Economia internacional: comerç, globalització i Unió Europea

Temps de lectura: ~30 min · Sabers: avantatge comparatiu, comerç exterior d’Espanya, proteccionisme i lliure comerç, globalització, Unió Europea, tipus de canvi, desigualtat global · Abans de començar: Unitats 2, 3 i 4 (productivitat i divisió del treball; com es formen els preus; l’euro i el BCE).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar amb números per què dos països guanyen comerciant encara que un ho faça tot millor.
• Dir què ven i què compra Espanya, a qui, i llegir una balança comercial.
• Discutir amb arguments si un aranzel protegix o perjudica, i qui el paga de veritat.
• Contar què fa la Unió Europea per tu i calcular què li passa al teu viatge si l’euro es deprecia.

Mira el que portes damunt ara mateix. El mòbil probablement es va dissenyar a Califòrnia, porta un processador fabricat a Taiwan i una pantalla de Corea del Sud, i es va muntar a la Xina o a l’Índia. Les sabatilles es van cosir al Vietnam. L’entrepà del pati és més d’ací: el pa, el pernil i l’oli, quasi segur. Però la tomaca potser ve del Marroc si és hivern, i el gasoil del camió que la va portar al mercat, de Nigèria o dels Estats Units. En un matí qualsevol toqueu productes de vint països sense adonar-vos-en.

Res d’això és nou (els romans ja portaven blat d’Egipte i seda de la Xina), però mai havia sigut tan barat ni tan ràpid. Un contenidor de dotze metres creua de Xangai a València en poc més d’un mes per menys del que costa un bon mòbil. Això ha canviat què es produïx a cada lloc, quina faena hi ha a cada país i a quin preu compreu quasi tot. També ha creat dependències: quan el 2021 un vaixell es va travessar al canal de Suez i van faltar xips al món, les fàbriques de cotxes de Martorell i de València van parar línies i van enviar a casa milers de treballadors.

Esta unitat recorre eixe món en set passos: per què comercien els països (i per què convé comerciar fins i tot amb qui és millor que tu en tot), què ven i què compra Espanya, què passa quan un país tanca la porta amb aranzels, què és la globalització amb les seues llums i les seues ombres, com funciona la Unió Europea que negocia en nom nostre, què és el tipus de canvi que decidix quant costa el vostre viatge a Londres i, per a acabar, per què uns països són rics i altres pobres i què es pot fer al respecte.

Per què comercien els països?

Ningú produïx tot el que consumix

Penseu en la vostra pròpia casa. Ningú de la família fabrica la seua roba, cultiva el seu menjar ni munta el seu mòbil. Cada u fa una faena, cobra per ella i amb eixos diners compra el que altres han produït. Seria absurd que una metgessa es fera les seues pròpies sabates: perdria hores en què podria atendre pacients i li eixirien unes sabates roïnes. A la Unitat 2 vam vore que eixa divisió del treball és la base de la productivitat. Amb els països passa el mateix: Espanya podria intentar fabricar els seus propis avions, cultivar el seu propi café i extraure el seu propi petroli, però li eixiria caríssim i mal. Li ix molt millor vendre el que fa bé (cotxes, oli, vacances) i comprar amb el que guanya allò que altres fan millor.

La primera explicació del comerç és la més intuïtiva: cada país produïx el que fa millor que ningú i compra el que altres fan millor. És el que Adam Smith va anomenar el 1776 avantatge absolut. Noruega té petroli i Espanya no; el Brasil cultiva café i Alemanya no; Espanya té sol i platja al març i el Regne Unit no. Té sentit que Noruega venga petroli, el Brasil café i Espanya vacances.

Però esta explicació té un forat. Què passa si un país és millor en tot? Els Estats Units produïxen més blat per hora de treball que el Marroc i també més programes informàtics. Haurien els Estats Units de fer-ho tot i no comprar-li res al Marroc? La resposta la va donar el 1817 l’economista anglés David Ricardo, i és una de les idees més potents i menys intuïtives de tota l’economia.

L’avantatge comparatiu: l’exemple de dos amics

Marta i Jorge compartixen pis (cas inventat però versemblant) i es repartixen dos tasques: fer el sopar i muntar pàgines web per a vendre a xicotets negocis del barri. Marta és millor en les dos coses: fa una pàgina web en 2 hores i un sopar en 1 hora. Jorge tarda 8 hores en una web i 2 hores en un sopar. Marta té avantatge absolut en tot. Si només miràrem això, la conclusió seria que Marta ho fera tot i Jorge no fera res, cosa que és una tonteria.

Mirem en canvi el cost d’oportunitat (Unitat 1): a què renuncia cada u quan fa una cosa en compte de l’altra. Cada web li costa a Marta 2 hores, és a dir, 2 sopars que deixa de fer. A Jorge, una web li costa 8 hores, o siga, 4 sopars. A l’inrevés: a Marta cada sopar li costa mitja web; a Jorge, un quart de web. Jorge és pitjor que Marta en les dos tasques, però és relativament menys roín cuinant: renuncia a menys web per cada sopar. Ahí està el seu avantatge comparatiu.

Comproveu-ho amb números. Cada u té 8 hores. Si els dos es repartixen el temps a mitges, Marta produïx 2 webs i 4 sopars, i Jorge, mitja web i 2 sopars: en total, 2,5 webs i 6 sopars. Si en canvi Jorge es dedica només a cuinar (4 sopars) i Marta fa 3 webs i 2 sopars, el total és de 3 webs i 6 sopars. Els mateixos sopars i mitja web més, sense que ningú treballe més hores. Eixe «més» és el guany del comerç, i es repartix entre els dos quan intercanvien: Jorge li dóna sopars a Marta i Marta li paga amb part del que guanya amb les webs.

De dos amics a dos països

Ara canvieu Marta i Jorge per dos països, i les webs i els sopars per blat i tela. El raonament és idèntic. Al diagrama, Nordpaís necessita menys hores que Sudpaís per a produir tant blat com tela: té avantatge absolut en els dos béns. Però cada tona de blat li costa a Nordpaís només mig metre de tela, mentre que a Sudpaís li costa 0,83 metres. Nordpaís té avantatge comparatiu en blat i Sudpaís, encara que siga pitjor en tot, el té en tela. Si cada u s’especialitza on el seu cost d’oportunitat és menor i després intercanvien, la producció total dels dos creix.

Ricardo ho va explicar amb Anglaterra i Portugal, drap i vi, i la seua conclusió era provocadora per a l’època: a Anglaterra li convenia comprar vi portugués encara que poguera produir-lo, i a Portugal comprar drap anglés. Dos segles després, l’avantatge comparatiu continua sent la raó per la qual Alemanya fabrica màquines i compra tomaques, i per la qual Espanya cultiva tomaques i compra màquines. No és que Espanya no sàpia fer màquines: és que li ix relativament millor fer altres coses.

Prova-ho tu mateix: canvia les hores de la taula i comprova com es mou l’avantatge comparatiu, entre quins valors ha d’estar la relació d’intercanvi i quant guanya cada país.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

Una idea amb lletra menuda

L’avantatge comparatiu diu que el país en conjunt guanya amb el comerç. No diu que hi guanye tothom dins del país. Quan Solandia s’especialitza en oli, les seues fàbriques de samarretes tanquen i qui hi treballava ha de canviar d’ofici, mudar-se o quedar-se en l’atur. El guany total és major que la pèrdua, així que en teoria es podria compensar els perdedors i encara sobraria; a la pràctica eixa compensació no sempre arriba. Bona part de les discussions sobre comerç, aranzels i globalització que veurem en esta unitat giren al voltant d’eixa lletra menuda.

Què ven i què compra Espanya

Exportacions: cotxes, menjar, medicines i sol

Una exportació és alguna cosa que es produïx a Espanya i es ven fora; una importació, alguna cosa produïda fora que es compra ací. El 2024 Espanya va exportar béns (coses que es poden tocar) per prop de 384.000 milions d’euros, més d’un terç del que produïx en un any (Secretaría de Estado de Comercio, Informe de comercio exterior, 2024). Què hi ha en eixos contenidors i camions?

• Cotxes i components. Espanya és el segon fabricant d’automòbils de la Unió Europea, després d’Alemanya: el 2024 van eixir de les seues fàbriques uns 2,4 milions de vehicles, i prop de nou de cada deu es van vendre fora (ANFAC, 2024). Les plantes de Martorell, València, Saragossa, Vigo o Valladolid treballen sobretot per a França, Alemanya, el Regne Unit o Itàlia. El sector de l’automòbil suposa al voltant del 14 % de les exportacions de béns.
• Aliments i begudes. Aproximadament el 19 % del que s’exporta. Espanya produïx prop de la meitat de l’oli d’oliva del món (Consell Oleícola Internacional, campanya 2024/25), és el primer exportador mundial de cítrics frescos i, des de 2020, el primer productor de carn de porc de la Unió Europea (Ministerio de Agricultura, 2024). Les taronges de València, el pernil, el vi i les maduixes de Huelva són marques país.
• Productes químics i farmacèutics. Un 16 % aproximadament, i creixent: els medicaments estan entre els deu productes que més ven Espanya fora.
• Béns d’equip: maquinària, aerogeneradors, material ferroviari, aparells elèctrics. Un altre 19-20 %.

Falta el més gran, i no cap en un contenidor: el turisme. Quan una família alemanya passa una setmana a Benidorm està comprant un servici produït a Espanya, igual que si comprara un cotxe de Martorell. Per això el turisme és una exportació de servicis. El 2024 van arribar a Espanya 93,8 milions de turistes internacionals, un rècord, que van gastar uns 126.000 milions d’euros (INE, Frontur i Egatur 2024). El turisme aporta al voltant del 12 % del PIB (INE, Cuenta Satélite del Turismo). Cap altra «indústria» espanyola exporta tant.

Importacions: energia i tecnologia

El 2024 Espanya va importar béns per uns 424.000 milions d’euros (Secretaría de Estado de Comercio, 2024). Els dos grans capítols són els dos forats de la nostra economia:

• Energia. Espanya no té petroli ni quasi gas: compra pràcticament tot el que consumix. El 2022, amb la guerra d’Ucraïna, la factura energètica exterior es va disparar per damunt dels 80.000 milions; el 2024 va baixar a uns 60.000 milions, encara la partida d’importació més gran (Secretaría de Estado de Comercio). Cada vegada que el preu del barril puja, Espanya s’empobrix un poc; per això les renovables (Unitat 2) són també una qüestió de comerç exterior.
• Tecnologia. Mòbils, ordinadors, xips, robots industrials. Quasi tot el que porta un processador ve d’Àsia, i la Xina és des de fa anys el primer proveïdor d’Espanya.

També importem molts cotxes (els que es fabriquen ací no són els que més es compren ací), productes químics, roba i aliments que no produïm o no en la quantitat necessària.

Amb qui comerciem

El primer que sorprén del mapa és com de prop estan els nostres clients. Al voltant de dos terços del que Espanya ven es queda a la Unió Europea. França és el primer client (al voltant del 15 % de les exportacions), seguida d’Alemanya (10 %), Portugal (9 %), Itàlia (8 %), el Regne Unit (6 %) i els Estats Units (5 %). Entre els proveïdors apareix un nom nou: la Xina és el primer país a qui Espanya compra (aproximadament l’11 % de les importacions), per davant d’Alemanya i França (Datacomex, 2024). És a dir, venem sobretot als veïns i comprem sobretot a Àsia, amb l’energia arribant dels Estats Units, Algèria, Nigèria o l’Aràbia Saudita.

Té lògica: el comerç és més intens amb qui està a prop, compartix moneda i no posa duanes, i això és exactament el que oferix la Unió Europea, com veurem a la cinquena secció.

La balança comercial i la balança per compte corrent

Si el 2024 Espanya va exportar béns per 384.000 milions i en va importar per 424.000, va vendre menys del que va comprar: uns 40.000 milions de diferència. A eixe resultat se l’anomena saldo de la balança comercial, i quan és negatiu parlem de dèficit comercial. Espanya el té quasi tots els anys, sobretot per l’energia.

Eixa és la clau per a llegir bé les xifres espanyoles. En béns perdem, però en servicis guanyem molt: només el turisme deixa cada any desenes de milers de milions més dels que els espanyols gasten fora. Sumant-ho tot, Espanya va tindre el 2024 un superàvit per compte corrent d’al voltant del 3 % del PIB, un dels majors de la seua història (Banco de España, Balanza de Pagos 2024). Dit de manera senzilla: cada any la resta del món ens deu un poc més del que li devem. No sempre va ser així: abans de 2008, Espanya tenia un dels dèficits més grans del món, es finançava amb deute exterior, i quan el crèdit es va tallar va arribar la crisi.

Proteccionisme o lliure comerç?

Si el comerç beneficia els països, per què quasi tots hi posen obstacles? Perquè, com vam vore a la lletra menuda de l’avantatge comparatiu, dins de cada país hi ha guanyadors i perdedors, i els perdedors voten, protesten i pressionen. A les polítiques que limiten les importacions per a protegir els productors nacionals se les anomena proteccionisme; a l’absència d’eixos obstacles, lliure comerç. Cap país no està en un extrem pur: la discussió és sempre quant i per a qui.

Les ferramentes: aranzels, quotes i subvencions

• Aranzel. Un impost sobre un producte importat, normalment un percentatge del seu valor, que es paga a la duana. Si els Estats Units posen un aranzel del 15 % a l’oli espanyol, una botella que l’importador comprava per 10 dòlars li’n costa 11,50 en entrar. L’aranzel encarix el producte estranger, el fa menys competitiu enfront del nacional i, de pas, dóna ingressos a l’Estat que el cobra.
• Quota (o contingent). Un límit a la quantitat que es pot importar: per exemple, «només poden entrar 50.000 tones de sucre a l’any». És més rígida que l’aranzel, perquè per molt que la gent vulga comprar, no n’entra més.
• Subvenció. Diners públics als productors nacionals perquè puguen vendre més barat. No tanca la frontera, però desanivella el terreny: el productor estranger competix contra una empresa que rep ajuda. La Política Agrària Comuna de la UE, que veurem més endavant, funciona en part així.
• Barreres no aranzelàries. Normes tècniques, sanitàries o burocràtiques que a la pràctica dificulten importar: la UE, per exemple, prohibix l’entrada de carn de boví tractada amb hormones o de pollastre llavat amb clor al·legant seguretat alimentària. De vegades la raó sanitària és real i de vegades és una excusa per a protegir; distingir-ho és objecte de disputes constants.

Qui guanya i qui perd amb un aranzel

Torneu a la pregunta del cas d’obertura. Quan els Estats Units posen un aranzel a l’oli espanyol passen diverses coses alhora, i convé seguir-les una a una amb el que sabeu de la Unitat 3 sobre preus:

1. El consumidor estatunidenc perd: paga més per l’oli, o en compra un de pitjor, o en compra menys. L’aranzel el recapta la duana estatunidenca, però el paga sobretot qui compra allí. Els estudis sobre els aranzels dels Estats Units a la Xina de 2018-2019 van trobar que quasi tot el cost va acabar als preus que pagaven les famílies i empreses estatunidenques (Amiti, Redding i Weinstein, Journal of Economic Perspectives, 2019).
2. El productor estatunidenc d’oli guanya: Califòrnia produïx una mica d’oli d’oliva i ara competix contra un rival més car. Pot pujar el seu preu i vendre més.
3. El productor espanyol perd: ven menys als Estats Units, o abaixa el seu preu per a compensar part de l’aranzel i guanya menys per botella.
4. L’Estat que el cobra ingressa diners, encara que normalment menys del que perd el consumidor.
5. El país afectat sol respondre amb aranzels a productes de l’altre, i l’escalada perjudica els dos. Les guerres comercials rarament tenen un guanyador clar.

En conjunt, la majoria dels economistes conclou que un aranzel destruïx més valor del que crea: la pèrdua del consumidor és major que el guany del productor protegit i de l’Estat. Però fixeu-vos en el repartiment: la pèrdua està molt repartida (milions de consumidors paguen uns cèntims més) i el guany molt concentrat (uns pocs productors guanyen molt). Els que guanyen s’organitzen i pressionen; els que perden quasi no ho noten. Per això hi ha aranzels.

Quan té sentit protegir

No tot el proteccionisme és un error. Hi ha arguments seriosos per a protegir un sector durant un temps, i convé conéixer-los per a discutir de veritat:

• Indústria naixent: una indústria nova necessita anys per a aprendre i assolir la grandària dels seus rivals; si se l’exposa des del primer dia a la competència mundial, mor abans de créixer. Corea del Sud va protegir els seus fabricants de cotxes i electrònica als anys setanta i huitanta, i hui Hyundai i Samsung competixen amb qualsevol.
• Seguretat i sectors estratègics: ningú vol dependre del tot d’un altre país per a menjar, per a tindre medicines o per a fabricar xips. La pandèmia de 2020, quan faltaven mascaretes perquè quasi totes es feien a la Xina, ho va deixar clar.
• Competència deslleial: si un país ven per davall de cost per a enfonsar els rivals (dúmping) o subvenciona massivament les seues empreses, un aranzel pot restablir l’equilibri. La UE va aplicar el 2024 aranzels addicionals als cotxes elèctrics xinesos amb eixe argument.
• Ocupació i territori: tancar una fàbrica en una comarca xicoteta destruïx una comunitat sencera, no només uns quants llocs de treball. Donar temps per a reconvertir-se té un valor que no apareix al càlcul de l’avantatge comparatiu.

El problema és que tots estos arguments poden fer-se servir com a excusa. La indústria naixent que «necessita uns anys» en porta de vegades cinquanta protegida, i el «sector estratègic» acaba sent qualsevol amb bons contactes al Govern.

L’OMC: les regles del joc

Per a evitar que cada país faça la guerra comercial pel seu compte existix l’Organització Mundial del Comerç (OMC), amb seu a Ginebra, creada el 1995 sobre un acord anterior de 1947 (el GATT). Reunix 166 països (OMC, 2024), que es comprometen a tres coses: no discriminar entre socis (l’avantatge que dónes a un el dónes a tots), tractar el producte importat igual que el nacional una vegada ha pagat l’aranzel, i negociar rebaixes d’aranzels de manera progressiva. També té un sistema d’arbitratge: si un país creu que un altre incomplix, pot denunciar-lo i l’OMC decidix. Gràcies a eixes rondes de negociació, l’aranzel mitjà mundial va baixar de prop del 40 % després de la Segona Guerra Mundial a menys del 5 % hui. Des de 2019 el sistema d’arbitratge està mig bloquejat perquè els Estats Units no nomenen jutges, i els aranzels de 2025 s’han aplicat al marge de l’OMC. És la major crisi de l’organització en trenta anys.

2025: els aranzels dels Estats Units i l’olivar

Els aranzels del 15 % que va tancar l’acord de juliol de 2025 no van ser la primera vegada que l’olivar espanyol patia una duana estatunidenca, i convé mirar el precedent amb dades, perquè l’efecte de 2025 encara s’està mesurant quan escrivim això. L’acord va deixar fora de moment el vi i els licors, que els productors europeus demanaven exempts, i va obrir un període d’incertesa: cada celler i cada cooperativa va haver de decidir si abaixava el preu per a conservar clients, buscava altres mercats o esperava. Quan a la vostra classe llegiu esta unitat, busqueu la dada: quant oli i vi va vendre Espanya als Estats Units el 2025 i el 2026 respecte a 2024? Eixa comparació, feta amb les dades de Datacomex, és el millor exercici possible sobre aranzels.

La globalització

Què és

Fins ací hem parlat de països que es venen coses. La globalització és una cosa més gran: és el procés pel qual les economies del món s’han anat connectant fins a funcionar quasi com una de sola. No només circulen més mercaderies; circulen persones, diners, empreses, informació i fins i tot sèries de televisió. Una fàbrica al Vietnam cus per a una marca d’Oregon que ven a València amb diners prestats per un banc de Frankfurt, i vosaltres us n’assabenteu per una aplicació de Califòrnia. Això és la globalització.

El viatge d’un mòbil i d’unes sabatilles

Doneu la volta a un iPhone i llegiu la lletra menuda: «Designed by Apple in California. Assembled in China». Entre eixes dos frases hi ha un món. El disseny i el programari es fan a Cupertino (Califòrnia). El processador el fabrica una empresa taiwanesa, TSMC, que produïx la majoria dels xips més avançats del planeta. La pantalla ve de Samsung o LG, a Corea del Sud. La memòria, del Japó o de Corea. Els sensors de la càmera, de Sony. Els minerals de la bateria (liti, cobalt) ixen de Xile, Austràlia o la República Democràtica del Congo. Tot això viatja a les fàbriques de Foxconn a la Xina (i, cada vegada més, a l’Índia), on centenars de milers de treballadors ho munten. I d’allí, en avió, a la botiga de València.

El més revelador és qui es queda amb els diners. Un estudi clàssic de la Universitat de Califòrnia (Kraemer, Linden i Dedrick, 2011) va desmuntar un iPhone i va repartir el seu preu de venda entre els països que hi participaven: el muntatge a la Xina, que és el que apareix a l’etiqueta, es quedava amb menys del 2 % del valor; els fabricants de components de Corea, el Japó i Taiwan, amb una mica més; i Apple, amb més de la meitat, pel disseny, la marca i el programari. La lliçó és que en una cadena global de valor els diners no estan a fabricar, sinó a dissenyar, inventar i vendre. Per això els països que només munten volen deixar de ser només muntadors, i la Xina ho està aconseguint.

Amb unes sabatilles passa una cosa pareguda. Nike no té fàbriques: dissenya a Oregon i contracta la producció a fàbriques independents. Al seu últim informe anual, la meitat del seu calçat es va fer al Vietnam, una mica més d’un quart a Indonèsia i menys d’un quint a la Xina (Nike, Informe anual 2024). Fa vint anys, la majoria es feia a la Xina; fa quaranta, a Corea i Taiwan. La cadena es mou cap a on el treball és més barat, i cada país que s’enriquix deixa pas al següent.

Deslocalització i relocalització

Quan una empresa trasllada la seua producció a un altre país on li ix més barata parlem de deslocalització. És la cara més visible (i més dolorosa) de la globalització: la fàbrica que tanca en una comarca espanyola per a obrir al Marroc, Polònia o la Xina. El sector tèxtil valencià i català la va viure amb duresa als anys noranta i dos mil, quan milers de tallers no van poder competir amb la roba asiàtica.

Però la cadena també es mou en sentit contrari. Des de la pandèmia, moltes empreses han descobert que fabricar a deu mil quilòmetres és barat fins que un vaixell s’embussa o una fàbrica tanca per un confinament, i han acostat producció: és la relocalització (portar la producció de tornada) o el nearshoring (portar-la a un país pròxim). Inditex, l’empresa espanyola més global, explica als seus informes que més de la meitat de la seua roba es fabrica en «proximitat»: Espanya, Portugal, el Marroc i Turquia, per a poder reposar a les botigues en setmanes i no en mesos (Inditex, Memoria anual 2024). El Marroc s’ha convertit en una gran fàbrica de cotxes i cables per a Europa: el port de Tànger Med, a 40 quilòmetres d’Algesires, mou hui més contenidors que qualsevol port espanyol.

Llums: preus, varietat i eixida de la pobresa

Els defensors de la globalització tenen tres arguments forts, i els tres es poden comprovar amb dades.

• Preus. Una samarreta, un televisor o un mòbil costen hui, en hores de treball, una fracció del que costaven el 1990. Un televisor de 32 polzades costava el 2005 més de 1.000 euros; hui, menys de 200. El motiu és que es fabrica on ix més barat i arriba en contenidor. Les famílies amb menys ingressos, que gasten una part major de la seua renda en béns, són les que més se’n beneficien.
• Varietat. Al supermercat del vostre barri hi ha mangos del Perú, salmó de Noruega, café de Colòmbia i arròs de Tailàndia. A la botiga, roba de cent marques de vint països. Fa cinquanta anys, no.
• Eixida de la pobresa. És la dada més important de la unitat: la proporció de persones al món que viu en pobresa extrema (amb menys de 2,15 dòlars al dia) va passar de prop del 38 % el 1990 a menys del 10 % el 2024 (Banc Mundial, Poverty and Inequality Platform, 2025). Més de mil milions de persones van eixir de la misèria en una generació, la majoria a la Xina, l’Índia, el Vietnam o Bangladesh, exactament els països que es van endollar a les cadenes globals de valor. La fàbrica del Vietnam que cus sabatilles per un salari que ens pareix ridícul paga, sovint, el doble que el camp d’on ve la treballadora.

Ombres: condicions laborals, medi ambient i dependència

Les crítiques són igual de serioses, i també es poden documentar.

• Condicions laborals. El 24 d’abril de 2013 es va esfondrar a Dacca (Bangladesh) l’edifici Rana Plaza, que allotjava cinc tallers tèxtils que cosien per a marques europees i estatunidenques. Van morir 1.134 persones, la majoria dones jóvens; el dia anterior havien aparegut clavills i se les va obligar a entrar igualment. Va ser el pitjor accident de la història de la indústria de la roba i va obligar les marques a firmar acords de seguretat. Però la pregunta de fons continua oberta: és acceptable que una samarreta de 5 euros existisca gràcies a jornades de 12 hores per 100 euros al mes?
• Medi ambient. Moure mercaderies per mig món consumix energia: el transport marítim emet al voltant del 3 % dels gasos d’efecte d’hivernacle mundials (Organització Marítima Internacional, 2023). I traslladar fàbriques a països amb normes ambientals més laxes no reduïx la contaminació: la canvia de lloc. A la Unitat 2 parlàvem de sostenibilitat; la globalització és un dels llocs on es decidix.
• Dependència. Quan tot es fa en un sol lloc, un problema en eixe lloc és un problema per a tothom. El 2020 van faltar mascaretes i respiradors perquè es fabricaven quasi exclusivament a la Xina. El 2021 van faltar xips. I al març de 2021 va bastar un vaixell travessat per a parar una part del comerç mundial.

La mateixa lliçó la va donar el silici. Durant 2021 i 2022, la falta de semiconductors (els xips que porten tots els cotxes, mòbils i electrodomèstics) va paralitzar fàbriques a tot el món. A Espanya, SEAT a Martorell i Ford a Almussafes van parar línies i van aplicar ERTO a milers de treballadors durant setmanes; la producció espanyola de cotxes va caure el 2021 a uns 2,1 milions, enfront dels 2,8 milions de 2019 (ANFAC). La causa era una cadena massa concentrada: una sola empresa taiwanesa fabrica al voltant del 90 % dels xips més avançats. La resposta de la Unió Europea va ser la Llei de Xips de 2023, que mobilitza 43.000 milions d’euros perquè Europa fabrique una quinta part dels xips del món el 2030 (Reglament (UE) 2023/1781). És proteccionisme estratègic, del que discutíem a la secció anterior, i mostra que la globalització no s’atura, però sí que canvia de forma.

La Unió Europea

Quan al cas d’obertura els Estats Units van posar aranzels, Espanya no va negociar: va negociar la Unió Europea. No és un detall. Des de 1986, la política comercial d’Espanya (quins aranzels cobra, amb qui firma acords) no la decidix Madrid, sinó Brussel·les, en nom dels vint-i-set països membres. A canvi, Espanya negocia amb el pes d’un mercat de 450 milions de persones, en lloc del de 49. Entendre la UE és entendre bona part de l’economia espanyola.

De la CECA a l’euro: setanta anys en set passos

El mercat únic: quatre llibertats

El cor econòmic de la UE és el mercat únic: els 27 països funcionen com si en foren un de sol per a quatre coses, que es coneixen com les quatre llibertats.

1. Lliure circulació de mercaderies. Un producte fabricat legalment en qualsevol país de la UE es pot vendre en qualsevol altre sense aranzels, sense duanes i sense tornar a passar controls. Per això un camió de taronges de Castelló arriba a Munic com si anara a Saragossa. Cap a fora, els 27 apliquen el mateix aranzel (la unió duanera).
2. Lliure circulació de servicis. Una empresa d’un país pot oferir els seus servicis en un altre: un arquitecte espanyol pot dissenyar a Portugal, una asseguradora alemanya vendre a Espanya.
3. Lliure circulació de persones. Qualsevol ciutadà de la UE pot viure, estudiar i treballar en qualsevol altre país membre sense permís de treball. És el que fa possible l’Erasmus i el que permet als vostres cosins treballar a Berlín o Dublín. L’espai Schengen hi afig que tampoc no hi ha control de passaports a la majoria de fronteres interiors.
4. Lliure circulació de capitals. Els diners es mouen sense restriccions: una família pot obrir un compte en un altre país, una empresa invertir on vulga.

Fixeu-vos que les quatre són exactament el que el Brexit va desfer. És la millor manera d’entendre quant valen.

L’euro i el BCE

Vint dels vint-i-set països (vint-i-un des de 2026) compartixen a més la moneda: l’euro. A la Unitat 4 vam vore que l’emet el Banc Central Europeu, que fixa els tipus d’interés per a tota la zona amb l’objectiu d’una inflació del 2 %. Per al comerç, l’euro té un avantatge enorme: una empresa d’Alacant que ven sabates a Itàlia cobra en la seua pròpia moneda, sense canviar diners, sense comissions i sense risc que el tipus de canvi li arruïne el negoci entre que factura i cobra. Abans de 1999, eixa mateixa empresa havia de convertir lires en pessetes i pregar perquè la lira no es devaluara. Que prop de dos terços de les exportacions espanyoles vagen a països de la UE té molt a vore amb això.

L’euro també té un cost, que vam vore amb la inflació de 2022: els països que el compartixen no poden tindre cada u la seua pròpia política monetària ni devaluar la seua moneda per a vendre més barat. Quan el 2010-2012 Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya van travessar la crisi del deute, es va comprovar la debilitat de compartir moneda sense compartir pressupost. Next Generation EU és, en part, la resposta a allò.

Qui decidix a Brussel·les

La UE no és un país, però tampoc és només un club. Té institucions pròpies que aproven normes que valen als 27, des de la garantia de tres anys dels vostres mòbils (Unitat 7) fins al carregador USB-C comú. Convé conéixer les principals, perquè apareixen a les notícies quasi cada dia.

• La Comissió Europea és el «govern» de la Unió: 27 comissaris, un per país, presidits des de 2019 per Ursula von der Leyen. És l’única que pot proposar lleis, i a més vigila que es complisquen i negocia els acords comercials en nom de tots. Va ser la Comissió qui va negociar amb els Estats Units el 2025.
• El Parlament Europeu representa la ciutadania: 720 diputats elegits cada cinc anys (61 per Espanya), que aproven o rebutgen les lleis junt amb el Consell i controlen la Comissió. Té seu a Estrasburg i Brussel·les.
• El Consell de la Unió Europea representa els governs: els ministres de cada país, reunits per matèries (els d’Agricultura decidixen sobre la PAC, els d’Economia sobre pressupostos). Codecidix les lleis amb el Parlament.
• El Consell Europeu és la cimera de presidents i primers ministres dels 27. No fa lleis: marca les grans prioritats (va ser el que va aprovar Next Generation EU al juliol de 2020).
• El Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, interpreta el dret europeu i garantix que s’aplique igual a tots els països. I el BCE, a Frankfurt, és la institució independent que gestiona l’euro.

El pressupost: la PAC, els fons i Next Generation EU

La UE té un pressupost xicotet en comparació amb el d’un Estat: al voltant de l’1 % del que produïxen els seus membres, finançat sobretot amb aportacions de cada país segons la seua riquesa. Per a 2021-2027 són uns 1,2 bilions d’euros (Comissió Europea, marc financer plurianual). Dos partides se n’emporten més de la meitat:

• La Política Agrària Comuna (PAC), al voltant d’un terç del pressupost: ajudes directes a agricultors i ramaders i fons per al desenvolupament rural. Espanya és la segona receptora després de França, amb aproximadament 7.000 milions d’euros a l’any (Ministerio de Agricultura, Plan Estratégico de la PAC 2023-2027). Bona part dels olivars de Jaén de la foto anterior reben ajudes de la PAC.
• Els fons de cohesió, un altre terç: diners perquè les regions més pobres s’acosten a les més riques. Les autovies, els AVE, les depuradores i molts polígons industrials d’Andalusia, Extremadura, Galícia o Castella-la Manxa porten el cartell blau de les estreles.

A tot això s’hi va sumar el 2020 una cosa nova. Per a eixir de la crisi de la pandèmia, els 27 van acordar que la Comissió s’endeutara en nom de tots per 750.000 milions d’euros (a preus de 2018) i els repartira entre els països més colpejats: és Next Generation EU. Espanya és la segona receptora després d’Itàlia, amb al voltant de 160.000 milions d’euros, uns 80.000 en transferències que no cal tornar i la resta en préstecs barats (Gobierno de España, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, addenda de 2023). Eixos diners han pagat, entre 2021 i 2026, des del Kit Digital per a xicotetes empreses fins a la rehabilitació d’habitatges, fàbriques de bateries, formació professional i el bo cultural jove. Si al vostre institut han canviat els ordinadors o les finestres estos anys, és probable que ho haja pagat Europa.

Què guanya Espanya

Més enllà dels fons, hi ha coses que doneu per fetes i que existixen perquè Espanya és a la UE:

• Erasmus+. Des de 1987, més de quinze milions d’europeus han estudiat o han fet pràctiques en un altre país amb el programa. Espanya és la destinació favorita de tota Europa i un dels països que més estudiants envia: desenes de milers cada curs (SEPIE, 2024). És la lliure circulació de persones feta beca.
• Itinerància. Des del 15 de juny de 2017, usar el mòbil en qualsevol país de la UE costa el mateix que a casa («Roam like at home», Reglament (UE) 2022/612, en vigor fins a 2032). A Londres o a Marràqueix, en canvi, ho notareu a la factura.
• Drets com a consumidors: la garantia de tres anys, el dret a tornar una compra per internet en 14 dies o les compensacions per retards en vols són normes europees.
• Pes al món: un país de 49 milions d’habitants negocia amb la Xina o amb els Estats Units com a part d’un mercat de 450 milions. L’acord de 2025, amb tots els seus defectes, el va negociar la UE; l’alternativa era negociar sols.

Tipus de canvi: quant val el teu euro fora

Què és el tipus de canvi

Tot l’anterior funciona sense problemes dins de la zona euro perquè compartim moneda. Però tan prompte com compreu un producte estatunidenc, viatgeu a Londres o una empresa espanyola ven oli a Nova York, apareix un preu nou: el de la moneda mateixa.

L’euro no ha valgut sempre el mateix. Va nàixer el 1999 valent 1,17 dòlars, va caure fins a 0,83 a l’octubre de 2000, va pujar fins a quasi 1,60 al juliol de 2008 i en els últims anys s’ha mogut entre 1 i 1,20. Al gener de 2025 un euro es canviava per al voltant d’1,04 dòlars; al setembre de 2025, per uns 1,17 (BCE, tipus de referència). És a dir, en nou mesos l’euro es va apreciar més d’un 12 % enfront del dòlar. Amb la lliura, un euro valia el 2025 al voltant de 0,85-0,87 lliures.

Per què puja o baixa

El tipus de canvi és un preu, i com tots els preus de la Unitat 3 es mou per l’oferta i la demanda. En este cas, la demanda d’euros. Qui necessita comprar euros?

• Qui vol comprar productes europeus: un importador estatunidenc d’oli ha de pagar en euros, així que ven dòlars i compra euros. Com més exporta Europa, més demanda d’euros i més puja.
• Qui vol visitar Europa: els 94 milions de turistes que arriben a Espanya canvien els seus dòlars, lliures o iens per euros.
• Qui vol invertir a Europa: comprar una empresa, accions o deute públic en euros. Ací entra el BCE (Unitat 4): si els tipus d’interés a la zona euro pugen més que als Estats Units, els estalvis del món vénen a Europa buscant eixe interés, compren euros i l’euro s’aprecia. Quan el BCE va abaixar tipus el 2024-2025 i la Reserva Federal estatunidenca també, la comparació entre els dos va moure l’euro/dòlar setmana a setmana.
• Qui confia en l’economia europea. Les expectatives compten: si es tem una crisi a Europa, es venen euros; si es tem als Estats Units, se’n compren. Bona part de la pujada de l’euro el 2025 es va atribuir a la incertesa creada pels mateixos aranzels estatunidencs.

A l’inrevés, els europeus que compren productes estatunidencs, viatgen a Nova York o inverteixen a Wall Street venen euros i compren dòlars, i empenyen l’euro cap avall. El tipus de canvi és el punt en què eixos dos corrents s’equilibren, i canvia cada segon.

El teu viatge a Londres o a Nova York

Ací és on el tipus de canvi deixa de ser abstracte. Suposem que heu estalviat 500 euros per a un viatge de fi de curs a Londres. Amb un euro a 0,85 lliures, teniu 425 lliures per a gastar. Si l’euro s’aprecia i passa a 0,90 lliures, els mateixos 500 euros són 450 lliures: el vostre viatge és un 6 % més barat sense haver estalviat més. Si l’euro es deprecia a 0,80, us quedeu amb 400 lliures i les entrades del musical se us’n van del pressupost. El mateix amb Nova York: entre gener i setembre de 2025, un viatge de 1.000 euros va passar de valdre 1.040 dòlars a valdre’n 1.170. Els que van viatjar a l’estiu van guanyar 130 dòlars de regal.

I el que us convé a vosaltres com a viatgers perjudica altres. Quan l’euro s’aprecia, l’oli espanyol és més car per a l’importador estatunidenc (que necessita més dòlars per cada euro) i, damunt de l’aranzel del 15 %, això fa que se’n venga menys; els turistes americans i britànics troben Espanya més cara i potser trien Turquia. Quan l’euro es deprecia, passa el contrari: les exportacions s’abaratixen i vendre fora és més fàcil, però el petroli (que es paga en dòlars) i l’iPhone s’encarixen per a tothom. No hi ha un tipus de canvi «bo»: depén de si compreu fora o veneu fora.

Desigualtat global i desenvolupament

Països rics i països pobres

El comerç i la globalització han fet créixer el món, però no de manera uniforme. Les diferències entre països continuen sent enormes, i la manera més senzilla de vore-les és el PIB per capita: el que produïx un país en un any dividit entre els seus habitants (Unitat 2). El 2023, un habitant de Luxemburg produïa de mitjana al voltant de 130.000 dòlars; un d’Espanya, uns 33.000; un de l’Índia, uns 2.500; un de Burundi, uns 200 (Banc Mundial, 2023). És a dir, un luxemburgués mitjà produïx en un dia el que un burundés en quasi dos anys.

El PIB per capita mesura diners, i els diners no ho són tot. Per això Nacions Unides publica des de 1990 l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que combina tres coses: la renda, l’esperança de vida i els anys d’escolarització. Va de 0 a 1. Islàndia, Noruega i Suïssa encapçalen la llista amb més de 0,96; el Sudan del Sud, Somàlia i la República Centreafricana la tanquen per davall de 0,40; Espanya, amb 0,918, està entre els trenta països amb major desenvolupament humà del món (PNUD, Informe sobre Desarrollo Humano 2025, dades de 2023). Fixeu-vos que alguns països amb molt de petroli tenen un PIB per capita alt i un IDH molt més baix: tindre diners no és el mateix que tindre escoles i hospitals.

Per què uns països són rics i altres pobres? No hi ha una sola resposta, i els economistes fa dos segles que la discutixen. Hi pesen la història (el colonialisme, que va organitzar economies senceres per a extraure matèries primeres), la geografia (el clima, l’accés al mar), la qualitat de les institucions (si hi ha lleis que es complixen, si la corrupció és la norma, si hi ha guerra) i, sí, el comerç: els països que han aconseguit endollar-se a les cadenes globals de valor amb alguna cosa més que matèries primeres han crescut molt més ràpid que els que exporten només petroli o cacau.

Comerç just, cooperació al desenvolupament i ODS

Enfront d’eixa desigualtat hi ha tres respostes que us trobareu al supermercat, a les notícies i potser a la vostra faena futura.

• Comerç just. És un sistema de certificació que garantix que el productor de cacau, café o plàtan d’un país pobre ha cobrat un preu mínim per damunt del mercat, més una prima per a projectes de la seua comunitat, i que no hi ha hagut treball infantil. El segell més conegut és Fairtrade, creat el 1997, amb prop de dos milions d’agricultors i treballadors al seu sistema (Fairtrade International, 2024). La seua lògica és senzilla: en una cadena global de valor el que menys s’emporta és el que està al principi, i el comerç just intenta corregir-ho amb el preu.
• Cooperació al desenvolupament. El 1970, Nacions Unides va fixar que els països rics haurien de dedicar el 0,7 % de la seua renda a ajuda al desenvolupament. Cinquanta anys després, només un grapat ho complix (Noruega, Suècia, Luxemburg, Dinamarca i Alemanya el 2023, segons l’OCDE). Espanya va dedicar el 2024 al voltant del 0,25 % (OCDE), i la Ley 1/2023 de Cooperación para el Desarrollo Sostenible es compromet a arribar al 0,7 % el 2030. El debat sobre si l’ajuda funciona és intens: hi ha economistes que sostenen que ha salvat milions de vides (vacunes, malària) i altres que critiquen que ha sostingut governs corruptes.
• Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). El 2015, els 193 països de l’ONU van aprovar l’Agenda 2030 amb 17 objectius mesurables: fi de la pobresa, fam zero, educació de qualitat, igualtat de gènere, acció pel clima, treball digne… Els heu vist en cartells de l’institut. Són l’agenda comuna del desenvolupament i servixen per a mesurar, cada any, què avança i què no.

Migracions i remeses

Quan la gent no pot exportar productes, s’exporta a si mateixa. Les migracions són el moviment més humà de la globalització, i també un dels més importants econòmicament. El 2024, els emigrants van enviar a les seues famílies en països de renda baixa i mitjana uns 685.000 milions de dòlars en remeses, més del que eixos països van rebre en inversió estrangera i tres vegades més que en ajuda al desenvolupament (Banc Mundial, Migration and Development Brief, desembre de 2024). L’Índia en va rebre prop de 130.000 milions; Mèxic, uns 68.000. Per a països com el Nepal, Hondures o El Salvador, les remeses superen una quinta part del PIB. D’Espanya van eixir al voltant de 10.000 milions d’euros el 2024 (Banco de España, Balanza de Pagos), enviats sobretot a Colòmbia, el Marroc, l’Equador, Romania o el Senegal per persones que treballen ací. I Espanya, que va ser país d’emigrants fins als anys setanta, és hui un dels grans receptors: quasi un de cada cinc residents ha nascut a l’estranger (INE, 2025), i sense eixa població l’afiliació a la Seguretat Social que vam vore a la Unitat 5 portaria anys baixant.

Què ve després en este curs

Amb esta unitat tanqueu el Bloc I, la part d’economia del curs, i obriu la tercera avaluació. Heu recorregut el camí sencer: per què cal triar (Unitat 1), com es produïx i creix un país (Unitat 2), com els mercats fixen preus (Unitat 3), què és el diner i qui el vigila (Unitat 4), com funciona el treball (Unitat 5), què fa l’Estat (Unitat 6), com gestionar els vostres diners (Unitats 7 i 8) i, ara, com encaixa Espanya al món.

Les tres unitats que queden canvien d’escala: passen del país a l’empresa. La Unitat 10 explica què és una empresa, quines formes jurídiques pot tindre i com s’organitza per dins, i vorem que moltes de les empreses de què parlarem exporten, importen o competixen amb productes de fora exactament per les raons d’esta unitat. La Unitat 11 mira la persona emprenedora i com naixen les idees, i la Unitat 12 us proposa convertir-ne una en un projecte amb model de negoci, prototip i presentació. Quan hàgeu de decidir on fabricar el vostre producte o a qui vendre’l, l’avantatge comparatiu i el tipus de canvi tornaran a aparéixer.

Glossari

• Avantatge absolut: capacitat d’un país o persona per a produir un bé amb menys recursos (hores, terra, diners) que un altre.
• Avantatge comparatiu: capacitat de produir un bé amb un cost d’oportunitat menor que un altre país, és a dir, renunciant a menys quantitat d’altres béns. És el que decidix l’especialització i el comerç.
• Exportació i importació: venda a l’exterior de béns o servicis produïts al país (exportació) i compra de béns o servicis produïts fora (importació). El turisme és una exportació de servicis.
• Balança comercial: diferència entre el que un país exporta i el que importa en béns durant un any. Si és negativa hi ha dèficit comercial; si és positiva, superàvit.
• Balança per compte corrent: la balança comercial més els servicis, les rendes i les transferències amb l’exterior. Espanya té dèficit comercial i superàvit per compte corrent.
• Aranzel: impost que es cobra a la duana a un producte importat, normalment com a percentatge del seu valor.
• Quota o contingent: límit a la quantitat d’un producte que es pot importar en un període.
• Proteccionisme i lliure comerç: polítiques que limiten les importacions per a protegir els productors nacionals (proteccionisme) enfront de l’absència d’eixos obstacles (lliure comerç).
• Dúmping: vendre a l’estranger per davall del cost de producció per a eliminar els competidors locals.
• OMC (Organització Mundial del Comerç): organització internacional amb seu a Ginebra que fixa les regles del comerç entre els seus 166 membres i arbitra les seues disputes.
• Globalització: integració creixent de les economies del món a través del comerç, els moviments de capitals i persones i la difusió de la tecnologia.
• Cadena global de valor: repartiment de les fases de producció d’un bé (disseny, components, muntatge, venda) entre empreses de països distints.
• Deslocalització i relocalització: trasllat de la producció a un altre país amb costos més baixos (deslocalització) i la seua tornada al país d’origen o a un de pròxim (relocalització o nearshoring).
• Mercat únic: espai de la Unió Europea en què mercaderies, servicis, persones i capitals circulen lliurement entre els 27 Estats membres.
• Tipus de canvi: preu d’una moneda expressat en una altra. Una moneda s’aprecia quan passa a comprar més unitats d’una altra i es deprecia quan en compra menys.
• Remeses: diners que les persones emigrants envien a les seues famílies al seu país d’origen.

Per a aprofundir

Si la unitat us ha deixat amb ganes de més, estos recursos són gratuïts i fiables:

• Datacomex (datacomex.comercio.es), la base de dades de comerç exterior de la Secretaría de Estado de Comercio. Per què encaixa: permet vore, en dos clics, quant oli va vendre Espanya als Estats Units cada mes des de 1995; és la ferramenta amb la qual podeu mesurar vosaltres mateixos l’efecte dels aranzels de 2025.
• Our World in Data, secció «Trade and Globalization» i «Poverty» (ourworldindata.org, Universitat d’Oxford). Per què encaixa: gràfics interactius amb la caiguda de la pobresa extrema, el creixement del comerç mundial i el repartiment de la riquesa entre països, amb les fonts de cada dada a la vista.
• «La UE i jo», portal de l’Oficina de Publicacions de la Unió Europea (op.europa.eu), amb la guia La Unión Europea: ¿qué es y qué hace?. Per què encaixa: explica en llenguatge planer i amb mapes com funcionen les institucions, què és el mercat únic i a què es dedica el pressupost europeu.
• Dollar Street (gapminder.org/dollar-street), de la fundació Gapminder. Per què encaixa: fotos de llars reals de tot el món ordenades per ingressos mensuals, des de 30 fins a 10.000 dòlars; en deu minuts enteneu què significa la desigualtat global millor que amb qualsevol taula.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. L’avantatge comparatiu diu que a Espanya li convé comprar màquines a Alemanya i vendre-li tomaques, encara que poguera fabricar màquines. Us pareix bé que un país accepte «especialitzar-se» en allò que fa relativament millor, encara que això signifique renunciar a tindre certa indústria? Hi ha sectors en què no hauríem de dependre de ningú?
2. Una samarreta de 5 euros existix perquè algú la cus a Bangladesh per un salari que ací seria il·legal, però que allí és millor que les alternatives. Comprar-la és aprofitar-se d’eixa persona o donar-li una oportunitat? Canviaria la vostra resposta si la samarreta costara 15 euros i portara un segell de comerç just?
3. Des de 1986, Espanya ha rebut de la Unió Europea fons agrícoles, de cohesió i de recuperació, i ha cedit a canvi la política comercial, la moneda i moltes lleis. Si demà es convocara un referèndum com el britànic, quins arguments econòmics donaríeu a favor i en contra? I quins no són econòmics?