El sector públic i els impostos

Temps estimat de lectura: 15-17 min · Bloc: El sector públic · Abans de començar: la Unitat 2 (els agents econòmics) va presentar l’Estat com un dels tres grans agents. Ací veiem en detall què fa i com es finança.

En acabar esta unitat sabràs:

• Què és el sector públic i quins servicis públics t’oferix cada dia sense que ho notes.
• Quins són els pilars de l’Estat del benestar i per què es paguen entre tots.
• Per a què servixen els impostos i la diferència entre impostos directes (com l’IRPF) i indirectes (com l’IVA).
• Per què es parla de justícia fiscal i quin problema suposa el frau fiscal.

Imagina un dia normal. Et despertes, et llaves amb aigua que arriba potable a l’aixeta. Camines per un carrer asfaltat i amb fanals fins a l’institut, que és públic i gratuït. Si et poses malalt, vas al centre de salut i t’atenen sense pagar en eixe moment. Si hi ha un incendi, crides els bombers. Res d’això cau del cel: tot ho paga el conjunt de la societat a través del sector públic. Esta unitat explica com funciona eixa màquina invisible que sosté bona part de la teua vida quotidiana i com es finança: amb impostos.

El sector públic: què és i què fa

El sector públic està format pel conjunt d’institucions de l’Estat que prenen decisions econòmiques en nom de la col·lectivitat: l’Administració central (el Govern d’Espanya), les comunitats autònomes, els ajuntaments i altres organismes públics. Enfront de les famílies i les empreses, que perseguixen el seu interés particular, el sector públic busca (o hauria de buscar) l’interés general.

L’Estat complix diverses funcions econòmiques importants:

• Proveïx béns i servicis públics que el mercat no oferiria bé per si sol: defensa, justícia, enllumenat, carreteres, sanitat, educació.
• Redistribuïx la renda: cobra més a qui més té i dedica eixos diners a ajudar qui menys té, per a reduir les desigualtats.
• Regula l’economia: posa normes que protegixen consumidors, treballadors i el medi ambient.
• Estabilitza l’economia: intenta suavitzar les crisis, per exemple augmentant la despesa quan hi ha atur.

Per què alguns béns els proveïx l’Estat

Per què hi ha coses que paguem directament (un mòbil, una samarreta) i altres que ens arriben a través de l’Estat (un fanal, la defensa del país)? La clau està en dues característiques dels béns.

Un bé és rival si el que consumix una persona ja no el pot consumir una altra (una poma: si me la menge jo, no te la menges tu). Un bé és excloïble si es pot impedir el seu ús a qui no paga (un cine: si no compres l’entrada, no entres).

Els béns públics purs són just el contrari: no rivals (que jo gaudisca de l’enllumenat del carrer no deixa ningú sense llum) i no excloïbles (no es pot posar un fanal que il·lumine només qui ha pagat). Com que ningú podria cobrar per ells, cap empresa privada els oferiria: per això els proveïx l’Estat i els paguem entre tots.

L’Estat del benestar

Anomenem Estat del benestar el model, propi dels països europeus desenvolupats, en què el sector públic garantix a tota la ciutadania un conjunt de servicis i drets bàsics, amb independència del seu nivell de renda. La idea de fons és senzilla i poderosa: que ningú es quede sense sanitat per ser pobre, sense educació per haver nascut en una família humil, ni sense un mínim per a viure per haver tingut mala sort.

L’Estat del benestar espanyol es recolza en quatre grans pilars:

• Sanitat pública: atenció mèdica universal i gratuïta en el moment d’ús, finançada amb impostos. Quan vas al metge no pagues la consulta perquè ja està pagada per tots.
• Educació pública: ensenyament gratuït i obligatori fins als 16 anys, i molt subvencionat després. L’institut on estudies és un dels servicis més cars que reps i no pagues directament.
• Pensions: ingressos per a les persones majors quan es jubilen, finançats per les cotitzacions de qui treballa hui. És un pacte entre generacions.
• Protecció social: prestacions per desocupació, ajudes a les famílies, atenció a la dependència, rendes mínimes per a qui no té ingressos.

Este model és un dels grans èxits de les societats europees del segle XX, però té un cost enorme. I ací entra la pregunta clau: d’on ix els diners?

El pressupost públic: ingressos i despeses

Igual que una família, l’Estat té un pressupost: un pla de quant ingressarà i quant gastarà cada any. Les despeses públiques es dediquen a sanitat, educació, pensions, infraestructures, seguretat, etc. Els ingressos públics ixen, en la seua immensa majoria, dels impostos.

Quan l’Estat gasta més del que ingressa, hi ha dèficit i ha de demanar diners prestats, cosa que genera deute públic (que caldrà tornar en el futur, amb interessos). Per això l’equilibri entre el que s’ingressa i el que es gasta és una de les grans discussions de qualsevol país: gastar més exigix ingressar més, i això significa, normalment, més impostos.

Els impostos: què són i per a què servixen

Un impost és un pagament obligatori que les persones i les empreses fan a l’Estat, sense rebre res concret a canvi en eixe mateix moment. Eixa última part és important: quan pagues l’entrada del cine, reps una pel·lícula; quan pagues un impost, no reps un servici individual a canvi, sinó que contribuïxes a finançar el conjunt dels servicis públics dels quals tots ens beneficiem.

Els impostos no són un càstig ni un robatori: són el preu que paguem per viure en societat. Sense ells no hi hauria hospitals públics, ni col·legis, ni carreteres, ni pensions. La discussió legítima no és “impostos sí o no”, sinó quants, a qui i en què es gasten.

Els impostos es classifiquen en dos grans grups.

Impostos directes: graven el que tens o el que guanyes

Els impostos directes recauen directament sobre la renda o la riquesa de cada persona o empresa. El més important és l’IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques), que grava el que guanyes al llarg de l’any: el teu sou, principalment. Com més guanyes, més pagues, no només en euros sinó en percentatge.

L’IRPF és un impost progressiu per trams: la renda es dividix en franges i cada franja paga un percentatge distint, més alt com més amunt. Però —i açò ho confon quasi tot el món— el percentatge alt s’aplica només a la part de renda que cau dins de cada tram, no a tot el que guanyes. Canviar de tram mai fa que perdes diners: només la part que supera el llindar tributa al tipus més alt.

Altres impostos directes són l’Impost sobre Societats (que paguen les empreses sobre els seus beneficis) o l’Impost sobre el Patrimoni (sobre les grans fortunes).

Impostos indirectes: graven el que consumixes

Els impostos indirectes no miren quant guanyes, sinó quant consumixes. El més conegut és l’IVA (Impost sobre el Valor Afegit), que pagues cada vegada que compres quasi qualsevol cosa: va inclòs en el preu. A Espanya hi ha diversos tipus d’IVA:

• Un tipus general (el més alt), que s’aplica a la majoria de productes i servicis.
• Un tipus reduït, per a alguns béns com certs aliments o el transport.
• Un tipus superreduït, el més baix, per a productes de primera necessitat com el pa, la llet, les fruites, les verdures, els ous o els medicaments.

L’IVA és indirecte perquè no el pagues tu directament a Hisenda: el paga el comerciant, però te’l cobra a tu dins del preu. Per això moltes vegades no som conscients de quants impostos paguem: una bona part va amagada en el tiquet de cada compra.

Justícia fiscal i frau fiscal

Si els impostos paguen el que tots gaudim, el just és que cadascú contribuïsca segons les seues possibilitats. Eixe és el principi de justícia fiscal: que el sistema siga progressiu (qui més té, aporta proporcionalment més) i que ningú escape de pagar el que li correspon. La Constitució espanyola ho diu expressament en el seu article 31: tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques segons la seua capacitat econòmica.

El gran enemic de la justícia fiscal és el frau fiscal: ocultar ingressos, no declarar el que es guanya o “treballar en negre” per a no pagar impostos. El frau no és un delicte sense víctimes: quan algú no paga el que deu, o bé els altres hem de pagar més per a mantindre els mateixos servicis, o bé hi ha menys diners per a sanitat, educació i pensions. Per això és important distingir dues idees que de vegades es confonen:

• Eludir o defraudar impostos (no declarar, ocultar diners) és il·legal i es persegueix.
• Demanar factura i exigir que les coses es facen amb els seus papers és, simplement, contribuir que el sistema funcione.

Glossari

• Sector públic: conjunt d’institucions de l’Estat que prenen decisions econòmiques en nom de la col·lectivitat.
• Bé públic pur: bé no rival i no excloïble (enllumenat, defensa) que el mercat no oferix i proveïx l’Estat.
• Problema del polissó: temptació de gaudir d’un bé sense pagar-lo, esperant que paguen els altres.
• Estat del benestar: model que garantix a tota la ciutadania sanitat, educació, pensions i protecció social.
• Pressupost públic: pla anual d’ingressos i despeses de l’Estat.
• Dèficit públic: situació en què l’Estat gasta més del que ingressa.
• Deute públic: diners que l’Estat deu per haver demanat préstecs per a cobrir el dèficit.
• Impost: pagament obligatori a l’Estat, sense contraprestació directa, per a finançar els servicis públics.
• Impostos directes: graven la renda o la riquesa (IRPF, Impost sobre Societats).
• IRPF: Impost sobre la Renda de les Persones Físiques; grava el que guanyes i és progressiu per trams.
• Impostos indirectes: graven el consum (IVA).
• IVA: Impost sobre el Valor Afegit; va inclòs en el preu de quasi tot el que compres.
• Progressivitat: principi pel qual qui més guanya paga un percentatge major.
• Justícia fiscal: que cadascú contribuïsca segons la seua capacitat econòmica i ningú escape de pagar.
• Frau fiscal: ocultar ingressos o no pagar els impostos que corresponen; és il·legal i perjudica tots.

Per a aprofundir

Recursos accessibles i oficials per a entendre millor el sector públic i els impostos:

• Agència Tributària — Educació Cívico-Tributària (agenciatributaria.es) — portal educatiu de l’AEAT amb materials per a estudiants que expliquen de manera senzilla per a què servixen els impostos.
• On van els meus impostos? — busca visualitzacions del pressupost públic (les publiquen mitjans i organismes): vore en què es repartix cada 100 € de despesa pública sorprén i aclarix molt.
• Constitució espanyola, article 31 (boe.es) — una sola frase que resumix tot el principi de justícia fiscal. Mereix una lectura.
• Reportatges sobre l’Estat del benestar i les pensions — busca en mitjans públics (RTVE) explicacions sobre com es financen les pensions (el pacte entre generacions). És un dels grans debats del país.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o pensar en tancar la unitat:

1. Hi ha qui diu que els impostos són massa alts i qui diu que sense més impostos no es poden mantindre els servicis. Si hagueres de decidir, pujaries o baixaries els impostos? A canvi de quin servici renunciaries o quin milloraries?
2. L’IVA es cobra igual a una persona rica i a una pobra. Et pareix just? Com intenta el sistema corregir eixa desigualtat?
3. Molta gent que critica els impostos gaudix alhora de la sanitat, l’educació o les carreteres públiques. Creus que som plenament conscients de tot el que rebem de l’Estat? Per què costa tant vore-ho?