Microeconomia III: fallades de mercat

Temps estimat de lectura: 35-40 min · Sabers LOMLOE: B.4 · Prerequisits: Unitats 4 i 5 (mercat, equilibri, elasticitat i excedents).

En acabar esta unitat sabràs:

• Definir què és una fallada de mercat i enumerar els quatre tipus canònics (externalitats, béns públics, informació asimètrica, poder de mercat).
• Identificar externalitats positives i negatives i proposar instruments correctors (impostos pigouvians, subvencions, regulació, mercats de drets).
• Classificar els béns en la matriu rivalitat × exclusió i explicar el problema del polissó i la tragèdia dels comuns.
• Distingir selecció adversa de risc moral en mercats amb informació asimètrica i argumentar quan convé (o no) la intervenció pública.

Les dos unitats anteriors ens han mostrat un mercat que funciona raonablement bé. Oferta i demanda es creuen, els preus transmeten informació, els recursos fluïxen cap als seus usos més valorats i l’elasticitat ajuda a anticipar els efectes d’un canvi impositiu o d’una pujada de costos. És la versió del mercat que Adam Smith celebrava el 1776 amb la metàfora de la mà invisible: ningú coordina, i tanmateix la coordinació ocorre.

Esta unitat estudia el revés. Hi ha situacions —nombroses, importants, quotidianes— en què el mercat, deixat a si mateix, no aconseguix el resultat eficient. Produïm més contaminació de la que voldríem col·lectivament, menys investigació bàsica de la que seria rendible a llarg termini, massa assegurances per a sans i poques per a malalts, massa concentració de poder en algunes plataformes digitals. L’economia anomena eixos buits fallades de mercat, i són la principal justificació tècnica de la intervenció pública en l’economia.

Convé aclarir una cosa des del principi. Parlar de fallada de mercat no és un judici ideològic contra el mercat; és un diagnòstic tècnic que identifica els supòsits sota els quals el model competitiu perfecte deixa de complir-se. Reconéixer una fallada tampoc implica que l’Estat haja d’intervindre automàticament: la intervenció també té costos, biaixos i efectes no desitjats, com veurem en l’últim apartat.

Què és una fallada de mercat?

Una fallada de mercat és una situació en què l’assignació de recursos resultant de la interacció lliure d’oferta i demanda no és eficient en el sentit de Pareto. Recordem de la Unitat 5 que una assignació és eficient en sentit de Pareto quan no és possible millorar la situació d’algú sense empitjorar la d’un altre; una fallada de mercat descriu assignacions en què sí que existixen millores mútuament beneficioses que el mercat no aconseguix implementar per si sol.

Els quatre grans tipus de fallada, reconeguts des de mitjan segle XX per la teoria econòmica del benestar (Pigou, Samuelson, Arrow), són els següents:

1. Externalitats: l’activitat d’un agent genera costos o beneficis sobre tercers que no participen de la transacció i que no es reflectixen en el preu.
2. Béns públics: béns el consum dels quals no és rival ni excloïble, cosa que provoca infrasubministrament privat.
3. Informació asimètrica: una de les parts de la transacció disposa d’informació rellevant que l’altra no té, distorsionant l’equilibri.
4. Poder de mercat: un nombre reduït d’agents amb capacitat de fixar el preu trenca el supòsit de competència perfecta.

Hi ha a més un quint fall que alguns manuals tracten a banda —els cicles macroeconòmics i la desocupació involuntària— i que s’estudiarà dins del Bloc C quan entrem en macroeconomia. La distribució desigual de la renda, per la seua banda, no és una fallada de mercat en sentit estricte (un mercat pot ser eficient i desigual alhora), però sí una motivació complementària per a la intervenció pública que abordarem en el Bloc D.

Convé retindre des d’ara una distinció important. Algunes fallades —externalitats, béns públics— són fallades d’assignació: la quantitat produïda del bé està sistemàticament desviada de l’òptim social. Altres —informació asimètrica, poder de mercat— són fallades de funcionament: fins i tot quan la quantitat agregada s’aproxima a l’òptim, el mecanisme mitjançant el qual s’arriba allí no és competitiu i genera transferències de renda indegudes o exclusions injustificades. Les dos justifiquen intervenció pública, però els instruments correctors són distints.

Externalitats

Una externalitat és un efecte —positiu o negatiu— que l’activitat d’un agent econòmic produïx sobre tercers que no participen en la transacció i que no es reflectix en el preu. La fàbrica que contamina el riu, el veí que posa música a les dos de la matinada, la persona que es vacuna i reduïx la circulació d’un virus, l’inquilí que reforma el portal: tots generen efectes sobre altres que el mercat, per si sol, no factura.

El concepte va ser formalitzat per l’economista britànic Arthur Cecil Pigou en The Economics of Welfare (1920). Pigou distingia entre el cost privat (el que paga qui produïx) i el cost social (el que paga la societat en conjunt, incloent-hi els tercers afectats). Quan tots dos no coincidixen, el mercat produïx massa del bé amb externalitat negativa i massa poc del bé amb externalitat positiva.

Externalitats negatives

Són les més visibles i políticament urgents. La fàbrica que emet CO₂ a l’atmosfera no paga el cost climàtic que les seues emissions causen a la humanitat; eixe cost es repartix entre tots. El resultat: com que el cost privat és menor que el social, l’empresa produïx més del que és eficient. Exemples quotidians:

• Contaminació industrial i atmosfèrica. Emissions de gasos, abocaments, soroll, residus.
• Congestió del trànsit. Cada cotxe que entra en la M-30 madrilenya en hora punta no sols paga la seua gasolina: imposa temps perdut a la resta de conductors.
• Resistència a antibiòtics. L’ús indiscriminat d’antibiòtics en ramaderia o medicina genera soques resistents que perjudiquen futurs pacients.
• Soroll nocturn de l’oci en barris residencials.

Externalitats positives

Existixen també externalitats positives: activitats el benefici social de les quals excedix el benefici privat de qui les realitza. Sense intervenció, el mercat les infraproduirà:

• Vacunació. Qui es vacuna es protegix a si mateix i a més reduïx la circulació del patogen; eixe benefici per a tercers no entra en la seua decisió.
• Educació. Una població més formada eleva la productivitat agregada, reduïx la criminalitat i enriquix el debat democràtic: beneficis que escapen a qui estudia.
• Investigació bàsica. Qui finança investigació sobre un nou material no s’apropiarà de tots els seus usos futurs.
• Manteniment d’un edifici històric que dóna caràcter a un carrer sencer.

Instruments correctors: Pigou i Coase

L’economia disposa de tres grans famílies d’instruments per corregir externalitats.

Impostos pigouvians i subvencions. Proposats per Pigou (1920): es grava l’activitat amb externalitat negativa amb un impost igual al dany marginal causat a tercers, i es subvenciona l’activitat amb externalitat positiva pel benefici marginal que reporta. El preu de mercat, així corregit, torna a reflectir el cost o benefici social i la quantitat produïda s’ajusta a l’òptim. Exemples a Espanya: l’impost al CO₂ en hidrocarburs, els impostos especials sobre tabac i alcohol, les subvencions al transport públic o a la rehabilitació energètica.

Regulació directa (normes i prohibicions). L’Estat fixa un límit quantitatiu: emissions màximes, prohibicions d’abocament, estàndards d’eficiència obligatòria per a vehicles o electrodomèstics. És la ferramenta més usada històricament i la més fàcil de comunicar, però ignora que distints agents tenen distints costos de reducció: una norma uniforme pot ser molt ineficient comparada amb un impost ben calibrat.

Mercats de drets d’emissió. Solució proposada per l’economista Ronald Coase en The Problem of Social Cost (1960), que li va valdre el Nobel el 1991. La idea: si els drets de propietat sobre el medi (l’aire, l’aigua) estan clarament assignats, les parts poden negociar i aconseguir el resultat eficient sense necessitat d’intervenció addicional. L’EU ETS (Emissions Trading System) europeu funciona així des de 2005: la UE fixa un sostre d’emissions, repartix drets a les empreses industrials i elèctriques, i permet que els compren i venguen entre elles. Qui pot reduir emissions barat ho fa i ven el dret sobrant; qui té costos alts compra drets. El preu del dret d’emissió, després del pic de 90-100 €/tCO₂ assolit el 2023, s’ha relaxat el 2025-2026 a un rang de 65-75 €/tCO₂ a causa de la incorporació del sector marítim a l’esquema i de la major oferta de drets; internalitza així parcialment el cost climàtic.

La diferència pràctica entre un impost pigouvià i un mercat de drets és subtil però rellevant. L’impost fixa el preu del dany i deixa que el mercat determine la quantitat emesa; el sistema de drets fixa la quantitat total i deixa que el mercat determine el preu. Si l’objectiu prioritari és respectar un sostre climàtic ineludible (per exemple, no superar 1,5 °C), el sistema de drets dóna més seguretat sobre el resultat físic. Si l’objectiu prioritari és protegir la indústria de pujades brusques de costos, l’impost dóna més previsibilitat sobre el cost. La decisió entre un i altre és, per tant, tècnica i política alhora.

Béns públics i béns comuns

La segona gran fallada de mercat naix de les propietats físiques d’alguns béns. L’economista Paul Samuelson va formalitzar la teoria dels béns públics en The Pure Theory of Public Expenditure (1954) amb dos criteris tècnics.

• Rivalitat. Un bé és rival si el consum per una persona impedix o reduïx el consum d’una altra. Una poma és rival (si me la menge, tu no pots); una emissió de ràdio no ho és (que tu l’escoltes no em priva a mi).
• Exclusió. Un bé és excloïble si és possible impedir a algú que el consumisca. El cine és excloïble mitjançant el control d’entrades; un foc artificial sobre la ciutat no ho és: si el llancen, el veuen tots els que miren al cel.

Encreuant estos dos criteris obtenim quatre tipus de béns, en una matriu que tot manual d’economia pública reproduïx i que la politòloga Elinor Ostrom (Nobel 2009) va popularitzar com a ferramenta d’anàlisi institucional:

Les quatre caselles

Bé privat. Rival i excloïble. El cas estàndard del mercat: una poma, un tall de cabell, una hora de treball. El mercat els assigna habitualment amb eficiència i no necessita correcció.

Bé de club. No rival però excloïble. Una vegada produït, molta gent pot consumir-lo sense estorbar-se, però es pot cobrar entrada: Netflix, una piscina municipal amb abonament, un programa informàtic amb llicència, una autopista de peatge. El mercat pot produir-los, encara que de vegades amb infraproducció si el cost fix és molt alt.

Bé comú (common-pool resource). Rival però no excloïble. La pastura comunal on diversos ramaders porten les seues vaques, el caladero de pesca, l’aigua d’un aqüífer compartit, els sòls forestals. La rivalitat genera tensió (el que tu consumixes ja no puc consumir-ho jo), però com que no hi ha exclusió ningú se sent propietari i tots sobreexploten. És el problema clàssic de la tragèdia dels comuns.

Bé públic pur. Ni rival ni excloïble. L’exemple de manual és la defensa nacional: si l’exèrcit protegix el territori, protegix tots els habitants sense que el cost marginal d’afegir un beneficiari siga positiu, i no es pot excloure del benefici qui no pague impostos. Altres: l’enllumenat públic, un far marítim senyalant una costa, la investigació bàsica una vegada publicada, l’estabilitat macroeconòmica, el coneixement científic obert.

El problema del polissó (free-rider)

Els béns públics purs plantegen un problema específic de finançament. Si pregunte a cada ciutadà quant està disposat a pagar voluntàriament per la defensa nacional, tots tenen incentiu a declarar zero i esperar que paguen els altres: la defensa es prestarà igualment i ells la gaudiran gratis. És el problema del polissó o free-rider problem. Resultat previsible: el mercat privat infraproduïx greument els béns públics purs, i per això quasi tots els Estats els financen amb impostos coercitius. Pagar impostos no és una donació: és la forma tècnica de superar el problema del polissó.

Informació asimètrica

La tercera gran fallada de mercat naix quan una de les parts d’una transacció disposa d’informació rellevant que l’altra no té. La microeconomia competitiva clàssica suposava informació perfecta i simètrica; en la pràctica, el món està ple de situacions en què el venedor sap més que el comprador (l’amo del cotxe usat sap que té una fallada de motor) o el comprador sap més que el venedor (la persona que contracta una assegurança de salut sap si fuma).

El camp va enlairar-se en els anys 70 amb tres economistes que compartirien el Nobel el 2001: George Akerlof, Michael Spence i Joseph Stiglitz. Van distingir dos problemes distints segons el moment en què apareix l’asimetria:

• Selecció adversa: l’asimetria existix abans de tancar el contracte i afecta qui accepta la transacció.
• Risc moral: l’asimetria apareix després de tancar el contracte i afecta el comportament de les parts una vegada assegurades.

Selecció adversa: el mercat dels llimons

El 1970 Akerlof va publicar un article titulat The Market for “Lemons” (els llimons eren, en argot estatunidenc, els cotxes usats defectuosos). L’argument, simplificat:

Imagina un mercat de cotxes usats amb dos tipus de vehicles: la meitat bons (valor real 10.000 €) i la meitat roïns (valor real 4.000 €). Els compradors no poden distingir-los a simple vista; els venedors sí que saben què tenen. Un comprador racional oferirà com a molt el valor esperat: 7.000 €. A eixe preu, els amos de cotxes bons retiren el seu cotxe del mercat (val més quedar-se’l). Només entren al mercat els cotxes roïns. Els compradors, en veure-ho, ajusten la seua oferta a la baixa… i el mercat s’enfonsa. L’asimetria d’informació fa que només es transaccionen els llimons, perjudicant fins i tot els venedors de cotxes bons que volien vendre de veritat.

El mateix mecanisme afecta:

• Assegurances de salut. Qui sap que està malalt busca assegurança; qui sap que està sa no. Si la companyia no pot distingir, puja primes, els sans se’n van i només queden malalts pagant primes insostenibles.
• Mercat de crèdit. El prestatari sap si el seu projecte és arriscat; el banc no del tot. Si el banc puja tipus per protegir-se, només accepten els prestataris més arriscats (els segurs no accepten tipus alts), i el risc mitjà de la cartera empitjora.
• Mercat laboral. Si una empresa puja el salari per atraure millors candidats, també atrau candidats sobrequalificats o desesperats; sense informació addicional (currículum, prova tècnica), no pot distingir.

Com combat el mercat la selecció adversa? Mitjançant senyalització (Spence, 1973): l’agent informat emet senyals costoses que només li compensen si el seu tipus és bo. El títol universitari, la garantia de devolució, les revisions tècniques obligatòries o la marca coneguda funcionen com a senyals que reduïxen l’asimetria. I mitjançant screening o garbellament: la part desinformada dissenya contractes que porten l’altre costat a revelar el seu tipus (una assegurança amb diverses franquícies a triar: el sa tria franquícia alta, el malalt preferix franquícia baixa). Tots dos mecanismes —senyalització i screening— consumixen recursos que en un món d’informació perfecta no farien falta, cosa que constituïx precisament la prova de la fallada de mercat: l’asimetria té un cost real.

Risc moral

El risc moral apareix després del contracte: una vegada assegurat, el comportament de l’assegurat canvia perquè les conseqüències de la seua acció es traslladen a un altre. Qui té assegurança a tot risc del cotxe conduïx amb menys cura de la que tindria si pagara de la seua butxaca qualsevol bonyet; el banc massa gran per caure assumix riscos excessius perquè sap que, si fa fallida, l’Estat el rescatarà.

Mecanismes típics de correcció:

• Franquícies i copagaments en assegurances: l’assegurat paga els primers 300 € de cada sinistre, mantenint així un incentiu per evitar el dany.
• Auditories i supervisió. En banca, la supervisió prudencial del BCE i el ràtio mínim de capital reduïxen l’incentiu a assumir riscos descontrolats.
• Clàusules d’exclusió. Algunes conductes (conducció sota efectes de l’alcohol, esports extrems sense declarar) estan excloses de la cobertura.
• Reputació repetida. Quan la relació és a llarg termini, l’incentiu a portar-se malament disminuïx.

Poder de mercat

La quarta fallada apareix quan una empresa, o un grup xicotet d’empreses, té capacitat de fixar el preu (no d’acceptar-lo, com en competència perfecta). Recordem del marc de la Unitat 4 les quatre estructures de mercat:

• Competència perfecta: moltes empreses, producte homogeni, lliure entrada. El preu el fixa el mercat.
• Competència monopolística: moltes empreses, producte diferenciat (restauració, moda). Un poc de poder, però limitat per l’entrada de competidors.
• Oligopoli: poques empreses grans (telecomunicacions, energia, banca, supermercats). Interdependència estratègica.
• Monopoli: una sola empresa. Cas extrem de poder de mercat.

Quan hi ha poder de mercat, l’empresa amb eixe poder restringix la quantitat oferida i puja el preu per damunt del cost marginal, capturant un excedent que en competència hauria correspost al consumidor. El resultat: preus més alts, quantitats inferiors, pèrdua irrecuperable d’eficiència (deadweight loss) i, de vegades, fre a la innovació si el monopolista no sent la pressió de la competència.

Per què sorgix el poder de mercat

Les raons són variades i convé distingir-les:

• Barreres legals. Patents (un fàrmac protegit 20 anys, una tecnologia sota propietat intel·lectual), llicències administratives (taxis, oficines de farmàcia), concessions públiques (ports, autopistes).
• Economies d’escala molt grans. Sectors on el cost mitjà decreix al llarg de tota la corba rellevant; produir a gran escala és tan barat que només hi cap una empresa eficient. És el monopoli natural (xarxa elèctrica, ferrocarril, aigua). Ací la solució no és trencar-lo en trossos —es perdria eficiència— sinó regular-lo intensament.
• Efectes de xarxa. Una plataforma val més com més gent la usa (WhatsApp, Visa, Google Search). Una vegada la xarxa arriba a una massa crítica, els competidors tenen molt difícil entrar encara que el seu producte siga tècnicament millor.
• Control d’un recurs essencial. Una mina que concentra una proporció molt alta de l’oferta mundial d’un mineral crític (liti, cobalt, terres rares).
• Estratègies anticompetitives. Acords col·lusoris entre empreses (càrtels), abús de posició dominant per expulsar competidors, fusions per reduir pressió competitiva.

Defensa de la competència a Espanya i la UE

La política pública respon amb dos grans famílies d’instruments. La primera és la regulació de sectors amb monopoli natural mitjançant autoritats sectorials que fixen tarifes, qualitats i obligacions d’accés a la xarxa (CNMC en electricitat i telecomunicacions, Banc d’Espanya per a banca, CNMV per a mercats de valors).

La segona és la defensa de la competència pròpiament dita. A Espanya la porta la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC); a la UE, la Direcció General de Competència de la Comissió Europea. Els seus instruments:

• Control de fusions: qualsevol operació gran necessita autorització prèvia per impedir que dos competidors es convertisquen en un únic actor dominant.
• Persecució de càrtels i acords col·lusoris. Multes de fins al 10 % de la facturació anual.
• Sanció de l’abús de posició dominant, especialment en sectors digitals.

En els últims anys la UE ha multat amb milers de milions d’euros les grans tecnològiques: 2.420 M€ a Google el 2017 per afavorir el seu comparador de compres; 4.340 M€ el 2018 per imposar Android a fabricants; 1.490 M€ el 2019 per abús en el mercat publicitari. El 2024 va entrar en vigor la Digital Markets Act que designa explícitament com a gatekeepers un grapat de plataformes (Alphabet, Apple, Meta, Amazon, Microsoft, ByteDance) i els imposa obligacions específiques d’interoperabilitat i no autopreferència. Apple ha sigut sancionada el 2024 amb 1.840 M€ per restringir la informació que els servicis musicals rivals podien donar als seus usuaris sobre alternatives més barates fora de l’App Store, i Meta afronta en paral·lel procediments pel seu model de pagar o acceptar publicitat personalitzada. El debat no és si estes plataformes són útils —ho són— sinó si la seua posició de gatekeeper permet extraure rendes que en un mercat competitiu no serien sostenibles.

Intervindre o no intervindre? Les fallades de govern

Hem vist quatre fallades del mercat i els instruments correctors típics. La conclusió còmoda seria: identificada una fallada, intervindre. L’economia moderna —des de la teoria de la public choice de James Buchanan (Nobel 1986) en avant— adverteix que eixa inferència és precipitada. La intervenció pública té també les seues fallades, i de vegades el remei és pitjor que la malaltia. Convé tancar la unitat explicitant eixes fallades de govern.

Tipus de fallades de govern

• Informació limitada del regulador. Per fixar un impost pigouvià òptim cal conéixer el dany marginal de l’externalitat. En la pràctica el regulador estima eixa xifra amb incertesa considerable: pot gravar de menys (continua havent-hi externalitat) o de més (es penalitza una activitat per damunt del seu dany real).
• Captura del regulador. Les empreses regulades tenen incentiu a influir sobre qui les regula (lobby, portes giratòries, redacció tècnica de les normes). El resultat: regulacions que protegixen l’incumbent i dificulten l’entrada de competidors nous.
• Rent-seeking (cerca de rendes). Quan l’Estat distribuïx llicències, subvencions o proteccions, els agents dediquen recursos a aconseguir-les en lloc de a produir valor. Temps i diners gastats en passadissos parlamentaris i despatxos ministerials que no produïxen cap bé o servei.
• Cicle polític i horitzó curt. Les decisions de política econòmica es prenen en marcs temporals de 4 anys; els problemes estructurals (transició energètica, sostenibilitat de pensions, deute públic) tenen horitzons de 20-40 anys. El biaix curterminista del cicle electoral és real i documentat.
• Burocràcia i costos administratius. Complir amb regulacions complexes té un cost fix que recau proporcionalment més sobre la pime que sobre la gran empresa, distorsionant la competència en el sentit contrari al desitjat.

Exemples quotidians de fallada de govern

Tres casos clàssics que il·lustren com una intervenció ben intencionada pot generar més distorsió que la que pretenia corregir.

• Control de lloguers mal dissenyat. Pensat per protegir els inquilins en zones tensionades, congela els preus per davall de l’equilibri, reduïx l’oferta de pisos en lloguer (els amos els retiren o els passen a temporada), envellix el parc per falta d’incentius a reformar i desplaça l’ajust cap al mercat informal. La literatura empírica recent sobre Berlín, Estocolm i San Francisco és bastant consistent en este diagnòstic.
• Subvencions agrícoles mantingudes durant dècades que van beneficiar sobretot les explotacions més grans i professionalitzades, mentre es justificaven en el discurs per protegir el xicotet agricultor familiar. És el patró típic de captura pel regulat.
• Llicències administratives heretades (taxis amb llicència prèvia al sistema VTC, oficines de farmàcia amb distàncies mínimes, notaries amb concurs restringit) que protegixen rendes instal·lades sense generar a canvi una millora proporcional de qualitat o seguretat del servei per al consumidor.

El criteri pràctic

La conclusió metodològica de l’anàlisi econòmica moderna és modesta i honesta: la intervenció pública es justifica només quan es complixen, de forma simultània, tres condicions.

Este marc de tres condicions és el que en política econòmica s’anomena l’enfocament comparatiu institucional: no comparem el mercat real amb un Estat idealitzat, ni l’Estat real amb un mercat idealitzat, sinó institucions reals amb institucions reals. La decisió final poques vegades és intervindre o no intervindre; sol ser quin grau, quin instrument i quin nivell de govern.

Glossari

• Fallada de mercat: situació en què la interacció lliure d’oferta i demanda no aconseguix una assignació eficient dels recursos.
• Externalitat: efecte (positiu o negatiu) que l’activitat d’un agent produïx sobre tercers i que no es reflectix en el preu.
• Cost privat vs cost social: el que paga qui produïx enfront del que suporta tota la societat incloent-hi els afectats. La seua divergència genera l’externalitat.
• Impost pigouvià: impost igual al dany marginal d’una externalitat negativa, que internalitza el cost social en el preu.
• Teorema de Coase: si els drets de propietat estan ben definits i els costos de transacció són baixos, les parts negocien fins a l’assignació eficient sense intervenció.
• Bé públic pur: bé no rival i no excloïble (defensa, enllumenat, far). El mercat l’infraproduïx.
• Bé comú (common-pool resource): bé rival però no excloïble (pesqueries, aqüífers); propens a la sobreexplotació.
• Problema del polissó (free-rider): incentiu a gaudir d’un bé públic sense pagar per ell, esperant que paguen els altres.
• Tragèdia dels comuns: sobreexplotació d’un recurs comú quan ningú té incentiu individual a conservar-lo (Hardin); evitable amb bones regles (Ostrom).
• Informació asimètrica: una part de la transacció disposa d’informació rellevant que l’altra no té.
• Selecció adversa: distorsió que apareix abans del contracte perquè l’asimetria afecta qui accepta la transacció (mercat dels llimons).
• Risc moral: canvi de comportament després del contracte perquè les conseqüències es traslladen a un altre (assegurança a tot risc, too big to fail).
• Poder de mercat: capacitat d’una empresa de fixar el preu per damunt del cost marginal sense perdre tota la seua demanda.
• Fallada de govern: ineficiència generada per la mateixa intervenció pública (captura del regulador, rent-seeking, informació limitada, curterminisme).

Per aprofundir

Si esta unitat t’ha interessat, ací van algunes lectures i recursos per anar més enllà:

• El govern dels béns comuns — Elinor Ostrom (Governing the Commons, 1990, ed. espanyola FCE). Per què encaixa: l’obra que li va valdre el Nobel; desmunta la idea que la tragèdia dels comuns només es resol privatitzant o estatalitzant, amb casos reals com el regadiu valencià.
• The Market for “Lemons” — George A. Akerlof (QJE, 1970). Per què encaixa: un article curt i llegible que va fundar tota l’economia de la informació; mostra com l’asimetria pot enfonsar un mercat sencer.
• El malestar en la globalització — Joseph E. Stiglitz (2002). Per què encaixa: aplica la teoria de la informació asimètrica i les fallades de mercat a casos macroeconòmics i de política internacional, en llenguatge divulgatiu.
• Externalities & Public Goods — sèrie Marginal Revolution University. Per què encaixa: vídeos curts que il·lustren externalitats, béns públics i el teorema de Coase amb animacions clares. Accés lliure a mru.org.
• Annual Report on Competition Policy — Comissió Europea, DG Competition (últim any). Per què encaixa: els casos reals de multes a les grans tecnològiques i l’aplicació de la Digital Markets Act permeten discutir poder de mercat amb exemples actuals.

Preguntes per reflexionar

Estes preguntes no tenen una resposta única. Servixen per discutir a classe o per pensar individualment en tancar la unitat:

1. Per què un impost pigouvià «ben calibrat» és tan difícil de fixar en la pràctica? Com s’estima el dany marginal del CO₂, del soroll o del sucre, i què passa si el regulador s’equivoca per excés o per defecte?
2. Ostrom va demostrar que les comunitats poden governar béns comuns sense privatitzar-los ni estatalitzar-los. Quins exemples pròxims (un grup de WhatsApp de veïns, una biblioteca, un hort urbà) funcionen amb els seus principis? Per què uns sí i altres no?
3. La defensa de la competència «no protegix els competidors, sinó el procés competitiu». Quina diferència hi ha entre les dos coses? Pot una multa a una gran tecnològica acabar perjudicant el consumidor que la usa gratis?