Mercat de treball i desocupació

Temps estimat de lectura: 35-40 min · Sabers LOMLOE: C.3 · Prerequisits: Unitat 4 (oferta, demanda i equilibri de mercat) + Unitat 8 (cicles econòmics).

En acabar esta unitat sabràs:

• Aplicar el model d’oferta i demanda al mercat de treball i explicar què determina el salari d’equilibri.
• Calcular les tres taxes de l’EPA (activitat, atur i ocupació) i interpretar la paradoxa de l’efecte desànim.
• Distingir els quatre tipus d’atur (friccional, estructural, cíclic, estacional) amb exemples del mercat espanyol i la política eficaç per a cadascun.
• Valorar l’efecte del SMI sobre l’ocupació combinant teoria neoclàssica i evidència empírica (Card-Krueger, AIReF).
• Explicar la corba de Phillips i per què la relació atur-inflació només es complix a curt termini (NAIRU).
• Definir la bretxa salarial de gènere i argumentar les seues causes estructurals a Espanya.

El mercat de treball és probablement el mercat més important de qualsevol economia moderna. D’ell depén la renda d’aproximadament dos terços de les llars espanyoles —les que viuen principalment d’un salari—, la sostenibilitat de les pensions i de la sanitat pública, i bona part de la cohesió social. Quan este mercat funciona malament, la conseqüència es diu atur, i l’atur no és només una xifra estadística: és pèrdua de renda, d’identitat, de salut mental i, agregat, de capacitat productiva del país.

Esta unitat aplica el model d’oferta i demanda que vam veure a la Unitat 4 a un mercat peculiar —el del treball— i afig els conceptes macroeconòmics imprescindibles per a llegir la realitat laboral espanyola: com es calcula l’atur, quins tipus d’atur hi ha, com afecta el salari mínim a l’ocupació, per què existix bretxa salarial entre hòmens i dones i què té d’excepcional el model laboral espanyol enfront del nòrdic, l’alemany o el francés. La unitat enllaça directament amb la Unitat 8 (cicles econòmics) i prepara la Unitat 11 (polítiques econòmiques).

El mercat de treball com a mercat

El primer pas és acceptar una idea incòmoda: el treball, des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, es compra i es ven. Hi ha qui l’oferix —els treballadors, que posen a disposició de les empreses el seu temps i les seues habilitats a canvi d’una retribució— i qui el demanda —les empreses i les administracions, que necessiten persones per a produir béns i servicis—. El preu d’eixe intercanvi és el salari.

L’oferta de treball

L’oferta de treball és la quantitat de persones disposades a treballar a cada nivell de salari. La intuïció és la mateixa que vam veure a la Unitat 4: a salaris més alts, més persones volen treballar i les que ja treballen estan disposades a fer més hores; a salaris baixos, molta gent preferix no treballar (estudiar, tindre cura d’un familiar, retirar-se abans). La corba d’oferta de treball és, per tant, ascendent en el pla (quantitat de treball, salari).

Sobre eixa corba general influïxen factors estructurals: la demografia (quantes persones hi ha en edat de treballar), la taxa d’activitat femenina, l’edat legal de jubilació, la immigració, l’oferta educativa i els incentius fiscals al treball (deduccions, mínim exempt de l’IRPF, ingrés mínim vital).

La demanda de treball

La demanda de treball són els llocs que les empreses i administracions volen cobrir a cada nivell de salari. A salaris baixos, les empreses contracten més; a salaris alts, contracten menys —o substituïxen treballadors per màquines, o traslladen la producció a un altre país, o directament tanquen—. La corba de demanda de treball és descendent.

La demanda de treball depén de quatre factors principals: la demanda agregada de béns i servicis (si ningú compra cotxes, no cal gent fabricant-los), la productivitat del treball (quant produïx un treballador en una hora), els costos salarials totals —no només el sou brut, sinó també les cotitzacions socials que paga l’empresa— i el marc regulador (rigidesa en l’acomiadament, indemnitzacions, convenis).

El salari d’equilibri

Si superposem les dos corbes, oferta ascendent i demanda descendent, es creuen en un únic punt: el salari d’equilibri (W*) i la quantitat d’equilibri de treball (L*). A eixe salari, totes les persones que volen treballar troben ocupació i totes les empreses que volen contractar troben treballadors. És la situació teòrica de plena ocupació.

La realitat poques vegades s’assembla a això. Hi ha tres raons per les quals el mercat de treball quasi mai assolix l’equilibri teòric: existixen salaris mínims que impedixen baixar per davall de cert llindar, existixen rigideses institucionals (convenis col·lectius, costos d’acomiadament) que fan lents els ajustos, i existix informació imperfecta —les persones no troben treball instantàniament, ni les empreses treballadors adequats al primer intent—. Per tot això, hi ha atur inclús en una economia que creix bé.

Com es mesura el mercat de treball: l’EPA

A Espanya, les xifres oficials del mercat de treball procedixen de dos fonts complementàries. La principal és l’Enquesta de Població Activa (EPA), que l’INE elabora cada trimestre enquestant unes 65 000 vivendes. La segona font és l’atur registrat del SEPE (Servici Públic d’Ocupació Estatal), que compta les persones inscrites com a demandants d’ocupació. Les dos xifres solen divergir: l’atur registrat sol ser menor que l’atur EPA perquè no totes les persones en atur s’inscriuen.

Les quatre categories de l’EPA

L’EPA classifica tota la població de 16 anys o més en quatre categories excloents:

• Ocupats: persones que han treballat almenys una hora a canvi de retribució durant la setmana de referència, o que tenien ocupació de la qual estaven temporalment absents (baixa, vacances).
• Aturats: persones que no han treballat, estan disponibles per a fer-ho i han buscat activament ocupació en les últimes quatre setmanes. Les tres condicions s’han de complir alhora.
• Inactius: persones que no treballen ni busquen ocupació. Inclou estudiants, jubilats, persones que es dediquen a la cura de la llar, persones amb incapacitat i els anomenats treballadors desanimats (els que han deixat de buscar perquè creuen que no trobaran res).
• Població menor de 16 anys: no entra en cap de les categories anteriors.

A partir d’eixes categories es construïxen les tres taxes fonamentals.

Les tres taxes que cal saber calcular

• Taxa d’activitat = (actius / població de 16 anys o més) × 100. Mesura quin percentatge de la població en edat de treballar participa al mercat laboral (ja siga treballant o buscant treball). A Espanya ronda el 59 % al primer trimestre de 2026.
• Taxa d’atur = (aturats / actius) × 100. És la xifra que més se cita als mitjans. Important: el denominador són els actius, no la població total. A Espanya ronda el 10,83 % al primer trimestre de 2026.
• Taxa d’ocupació = (ocupats / població de 16 anys o més) × 100. Mesura quin percentatge de la població en edat de treballar està efectivament treballant. A Espanya ronda el 53 % al primer trimestre de 2026.

On actius = ocupats + aturats.

Els quatre tipus de desocupació

No tot l’atur té les mateixes causes ni es combat amb les mateixes polítiques. La taxonomia clàssica distingix quatre tipus, i qualsevol diagnòstic seriós de la situació laboral d’un país passa per estimar quant pesa cadascun.

Atur friccional

És l’atur que existix sempre i en totes les economies perquè les persones tarden temps a trobar una nova ocupació quan deixen l’anterior, i les empreses tarden temps a trobar el candidat adequat. Una persona que acaba de terminar una carrera i està enviant currículums, algú que ha deixat voluntàriament la seua ocupació per a buscar-ne una millor, algú que torna al mercat després d’un període de cures: tots són atur friccional.

És inevitable i, en xicotetes dosis, inclús desitjable: significa que les persones exploren opcions abans d’acceptar el primer treball que apareix, la qual cosa millora la qualitat de l’aparellament entre llocs i treballadors. Les polítiques que reduïxen l’atur friccional són les que milloren la informació del mercat: portals públics d’ocupació, agències de col·locació, orientació professional.

Atur estructural

Apareix quan les habilitats dels aturats no coincidixen amb les que demanden les empreses, o quan les persones aturades viuen en una zona del país on no hi ha llocs disponibles. És l’atur d’un miner asturià en tancar les mines, el d’un dependent de tenda física desplaçat pel comerç electrònic, el d’un traductor literari en l’era dels models de llenguatge grans.

L’atur estructural no desapareix amb una expansió econòmica: per molt que cresca el PIB, si les habilitats no encaixen, les vacants i els aturats conviuen sense trobar-se. Es combat amb polítiques actives d’ocupació: formació, reciclatge professional, ajudes a la mobilitat geogràfica. A Espanya, els plans de Formació Professional per a l’Ocupació són la ferramenta principal.

Atur cíclic

És l’atur que puja en les recessions i baixa en les expansions. Quan cau la demanda agregada, les empreses venen menys, produïxen menys i necessiten menys gent. És el tipus d’atur més visible i el més dolorós per la velocitat amb què apareix —es pot passar de plena ocupació a taxa d’atur del 15 % en dos anys, com vam veure el 2008-2009 o el 2020—.

Es combat amb polítiques macroeconòmiques expansives: baixades de tipus d’interés del banc central, augment de la despesa pública, prestacions per desocupació que sostenen la demanda. A la Unió Europea, instruments com els ERTO durant la pandèmia o el fons SURE són exemples de resposta institucional a l’atur cíclic.

Atur estacional

Apareix perquè alguns sectors —turisme, agricultura, hostaleria de costa, esquí— concentren la seua activitat en mesos concrets de l’any. Un cambrer de Benidorm acomiadat al novembre o un temporer de la maduixa a Huelva en acabar la campanya són atur estacional. És previsible, es repetix cada any i les dades solen publicar-se “desestacionalitzades” perquè les comparacions interanuals tinguen sentit.

Les polítiques enfront de l’atur estacional són limitades: o es diversifica l’activitat econòmica del territori o s’accepten els fluxos. Algunes comunitats han impulsat plans de desestacionalització turística amb resultats modestos.

Resum comparat

Una economia amb atur majoritàriament friccional i estacional està sana; una economia amb atur majoritàriament estructural i cíclic té problemes seriosos que cap campanya publicitària resoldrà.

El salari mínim: teoria vs evidència

Pocs debats de política econòmica generen tanta controvèrsia entre economistes com el del salari mínim interprofessional (SMI). La teoria neoclàssica bàsica prediu una cosa; l’evidència empírica recent apunta en una altra direcció; el resultat real a Espanya depén de matisos que val la pena entendre.

La predicció teòrica neoclàssica

Si tracem les corbes d’oferta i demanda de treball, l’equilibri està en (W*, L*). Si el Govern fixa un salari mínim per damunt de l’equilibri —diguem W_min > W*—, ocorren dos coses predictibles: la quantitat demandada de treball cau (les empreses contracten menys a eixe preu) i la quantitat oferida puja (més gent vol treballar a eixe sou). La diferència és excés d’oferta de treball, és a dir, atur involuntari.

La predicció clàssica dels manuals és, per tant, que el SMI destruïx ocupació entre els treballadors menys qualificats, que són els que cobraven per davall de W_min abans de la pujada. Si el SMI està per davall de l’equilibri per a una categoria de treballadors, no té cap efecte sobre l’ocupació d’eixa categoria (és com un sostre de vidre que ningú frega).

L’evidència empírica recent

A partir dels anys 90, esta predicció va començar a xocar amb dades que no encaixaven. L’estudi més famós és el de David Card i Alan Krueger (1994), que van comparar empreses de menjar ràpid a Nova Jersey (on va pujar el salari mínim el 1992) amb empreses a Pennsilvània (on no va pujar). Van trobar que l’ocupació no va caure a Nova Jersey; inclús va augmentar lleugerament. L’estudi va ser tan influent que va contribuir que Card rebera el Premi Nobel d’Economia el 2021.

Les explicacions possibles són diverses: les empreses tenen poder de mercat sobre els treballadors menys qualificats (mercats monopsonístics), absorbixen la pujada amb menys beneficis o reduint altres costos, repercutixen part al preu final, i els treballadors millor pagats consumixen més, sostenint la demanda. La conclusió de la nova literatura, sense ser unànime, és que pujades moderades del SMI tenen efectes xicotets sobre l’ocupació, mentres que pujades molt grans sí que poden destruir llocs.

El cas espanyol 2017-2026

Espanya va experimentar entre 2017 i 2026 una de les pujades més ràpides del SMI a la UE: va passar de 707,60 €/mes el 2017 a 1 221 €/mes en 14 pagues el 2026, un +73 % en nou anys. El quadre següent recull les pujades esglaó a esglaó:

L’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) i el Banc d’Espanya han publicat avaluacions de l’efecte sobre l’ocupació. Les conclusions, simplificades, són tres: l’efecte agregat sobre l’ocupació total ha sigut xicotet (menys d’un 1 % de l’ocupació afectada); l’efecte sobre col·lectius específics —jóvens sense formació, treballadors rurals, sector agrari— ha sigut més visible; i la pujada ha reduït la desigualtat salarial en l’extrem inferior de la distribució, que era l’objectiu declarat de la política.

La corba de Phillips i la taxa natural d’atur

Existix una relació estable entre atur i inflació? La resposta, segons la macroeconomia moderna, és sí, però només a curt termini. La història del descobriment, col·lapse i rehabilitació d’eixa relació és un dels episodis més instructius del pensament econòmic del segle XX.

La corba de Phillips original (1958)

L’economista neozelandés A. W. Phillips va publicar el 1958 un estudi a Economica amb un segle de dades del Regne Unit (1861-1957). En creuar la taxa d’atur amb la taxa de variació dels salaris nominals, va descobrir una relació inversa estable: quan l’atur era baix, els salaris pujaven ràpid; quan l’atur era alt, els salaris pujaven a poc a poc o queien. La intuïció és de manual: amb poc atur, els treballadors tenen poder negociador i aconseguixen pujades; amb molt atur, no.

Als anys 60, Samuelson i Solow van traslladar la idea dels salaris als preus (inflació) i la van convertir en la ferramenta central de la política macroeconòmica: acceptar una mica més d’inflació semblava una manera de reduir l’atur permanentment. Els governs podrien triar el seu punt preferit a la corba.

El col·lapse dels 70: l’estanflació

Eixa promesa es va trencar als anys 70. Després de les crisis del petroli de 1973 i 1979, les economies occidentals van experimentar simultàniament alta inflació i alt atur —el fenomen batejat com estanflació—. La corba de Phillips, tal com s’entenia, predeia que això era impossible. Però va ocórrer. Els Estats Units van arribar a tindre inflació del 13 % i atur del 7 % a finals de la dècada.

La versió d’expectatives (Friedman i Phelps)

Milton Friedman (1968) i Edmund Phelps (1967) havien anticipat el problema. El seu argument és que la corba de Phillips original no incorporava les expectatives d’inflació. Si els treballadors esperen inflació, exigixen pujades salarials per a compensar, les empreses pugen preus per a acomodar les pujades i la inflació es torna persistent sense reduir l’atur. A llarg termini, l’atur se situa en la seua taxa natural —la NAIRU— independentment de la inflació. Només hi ha relació inversa a curt termini, mentres les expectatives no s’han ajustat.

La NAIRU (taxa natural d’atur)

La NAIRU —Non-Accelerating Inflation Rate of Unemployment— és la taxa d’atur compatible amb una inflació estable. Per davall d’ella, la inflació s’accelera; per damunt, la inflació es modera. És l’equivalent macroeconòmic d’un “termòstat” del mercat de treball.

Per a Espanya, el Banc d’Espanya i l’AIReF estimen la NAIRU al voltant del 10-12 %. Per a Alemanya o els Països Baixos, la xifra equivalent ronda el 4-5 %. La diferència indica que el mercat de treball espanyol té rigideses estructurals que mantenen l’atur d’equilibri més alt: dualitat temporal-indefinit, costos d’acomiadament asimètrics, baixa mobilitat geogràfica, formació professional menys desenvolupada.

La bretxa salarial de gènere

Una de les grans assignatures pendents de qualsevol mercat laboral europeu és la bretxa salarial entre hòmens i dones. A Espanya, la bretxa ajustada ronda el 9 % segons Eurostat (dades de 2023); la sense ajustar —que compara directament sous mitjans sense controlar per sector, jornada o categoria— s’acosta al 15-18 % segons l’indicador.

Què mesura cada bretxa

• Bretxa sense ajustar: simplement compara el salari mitjà d’hòmens i dones. Reflectix la realitat agregada del mercat però inclou efectes com que més dones treballen a temps parcial o en sectors pitjor remunerats.
• Bretxa ajustada: compara hòmens i dones amb el mateix perfil —mateixa edat, mateixa educació, mateix sector, mateixa jornada—. És la part de la bretxa que no s’explica per diferències observables i que s’atribuïx a discriminació o factors menys visibles.

Les causes estructurals

La literatura econòmica identifica quatre causes principals:

• Segregació ocupacional. Hòmens i dones no es distribuïxen homogèniament entre professions: hi ha sectors molt masculinitzats (construcció, transport, indústria pesada) que paguen més de mitjana, i sectors molt feminitzats (cures, educació infantil, neteja) que paguen menys. Això es coneix com a bretxa horitzontal.
• Sostres de vidre. Inclús en sectors mixts, les dones estan infrarepresentades en llocs directius. A l’IBEX-35 les conselleres delegades són una minoria molt xicoteta. Això es coneix com a bretxa vertical.
• Parcialitat involuntària. A Espanya, el 75 % del treball a temps parcial el realitzen dones, i d’eixe percentatge aproximadament la meitat declara que és involuntari —preferirien jornada completa però no la troben—. La parcialitat penalitza salari, drets socials i promoció.
• Penalització per maternitat (child penalty). Estudis del Banc d’Espanya, replicant metodologia de Kleven et al. (2019), mostren que el salari de les dones cau aproximadament un 11 % després del primer fill i no es recupera en la dècada següent, mentres que el salari dels hòmens no es veu afectat. Esta penalització explica gran part de la bretxa ajustada que apareix en dones de 30 a 45 anys.

Polítiques actives

Les polítiques que l’evidència identifica com a eficaces inclouen: permisos parentals iguals i intransferibles (Espanya els va igualar el 2021 a 16 setmanes per a ambdós progenitors), transparència retributiva obligatòria (Directiva UE 2023/970), plans d’igualtat obligatoris per a empreses de més de 50 persones, i corresponsabilitat en les cures. Els efectes són lents però mesurables: la bretxa sense ajustar a Espanya ha caigut del 23 % el 2010 al 16 % el 2022, segons Eurostat.

L’excepcionalitat espanyola: dualitat i reforma laboral

El mercat laboral espanyol té una característica que el distingix de la majoria de països europeus: una dualitat acusada entre treballadors indefinits (amb protecció alta) i treballadors temporals (amb protecció molt baixa). Eixa dualitat és l’arrel de diversos problemes crònics.

El problema històric de la temporalitat

Fins al 2021, Espanya mantenia durant anys una taxa de temporalitat superior al 25 %, enfront del 15 % de mitjana europea. Una quarta part dels treballadors assalariats encadenava contractes temporals sense accedir a l’indefinit, amb conseqüències múltiples:

• Menor productivitat: les empreses no invertixen a formar algú que poden no renovar.
• Menor inversió en capital humà: els propis treballadors no es formen si no esperen continuïtat.
• Major vulnerabilitat cíclica: en cada recessió, les empreses acomiaden primer els temporals —són barats d’acomiadar— i la taxa d’atur es dispara més que en altres països.
• Bretxa generacional: els jóvens accedixen massivament al mercat per la porta temporal i tarden anys a estabilitzar-se.

La reforma laboral de 2021-2022

La reforma impulsada per la ministra Yolanda Díaz (RDL 32/2021, en vigor des de març de 2022) va tindre com a objectiu central reduir la temporalitat. Les seues mesures principals van ser tres: limitació dràstica dels contractes temporals per circumstàncies de la producció, ampliació del contracte fix-discontinu per a treballs estacionals recurrents, i reforç del pes del conveni sectorial enfront del d’empresa.

Els resultats, segons el Banc d’Espanya i l’AIReF (informes 2023-2024), han sigut visibles: la taxa de temporalitat va caure al 14-15 % a finals de 2023, pràcticament igualant la mitjana europea. El nombre de fixos-discontinus ha crescut fortament (la qual cosa alguns crítics consideren una temporalitat disfressada estadísticament), però els indicadors d’estabilitat en l’ocupació han millorat de manera consistent.

Els comptes pendents

Queden pendents problemes seriosos que cap reforma ha resolt: l’atur juvenil continua duplicant la mitjana europea (al voltant del 25 % al primer trimestre de 2026 enfront del 14 % UE), l’atur de llarga duració afecta prop del 35-40 % dels aturats, i la productivitat laboral espanyola continua per davall de la mitjana europea (Espanya produïx aproximadament el 80 % del valor per hora treballada que Alemanya).

Models laborals comparats a Europa

Per a entendre bé el model espanyol convé comparar-lo amb tres referències europees que representen filosofies molt distintes: el nòrdic, l’alemany i el francés.

Espanya, en este mapa, se situa més prop del model francés que del nòrdic: alta protecció a l’indefinit, acomiadament relativament costós, sindicats forts en alguns sectors, però amb la peculiaritat històrica de la dualitat temporal-indefinit que la reforma de 2022 ha començat a corregir. La gran assignatura pendent continua sent desenvolupar polítiques actives eficaces i una formació professional comparable a l’alemanya —dos dècades llargues de plans sense resultats clars— per a acostar-nos a l’estàndard europeu d’atur estructural en xifres raonables.

Connexió amb les pròximes unitats

La Unitat 10 entra en el sistema financer: com es canalitza l’estalvi cap a la inversió i com creen diners els bancs. La Unitat 11 tracta les polítiques econòmiques —fiscal i monetària— que són les ferramentes que el sector públic utilitza, entre altres coses, per a influir sobre l’atur cíclic que hem vist ací. La Unitat 12 tanca el bloc amb globalització, UE i els grans reptes contemporanis —entre ells, l’impacte de la digitalització sobre l’ocupació, que s’anticipa en este mateix capítol quan parlem d’atur estructural—.

Glossari

• Oferta de treball: quantitat de persones disposades a treballar a cada nivell de salari. Corba ascendent: a més salari, més gent vol treballar.
• Demanda de treball: nombre de llocs que empreses i administracions volen cobrir a cada nivell de salari. Corba descendent: a més salari, menys contractació.
• Salari d’equilibri (W*): salari al qual la quantitat de treball oferida iguala la demandada. En teoria coincidix amb la plena ocupació.
• Població activa: suma d’ocupats i aturats; els qui participen al mercat laboral, ja siga treballant o buscant treball.
• Taxa d’activitat: percentatge de la població de 16 o més anys que és activa (actius / població 16+).
• Taxa d’atur: percentatge dels actius que estan en atur (aturats / actius). Compte: el denominador són els actius, no la població total.
• Taxa d’ocupació: percentatge de la població de 16 o més anys que està ocupada (ocupats / població 16+).
• EPA (Enquesta de Població Activa): enquesta trimestral de l’INE a unes 65 000 vivendes que mesura la situació laboral a Espanya.
• Treballador desanimat: persona que ha deixat de buscar ocupació per creure que no la trobarà; passa d’aturat a inactiu i rebaixa artificialment la taxa d’atur.
• Atur friccional / estructural / cíclic / estacional: els quatre tipus de desocupació segons la seua causa (temps de busca, desajust d’habilitats, recessió i estacionalitat del sector).
• SMI (salari mínim interprofessional): retribució mínima legal per jornada completa. A Espanya, 1 221 €/mes en 14 pagues el 2026.
• Corba de Phillips: relació inversa entre atur i inflació, estable només a curt termini.
• NAIRU (taxa natural d’atur): taxa d’atur compatible amb una inflació estable. A Espanya s’estima en el 10-12 %.
• Bretxa salarial de gènere: diferència entre el salari mitjà d’hòmens i dones. Es distingix l’ajustada (mateix perfil) de la sense ajustar (sous mitjans directes).
• Dualitat laboral: convivència de treballadors indefinits molt protegits i temporals poc protegits; tret històric del mercat espanyol.
• Flexiseguretat: model nòrdic que combina facilitat d’acomiadament (flexibilitat) amb prestacions generoses i polítiques actives potents (seguretat).

Per a aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van algunes lectures i recursos per a anar més enllà:

• Mite i realitat del salari mínim — David Card i Alan Krueger (a partir de Myth and Measurement, 1995). Per què encaixa: els autors que van revolucionar el debat del SMI amb evidència empírica, premi Nobel 2021. La seua síntesi divulgativa és accessible per a batxillerat.
• Principis d’economia — N. Gregory Mankiw (10a ed., 2024), capítols sobre mercats de factors i desocupació. Per què encaixa: explicació canònica d’oferta i demanda de treball i dels tipus d’atur.
• EPA — Enquesta de Població Activa — INE (publicació trimestral). Per què encaixa: la font primària. Practicar el càlcul de les tres taxes amb les dades reals de l’últim trimestre és el millor exercici possible.
• Opinió sobre el mercat de treball — AIReF (informes 2020-2024). Per què encaixa: les avaluacions independents de l’efecte del SMI i de la reforma laboral de 2022, amb metodologia explicada en llenguatge clar.
• The Great Resignation explained — reportatges de The Economist i Financial Times (2021-2022). Per què encaixa: il·lustren en viu com es desplacen les corbes d’oferta i demanda de treball i apareix poder negociador del costat del treballador.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a discutir a classe o per a pensar individualment en tancar la unitat:

1. La taxa d’atur pot baixar sense que es cree ni una sola ocupació si la gent es desanima i deixa de buscar. Creus que la taxa d’atur és un bon termòmetre de la salut laboral d’un país, o caldria mirar sempre les tres taxes juntes?
2. La teoria neoclàssica prediu que el SMI destruïx ocupació, però l’evidència empírica mostra efectes xicotets. Per què creus que conviuen una teoria tan clara i unes dades que la contradiuen? Quin supòsit de la teoria falla?
3. Espanya té una NAIRU del 10-12 % enfront del 4-5 % d’Alemanya. Quines reformes estructurals prioritzaries per a reduir l’atur d’equilibri espanyol, sabent que injectar demanda només el baixa temporalment?
4. La penalització per maternitat explica bona part de la bretxa salarial ajustada. Quines polítiques concretes creus que tindrien més efecte: permisos iguals, més places de guarderia, transparència retributiva o una altra cosa?