: el white paper fundacional de Bitcoin; llegir-lo desmitifica les criptomonedes i mostra quin problema tècnic intentaven resoldre.
• The Big Short (La gran aposta, 2015) — pel·lícula basada en el llibre de Michael Lewis. Per què encaixa: explica amb claredat la crisi de 2008, la titulització d’hipoteques subprime i el col·lapse del mercat interbancari que vam veure al cas Lehman.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o per a pensar individualment en tancar la unitat:

1. Un bitllet de 50 € val 50 € perquè tots acceptem que val 50 €. Què passaria amb eixa confiança en un episodi d’hiperinflació? Per què els diners fiduciaris funcionen la immensa majoria del temps malgrat no tindre respatler material?
2. Els bancs comercials creen la major part dels diners en concedir préstecs. Et sembla raonable que la creació de diners depenga de decisions privades de crèdit, o hauria de controlar-la només el banc central? Quins riscos té cada opció?
3. L’euro digital del BCE preveu un límit de tinença d’uns 3 000 € per persona per a no buidar els bancs comercials. Quin dilema revela eixe límit sobre la relació entre diners públics i banca privada?
4. Bitcoin complix molt malament les tres funcions dels diners (és volàtil, quasi ningú fixa preus en ell, pocs comerços l’accepten). Per què creus que continua tenint valor de mercat? És diners, és un actiu especulatiu o és una altra cosa?