Economia connectada: ètica, sostenibilitat i ODS

Temps estimat de lectura: ~28 min · Sabers LOMLOE: A.1.6, A.2.5, A.1.3 · Prerequisits: Unitat 1 (escassetat, eficiència, mercat i béns lliures) i Unitat 2 (eficiència enfront d’equitat, mirada ètica).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar què és la sostenibilitat i per què l’economia és un subsistema dins d’un planeta amb límits.
• Reconéixer, de manera panoràmica, les fallides del mercat —sobretot les externalitats ambientals— com a motiu per a intervindre.
• Entendre que el sector públic també falla i que intervindre no és gratis ni automàticament encertat.
• Distingir el model lineal del model circular i identificar empreses reals que tanquen el cicle dels materials.
• Situar l’Agenda 2030 i els 17 ODS, i connectar-los amb casos econòmics i empresarials concrets.
• Mirar els reptes actuals amb criteri ètic, separant el que és una dada del que és un juí de valor.

En la Unitat 1 vam veure que l’economia naix de l’escassetat: recursos limitats enfront de desitjos que no ho són. En la Unitat 2 vam afegir que decidir bé no és només decidir amb eficiència, perquè una situació pot aprofitar molt bé els recursos i ser, alhora, profundament injusta. Esta tercera unitat junta les dos idees i les porta a l’escala més gran possible: la del planeta sencer i la de les generacions que vindran. Si els recursos són escassos, la pregunta no és només com repartir-los hui entre nosaltres, sinó com no deixar sense res qui ve darrere.

Durant molt de temps l’economia es va pensar com una màquina que funcionava flotant en el buit: entraven factors, eixien productes, i el que passava amb l’aire, l’aigua o els boscos quedava fora del càlcul. Hui sabem que eixa imatge és un mal model —un d’eixos mapes que deixen fora precisament l’important—. L’economia està dins de la biosfera, en depén i la transforma. Reconéixer-ho no és una postura ideològica: és la condició per a entendre per què el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat o la contaminació són també problemes econòmics de primer ordre.

Esta unitat té tres peces que encaixen. Primer, una mirada panoràmica a per què el mercat, per si sol, no protegix el medi ambient: les fallides del mercat, que ací només presentem com a justificació de la sostenibilitat (la seua anàlisi fina —externalitats, béns públics, asimetria d’informació— pertany a Economia 1r Bach). Segon, les grans respostes: el desenvolupament sostenible, l’economia circular i l’Agenda 2030 amb els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible. I, travessant-ho tot, una mirada ètica, perquè decidir quin planeta deixem no és un càlcul tècnic, sinó una elecció sobre quina classe de societat volem ser.

L’economia dins del planeta

La primera idea de la unitat és un canvi de perspectiva. L’economia estàndard del segle XX representava l’activitat econòmica com un cercle tancat entre famílies i empreses, amb diners i béns circulant sense fi. Eixe esquema és útil, però amaga una cosa: d’algun lloc han d’eixir les matèries primeres i l’energia, i a algun lloc han d’anar els residus i la contaminació. Eixe «lloc» és el medi ambient, i no és infinit.

Un subsistema, no el sistema sencer

L’economia ecològica —un corrent que connecta l’economia amb la física i la biologia— ho expressa amb una imatge senzilla: l’economia és un subsistema dins d’un sistema major, la biosfera, que sí que té límits físics. Tota producció extrau recursos de la natura (energia, minerals, aigua, sòl) i li torna residus (emissions, abocaments, calor, fem). Mentres l’economia era xicoteta en relació amb el planeta, eixos fluxos pareixien no importar. Hui, amb quasi 8.200 milions de persones i un consum material sense precedents, l’economia s’ha tornat tan gran que xoca amb les fronteres del sistema que la sustenta.

Els límits del planeta

La ciència del sistema Terra ha intentat posar xifres a eixos límits. El concepte de límits planetaris, proposat per un equip del Stockholm Resilience Centre, identifica nou processos que mantenen el planeta en un estat estable i habitable (el clima, la integritat de la biosfera, el cicle de l’aigua dolça, els cicles del nitrogen i el fòsfor, entre altres) i assenyala llindars que no convé sobrepassar. La idea és intuïtiva fins i tot sense entrar en el detall científic: hi ha un «espai de funcionament segur» per a la humanitat, i empényer més enllà de certs límits multiplica el risc de canvis bruscos i difícils de revertir.

Per a l’economia, la conseqüència és directa. Si alguns recursos clau són finits i alguns embornals (l’atmosfera, els oceans) tenen capacitat limitada per a absorbir els nostres residus, aleshores el vell objectiu de «produir cada volta més sense mirar el cost ambiental» deixa de tindre sentit. No es tracta de deixar de produir, sinó de produir dins dels límits del sistema que ens manté vius.

El canvi climàtic com a problema econòmic

De tots els xocs entre l’economia i els límits del planeta, el més seriós i el millor documentat és el canvi climàtic. El tractem ací no des de la física —això correspon a altres matèries— sinó des del que esta matèria sí que pot aportar: per què és, a més d’un problema ambiental, un problema profundament econòmic.

Ciència econòmica i ecologia

Durant molt de temps, economia i ecologia van ser disciplines separades, quasi rivals: una s’ocupava de la riquesa, l’altra de la natura. La sostenibilitat les obliga a dialogar. L’activitat econòmica, en cremar combustibles fòssils per a produir energia, transportar mercaderies o fabricar béns, emet gasos d’efecte d’hivernacle que alteren el clima. I el clima alterat colpeja de tornada l’economia: collites perdudes per sequeres, infraestructures danyades per inundacions, costos sanitaris per onades de calor, sectors sencers —agricultura, turisme, pesca— exposats. L’economia i l’ecologia no són dos móns: són el mateix sistema vist des de dos finestres.

El cost d’actuar enfront del cost de no actuar

La pregunta econòmica clau no és «costa diners lluitar contra el canvi climàtic?» —evidentment costa—, sinó «costa més actuar o no actuar?». L’anàlisi econòmica més influent sobre això, l’Informe Stern encarregat pel Govern britànic el 2006, va arribar a una conclusió que s’ha repetit en estudis posteriors: el cost de no actuar (els danys del clima descontrolat) és molt superior al cost d’actuar a temps. És la mateixa lògica del cost d’oportunitat de la Unitat 1: ajornar la decisió també té un preu, i sovint és el més car de tots.

Per què el mercat, tot sol, no cuida el planeta

Ací convé una mirada panoràmica a un concepte que en altres matèries del batxillerat s’estudia en profunditat: les fallides del mercat. No les analitzarem amb gràfics ni amb detall tècnic; en tenim prou d’entendre una idea per a esta unitat: el mercat és un mecanisme extraordinari per a coordinar milions de decisions, però hi ha coses que se li escapen per complet, i quasi totes tenen a veure amb el medi ambient.

Les externalitats: costos que no paga qui els causa

Recordem de la Unitat 1 que el preu és un senyal que transmet informació sobre l’escassetat. El problema és que el preu només arreplega el que passa entre qui compra i qui ven. Quan una activitat afecta tercers que no participen en la transacció, eixe efecte no entra en el preu. A això ho anomenem externalitat.

El cas més important per a esta unitat és la contaminació. Una fàbrica que emet gasos d’efecte d’hivernacle no paga, a través del preu del seu producte, el dany climàtic que eixes emissions causen a tota la humanitat. Eixe cost existix, és real i enorme, però recau sobre altres: sobre qui patix una sequera, una inundació o un colp de calor a l’altre costat del món o d’ací a diverses dècades. Com que el cost no apareix en la seua factura, l’empresa produïx —i contamina— més del que seria raonable per al conjunt de la societat.

Altres buits del mercat

Les externalitats no són l’únic buit. Hi ha recursos que pertanyen a tots i a ningú alhora —l’aire net, els caladors de pesca, l’aigua d’un aqüífer compartit, un bosc comunal— i que, justament per això, cadascú tendix a sobreexplotar: si jo no pesque hui, pescarà un altre demà. És el que es coneix com la tragèdia dels comuns, i explica per què el mercat, deixat tot sol, esgota recursos que serien valuosíssims si es gestionaren amb regles. També fallen altres mecanismes —quan una de les parts té molta més informació que l’altra, o quan una empresa acumula tant poder que pot imposar preus—, però per a esta unitat en tenim prou de retindre l’essencial: el mercat lliure no garantix ni la sostenibilitat ni la justícia, i per això necessita regles.

La intervenció del sector públic

Si el mercat per si sol sobreexplota el medi ambient, algú ha de posar les regles que ho eviten. Eixe algú és, sobretot, el sector públic. Quan hi ha una fallida de mercat ben identificada, l’Estat disposa de diverses famílies de ferramentes per a corregir-la.

Estos instruments no són exclusius del medi ambient, però és ahí on es veu amb més claredat per què fan falta: sense regles comunes, ningú té incentiu individual a contaminar menys, encara que a tots ens convinga col·lectivament.

El sector públic també falla

Seria còmode acabar ací amb una conclusió senzilla: el mercat falla, així que l’Estat ho arregla. Però eixa conclusió és precipitada, i convé dir-ho amb honestedat. Intervindre té costos, i de vegades el remei genera problemes tan grans com els que pretenia resoldre. L’economia crida a això fallides del sector públic (o fallides de govern), i reconéixer-les és part de pensar amb rigor.

Per què intervindre no és automàtic

El sector públic no és una màquina perfecta que coneix totes les dades i actua només pel bé comú. Qui decidix són persones i institucions reals, amb informació incompleta, interessos propis i horitzons temporals curts. Alguns dels problemes més coneguts:

• Informació limitada. Per a fixar bé un impost al CO₂ caldria conéixer amb exactitud el dany que causa cada tona emesa, i això només s’estima amb molta incertesa. El regulador pot quedar-se curt (continua havent-hi massa contaminació) o passar-se (penalitza una activitat per damunt del seu dany real).
• Curtterminisme polític. Les grans decisions ambientals tenen efectes a vint, trenta o quaranta anys; les eleccions, cada quatre. Qui governa té la temptació d’ajornar els costos i deixar els beneficis per a més avant, quan ja no li toque retre comptes.
• Pressió de grups organitzats. Els sectors afectats per una regulació tenen incentius per a influir sobre qui legisla i aconseguir excepcions, retards o ajudes a mida. Sovint, una norma «verda» acaba dissenyada en benefici de qui més soroll fa.
• Burocràcia i costos de complir. Una regulació complexa pot ser tan cara de complir que ofegue les xicotetes empreses mentres les grans l’absorbixen sense problema, distorsionant la competència just al revés del que es desitja.

Esta cautela no és una excusa per a no fer res —el cost de la inacció climàtica, segons tots els informes oficials, és molt superior al d’actuar—. És una invitació a intervindre bé: amb bones dades, amb instruments adequats i vigilant que la mateixa intervenció no genere problemes majors.

Desenvolupament sostenible i economia circular

Vista la doble cara del problema —el mercat no protegix el planeta, però l’Estat tampoc l’arregla sol—, arriba el moment de les grans respostes. La més influent de totes té un nom que probablement ja coneixes: desenvolupament sostenible.

Què significa «sostenible»

La definició canònica ve de l’Informe Brundtland (El nostre futur comú), publicat per Nacions Unides el 1987. És una d’eixes frases que convé saber quasi de memòria pel bé que condensa la idea.

La clau està en les tres dimensions. No n’hi ha prou de créixer econòmicament si per a això destruïm el medi ambient o deixem mitja societat arrere; no n’hi ha prou de protegir la natura si la gent no pot cobrir les seues necessitats bàsiques. Sostenibilitat significa conciliar les tres, no sacrificar-ne dos per una. És, en el fons, la idea d’eficiència i equitat de la Unitat 2 estesa en el temps: tractar les generacions futures com tractem —idealment— les presents.

Del model lineal al model circular

Una de les traduccions més concretes del desenvolupament sostenible a l’activitat empresarial és l’economia circular. Per a entendre-la cal partir del model que pretén substituir: el model lineal, resumit en tres passos brutals —extraure, produir, tirar—. Traiem matèries primeres, fabriquem un producte, l’usem un temps i el rebutgem. Cada producte és un viatge d’un sol sentit des de la mina fins a l’abocador.

L’economia circular proposa tancar eixe cercle: que els materials es mantinguen en ús el màxim de temps possible i que, al final de la seua vida, tornen a entrar en el sistema en compte de convertir-se en fem. Els seus principis són tres.

L’economia circular és interessant perquè no exigix renunciar al mercat ni a l’activitat empresarial: canvia com es produïx, no que es produïsca. De fet, obri oportunitats de negoci enormes —reparació, reciclatge, disseny, lloguer, plataformes de segona mà—, i connecta directament amb el bloc d’emprenedoria d’esta matèria: cada residu mal aprofitat és, per a algú amb mirada emprenedora, una oportunitat esperant.

L’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible

Tot l’anterior —la consciència dels límits, la correcció de les fallides, el desenvolupament sostenible, l’economia circular— necessitava un marc comú que posara d’acord els països del món. Eixe marc existix des de 2015 i es diu Agenda 2030.

Què és i d’on ve

Al setembre de 2015, els 193 països membres de Nacions Unides van adoptar l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, un full de ruta articulat al voltant de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 metes concretes a aconseguir per a l’any 2030. Va substituir els anteriors Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (vigents entre 2000 i 2015) amb tres novetats importants: són universals (s’apliquen a tots els països, rics i pobres, no només als pobres), són integrals (combinen les dimensions econòmica, social i ambiental, en línia amb l’Informe Brundtland) i impliquen tots els actors, també les empreses i la ciutadania, no només els governs.

Com es connecten els 17 ODS amb l’economia

Memoritzar els 17 objectius un a un aporta poc. L’útil és entendre que s’agrupen en tres grans blocs que reproduïxen les tres dimensions del desenvolupament sostenible, i que cadascun es traduïx en decisions econòmiques reals.

• Bloc social (entre altres, ODS 1 Fi de la pobresa, 2 Fam zero, 3 Salut, 4 Educació de qualitat, 5 Igualtat de gènere, 10 Reducció de les desigualtats). Es connecta amb polítiques que ja coneixem: redistribució de la renda, sanitat i educació públiques, igualtat d’oportunitats. És la dimensió de l’equitat de la Unitat 2.
• Bloc ambiental (ODS 7 Energia assequible i no contaminant, 12 Producció i consum responsables, 13 Acció pel clima, 14 Vida submarina, 15 Vida d’ecosistemes terrestres). És on encaixen la lluita contra el canvi climàtic, les energies renovables i l’economia circular vista abans en esta unitat.
• Bloc econòmic-institucional (ODS 8 Treball digne i creixement econòmic, 9 Indústria, innovació i infraestructura, 11 Ciutats sostenibles, 16 Pau, justícia i institucions sòlides, 17 Aliances per a assolir els objectius). Connecta l’ocupació de qualitat, la innovació empresarial i la cooperació, terreny directe dels blocs d’emprenedoria i empresa que vénen després.

La gran lliçó és que els tres blocs se sostenen entre si: no hi ha treball digne (ODS 8) en un planeta inhabitable (ODS 13), ni es reduïx la pobresa (ODS 1) sense energia assequible (ODS 7). Els ODS no són una llista de bons desitjos solts, sinó un sistema on tocar una peça mou les altres.

Espanya i l’Agenda 2030

Espanya, com la resta de socis europeus, ha incorporat l’Agenda 2030 a la seua acció pública. En els informes internacionals que puntuen el compliment dels ODS —com el Sustainable Development Report que elabora cada any una xarxa científica internacional—, Espanya se situa habitualment en una bona posició dins del grup de capçalera, però amb asimetries internes: complix bé en salut, educació o aigua, i molt pitjor en consum responsable, ocupació de qualitat o protecció de la biodiversitat. És un retrat realista: cap país, per avançat que siga, va bé en els 17 objectius alhora.

Una mirada ètica sobre els reptes actuals

Tanquem la unitat amb la dimensió que la travessa sencera: l’ètica. Decidir quant cuidar el planeta, quant sacrificar hui per les generacions futures o com repartir l’esforç de la transició ecològica no són preguntes que l’economia puga respondre tota sola. Són, en bona part, preguntes de valors.

El que és i el que hauria de ser

Recuperem una distinció de l’economia com a ciència social. Una cosa és el que és (la temperatura mitjana ha pujat, les emissions han crescut, una sequera reduïx les collites) i una altra molt distinta és el que hauria de ser (quant hauríem de reduir les emissions, qui hauria de pagar la factura, quin nivell de risc és acceptable). La ciència econòmica pot mesurar costos i efectes amb prou precisió; però decidir què fer amb eixes dades exigix juís de valor que no es deduïxen de cap taula. Confondre els dos plans —presentar com a tècnica una decisió que és ètica— és una de les fonts més habituals de mala discussió pública.

Equitat entre generacions i entre països

La sostenibilitat planteja dos qüestions de justícia especialment difícils. La primera és la justícia entre generacions: qui hui disfrutem del consum deixem els costos ambientals a qui encara no pot votar ni protestar perquè ni tan sols ha nascut. La segona és la justícia entre països: els països que més han contaminat històricament no sempre són els que més patixen les conseqüències, i els que menys han contribuït al problema —molts països pobres— són sovint els més colpejats pels seus efectes. Qualsevol política climàtica seriosa ensopega amb estes dos preguntes, i cap es resol amb una calculadora.

El risc del greenwashing

Finalment, un advertiment per a mirar el món amb criteri. Com que ser «sostenible» ven i millora la imatge, moltes empreses i institucions tenen la temptació d’aparentar compromís ambiental sense canviar de veritat les seues pràctiques. A això se li diu greenwashing o «rentat verd»: estampar el logo dels ODS, usar el color verd als envasos o anunciar grans objectius per a 2050 mentres es continua fent el mateix de sempre. Detectar-ho és una competència ciutadana de primer ordre: no n’hi ha prou que una cosa parega sostenible; cal preguntar per les dades, els terminis i els resultats verificables. La mirada ètica no és ingènua ni cínica; és exigent. Creu que la sostenibilitat importa, i precisament per això no es conforma amb aparences.

Glossari

• Sostenibilitat: capacitat de mantindre una activitat en el temps sense esgotar els recursos ni danyar irreversiblement el sistema del qual depén.
• Desenvolupament sostenible: el que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seues (Informe Brundtland, 1987); concilia les dimensions econòmica, social i ambiental.
• Límits planetaris: nou processos que mantenen el planeta en un estat estable i habitable, amb llindars que no convé sobrepassar per a no provocar canvis bruscos i irreversibles.
• Canvi climàtic: alteració del clima provocada per les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de l’activitat humana; econòmicament, la major externalitat negativa coneguda, amb respostes de mitigació (reduir emissions) i adaptació (preparar-se per als efectes).
• Externalitat: efecte positiu o negatiu que l’activitat d’un agent produïx sobre tercers i que no es reflectix en el preu; la contaminació és l’externalitat negativa més rellevant.
• Fallida de mercat: situació en què el mercat lliure no aconseguix una assignació eficient o desitjable dels recursos (externalitats, recursos comuns, informació asimètrica, poder de mercat).
• Tragèdia dels comuns: sobreexplotació d’un recurs compartit sense regles, perquè cadascú obté el benefici individual mentres el cost es repartix entre tots.
• Fallida del sector públic: ineficiència o efecte no desitjat generat per la mateixa intervenció estatal (informació limitada, curtterminisme, pressió de grups, costos burocràtics).
• Economia circular: model productiu que manté els materials en ús el màxim de temps possible —dissenyar per a durar, reutilitzar i regenerar— enfront del model lineal d’extraure, produir i tirar.
• Economia lineal: model tradicional basat a extraure recursos, produir, usar i rebutjar, en un viatge d’un sol sentit fins a l’abocador.
• Agenda 2030: pla global aprovat per l’ONU el 2015, articulat en 17 ODS i 169 metes a assolir abans de 2030.
• Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): els 17 objectius de l’Agenda 2030, agrupats en les dimensions social, ambiental i econòmic-institucional.
• Greenwashing (rentat verd): pràctica d’aparentar compromís ambiental sense canviar realment les pràctiques, usant símbols i missatges «verds» com a reclam.

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van alguns recursos per a anar més enllà. No cal dominar-los per a seguir el curs, però amplien la mirada:

• Informe Brundtland, El nostre futur comú (Nacions Unides, 1987), resum executiu. Per què encaixa: llegir la definició original de desenvolupament sostenible —a penes unes pàgines— connecta el concepte amb el seu origen històric i amb el naixement de la consciència ambiental global.
• El portal oficial de l’Agenda 2030 (un.org/sustainabledevelopment, en espanyol). Per què encaixa: presenta els 17 ODS amb les seues metes i indicadors de manera clara i visual, ideal per a triar un objectiu i rastrejar com es connecta amb polítiques reals.
• Casos d’economia circular de la Fundació Ellen MacArthur (ellenmacarthurfoundation.org). Per què encaixa: una col·lecció d’exemples reals d’empreses que tanquen el cicle dels materials en sectors molt distints, perfecta per a l’estudi de casos propi d’esta matèria.
• Documental Una veritat incòmoda o, més recent, Before the Flood / Breaking Boundaries sobre els límits planetaris. Per què encaixa: il·lustren de manera visual la connexió entre l’activitat econòmica i els límits del planeta, bon punt de partida per a un debat d’aula.
• El Pacte Verd Europeu (web de la Comissió Europea, secció en espanyol). Per què encaixa: mostra com un compromís global es convertix en regulació econòmica concreta —dret a reparació, ecodisseny, fi de plàstics d’un sol ús— que afecta directament empreses i consumidors.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o per a pensar en tancar la unitat:

1. Es diu que l’economia és un subsistema dins del planeta. Quines decisions de consum de la teua vida diària «agafen» recursos del medi i li «tornen» residus sense que el preu que pagues ho reflectisca? Posa un exemple concret.
2. El mercat falla protegint el medi ambient, però el sector públic també falla. Davant del canvi climàtic, què et pareix més perillós: que l’Estat intervinga malament o que no intervinga gens? Per què?
3. L’economia circular convertix un residu en una oportunitat de negoci (com el cas dels vaquers en lloguer). Se t’ocorre algun producte o material que hui es tira i que podria reaprofitar-se en un model de negoci circular?
4. El greenwashing consistix a aparentar compromís sense canviar-lo de veritat. Com podries distingir, davant d’un anunci que diu ser «sostenible», si l’empresa ho és realment o només ho aparenta? Quines dades demanaries?