L'empresa: tipus, formes jurídiques i organització

Temps de lectura: ~22 min · Sabers: l’empresa i el valor, funcions, classes d’empreses, formes jurídiques, organització i equips, responsabilitat social · Abans de començar: Unitats 2 (producció i valor afegit), 3 (mercats i preus) i 5 (mercat de treball).

En acabar esta unitat sabràs:

• Explicar què és una empresa, per a què existix i calcular quantes unitats ha de vendre per a no perdre diners.
• Classificar qualsevol empresa que conegues per sector, grandària, propietat i àmbit, i saber com és de veres el teixit empresarial espanyol.
• Comparar les formes jurídiques bàsiques (autònom, SL, SA, cooperativa i associació) sabent qui respon dels deutes i amb què.
• Organitzar un equip de treball amb rols, sprints i una manera acordada de resoldre conflictes.

Portem nou unitats mirant l’economia des de fora: com es decidix amb recursos escassos, com funcionen els mercats, què fa el diner, com s’organitza el treball, quin paper juga l’Estat i com es connecta tot amb la resta del món. En totes elles ha aparegut una figura que tractàvem com una caixa negra: l’empresa. Sabem que produïx, que contracta, que paga impostos i que competix. El que no hem fet encara és obrir la caixa i mirar dins. Això comença ací: esta unitat inaugura la segona part del curs, dedicada a l’empresa i a l’emprenedoria.

Pensa en les empreses amb què has tractat hui. La fleca on vas comprar l’entrepà, la companyia de la teua tarifa de mòbil, la plataforma on vas vore una sèrie anit, la marca de les sabatilles que portes. Són molt distintes en grandària, en producte i en qui les dirigix, però totes s’enfronten a les mateixes preguntes: què produir, a quin preu, amb quanta gent, amb quins diners i amb quina responsabilitat si alguna cosa ix malament. Esta unitat ordena eixes preguntes en sis passos: què és una empresa i per a què servix, quines funcions complix, quines classes n’hi ha, quina forma jurídica pot adoptar, com organitza les seues persones i què deu a la societat en què viu.

Què és una empresa i per a què servix?

En la Unitat 2 vam vore que produir és combinar factors (recursos naturals, treball i capital) per a obtindre béns i servicis. L’empresa és l’organització que fa exactament això de manera sistemàtica: aconseguix els factors, els combina amb un mètode i ven el resultat a un preu. El bar de la cantonada combina un local, una cafetera, café mòlt i el treball de dos persones per a servir-te un tallat; Inditex combina fàbriques, dissenyadors, botigues i camions per a vendre’t una samarreta. L’escala és molt distinta; la lògica és la mateixa.

El que diferencia una empresa d’altres organitzacions que també produïxen coses (un hospital públic, una ONG, el mateix institut) és que ven el que produïx en un mercat i espera que el que cobra supere el que gasta. Eixa diferència és el valor afegit que ja coneixes: el que val el producte en eixir menys el que valien els materials en entrar. Una empresa que no afig valor durant molt de temps desapareix, perquè ningú no està disposat a pagar pel que fa més del que costa fer-ho.

Per a què existix: els objectius

Si preguntes per a què servix una empresa, la resposta ràpida és «per a guanyar diners». És veritat, però incompleta. El benefici és l’objectiu més visible perquè és el que permet tota la resta: pagar sous, tornar préstecs i continuar l’any següent. Però qui dirigix una empresa real en maneja almenys altres tres:

• Sobreviure. Sobretot al principi. Segons l’estadística de demografia empresarial de l’INE, entorn de la meitat de les empreses noves no arriba a complir cinc anys. Durant els primers exercicis, l’objectiu realista no és guanyar molt, sinó aguantar.
• Créixer. Obrir una segona botiga, contractar una altra persona, vendre en una altra ciutat. Créixer dona economies d’escala (produir més barat per unitat) i més capacitat de negociar amb proveïdors. Mercadona va passar de 8 a més de 1.600 botigues; Consum, la cooperativa valenciana, d’una sola a Alaquàs a un miler.
• Tindre impacte. Moltes empreses es fixen objectius que no es mesuren en euros: donar ocupació al poble, cuidar el medi ambient, fabricar ací i no fora. A les cooperatives i a les empreses socials este objectiu és el principal, i a les públiques (Renfe, Correos) el servici pesa més que el benefici.

Els quatre objectius es barregen i de vegades xoquen: créixer de pressa pot posar en perill la supervivència, i maximitzar el benefici del trimestre pot danyar la reputació durant anys. Dirigir una empresa és, en bona part, decidir quin d’ells mana en cada moment.

Ingressos, costos i benefici

Per a saber si una empresa complix el seu objectiu més bàsic cal fer un compte que cap en una línia. Els ingressos són el que cobra per vendre: el preu de cada unitat multiplicat per les unitats venudes. Els costos són el que gasta per a produir, i ací convé separar dos tipus:

• Costos fixos: els que es paguen vengues molt o vengues poc. El lloguer del local, l’assegurança, la quota d’autònom, el sou fix de qui està a la caixa, la subscripció del programa de facturació. Si un mes no entra ningú per la porta, eixos costos continuen ahí.
• Costos variables: els que creixen amb cada unitat produïda. La farina de cada barra, la tela de cada samarreta, l’envàs, la comissió que cobra la plataforma per cada comanda. Si no véns res, no els tens.

El benefici és el que queda: ingressos menys costos fixos menys costos variables. Si el resultat és negatiu s’anomena pèrdua. I hi ha una xifra intermèdia que tothom qui munta alguna cosa hauria de conéixer abans de començar: el punt mort, la quantitat d’unitats a partir de la qual deixes de perdre diners. La idea és senzilla si la penses en dos passos. Cada unitat que véns deixa un marge: el preu menys el seu cost variable. Eixe marge servix per a anar pagant els costos fixos. Quan la suma dels marges iguala els costos fixos, has arribat al punt mort; a partir d’ahí, cada unitat més és benefici.

Prova-ho amb les teues xifres. Canvia els costos fixos, el preu i el cost variable de la vostra parada de creps o de qualsevol negoci que conegueu i mira com es mou el punt mort.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

Les funcions de l’empresa

Tornem a la fleca. Perquè a les huit del matí hi haja barres al mostrador, algú ha hagut de pastar i enfornar, algú ha decidit quin pa fer i a quin preu, algú ha pagat el forn i la farina, i algú ha contractat i organitzat qui atén. Són quatre tasques distintes que en una empresa xicoteta fa una mateixa persona i que en una de gran es reparteixen en departaments. Les anomenem funcions de l’empresa.

• Funció de producció. Transformar els factors en el producte o el servici: pastar, cosir, programar, cuinar, transportar. Inclou decidir com es produïx (a mà o amb màquines), controlar la qualitat i gestionar el magatzem. A la fleca és l’obrador; en una marca de roba, el disseny, el patronatge i la fàbrica (pròpia o subcontractada).
• Funció comercial. Connectar el producte amb qui el compra: estudiar què vol la clientela, fixar el preu, triar on es ven (botiga, web, mercadet) i comunicar-ho (aparador, xarxes, publicitat). És el que en la Unitat 3 anomenàvem «el costat de l’oferta que busca la seua demanda». En la marca de roba, el compte d’Instagram i la botiga en línia són funció comercial.
• Funció financera. Aconseguir els diners necessaris i administrar-los: demanar el préstec per al forn, decidir si es reinvertix el benefici o es repartix, vigilar que hi haja diners al compte el dia que cal pagar les nòmines (el que s’anomena tresoreria). Moltes empreses amb benefici tanquen per quedar-se sense tresoreria: van vendre, però van cobrar tard.
• Funció de recursos humans. Seleccionar, contractar, formar, organitzar i motivar les persones. En la Unitat 5 vam vore quins tipus de contracte existixen; ací importa l’altra meitat: que cada persona sàpia què fa, amb qui i per què. En una fleca amb tres empleats és el quadrant de torns; en una empresa amb 110.000 persones, un departament sencer.

Les funcions no són compartiments estancs. Si la funció comercial promet entregues en 24 hores, la de producció ho ha de poder complir i la financera ha de pagar el transport. Quan en una empresa les àrees deixen de parlar-se, apareixen els problemes clàssics: es ven el que no es pot fabricar, es fabrica el que no es ven o es contracta gent que després no es pot pagar. Per això, a les empreses grans, la direcció general té com a tasca principal coordinar àrees que, cada una pel seu compte, tirarien en direccions distintes.

Classes d’empreses

Hi ha diversos milions d’empreses a Espanya i cap classificació no les descriu del tot. Però quatre criteris senzills permeten situar-ne qualsevol al mapa: què produïx, quant mesura, de qui és i fins on arriba.

Per sector d’activitat

• Sector primari: obté recursos de la natura. Una explotació de tarongers a la Ribera, una granja de porcs a Lleida, un vaixell de pesca a Vigo.
• Sector secundari: transforma matèries primeres en productes. Una fàbrica de rajoles a Castelló, un celler, una constructora, una empresa que assembla cotxes a Martorell.
• Sector terciari: presta servicis. Un supermercat, un banc, una acadèmia, una empresa de repartiment, una plataforma de vídeo. A Espanya concentra al voltant de tres quartes parts de l’ocupació (INE, EPA 2024).

Moltes empreses creuen la frontera: Mercadona és terciari (distribució) però té proveïdors al primari i fàbriques pròpies d’alguns productes; una cooperativa agrària cultiva (primari), envasa (secundari) i ven en línia (terciari).

Per grandària

La grandària es mesura per dos coses alhora: persones ocupades i diners que mou. La Unió Europea fixa llindars comuns des de 2003 per a saber què és una pime (xicoteta i mitjana empresa), perquè moltes ajudes públiques en depenen.

El criteri de l’ocupació mana: una empresa amb 300 treballadors és gran encara que facture poc. Una pime és qualsevol de les tres primeres categories, és a dir, qualsevol empresa amb menys de 250 persones.

Per propietat del capital

• Privada: el capital és de particulars, siga una persona o milers d’accionistes. Mercadona, la fleca del teu carrer, Inditex.
• Pública: el capital és de l’Estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament. Renfe, Correos, Adif, l’empresa municipal d’aigües de moltes ciutats. Solen prestar servicis que el mercat tot sol no cobriria bé.
• Mixta: el capital es repartix entre el sector públic i el privat. El 2024, la SEPI (la societat estatal que gestiona les participacions públiques) va comprar el 10 % de Telefónica; també té el 20 % de Redeia, l’empresa que opera la xarxa elèctrica.

Per àmbit geogràfic

Una empresa pot ser local (la perruqueria), regional (una cadena de supermercats que només està en una comunitat), nacional o multinacional, quan produïx o ven en diversos països. Consum ven en cinc comunitats autònomes; Mercadona, a Espanya i Portugal; Inditex, en més de 200 mercats. Ser multinacional no és el mateix que ser gran: hi ha microempreses que exporten per internet a vint països i grans empreses que només operen al seu.

Classifica una empresa real. Tria un negoci que conegues, introduïx el sector, la propietat, l’àmbit i, si els saps, el nombre de persones i la facturació aproximada. Quan isquen quinze microempreses seguides, ja sabeu per què.

↗ Ferramenta interactiva disponible en la versió digital del llibre (profedeeconomia.es).

El teixit empresarial espanyol: moltes i xicotetes

Quan es parla d’empreses, la imatge mental sol ser un edifici d’oficines vidriat. La realitat estadística és una altra. El DIRCE (Directorio Central de Empresas), el registre amb què l’INE compta quantes empreses hi ha a Espanya, arreplegava al voltant de 3,4 milions d’empreses actives a 1 de gener de 2024. D’elles:

• El 99,8 % són pimes (menys de 250 persones).
• El 94,2 % són microempreses (menys de 10 persones).
• Més de la meitat, al voltant del 55 %, no té cap assalariat: és una persona treballant pel seu compte o una societat sense plantilla.
• Només unes 5.000 empreses a tot el país tenen 250 persones o més: el 0,2 %.

Estes xifres importen per dos raons pràctiques. Primera: si algun dia munteu alguna cosa, el més probable és que siga xicoteta, no per falta d’ambició sinó perquè eixa és la grandària típica. Segona: les pimes ocupen al voltant de dos terços de les persones que treballen al sector privat (Ministerio de Industria, Cifras PyME 2024), així que també és el més probable que el vostre primer treball siga en una empresa xicoteta, amb cap a la vista i sense departament de recursos humans.

Formes jurídiques: qui respon i amb què?

Tota empresa, des de la parada de creps fins a Mercadona, necessita un vestit legal amb què presentar-se davant d’Hisenda, la Seguretat Social, el banc i els seus clients. A eixe vestit l’anomenem forma jurídica, i l’elecció no és un tràmit menor: decidix qui respon dels deutes i amb quin patrimoni, quant capital cal per a començar, quins impostos es paguen i com es prenen les decisions. La pregunta clau, la que s’hauria de fer qualsevol abans de firmar res, és la del títol: si això ix malament i es deuen 40.000 €, qui els paga i amb què?

L’empresari individual o autònom

És la forma més senzilla i la més usada a Espanya: una persona física que exercix una activitat econòmica en nom propi. No cal crear cap entitat nova ni aportar capital mínim. N’hi ha prou amb donar-se d’alta a Hisenda i al RETA, el Règim Especial de Treballadors Autònoms de la Seguretat Social. A canvi d’eixa senzillesa, la responsabilitat és il·limitada: si el negoci deixa deutes, respon el patrimoni de la persona. Existix la figura de l’emprenedor de responsabilitat limitada, que protegix l’habitatge habitual fins a cert valor, però és poc usada.

L’autònom tributa per l’IRPF, el mateix impost que un assalariat, sobre el benefici de la seua activitat, i paga cada mes una quota a la Seguretat Social que des de 2023 depén dels seus rendiments nets (el que guanya de veres). El 2025 la quota va per trams des de 200 € al mes per a qui guanya menys de 670 € fins a 590 € al mes per a qui supera els 6.000 € mensuals, segons les taules fixades pel Real Decreto-ley 13/2022. Per a arrancar existix la tarifa plana: 80 € al mes durant els primers 12 mesos, ampliables a altres 12 si els ingressos no arriben al salari mínim.

La societat limitada (SL)

Quan hi ha diversos socis, quan es vol protegir el patrimoni personal o quan es pensa a créixer, la forma més habitual és la societat de responsabilitat limitada. És una persona jurídica distinta dels seus socis: té el seu propi NIF, el seu propi compte i els seus propis deutes. Els socis aporten un capital dividit en participacions i responen només amb el que han aportat.

Durant dècades calia un capital mínim de 3.000 €. La Ley 18/2022, «Crea y Crece», el va rebaixar a 1 €, amb dos condicions mentres el capital no arribe a 3.000 €: destinar el 20 % del benefici a una reserva i, si la societat es liquida sense diners per a pagar els seus deutes, els socis responen de la diferència fins a eixos 3.000 €. La SL tributa per l’Impost sobre Societats, al 25 % en general i al 15 % durant els dos primers anys amb benefici per a les empreses de nova creació. Constituir-la exigix una escriptura davant de notari i la inscripció al Registro Mercantil, un procés que gràcies al sistema CIRCE pot completar-se en pocs dies. Si només hi ha un soci s’anomena societat limitada unipersonal (SLU).

La societat anònima (SA)

És la forma pensada per a empreses grans que necessiten molt de capital de molts inversors. El capital es dividix en accions, que es poden comprar i vendre amb facilitat, i per això és l’única forma que pot cotitzar en Borsa. Exigix un capital mínim de 60.000 € (amb almenys el 25 % desemborsat en constituir-se) i una estructura de govern més complexa, amb una junta general d’accionistes i un consell d’administració. Inditex, Telefónica, Iberdrola o el Banco Santander són societats anònimes cotitzades. Mercadona també és una SA, però, com vam vore en el cas d’obertura, les seues accions no es negocien en Borsa: la propietat continua en la família fundadora. Ser SA no obliga a cotitzar; només ho permet.

La cooperativa

Una cooperativa és una empresa els amos de la qual són les persones que hi treballen (cooperativa de treball associat), que li compren (de consum) o que li venen la seua producció (agrària). El seu tret distintiu és la governança democràtica: una persona, un vot, aporte cada soci el capital que aporte. Els beneficis (que la llei anomena excedents) es reparteixen en proporció al treball o a l’activitat de cada soci, no al capital, i una part es destina obligatòriament a fons que no es poden repartir. En la llei estatal (Ley 27/1999) calen com a mínim tres socis, encara que algunes lleis autonòmiques en permeten dos. La responsabilitat és limitada a l’aportació i, si complixen certs requisits, tributen al 20 % en l’Impost sobre Societats.

Les cooperatives formen el nucli de l’economia social, un conjunt d’empreses on les persones i el fi social pesen més que el capital. A Espanya tenen un pes notable: Mondragón, que ja vam vore en la Unitat 1, és el major grup cooperatiu del món; La Fageda, a la Garrotxa, fabrica iogurts per a donar ocupació estable a persones amb malaltia mental (la vorem en la Unitat 11); i Consum és la major cooperativa de la Comunitat Valenciana.

L’associació sense ànim de lucre

No és una empresa en sentit estricte, però convé conéixer-la perquè moltes iniciatives de l’alumnat (un club de robòtica, una associació juvenil, un grup que organitza concerts) encaixen millor ací que en qualsevol altra forma. Es regula per la Ley Orgánica 1/2002, calen almenys tres persones i pot desenvolupar activitats econòmiques (vendre entrades, samarretes, quotes), amb una condició: l’excedent no es repartix entre els socis, sinó que es reinvertix en el fi de l’associació. Moltes ONG, clubs esportius i AMPA són associacions.

Com triar: quatre preguntes

Organitzar persones: equips, rols i lideratge

Fins ací l’empresa ha sigut un compte de resultats i un vestit legal. Però quan creues la porta de qualsevol d’elles el que trobes són persones, i la diferència entre una empresa que funciona i una altra que no sol estar en com s’organitzen. Este apartat servix per a dos coses: entendre com s’estructura una empresa per dins i, sobretot, aprendre a treballar en equip, que és el que us demanaran en el projecte de la Unitat 12 i en quasi qualsevol treball.

L’organigrama: qui fa què i qui respon davant de qui

Un organigrama és el dibuix de com es repartix el treball i l’autoritat en una empresa. En una microempresa cap en una línia: l’ama, que fa de tot. A partir de deu o quinze persones comencen a aparéixer àrees (les quatre funcions del segon apartat es convertixen en departaments) i nivells: qui decidix l’estratègia, qui coordina cada àrea i qui executa. La forma clàssica és una piràmide: direcció dalt, comandaments intermedis al mig i la majoria de la plantilla baix.

Eixa piràmide dona claredat (tothom sap a qui preguntar) però té un cost: la informació tarda a pujar i les decisions tarden a baixar. Per això moltes empreses, sobretot xicotetes i tecnològiques, proven estructures més planes, amb pocs nivells i equips que s’organitzen sols. Tornarem sobre eixe debat al final de l’apartat.

Grup no és el mateix que equip

A classe usem «grup» i «equip» com a sinònims, però no ho són. Un grup és un conjunt de persones que compartixen un espai o una etiqueta: la classe, el xat d’un aniversari, qui ha triat esta optativa. Un equip complix tres condicions alhora:

• Objectiu comú que totes les persones expliquen amb paraules paregudes.
• Interdependència: el resultat de cada una depén del treball de les altres.
• Sinergia: juntes produïxen més que la suma del que farien per separat.

La raó per la qual fracassen tants treballs en grup de l’institut no és la mandra, sinó que s’organitzen com a grup i no com a equip: es reparteixen els apartats («tu la introducció, jo el desenvolupament, ella la conclusió»), cada u treballa aïllat i la nit abans algú ajunta els arxius i resa perquè quadre. Sense interdependència no hi ha equip, hi ha treball individual sumat.

Cinc rols que cal cobrir

El 1981, l’investigador britànic Meredith Belbin va publicar un estudi basat en anys d’observació d’equips directius. La seua conclusió va sorprendre: els equips més eficaços no eren els que reunien les persones més brillants, sinó els que combinaven rols complementaris. Belbin en va descriure nou; per a un equip d’aula en basten cinc.

• Cervell. Proposa idees noves i desencalla l’equip quan porta mitja hora donant voltes. El seu risc: enamorar-se d’idees inviables i perdre interés quan toca aterrar-les.
• Coordinador. Veu el conjunt, repartix tasques, marca terminis i s’assegura que cada persona sap què fa i per a quan. El seu risc: controlar-ho tot o decidir pel seu compte.
• Implementador. Convertix les decisions en treball fet i entrega el que va prometre sense que li ho recorden. El seu risc: resistir-se a canviar el pla encara que hi haja bones raons.
• Avaluador. Mira les idees amb lupa, pregunta «i si ningú no vol comprar això?» i detecta problemes abans que esclaten. El seu risc: paréixer negatiu i frenar l’equip si mai no dona res per bo.
• Cohesionador. Cuida el clima: nota qui porta una setmana callat, suavitza tensions i fa que la gent vulga tornar a la reunió. El seu risc: evitar conflictes necessaris per no incomodar.

Cada persona té un rol natural i un o dos de secundaris, i els rols no són tipus de persona sinó coses que cal fer: en un altre equip, la mateixa persona en pot ocupar un altre. El que importa no és que cada membre encaixe en una casella, sinó que el conjunt cobrisca les cinc. Un equip amb tres cervells i cap implementador genera moltes idees i entrega zero projectes.

Treballar per sprints: Scrum simplificat per a l’aula

Imagineu un projecte que ocupa tot un trimestre. Sense estructura passaran dos coses: les primeres setmanes no farà res ningú («encara queda molt») i l’última serà un caos. Per a evitar-ho, les empreses de programari van desenvolupar als anys noranta les metodologies àgils, i la més estesa s’anomena Scrum. La seua idea central és treballar en sprints: períodes curts, d’una o dos setmanes, al final dels quals l’equip entrega una cosa concreta i revisable, en compte d’intentar tindre «tot perfecte» al final. Entregar prompte, entregar imperfecte, millorar ràpid.

Un sprint de dos setmanes en un projecte d’aula té quatre moments. L’arrancada (dia 1, mitja hora): l’equip fixa què entregarà en dos setmanes (per exemple, «un prototip en paper i tres entrevistes») i repartix les tasques en un tauler amb tres columnes: per fer, en curs, fet. El daily (cada sessió, cinc minuts dret): cada persona diu què va fer, què farà i què la bloqueja; el coordinador s’encarrega de desbloquejar. L’entrega (dia 10): s’ensenya el resultat a la classe o al professorat, no com a examen sinó com a demostració, i s’arrepleguen comentaris. I la retrospectiva (dia 10, vint minuts): què ha funcionat, què no i què canviem al sprint següent. És la reunió que més gent es salta i l’única que fa que l’equip millore.

El sprint funciona perquè ataca els dos enemics del treball en grup: la procrastinació (el compromís quinzenal la fa impossible) i la falta de comunicació (el daily trau els bloquejos abans que siguen crisis).

Què ens motiva de veres

L’organització tradicional donava per fet que la gent treballa per diners, notes o premis: motivació extrínseca. És veritat en part, però la investigació psicològica de les últimes dècades mostra que, en tasques que exigixen pensar (i un projecte ho exigix), pesa més la motivació intrínseca, la que naix de la mateixa activitat. Daniel Pink la va resumir en el seu llibre Drive (2009) en tres palanques:

• Autonomia: sentir que decidixes com fas el teu treball. El coordinador repartix el què; cada persona decidix el com.
• Mestria: sentir que milores en alguna cosa que t’importa. Per això els sprints curts motiven més que un termini a tres mesos: veus el progrés cada dos setmanes.
• Propòsit: sentir que el teu treball servix per a alguna cosa més gran que tu. No cal salvar el planeta; n’hi ha prou amb tindre clar per a qui és el que feu.

Els equips (i les classes) que cuiden estes tres palanques no necessiten amenaçar amb la nota a cada moment. Els que no les cuiden, sí, i encara així rendixen pitjor.

Els conflictes: inevitables i, de vegades, útils

Tot equip que treballa de veres durant setmanes discutix. Un equip sense discussions no és un bon equip: sol ser un on ningú no s’atrevix a dir el que pensa. La qüestió no és evitar el conflicte, sinó distingir de quin tipus és. El conflicte constructiu gira entorn d’idees i decisions («jo faria una enquesta abans de triar producte» enfront de «jo començaria a prototipar ja») i, ben gestionat, millora el resultat. El conflicte destructiu passa de les idees a les persones («tu mai no treballes», «sempre arribes tard») i trenca l’equip. El pas d’un a l’altre sol ser gradual, i per això convé intervindre així que la discussió canvia de tema.

Tres tècniques senzilles basten per a un equip d’aula. Escolta activa: abans de respondre, reformula el que has entés («llavors el que dius és que…») i espera que t’ho confirmen; talla la majoria de malentesos. Missatges-jo: «m’agobia que el material arribe el dia abans» descriu sense atacar; «tu mai no complixes» ataca i provoca defensa. Pausa de 24 hores: si el to puja i ja no es parla del problema sinó de les persones, silenci i es reprén demà. En calent es decidix malament.

L’empresa i la societat

Una empresa no viu en el buit. Usa carreteres que paguen tots, contracta persones formades en escoles públiques, aboca al mateix aire i al mateix riu que els seus veïns i decidix, amb cada compra a un proveïdor, quin model de producció finança. Per això, des de fa dècades, a les empreses se’ls demana alguna cosa més que complir la llei i guanyar diners. Eixe alguna cosa més té nom: responsabilitat social corporativa (RSC). La Comissió Europea la va definir el 2011 de forma molt simple, com «la responsabilitat de les empreses pel seu impacte en la societat».

La responsabilitat social en tres nivells

Convé pensar la RSC com una escala de tres escalons, perquè no tot val el mateix.

1. Complir: pagar els impostos que toquen, respectar el conveni, complir la normativa ambiental, no enganyar en l’etiqueta. És el terra, no un mèrit. Una empresa que anuncia com a responsabilitat social coses que la llei ja l’obliga a fer està confonent (o intentant confondre).
2. Anar més enllà amb qui l’envolta: pagar per damunt del conveni, comprar a proveïdors locals, reduir emissions més del que s’exigix, formar la plantilla, donar a conéixer d’on ve el que ven. Ací l’empresa tria voluntàriament assumir un cost hui a canvi de confiança i estabilitat demà. Moltes grans empreses publiquen cada any un informe sobre això, i des de 2018 les majors estan obligades per llei a fer-ho (Ley 11/2018, de información no financiera).
3. Posar el propòsit al centre del negoci: quan resoldre un problema social o ambiental no és un afegit sinó la raó de ser de l’empresa. És el terreny de l’economia social i de les empreses amb propòsit, que vorem a continuació.

Un consell pràctic per a llegir qualsevol campanya d’«empresa compromesa»: pregunta’t en quin escaló està. Si només complix la llei, no és RSC; si fa alguna cosa voluntària i mesurable, sí; si el seu model de negoci depén d’eixe impacte, és una altra cosa.

Economia social i empreses amb propòsit

L’economia social agrupa les cooperatives, les societats laborals, les mutualitats, els centres especials d’ocupació, les empreses d’inserció i les fundacions i associacions amb activitat econòmica. Compartixen uns principis que la Ley 5/2011 arreplega: primacia de les persones sobre el capital, repartiment de resultats segons el treball i no segons el que s’ha invertit, gestió democràtica i compromís amb l’entorn. Segons CEPES, la confederació que les agrupa, a Espanya hi ha més de 43.000 empreses d’economia social que sostenen al voltant de 2,2 milions d’ocupacions directes i indirectes.

Fora de l’economia social existix una altra via per a les empreses que volen comprometre’s sense canviar de forma jurídica: la certificació B Corp. La concedix una organització sense ànim de lucre, B Lab, després d’avaluar l’impacte de l’empresa en la seua plantilla, la seua comunitat, els seus clients i el medi ambient, i exigix modificar els estatuts perquè els administradors tinguen en compte totes eixes parts i no només els accionistes. A Espanya hi havia, segons B Lab Spain, més de 250 empreses certificades el 2024, entre elles Ecoalf, la marca madrilenya que fabrica roba amb botelles i xarxes de pesca reciclades, o Triodos Bank. No és un segell màgic (cal renovar-lo cada tres anys i les crítiques per certificacions discutibles existixen), però obliga a mesurar i a publicar, que és més del que fa la majoria.

La reputació com a actiu

Hi ha una raó més, molt poc altruista, per la qual a les empreses els convé comportar-se bé: la reputació és un actiu. No apareix al balanç com ho fa una nau o un camió, però val diners. Una marca en què la gent confia pot cobrar més, contracta amb més facilitat, aconseguix crèdit més barat i aguanta millor una crisi. I, com qualsevol actiu, es pot destruir molt més ràpid del que es construïx.

La lliçó per a qualsevol empresa, gran o xicoteta, és la mateixa: la reputació es construïx amb milers de decisions xicotetes i es perd amb una de gran. I en l’era de les ressenyes i les xarxes, la fleca de barri i la multinacional juguen amb les mateixes regles.

Què ve després en este curs

Amb esta unitat ja sabeu com és una empresa per dins: què fa, de quina grandària i classe pot ser, quina forma jurídica adopta, com organitza les seues persones i què deu a la societat. Les dos unitats que queden miren cap avant. La Unitat 11 se centra en la persona que emprén: què significa emprendre de veres, quins mites convé oblidar, quines habilitats s’entrenen i com es generen idees i es detecten oportunitats amb mètode. I la Unitat 12, l’última, passa a l’acció: convertir una oportunitat en un model de negoci, construir un prototip, buscar finançament i presentar el projecte en un pitch de tres minuts.

Tot el que heu vist ací reapareixerà allí amb un altre nom: el punt mort serà una línia del pla financer, la forma jurídica una decisió que caldrà justificar, i els rols i els sprints, la manera de treballar en equip durant eixes setmanes.

Glossari

• Empresa: organització que combina factors productius per a produir béns o servicis i vendre’ls al mercat, assumint el risc, amb la finalitat de crear valor i obtindre benefici.
• Valor afegit: diferència entre el que val el producte en eixir de l’empresa i el que valien els materials i servicis comprats fora per a fer-lo.
• Costos fixos: costos que no depenen de quant es produïx o es ven (lloguer, assegurances, quota d’autònom).
• Costos variables: costos que creixen amb cada unitat produïda (matèries primeres, envasos, comissions per venda).
• Punt mort: quantitat d’unitats venudes a partir de la qual els ingressos cobrixen tots els costos. Es calcula dividint els costos fixos entre el marge per unitat (preu menys cost variable).
• Pime: xicoteta i mitjana empresa; segons la Unió Europea, la que té menys de 250 persones ocupades. Inclou les microempreses (menys de 10).
• DIRCE: Directorio Central de Empresas, el registre de l’INE que compta quantes empreses hi ha a Espanya i de quina grandària i sector.
• Forma jurídica: figura legal amb què una empresa es presenta davant d’Hisenda, la Seguretat Social i tercers; determina la responsabilitat, el capital mínim i els impostos.
• Responsabilitat limitada: els socis d’una societat només arrisquen el que van aportar; els creditors no poden reclamar els seus béns personals. El contrari és la responsabilitat il·limitada de l’autònom.
• Autònom (empresari individual): persona física que exercix una activitat econòmica pel seu compte, cotitza al RETA i respon dels deutes amb tot el seu patrimoni.
• Societat limitada (SL): societat amb capital dividit en participacions i responsabilitat limitada dels socis; des de la Ley 18/2022 pot crear-se amb 1 €.
• Societat anònima (SA): societat amb capital dividit en accions, mínim de 60.000 €, pensada per a reunir molt de capital; és l’única que pot cotitzar en Borsa.
• Cooperativa: empresa propietat de les persones que hi treballen, li compren o li venen, governada pel principi d’una persona, un vot.
• Organigrama: representació gràfica de com es reparteixen les àrees, els nivells i l’autoritat dins d’una empresa.
• Sprint: període curt (una o dos setmanes) en què un equip es compromet a entregar un resultat concret i revisable; base de la metodologia Scrum.
• Responsabilitat social corporativa (RSC): responsabilitat de l’empresa per l’impacte de la seua activitat en la societat i el medi ambient, més enllà del que exigix la llei.

Per a aprofundir

• Memoria anual de Mercadona (info.mercadona.es). Per què encaixa: és un document públic de quaranta pàgines on una empresa real explica les seues vendes, la seua plantilla, els seus proveïdors i les seues decisions. Llegir les deu primeres ensenya més sobre què és una empresa que molts capítols de manual.
• Portal PYME del Ministerio de Industria (ipyme.org). Per què encaixa: el web oficial per a crear una empresa a Espanya, amb el simulador de tràmits, la localització dels Puntos de Atención al Emprendedor i les Cifras PyME actualitzades cada mes.
• Dinàmica d’aula «Fundar una cooperativa» en este mateix web. Per què encaixa: el grup crea una cooperativa, repartix càrrecs i decidix com es governen els excedents aplicant el principi d’una persona, un vot. És l’apartat de formes jurídiques en directe.
• Dinàmica d’aula «La junta directiva» en este mateix web. Per què encaixa: cada persona assumix una àrea (direcció, finances, màrqueting, recursos humans) en una empresa en crisi i descobrix en una sessió per què les funcions tiren en direccions distintes.

Preguntes per a reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per a debatre a classe o pensar a soles en tancar la unitat:

1. Pensa en un negoci del teu barri que haja tancat en els últims anys. Amb el que saps ara, creus que el problema estava en els costos fixos, a no arribar al punt mort, en la funció comercial o en una altra cosa? Què li hauries preguntat al seu amo?
2. Si muntares un projecte amb dos amics, triaries SL o cooperativa? La SL permet que qui més aporta més decidisca; la cooperativa imposa una persona, un vot. Quina de les dos regles et pareix més justa i quina més pràctica?
3. Volkswagen va estalviar uns centenars d’euros per cotxe i va perdre més de 30.000 milions. Per què creus que persones intel·ligents i ben pagades prenen decisions així? Què hauria d’haver-hi en l’organització d’una empresa perquè algú poguera dir «això no» a temps?