El mercat de treball: contractes, nòmina i atur

Temps de lectura: ~28 min · Sabers: mercat de treball i salari mínim, població activa i EPA, tipus d’atur, contractes, nòmina, drets laborals · Abans de començar: Unitats 3 i 4 (com es formen els preus en un mercat; els diners, els tipus d’interés i la inflació).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar per què el treball és un mercat, què és el salari mínim i per què es discutix tant.
• Calcular les taxes d’activitat, ocupació i atur i llegir les dades de l’EPA.
• Distingir els contractes vigents des de la reforma de 2021 i reconéixer un fals autònom.
• Llegir la teua primera nòmina, passar del brut al net i saber quins drets tens des del primer dia.

Potser este estiu, o el que ve, firmes el teu primer contracte: unes setmanes en un xiringuito, en la botiga d’un familiar, en un campament o repartint publicitat. Llavors et trobaràs amb paraules que fins ara eren cosa d’adults: brut i net, alta en la Seguretat Social, període de prova, conveni, retenció. I amb una sorpresa quasi universal: la quantitat que t’ingressen no és la que et van dir. Amb 16 anys ja es pot treballar a Espanya, amb permís dels teus pares o tutors, i per això convé arribar a eixe primer contracte sabent què es firma.

Fins ara hem parlat de mercats de coses: entrepans, entrades, mòbils, lloguers (Unitat 3). En esta unitat el «producte» que s’intercanvia és el temps i l’esforç de les persones. És un mercat peculiar: qui ven no se separa del que ven, el preu es diu salari i la llei posa regles que no existixen en el mercat del pa. També és el mercat del qual més es parla en les notícies, perquè quan falla no sobren coses en un prestatge: sobren persones sense treball.

El recorrerem en sis passos: com funciona el mercat de treball i què és el salari mínim; com es compten els aturats i què diuen les dades d’Espanya; per què existix l’atur i què es fa contra ell; quins contractes existixen des de la reforma de 2021; com es llig una nòmina; i quins drets i deures tens des del primer dia.

El treball també és un mercat

En la Unitat 3 vam vore que un mercat és la trobada entre qui vol comprar alguna cosa i qui la vol vendre, i que d’eixa trobada ix un preu. En el mercat de treball passa el mateix, però amb els papers al revés del que un esperaria: qui oferix treball són les persones (tu, quan busques una faena d’estiu, estàs oferint el teu temps) i qui el demana són les empreses i les administracions que necessiten gent per a produir. El preu al qual es creuen l’oferta i la demanda és el salari.

Com en qualsevol mercat, eixe preu es mou. Si moltes empreses busquen programadores i n’hi ha poques, els salaris de les programadores pugen; si hi ha milers de persones disposades a servir taules a l’estiu i menys places que candidats, els salaris de l’hostaleria no pugen. Darrere de cada sou hi ha una qüestió d’escassetat: com més difícil siga trobar algú que faça una faena, més caldrà pagar-li. Per això la formació importa tant: no perquè un títol valga per si mateix, sinó perquè reduïx el nombre de persones capaces de fer el mateix que tu.

Què determina el teu salari

Quasi ningú negocia el seu sou des de zero. A Espanya la majoria dels salaris els fixa un conveni col·lectiu, un acord entre sindicats i empreses que establix, per a cada sector o empresa i per a cada categoria, un salari mínim propi per damunt del legal. Sobre eixe sòl, el salari de cada persona depén de la seua formació, de la seua experiència, del sector (la banca paga més que l’hostaleria), de la grandària de l’empresa i del lloc. I d’un factor que ningú controla: quanta gent pot fer el mateix.

Per a situar-te: el salari mitjà a Espanya va ser d’uns 28.050 € bruts a l’any el 2023, però la mediana, el sou que deixa la meitat dels treballadors per davall, rondava els 23.300 € (INE, Encuesta de Estructura Salarial 2023, publicada el 2025). La diferència entre les dues xifres et diu una cosa important: uns pocs sous molt alts estiren la mitjana cap amunt, i la majoria de la gent cobra menys del que suggerix el «salari mitjà» que ix en les notícies.

El salari mínim interprofessional

En el mercat del treball hi ha un preu per davall del qual no es pot vendre: el salari mínim interprofessional (SMI). El fixa cada any el Govern, després de consultar sindicats i patronal, i s’aplica a qualsevol faena a jornada completa, siga quin siga el sector i encara que no hi haja conveni. El 2025 el SMI és de 1.184 € bruts al mes en 14 pagues, és a dir, 16.576 € a l’any (Reial Decret 87/2025). Si treballes mitja jornada, et correspon la meitat; si un conveni en fixa més, mana el conveni.

El SMI ha pujat molt en poc de temps: el 2018 era de 735,90 € al mes, així que en set anys ha augmentat al voltant d’un 61 %. La raó declarada és acostar-lo al 60 % del salari mitjà, que és el que recomana la Carta Social Europea perquè un sou a temps complet permeta viure sense ajudes. I ací comença un dels debats més llargs de l’economia: un salari mínim més alt ajuda els treballadors pitjor pagats o els deixa sense faena?

Població activa, ocupats i aturats: l’EPA

Cada tres mesos ix en les notícies una xifra que mou governs: la taxa d’atur. La calcula l’Instituto Nacional de Estadística amb l’Enquesta de Població Activa (EPA), una enquesta trimestral a unes 65.000 vivendes de tota Espanya en què es pregunta a cada persona de 16 anys o més què va fer la setmana anterior. Amb eixes respostes, l’INE repartix la població en quatre caixes que convé tindre clares, perquè quasi tots els errors en parlar de l’atur vénen de barrejar-les.

Les tres taxes

Amb eixes quatre caixes es construïxen les tres taxes que resumixen un mercat de treball:

• La taxa d’activitat mesura quina part de la població en edat de treballar participa en el mercat: actius dividit entre població de 16 anys o més, per 100. A Espanya ronda el 59 % (INE, EPA, segon trimestre de 2025).
• La taxa d’ocupació mesura quina part d’eixa mateixa població té faena: ocupats entre població de 16 anys o més, per 100.
• La taxa d’atur mesura quina part dels qui volen treballar no ho aconseguix: aturats entre actius, per 100. Fixa’t en el denominador: no és tota la població, sinó només els actius. Per això un país pot tindre una taxa d’atur alta i alhora molta gent ocupada, i per això la taxa d’atur pot baixar sense que ningú trobe faena, com vorem en l’exercici.

Prova-ho tu mateix: canvia el nombre d’inactius, ocupats i aturats i observa com es mouen les tres taxes; prova a passar aturats a inactius i voràs baixar l’atur sense crear ocupació.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

Les dades d’Espanya

A mitjan 2025 Espanya tenia uns 22,3 milions de persones ocupades, la xifra més alta de la seua història, i al voltant de 2,4 milions d’aturats, amb una taxa d’atur del 10,3 % (INE, EPA, segon trimestre de 2025). És una bona notícia comparada amb el passat recent, i una mala notícia comparada amb els veïns: la mitjana de la Unió Europea rondava el 6 % (Eurostat, 2025), i Espanya continuava sent el país amb la taxa d’atur més alta de la Unió. Pitjor encara entre els jóvens: la taxa d’atur de les persones de 16 a 24 anys se situava al voltant del 25 %, quasi el doble que en el conjunt de la Unió. Una de cada quatre persones de la teua edat que busca faena no en troba.

Hi ha una segona xifra de l’atur que ix cada mes, no cada trimestre: l’atur registrat, que publica el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) comptant les persones inscrites com a demandants a les oficines d’ocupació. El juliol de 2025 rondava els 2,4 milions. No coincidix amb l’EPA perquè mesuren coses distintes: l’EPA pregunta a la gent si busca faena; el SEPE compta qui s’ha apuntat en una oficina. Hi ha aturats que no s’apunten i persones apuntades que no busquen de veres. Les dues xifres són útils; només cal saber quina s’està llegint.

L’atur: tipus, causes i conseqüències

Que hi haja aturats no sempre significa el mateix. Un cuiner que deixa el seu restaurant per a buscar-ne un de millor, un socorrista sense faena al gener, una persona de 50 anys la fàbrica de la qual va tancar per sempre i un jove que no troba res perquè el país sencer està en recessió són quatre aturats molt distints, amb causes distintes i remeis distints. Els economistes distingixen quatre tipus d’atur.

• Friccional. El temps que es tarda a passar d’una faena a una altra, o dels estudis al primer treball. Existix sempre, fins i tot en les economies més sanes, perquè buscar i trobar porta temps. És el menys preocupant: dura setmanes o pocs mesos.
• Estacional. El que apareix quan acaba la temporada d’una activitat. A Espanya l’exemple és el turisme, que aporta més del 12 % del PIB (INE, Cuenta Satélite del Turismo, 2023) i contracta centenars de milers de persones de maig a setembre per a deixar-les sense faena a la tardor. Cada any l’atur baixa a l’estiu i puja al gener per este motiu, i per això l’INE també publica les dades «desestacionalitzades».
• Estructural. El que es produïx quan el que saben fer les persones no encaixa amb el que les empreses necessiten, o quan les persones estan en un lloc i les faenes en un altre. És el més difícil de curar, perquè no l’arregla el creixement econòmic: fa falta formació, mobilitat o les dues coses. Bona part de l’atur de llarga duració espanyol és d’este tipus.
• Cíclic. El que provoca una crisi: quan l’economia es frena, les empreses venen menys, produïxen menys i acomiaden. Desapareix quan l’economia es recupera, però mentres dura és el més dolorós, perquè colpeja molta gent alhora.

Dues crisis, dos aturs

Espanya va viure l’atur cíclic en la seua forma més brutal entre 2008 i 2013. La taxa d’atur va passar d’al voltant del 8 % el 2007 al 26,9 % en el primer trimestre de 2013, amb més de sis milions d’aturats; entre els menors de 25 anys va superar el 55 % (INE, EPA). Va ser una crisi financera i immobiliària: van deixar de construir-se cases, van tancar milers d’empreses i l’atur va tardar més d’una dècada a tornar als nivells anteriors. La segona gran sacsada va arribar el 2020 amb la pandèmia, i la resposta va ser molt distinta.

Què li fa l’atur a les persones i al país

Per a qui el patix, l’atur és, primer, una pèrdua d’ingressos: la prestació no cobrix tot el sou i s’esgota. Però els estudis sobre atur de llarga duració mostren danys que van més enllà dels diners: pèrdua d’habilitats i de contactes, que fa cada vegada més difícil tornar a trobar faena; problemes de salut, sobretot mental; i una sensació d’inutilitat que l’Organització Mundial de la Salut reconeix com a factor de risc. Per a un jove, a més, començar la vida laboral en l’atur deixa una «cicatriu»: qui entra al mercat en una crisi cobra menys durant anys que qui hi entra en una època bona.

Per al conjunt del país, l’atur és producció que es perd per sempre (les hores que no es van treballar el 2012 no es recuperen), ingressos públics que deixen d’arribar (menys cotitzacions, menys IRPF, menys IVA) i despesa pública que augmenta (prestacions, subsidis). I és, amb la inflació que vam vore en la Unitat 4, la principal causa de desigualtat i de pobresa en una economia com l’espanyola.

Què es fa contra l’atur

Les polítiques d’ocupació es dividixen en dues famílies, i les dues passen pel SEPE i pels servicis d’ocupació de cada comunitat autònoma (LABORA a la Comunitat Valenciana, el SAE a Andalusia, Lanbide al País Basc, el SOC a Catalunya).

Les polítiques passives substituïxen els ingressos perduts. La principal és la prestació per desocupació: per a cobrar-la cal haver treballat i cotitzat almenys 360 dies en els sis anys anteriors, i dura entre quatre mesos i dos anys segons el que s’ha cotitzat. Es cobra el 70 % de la base reguladora (una mitjana del que es cotitzava) durant els primers sis mesos i el 60 % després. Cada mes del teu primer contracte, per curt que siga, suma per a eixe dret: és una de les raons per les quals treballar sense contracte et perjudica a tu abans que a ningú. Qui esgota la prestació i no té rendes pot accedir a un subsidi d’uns 570 € al mes el 2025, i com a últim recurs existix l’Ingreso Mínimo Vital.

Les polítiques actives intenten que la persona torne a treballar: cursos de formació i requalificació, orientació i ajuda per a buscar faena, bonificacions a les empreses que contracten col·lectius amb més dificultats i programes específics com la Garantia Juvenil, que oferix als menors de 30 anys inscrits una oferta de faena, formació o pràctiques. Les passives alleugen; les actives curen, quan funcionen. I el debat a Europa és quasi sempre el mateix: en quina proporció gastar en unes i en altres.

Els contractes de treball

Quan treballes per a algú a canvi d’un salari, la llei entén que hi ha un contracte de treball, hi haja o no un paper firmat. Però el paper importa, perquè és el que et permet demostrar el que es va acordar. L’Estatut dels Treballadors (Reial Decret Legislatiu 2/2015, la llei bàsica del treball a Espanya) el definix amb quatre notes que convé recordar, perquè són les que el Tribunal Supremo va aplicar als riders: el treball és voluntari, retribuït, per compte d’altri (el fruit del teu treball és de l’empresa, que assumix el risc) i dependent (el fas sota l’organització i la direcció d’un altre).

Treballar amb 16 anys

L’Estatut prohibix treballar als menors de 16 anys (article 6), llevat dels espectacles públics amb autorització expressa. Entre els 16 i els 18 pots firmar un contracte, però amb el consentiment dels teus pares o tutors, tret que visques de manera independent (article 7). I amb regles especials de protecció: no pots fer treball nocturn (entre les deu de la nit i les sis del matí), ni hores extraordinàries, ni faenes declarades perilloses o insalubres. Un xiringuito que tanca a les dues de la matinada no pot tindre’t servint copes a eixa hora, encara que tu vulgues.

La reforma de 2021 i els quatre contractes

Fins al 2021 Espanya era el país europeu amb més contractes temporals: un de cada quatre assalariats tenia data de caducitat, i molts encadenaven contractes de setmanes durant anys. La reforma laboral aprovada pel Reial Decret llei 32/2021, pactada entre el Govern, els sindicats CCOO i UGT i la patronal CEOE, va simplificar el sistema amb una idea central: el contracte normal és l’indefinit, i el temporal només s’admet si hi ha una causa concreta que el justifique.

Des de llavors existixen quatre contractes principals:

• Indefinit. El contracte per defecte: sense data de fi, dura mentres cap de les parts no el trenque per les vies legals. Si l’empresa acomiada sense causa justificada (acomiadament improcedent), ha d’indemnitzar amb 33 dies de salari per any treballat, fins a un màxim de 24 mensualitats. Dona dret ple a l’atur i és el que demanen els bancs per a una hipoteca i els propietaris per a un lloguer. Una variant és el fix discontinu, indefinit però per a activitats que es repetixen per temporades, com les del turisme.
• Temporal, només amb causa. Dues causes admeses: substituir algú amb dret a tornar al seu lloc (una baixa, un permís de maternitat) o atendre circumstàncies de la producció imprevistes, com un pic de comandes, durant un màxim de sis mesos (dotze si el conveni ho permet), o previsibles, com la campanya de Nadal, fins a 90 dies l’any. En acabar, la persona cobra una indemnització de 12 dies per any treballat. Sense causa real, el contracte és frau i es convertix en indefinit.
• Formació en alternança. Per a persones de 16 a 30 anys sense títol relacionat amb el lloc, que combinen treball i estudis (és la base de l’FP dual). Dura entre tres mesos i dos anys, amb una part de la jornada dedicada a formar-se, i el salari no pot baixar del SMI en proporció a les hores treballades.
• Per a la pràctica professional. Per a qui ja té un títol universitari o d’FP obtingut en els tres últims anys i necessita experiència. Entre sis mesos i un any, amb el salari de conveni de la seua categoria. No s’ha de confondre amb les pràctiques curriculars d’un cicle o un grau, que no són un contracte de treball encara que des de 2024 també cotitzen.

Període de prova, jornada i vacances

Quasi tots els contractes inclouen un període de prova: uns mesos al principi en què qualsevol de les dues parts pot trencar la relació sense indemnització ni explicacions. L’Estatut el limita (article 14) a sis mesos per als tècnics titulats i dos mesos per a la resta (tres en empreses de menys de 25 treballadors, i un mes en contractes temporals de menys de sis mesos). Durant la prova tens exactament els mateixos drets que després: cobres, cotitzes i et compten les vacances. L’única cosa distinta és que et poden dir adeu sense causa. En el contracte han de figurar també la jornada (quantes hores a la setmana i com es distribuïxen), el salari (sempre en brut) i el conveni que s’aplica, que és on estan quasi totes les regles concretes del teu lloc: categories, complements, calendari, horaris. Tens dret a conéixer-lo i es pot consultar de franc en el butlletí oficial corresponent.

El fals autònom i els riders

Hi ha una manera de treballar que no és un contracte de treball: ser autònom, és a dir, treballar per compte propi, amb els teus propis mitjans, per als clients que tu tries i assumint tu el risc. Un fontaner que va per les cases, una dissenyadora que factura a diverses empreses o l’amo d’un bar són autònoms. Cotitzen en un règim propi de la Seguretat Social (el RETA), no tenen vacances pagades ni atur en les mateixes condicions i no els protegix l’Estatut dels Treballadors. A canvi, ningú no els diu quan ni com han de treballar.

El problema apareix quan una empresa usa la figura de l’autònom per a algú que en realitat treballa com un assalariat: amb horari imposat, ferramentes de l’empresa, un sol client i ordres que complir. És el fals autònom. Per a l’empresa l’avantatge és enorme: s’estalvia les cotitzacions (al voltant del 30 % del salari, com vorem), les vacances, les indemnitzacions i el conveni. Per a la persona, el desavantatge és la mateixa quantitat, més el risc de quedar-se sense res si l’empresa deixa de telefonar. Per això l’Estatut presumix que, si hi ha dependència i alienitat, la relació és laboral diguen el que diguen els papers, i per això el cas dels riders va acabar com va acabar.

La nòmina: del brut al net

Al final del teu primer mes de treball rebràs una nòmina: el document, amb un format fixat per llei (Orden ESS/2098/2014), en què l’empresa detalla el que has guanyat, el que t’ha descomptat i el que t’ingressa. És el paper més important de la teua vida laboral i un dels menys llegits: amb ell demostres el que cobres, amb ell et donen una hipoteca i amb ell sabràs si et cotitzen el que et correspon. Aprendre a llegir-la porta deu minuts.

El que guanyes: les meritacions

La part de dalt de la nòmina suma tot el que l’empresa reconeix deure’t pel mes: són les meritacions, i el seu total és el teu salari brut mensual. Ahí apareixen el salari base que fixa el conveni per a la teua categoria, els complements (antiguitat, nocturnitat, idiomes, productivitat, un plus pel lloc), les hores extraordinàries si n’has fet i, si la teua empresa repartix les pagues extra mes a mes, la part prorratejada d’eixes pagues. A Espanya l’Estatut garantix dues pagues extraordinàries a l’any (article 31), una per Nadal i una altra en el mes que fixe el conveni, normalment juny o juliol; per això es parla de sous «en 14 pagues». És una peculiaritat espanyola que va nàixer en la postguerra (la paga de Nadal es va establir el 1944) i que no existix en la majoria de països europeus: cobrar 14 vegades 1.300 € és exactament el mateix que cobrar 12 vegades 1.516,67 €, però psicològicament no ho pareix. També poden aparéixer quantitats que no són salari, com les dietes o el plus de transport, que no cotitzen ni tributen dins de certs límits.

El que et descompten: Seguretat Social i IRPF

D’eixe brut, l’empresa retira dues coses per obligació legal, i no es queda cap de les dues.

La primera és la teua cotització a la Seguretat Social. El 2025, en un contracte indefinit, és el 6,48 % de la base de cotització (una xifra molt pareguda al teu brut mensual amb les pagues extra prorratejades): 4,70 % per a contingències comunes, 1,55 % per a desocupació, 0,10 % per a formació professional i 0,13 % per al Mecanismo de Equidad Intergeneracional, que reforça les pensions. Arredonint, al voltant del 6,5 %. No és un impost: és una quota que et compra drets concrets, i cada mes cotitzat suma per a ells. Amb ella es paguen les pensions de qui hui està jubilat (i les teues les pagaran els qui treballen llavors), la prestació per desocupació, la baixa quan estàs malalt, els permisos de maternitat i paternitat i l’atenció quan tens un accident de treball.

La segona és la retenció a compte de l’IRPF. L’Impost sobre la Renda es paga sobre el que guanyes en tot l’any, i la declaració es fa la primavera següent; per a no haver de pagar-lo de colp, l’empresa avança cada mes a Hisenda un percentatge del teu sou en nom teu. Eixe percentatge depén de quant guanyaràs en l’any i de la teua situació familiar, i en una primera faena amb un sou modest sol estar entre el 2 % i el 10 %. És un avançament, no l’impost definitiu: si t’han retingut de més, Hisenda et torna la diferència; si de menys, la pagues. Com funciona l’impost en si, amb els seus trams, ho vorem en la Unitat 6.

Prova-ho tu mateix: introduïx un salari brut anual, el nombre de pagues i el tipus de retenció, i la calculadora et desglossa la nòmina mes a mes: cotització, IRPF i líquid.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

El que li costa a l’empresa

La teua nòmina no conta tota la història. A més de la teua cotització, l’empresa paga la seua, la quota patronal, que no apareix en la teua nòmina perquè no ix del teu sou: al voltant del 30 % del salari brut (23,60 % per a contingències comunes, 5,50 % per a desocupació, més formació professional, el Fondo de Garantía Salarial, el Mecanismo de Equidad i l’assegurança d’accidents). És a dir, contractar Marina amb 18.200 € bruts li costa a la farmàcia al voltant de 23.700 € a l’any, i d’eixa quantitat Marina veu en el seu compte uns 15.400 €. El cost empresa és aproximadament 1,3 vegades el salari brut, i és la xifra que les empreses tenen al cap quan decidixen si contracten. Entendre eixa diferència explica moltes coses: per què a una empresa li ix a compte un fals autònom, per què les pujades del SMI pesen més del que pareix i per què la Seguretat Social recapta tant sense que quasi ningú ho note.

Drets i deures bàsics en el treball

Tot l’anterior descansa sobre una llei que convé conéixer pel seu nom: l’Estatut dels Treballadors (Reial Decret Legislatiu 2/2015), hereu del primer Estatut de 1980. Fixa els mínims que cap contracte ni conveni no pot rebaixar, i que qualsevol persona que treballe per compte d’altri a Espanya té des del primer dia, siga quina siga la seua edat, el seu contracte o la seua nacionalitat.

• Jornada màxima de 40 hores setmanals de treball efectiu, en mitjana anual (article 34), amb almenys 12 hores de descans entre una jornada i la següent i un dia i mig seguit de descans a la setmana (article 37). Des de 2019 l’empresa està obligada a registrar cada dia la teua hora d’entrada i d’eixida.
• Hores extraordinàries voluntàries i limitades a 80 a l’any (article 35); es paguen almenys com una hora normal o es compensen amb descans.
• Vacances d’almenys 30 dies naturals a l’any, retribuïdes i que no es poden substituir per diners (article 38). Si treballes sis mesos, te’n corresponen quinze.
• Salari puntual: com a màxim cada mes, i documentat en la nòmina (article 29). El retard genera interessos del 10 % anual.
• Seguretat i salut: l’empresa ha d’avaluar els riscos del teu lloc, formar-te i donar-te els equips de protecció necessaris (Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals). Pots negar-te a treballar davant d’un risc greu i imminent.
• No-discriminació per sexe, edat, origen, ideologia, orientació sexual o afiliació sindical, i respecte a la teua intimitat i dignitat (article 4).

Els deures van en la mateixa llei (article 5) i són igual de concrets: complir amb el treball pactat de bona fe i amb la diligència que exigix el lloc, seguir les instruccions raonables de l’empresa, respectar les normes de seguretat, no fer la competència a la teua empresa mentres hi treballes i contribuir a la productivitat. Un contracte obliga les dues parts.

El conveni col·lectiu i els sindicats

Una persona a soles negocia poc davant d’una empresa: si no acceptes les condicions, hi ha un altre candidat. Per això la Constitució reconeix el dret a sindicar-se (article 28) i a la negociació col·lectiva (article 37): els treballadors s’agrupen per a negociar junts, i el resultat és el conveni col·lectiu. A Espanya els sindicats majoritaris són CCOO i UGT, que juntament amb la patronal (CEOE i CEPYME) negocien els convenis sectorials i participen en acords com la reforma laboral de 2021 o les pujades del SMI.

La ferramenta de pressió més coneguda dels sindicats és la vaga, un dret fonamental protegit per la Constitució (article 28.2): deixar de treballar de manera col·lectiva per a defendre els interessos dels treballadors. Durant la vaga no es cobra, però l’empresa no pot acomiadar ni sancionar per participar-hi ni substituir els vaguistes. A l’altre extrem, les empreses poden recórrer al tancament patronal en casos molt limitats. La majoria dels conflictes, en realitat, no arriben tan lluny: es resolen en la negociació del conveni.

A qui acudir si alguna cosa falla

Si en la teua faena no es complix el que s’ha pactat (et paguen tard, et fan més hores de les que consten, no et donen d’alta, no et paguen les extres), tens diversos llocs on acudir, de menys a més formal. Primer, els representants dels treballadors de la teua empresa, si n’hi ha (delegats de personal a partir de sis treballadors, comité d’empresa a partir de cinquanta). Segon, un sindicat, que assessora de franc els seus afiliats i, en molts casos, qualsevol que pregunte. Tercer, la Inspecció de Treball i Seguretat Social (Llei 23/2015), el cos de funcionaris que vigila el compliment de la llei laboral: pots presentar una denúncia, fins i tot de manera anònima a través de la seua bústia contra el frau, i la Inspecció pot visitar l’empresa, sancionar-la i obligar-la a regularitzar la teua situació. I si el conflicte és amb el teu propi contracte (un acomiadament, un salari que no arriba), el camí és la conciliació davant del servici de mediació de la teua comunitat i, si no hi ha acord, el Jutjat Social. Un avís important: per a impugnar un acomiadament hi ha només 20 dies hàbils. Qui no coneix els seus drets sol descobrir-los quan ja és tard.

Què ve després en este curs

Amb esta unitat comença la segona avaluació, la més enganxada a la vostra vida. Heu vist el mercat on es vendrà el vostre temps, com es mesura, quin contracte firmareu i quina nòmina cobrareu. En la Unitat 6 apareix l’altre gran actor d’eixa nòmina: l’Estat, que amb el que reté del vostre sou (l’IRPF, amb els seus trams i la seua declaració) i amb l’IVA del que compreu paga la sanitat, l’educació, les pensions i la prestació per desocupació que hem vist ací; i allí discutirem quant ha de corregir la desigualtat.

Les Unitats 7 i 8 agafen eixe salari net i el porten a la vostra economia personal: com fer un pressupost amb ell, com estalviar, com funciona el crèdit i quines assegurances convé tindre. I en la Unitat 10, quan mirem l’empresa des de dins, tornareu a trobar el cost empresa i els contractes, però des de l’altre costat de la taula: el de qui contracta.

Glossari

• Mercat de treball: trobada entre l’oferta de treball (persones que tenen faena o en busquen) i la demanda de treball (llocs que empreses i administracions volen cobrir). El seu preu és el salari.
• Salari mínim interprofessional (SMI): quantitat mínima que la llei obliga a pagar per una jornada completa, siga quin siga el sector. El 2025, 1.184 € al mes en 14 pagues.
• Població activa: persones de 16 anys o més que tenen faena o en busquen. És la suma d’ocupats i aturats.
• Inactiu: persona de 16 anys o més que ni treballa ni busca faena (estudiants, jubilats, els qui cuiden de la casa).
• Taxa d’atur: percentatge d’aturats sobre la població activa. Es publica cada trimestre amb l’EPA.
• EPA (Enquesta de Població Activa): enquesta trimestral de l’INE a unes 65.000 vivendes amb què es calculen les taxes d’activitat, d’ocupació i d’atur.
• Atur estructural: el que es produïx quan el que saben fer les persones no encaixa amb el que les empreses necessiten. No el cura el creixement; fa falta formació.
• ERTO: expedient de regulació temporal d’ocupació. Suspensió o reducció temporal de contractes amb prestació del SEPE, sense acomiadament.
• Contracte indefinit: contracte sense data de fi; des de la reforma de 2021 és la regla general a Espanya.
• Fals autònom: persona donada d’alta com a autònoma que en realitat treballa amb dependència i alienitat, com un assalariat. La llei ho considera frau.
• Salari brut i salari net: el brut és el que s’ha pactat abans de descomptes; el net o líquid, el que s’ingressa després de restar la cotització a la Seguretat Social i la retenció d’IRPF.
• Conveni col·lectiu: acord entre sindicats i empreses que fixa les condicions de treball d’un sector o empresa per damunt dels mínims de l’Estatut dels Treballadors.

Per a aprofundir

Si la unitat us ha deixat amb ganes de més, estos recursos són fiables i gratuïts:

• INE, «EPA en un vistazo» (ine.es, secció Mercado laboral). Per què encaixa: la nota de premsa trimestral de l’EPA porta les tres taxes, l’atur juvenil i la temporalitat en dues pàgines; llegir la de l’últim trimestre és la millor manera de comprovar les dades d’esta unitat.
• SEPE, «Guía de contratos» (sepe.es). Per què encaixa: el document oficial, actualitzat cada any, amb tots els contractes vigents, els seus requisits i les seues bonificacions. És el que consulta qualsevol empresa abans de contractar; convé que qui serà contractat també el conega.
• Portal de la Seguridad Social, «Vida laboral» i Import@ss (seg-social.es). Per què encaixa: permet descarregar l’informe de vida laboral i vore les bases de cotització; és la manera directa de comprovar que l’empresa cotitza per tu el que diu la teua nòmina.
• Estatut dels Treballadors al BOE (boe.es, text consolidat del Real Decreto Legislativo 2/2015). Per què encaixa: els articles 4, 5, 6, 7, 14, 29, 34 i 38 són curts i s’entenen sense ser jurista; llegir el 38 abans del teu primer estiu treballant val més que molts consells.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. El SMI ha pujat un 61 % des de 2018 i l’ocupació total ha crescut, però alguns estudis troben menys contractació entre els jóvens amb poca experiència. Si haguéreu de fixar el SMI de 2026, quina dada miraríeu primer i per què? Canviaria la vostra resposta si fóreu qui busca la seua primera faena?
2. Una persona de la vostra edat que treballa dues hores els dissabtes és «ocupada» per a l’EPA, i una altra que ha deixat de buscar per desànim és «inactiva». Us pareix que la taxa d’atur mesura bé el que volem saber? Quina altra xifra demanaríeu que es publicara al seu costat?
3. Un fals autònom cobra alguna cosa més en mà a canvi de no cotitzar. Per què creeu que molta gent accepta el tracte encara que el perjudique a llarg termini? Hauria de deixar la llei que cada persona trie, o té raó en presumir que la relació és laboral encara que les dues parts diguen el contrari?